Els ulls de l’exmilitant del Moviment Ibèric d’Alliberació (MIL), Ricard de Vargas, estan entelats. Gairebé no hi veu. Però la seva memòria és nítida com el cel blau a l’hivern. Recorda que en aquest bar, situat enmig de l’empinadíssim carrer de Praga, al barri del Guinardó de Barcelona, es trobava amb Salvador Puig Antich. El local ara es diu Comida de Olla, les parets són de color verd oliva i les reformes han esborrat el passat. Però allà, enmig d’una pujada que roba l’alè, dos companys de batalla es trobaven per lluitar contra el capitalisme entre 1972 i 1973, els darrers anys del franquisme. “A quina taula sèieu? Ho recordes?”, li pregunta en Jordi mentre intenta trobar el millor angle per retratar l’home de cabells blancs. “No, a cap taula. Ens trobàvem aquí, a la barra”, assenyala amb una veu tremolosa però segura. “Allà preníem una cervesa, una tapa, el que sigui”, rememora fregant-se les mans seques de passar pàgines i pàgines d’història.

De Vargas i Puig Antich, “El Llengües” i “El Metge”

La història d'en Ricard comença el 15 de febrer de 1949 a Can Robacols, un barri del Clot on havia viscut l’anarquista Bonaventura Durruti i on la Policia no s’atreveix a entrar fins a finals dels 40, atemorida per l’organització llibertària dels veïns. Una mica més a prop del centre de la ciutat, just darrere de la plaça de l'ajuntament, el 30 de maig de 1948 comença la vida de Salvador Puig Antich. En Salvador i en Ricard no són amics íntims. Els dos neixen a la mateixa ciutat, un any rere l’altre, però les seves vides s’uniran el 1972, l’any en què en Ricard comença a militar al MIL. “El vaig conèixer per l’acció”, apunta. La relació es consolidarà al barri del Guinardó, on encara viu l’home de pell cansada.

Marxem del local i anem a casa seva, que es troba a menys de cinc minuts del bar. El pis és ple de publicacions: tres piles de revistes a la tauleta del costat dels sofàs, desenes de llibres dins l’armari amb portes de vidre i a la taula que dona a la galeria, on ocupen gairebé tot l’espai –deixant només un petit racó per als medicaments. És en aquest laberint de paraules i paracetamol que en Ricard relata que, mentre que a Puig Antich li deien “El Metge”, perquè quan va fer la mili a Eivissa i Menorca se’n cuidava de la farmaciola, a ell li deien “El Llengües”. “Tenia molta facilitat per a les cultures i en aquell moment parlava alemany, francès, occità, portuguès, gallec... m’agradaven perquè la llengua t’introdueix dins de la mentalitat, de la manera de ser i d’actuar de la gent”, argumenta. En això, de fet, no són tan diferents: si tots dos queden unes tres vegades en aquest bar del Guinardó no és per casualitat, sinó per una cosa en comú: donar classes de llatí i grec al barri.

En Salvador viu en la clandestinitat. Està fitxat. En Ricard, no. Calen mesures de seguretat. La dissidència en temps grisos té un preu molt alt

La militància és sacrificada, i els diners escassegen. És per això que ambdós es treuen uns calerons extres donant classes particulars. La clandestinitat suposa molta discreció. Tanta, que de Vargas no s’assabenta que el seu company també donava classes de llengües al Guinardó fins que no comença a escriure el llibre Salvador Puig Antich: 45 anys després. “Jo sortia cinc minuts abans que ell, just després de la classe, i controlava el bar, vigilant que no hi hagués cap cosa rara. Quan veia que ell entrava, llavors hi anava al darrere”. En Salvador viu en la clandestinitat. Està fitxat. En Ricard, no. Calen mesures de seguretat. La dissidència en temps grisos té un preu molt alt. El propietari del bar mai no arriba a saber qui són o què planegen. Les trobades allà són breus, serveixen de punt d’intercanvi de papers i d’opinions. “Ens reuníem a altres llocs, a altres bars, a parcs, a la plaça de Catalunya, a la plaça de Lesseps o a la plaça de Maragall. No calia estar-s'hi dues hores. Quan teníem una reunió, teníem locals nostres per fer-ho”, enraona.

Els inicis del MIL

Tot i que el MIL, fundat el febrer de 1971, no és un partit polític i, per tant, no s’organitza en comissions, de Vargas explica que s’organitza en tres facetes: la de les expropiacions, que és la del Grup d’Acció Armada (GAC); la d’Edicions Maig 37, editorial clandestina on es publiquen llibres i manifestos prohibits pel règim franquista; i la de relació amb els obrers. “Jo vaig estar més a Edicions Maig 37, on vaig traduir pràcticament tots els textos en francès que ens arribaven. També estava en contacte amb les fàbriques, amb els barris, amb la informació logística, i també passava material amunt i avall de la frontera”, puntualitza.

En Ricard explica que les publicacions d’Edicions Maig 37 es fan des de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse), on hi ha l’Oriol Solé Sugranyes, qui s’exilia als anys 70 a França. Allà coneix a Jean-Marc Roullian, entre altres companys, amb qui expropia una impremta per poder imprimir documents que el franquisme no volia que els obrers llegissin. El 1971, abans de la formació del MIL, es fa un manifest en contra de les accions sindicals –perquè, per als membres del MIL, el moviment obrer havia de ser autònom, no afí al poder. Serà el primer cop que el col·lectiu signi un manifest, però ho farà, no amb una rúbrica, sinó només amb una xifra: 1.000. “Es publiquen milers de manifestos. S'arriba a la frontera en cotxes o motxilles, passem els materials clandestinament i els distribuïm per les fàbriques”.

A més a més de conductor, Puig Antich té molt bona relació amb els obrers, ja que abans havia format part de Comissions Obreres

Hi ha dos factors clau en la difusió d’aquest material. Més enllà dels militants, el MIL compta amb el suport obrer i social a diverses parts de Catalunya (Barcelona, Vallès Oriental i Occidental, Granollers, Terrassa, Sabadell, Baix Llobregat, Badalona i Mataró), que fa possible la distribució dels pamflets prohibits. I qui redacta o tradueix aquests documents? Tot i que és un treball d’equip, un dels essencials és “El Llengües”, que encara no està fitxat per la Policia i pot treballar a casa seva, on la família no sap res de la seva militància. “Els dic que treballo en una editorial, i que faig la feina a casa. Em passen uns diners mínims perquè jo pugui sobreviure. Traduïa i escrivia amb una Olivetti Ploma 22”, descriu amb detall.

I què fa, mentrestant, “El Metge“? “Participava en les discussions i en les expropiacions, però ell normalment feia de xòfer perquè sabia conduir molt bé. No entrava mai amb la pistoleta, amb la metralleta. Estava sempre esperant, llevat d’alguna vegada, però sempre de xòfer”, assevera. A més a més de conductor, Puig Antich té molt bona relació amb els obrers, perquè havia format part de Comissions Obreres, que és de les associacions veïnals més radicalitzades. “Ell sempre va estar en contacte amb els barris, també amb fàbriques”. De fet, és de Vargas qui l’introdueix als treballadors de la SEAT.

Dues vides diferents, dues històries en comú

Els pares d'en Ricard van al camp de concentració d'Argelers. Allà també es va exiliar el pare del Salvador, Joaquim Puig, qui havia estat militant d'Acció Catalana durant la República

Tot i que “El Llengües” i “El Metge” només es coneixen en la militància, tenien passat en comú. El pare d'en Ricard, Joan Lluís de Vargas (Cadis), marxa a l’exili, amb la seva dona, Josepa Golarons (Barcelona), travessant la Jonquera el febrer de 1939, junt amb 200.000 persones més que fugen del franquisme. D’allà, va al camp de concentració d’Argelers, on també s’exilia el pare del Salvador, Joaquim Puig, que havia estat militant del partit catalanista Acció Catalana durant la República. Quan torna a Espanya, Puig és condemnat a mort i indultat a l’últim moment. Joan Lluís de Vargas, en canvi, surt del camp de concentració perquè els francesos el criden a files, i se’n va a Clermont-Ferrand (centre de França). Però quan els nazis ocupen França, se’ls emporten a un camp de treball forçat. Mai pot exercir de mestre, la seva professió, i mor deu mesos després del naixement d’en Ricard a causa de les lesions que va patir quan va ser al camp de treball forçat. La Josepa Golarons, tot i que no és militant, sí que simpatitza amb el moviment anarquista: el seu pare havia estat un rajoler, un dels més ràpids del Clot, i membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ella sap que el seu fill havia heretat els gens llibertaris. “Al meu fill l’hem parit anarquista”, repetia. 

A la família Puig Antich són dos germans i quatre germanes; a la família de Vargas Golarons, són dos germans i una germana. Ambdós es crien a la Barcelona de la postguerra. Les neveres no existeixen, sinó que hi ha venedors de gel perquè les famílies omplin galledes on conservar els aliments. La casa d’en Ricard és de les poques que té telèfon al Clot, perquè allà hi ha la seu d’una petita fàbrica de manipulacions de paper, Manipulados Pirámides, i el necessiten per fer les comandes. La televisió no existeix, i la ràdio és la manera d'informar-se.

“A les 14.30h teníem el parte, que eren les notícies de la ràdio. Allà t’assabentaves de tot el que passava. Quan s’acabava el parte, sempre sortia una veu que deia: ‘¡Viva Franco, arriba Espanya! Xinaa... xinaa...!’. Això mai no ho vaig escoltar, jo. Sempre, quan sabíem el punt, aixecàvem i paf!”, explica en Ricard mentre posa els dits en pinça i dona un petit cop de canell, imitant el gest d’apagar una ràdio antiga. Quan era nen, els carrers del Clot estan sense asfaltar i els cotxes no passen, així que hi pot jugar amb tranquil·litat. “Construíem pilotes, espases i eines per lluitar, carrer contra carrer”. A més a més de les xapes, de les coses que més recorda en Ricard és quan dos carrers petits s’unien en contra d’un més gran i feien guerres. En una d’aquestes guerres, una pedra li trenca un tros de dent, assenyala amb un somriure trapella.

“En Salvador era afable, alegre, vivaç, comprensiu, no autoritari... podia parlar amb una persona que tenia idees diferents i no li fotia cap discurs, sinó que intentava parlar-hi i entendre-la”

Però el xiquet de la dent trencada creix. Quan estudia a l’Institut Joan d’Àustria, a la Verneda, li encanta la història i, sobretot, llegir mapes, però la política ja li corre per les venes. Quan té 17 anys, assisteix a la refundació de les Comissions Obreres a Catalunya, que es va celebrar a l’església de la Bordeta (Sant Medir) el 1966. També va a seminaris sobre classe obrera, que s’imparteixen de forma clandestina a parròquies o centres socials. És així com, a poc a poc, comença a teixir el dia que l’acabarà reunint amb “El Metge”. “Jo estava treballant de recepcionista a l’hotel Barcelona, al carrer de Casp, molt a prop del passeig de Gràcia, quan va venir un company i em va dir: ‘Escolta, et necessitem’. Llavors ho vaig deixar i em vaig integrar al MIL”. I és a partir d’aquí que coneix a Puig Antich.

“Era una persona normal, afable, alegre, vivaç, comprensiva, no autoritària, que podia parlar amb una persona que tenia idees diferents i no li fotia cap discurs ni cap bronca ni res, sinó que intentava parlar-hi i entendre-la”, explica. Un altre punt en comú que tenien, més enllà de la política, era la passió per la passió. En Ricard es posa una mica vermell. “El 72, en Salvador marxa a Suïssa a gravar un disc dedicat al Che Guevara amb altres companys. Ell també era compositor... I va trigar més a tornar perquè havia conegut a una noia, allà”, explica amb un somriure amagat. En Ricard, també al 72, s’enamora d’una noia grega, de Tessalònica, al tren. Ella està de viatge per Europa. S’estan junts durant un temps breu, potser una setmana. Però la militància és tan sacrificada que exigeix una dedicació gairebé plena, així que ambdues històries s’acaben.

“Ell estava dins dels barris, dins de les comissions obreres, on hi havia els col·lectius feministes, que estaven molt interessats en l'avortament lliure i gratuït i a favor de les parelles gais. Ell s’havia compromès, a part de a fer llibres, a fer una casset i repartir-ho”

Són tantes les converses que va tenir amb ell que no les pot recordar amb exactitud, però n’hi ha una que en Ricard té gravada. “Ell estava dins dels barris, dins de les comissions obreres, on hi havia els col·lectius feministes, que estaven molt interessats en l’avortament lliure i gratuït i a favor de les parelles gais. Ell s’havia compromès, a part de a fer llibres, a fer un casset i repartir-lo. Això recordo que se’m va quedar, perquè sortia de les altres converses que teníem normalment”, apunta.

Un setembre gris

El que no pot oblidar és el dia de la detenció del seu company: 25 de setembre de 1973. Des d’aquell telèfon negre de Manipulados Pirámides, aquell que està penjat a la paret, rep a cau d’orella la notícia de la detenció de Salvador Puig Antich, que va acudir a una cita convocada per Santi Soler. De Vargas també havia d’haver anat a aquella cita, però no ho fa per seguretat. A principis de setembre detenen a la Cerdanya a membres del MIL (entre ells, Oriol Solé i Sugranyes). Després d’aquesta detenció hi ha una cita, però no s’hi va per seguretat. A la següent, detenen a Santi Soler, que queda incomunicat uns dos o tres dies. Un cop l’alliberen, Santi Soler, pensant que no hi anirà ningú pel fet que ja ha estat detingut i fitxat, convoca una trobada al Bar Funicular. Però Puig Antich, en un moment on la seguretat dels membres de l’organització està en perill, hi va per saber què s’ha de fer. Ell no sap que en Santi Soler ja havia estat fitxat, que havia caigut. És una trampa. Santi Soler és un esquer. L’error és anar-hi. Hi va.

Els membres del MIL intenten alliberar Puig Antich quan està al Clínic, però els metges els recomanen que no ho facin, ja que hi ha una forta presència policial

Tiroteig. Enfrontament amb la Policia. Ell resulta ferit, però també el subinspector del Cos General de Policia de Barcelona, Francisco Anguas Barragán. Els traslladen a l'Hospital Clínic. El policia mor. Culpen a Salvador Puig Antich. Els membres del MIL intenten alliberar Puig Antich quan està al Clínic, però els metges els hi recomanen que no ho facin, ja que hi ha una forta presència policial. Davant de l’amenaça i la impossibilitat de rescatar el seu company, Ricard de Vargas es refugia a Gràcia dues setmanes, i d’allà marxa a Alexandria (Torino). Però torna al cap de pocs mesos. “Com que érem joves i viatjàvem, la meva família no sospita. Jo vaig trucant a casa, i em diuen que no ha vingut la Policia. M’asseguro bé abans, truco a altres companys, i veig que no. Com que encara estic net, torno al novembre”, explica.

I quan torna, ho fa per defensar al Salvador i a la resta de detinguts del MIL i d’altres col·lectius llibertaris. Però no ho fa des del MIL, que es dissol l’agost del 1973, sinó des del que la Policia anomenarà OLLA (Organització de Lluita Armada). “Nosaltres érem grups autònoms (GG.AA). Com que érem autònoms i no sabien com controlar-nos, la Policia es va inventar això d’OLLA. Quan detenen la gent del MIL troben papers d’una reunió que vam tenir al Pirineu, abans que el MIL actués com a tal. En un d’aquests papers s’hi llegeix: ‘No som una organització de lluita armada, nosaltres som grups autònoms de treballadors’. Això acaba en mans de la Policia, i el que no som, ho posen ells. OLLA. Organització de Lluita Armada. Ja tenen unes sigles per jutjar”, denuncia, amarg.

Així doncs, des d’aquests grups autònoms, en Ricard i els seus companys intenten aconseguir la llibertat dels del MIL que estan en perill de mort, no només la del Salvador Puig Antich. Tot i que en uns inicis en Ricard es dedica a recopilar llibres i a fer contactes amb fàbriques, una bona part de la tasca es dedica a la solidaritat en vers als presos. De fet, publica la revista Solidaritat, que es fa en honor als presos polítics. “Nosaltres en teníem molts i havíem d’anar a defensar-los. Era molt perillós”, remarca. Els militants van a llocs religiosos, a esglésies de plaça d’Urquinaona, del Poble Sec o de la Barceloneta. “Des de l’OLLA es van posar els diners per intentar salvar... salvar Puig Antich. Li vam pagar l’advocat”, diu mentre una tos cansada apareix de sobte amb més força. Està cansat. Quan parla es toca el front, però quan menciona la detenció o la mort d’en Salvador, les pauses es tornen més llargues. Cada frase va precedida d’un silenci i d’una mirada a terra.

La mort de Puig Antich

En Ricard assegura que des de l’OLLA tornen a intentar rescatar a Puig Antich. El 8 de gener de 1974 se celebra un consell de guerra que dura tot el dia. Del Govern Militar ha d’anar a la Model una altra vegada. En aquell trajecte, els companys de l’OLLA hi veuen una oportunitat. “Vam preparar dos o tres cotxes per interceptar la furgoneta, assaltar-la. Dues dones en cotxets havien de frenar el cotxe que portaria a Puig Antich”, relata. Li pregunten al Salvador, a través del seu advocat Oriol Arau, si li sembla bé. Però s’hi oposa. “Va dir que no perquè pensava que a última hora no el matarien, tot i que el Consell l’havia condemnat a mort. Pensava que arribaria l’indult. No volia que s’arrisquessin vides”, explica. Però l’indult no arriba. La mort, sí. A les 9.40 del 2 de març de 1974 a la Model, Salvador Puig Antich és l’últim executat a garrot vil pel franquisme.

“Per a nosaltres va ser una revenja de la Policia i de l'Estat per intentar frenar una sèrie de lluites que hi havia”

En Ricard fa una altra pausa. “Va ser un cop molt dur, duríssim. Fins a l’últim moment pensàvem que vindria l’indult, que serien incapaços de matar-lo. Com et pots imaginar que ara està viu i al cap d’una hora està mort?”, narra amb una incredulitat que encara no ha marxat. “Per a nosaltres va ser una revenja de la Policia i de l’Estat per intentar frenar una sèrie de lluites que hi havia”, denuncia. I, en part, ho aconsegueixen. Els membres de l’OLLA tenen nuclis a Santa Coloma de Gramenet i Terrassa que estan connectats i a punt de fer accions, però quan assassinen Puig Antich alguns tenen por i tiren enrere.

“I uns altres tirem endavant, perquè creiem que aquesta lluita s’ha de continuar, per dignitat, per necessitat, per tot”, reafirma, contundent. Aquest compromís també el porta a presó. El 30 d’octubre de 1974, detenen Ricard de Vargas quan surt de casa seva, al carrer de Llagostera. L’acusen de formar part de l’OLLA. El porten a la comissaria de Via Laietana. “M’interroguen. Volien saber sobre gent nostra. Van ensenyar-me fotos, fotent-me d’hòsties. Volien que jo els hi donés dates, llocs on es podien trobar. No em deixaven dormir”, recorda. “Hi havia un retrat de l’Anguas, el Guàrdia Civil que va morir en el tiroteig amb Puig Antich, i quan em paraven allà sabia que em tocava rebre. Em deien ‘¿Este sabes quién es? ¡Os lo habéis cargado vosotros! ¡Asesinos!’. I allà, davant del retrat, em fotien llenya”, afegeix.

Abans de portar-lo a la Model, on s’estarà fins al 1975, el porten fins a casa seva per fer el registre amb les forces policials, que s’enduran desenes de records plasmats en fotografies, llibres i escrits. En aquell moment, la mare, la germana i l’àvia estan presents. I cadascuna reacciona d’una manera molt diferent: l’àvia escridassa els policies. ‘Fora d'aquí, ganduls! Que sou uns ganduls! Què us ha fet, en Ricard?’, cridava. Mentrestant, la mare, amb un gest de protecció cap al seu fill, és amable amb els seus captors, oferint-los una cadira i, fins i tot, begudes. La germana, per últim, es queda mirant els grisos amb un silenci ple de menyspreu. Tres generacions, tres reaccions. Després de nou dies d’interrogatori el porten a la Model, en concret, a una cel·la de càstig, aïllat, a la cinquena galeria. “La galeria on estan els criminals”, puntualitza.

La vida després de la presó

Quan surt de la presó, perquè no poden provar que va estar involucrat en lluita armada, es dedica a repartir diaris. Després continua sent “El Llengües”, i tradueix música hip-hop i pop, i alguna novel·la policíaca. També va col·laborar amb l’Enciclopèdia Catalana, va donar classes de català, es va graduar en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, i ha escrit més de 500 articles en més de 50 publicacions. A més a més, ha donat conferències arreu del món sobre el MIL, l’OLLA i sobre el moviment llibertari. I, durant aquests anys, mai s’ha oblidat dels seus companys de batalla, i encara menys del Puig Antich. És per això que decideix escriure el llibre, Salvador Puig Antich: 45 anys després. “S’han de recuperar coses que no s’han dit”, apunta.

“Nosaltres érem anticapitalistes, no érem antifranquistes"

Una de les principals dificultats a l’hora de fer el llibre és la falta de visió del Ricard, que ha comptat amb el periodista Eduard Márquez per escriure’l. Però això no ha impedit que “El Llengües” deixi de tenir els objectius clars, i un d’ells en concret: reivindicar la figura política del Salvador, a qui, segons de Vargas, se l’ha retratat només com una víctima de l'antifranquisme, i del MIL. “Nosaltres érem anticapitalistes, no érem antifranquistes. Clar que patíem el franquisme, però nosaltres volíem anar cap a una societat sense classes, sense salaris, en què les que manessin fossin les classes populars i obreres, des de baix cap a dalt. No volíem fer la revolució en aquell moment, sinó anar creant una sèrie de nuclis obrers per anar trencant amb el règim franquista i assentar unes bases que poguessin anar més enllà”, manifesta.

“No podem dir coses que no sabem. En Puig Antich no hi és, el van matar”

En Ricard s’enerva quan veu que certs moviments o partits polítics utilitzen el nom del Salvador. Quan comencen els preparatius del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, en Ricard escolta: “Si Salvador Puig Antich estigués viu, ell votaria”. “No podem dir coses que no sabem. En Puig Antich no hi és, el van matar. Possiblement hauria votat, perquè [votar] era enfrontar-se a un Estat totalitari que ve del franquisme. Clar que lluitava per la llibertat de Catalunya, però era una llibertat de Catalunya molt diferent de la de Colau, o el PSUC o, fins i tot, la CUP. Ell lluitava per una Catalunya antiautoritària”, protesta. Ràpidament, torna al nosaltres. “Nosaltres estàvem per les llibertats nacionals, però també socials, dels pobles. Una cosa sense l’altra no era possible. No volíem crear estructures de poder”, conclou.

La llum que il·luminava les muntanyes de llibres ja ha caigut. El sol ha marxat, però en Ricard continua parlant. Com quan era petit, explica històries, anècdotes, una vegada i una altra, d’una vida que va compartir amb el seu company. No conserva fotografies amb ell, perquè en temps de militància clandestina les fotografies són molt perilloses, i perquè les poques que hauria de tenir se les emporta la Policia quan li fan el registre. Tot i que a vegades la tristesa s’interposa entre les paraules, ha aconseguit el seu objectiu: donar una altra vida a la memòria de Salvador Puig Antich. I no descansarà fins que la seva història arribi fins a l’últim racó del planeta. Com ha fet sempre. Com continuarà fent.