Per sobre els carrers de Lleida
el sol comença a sortir,
i hi ha un paio i un gitano
que no volen anar a dormir.

(“Carrer Cavallers”, C. J. Beethoven)

Hi ha una música que sobrevola els carrers de Lleida. Potser els vianants no la senten, atrafegats per les presses i la rutina. Però si pares l’orella i escoltes amb atenció, pots percebre’n els sons entre els edificis i carrerons del centre històric. Són els garrotins. Aquells sons “arrumbats” que aixequen l’ànim de qui els escolta, que ajuden a riure’s de la vida i d’un mateix. Lletres que parlen de tot i de res, que descriuen una cultura, unes persones, uns paisatges, i que broten en qualsevol lloc i moment. Perquè surten de dins, són universals.

“Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan”, es canta a les sobretaules familiars, en casaments o en improvisacions als bars. És la tornada per excel·lència, la que ho inspira tot. I també la que ho uneix tot: paios i gitanos. Tots la canten, a tots els identifica. És un element únic a la ciutat ilerdenca, que coneix molt bé Pep Tort Bardolet (1962), músic, historiador i autor del llibre Lo garrotín de Lleida. Sintonia d’una ciutat de paios i gitanos (Pagès editors, 2004).

No hi ha acord entre els especialistes a l’hora de definir el garrotín

Què és exactament un garrotín?, li pregunto mentre esmorzem en un bar de Lleida, a pocs carrers de la cèlebre plaça de Sant Joan. En Pep em respon amb calma, sap que no és fàcil donar una resposta exacta. No hi ha acord entre els especialistes a l’hora de definir el garrotín. “És un palo del flamenc, un tipus de música que té un patró rítmic concret i que alguns relacionen amb una música asturiana, d’altres amb música castellana, fins i tot alguns diuen que no és ben bé flamenc”, comença a relatar. En tot cas, se sap que és un ritme popular que s’ha anat transmetent de generació en generació oralment i que ha nascut en el si de les famílies gitanes de Lleida.

“La rumba catalana de la costa és més cosmopolita i americana. En canvi, la rumba de l’interior, la de Lleida, és més arcaica, més antiga i austera”

Quan un sent garrotins, es pot pensar que és rumba catalana. “Però no és ben bé el mateix”, matisa Tort. “La rumba catalana de la costa, com la d’El Pescaílla o del Peret, és més cosmopolita i americana, més d’anada i tornada, com l’havanera o la rumba cubana. En canvi, la rumba de l’interior, la de Lleida, és més arcaica, més antiga i austera”, diferencia.

“Si dius que fas un llibre sobre la rumba catalana, els de Lleida et diran que ha nascut a Lleida, els de Gràcia que va néixer a Gràcia, i el mateix amb els de Figueres o Perpinyà. I no els trauràs d’aquí”

Sigui com sigui, per a l’historiador és una gran responsabilitat escriure un llibre com el seu, “perquè si dius que fas un llibre sobre la rumba catalana, els de Lleida et diran que ha nascut a Lleida, els de Gràcia que va néixer a Gràcia, i el mateix amb els de Figueres o Perpinyà. I no els trauràs d’aquí”. I per molt que es vulguin fer raonaments històrics o econòmics, “els gitanos et diran que «a mi m’ho han explicat així i jo no tinc per què dubtar del que m’han explicat»”, somriu l’historiador, perquè al final l’únic que se sap del cert és que la música tradicional no neix enlloc.

Aleshores, què podem afirmar sobre el garrotín? “És una música de la família de la rumba que funciona com una corranda, és a dir, amb versos curts que van de quatre en quatre i que fa una tornada: «Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan». A la vora de la plaça de Sant Joan és on hi havia el Canyeret, la zona del centre històric on vivien més gitanos al segle XIX i principis del XX”, aclareix.

“A Lleida, ‘carrincló’ vindria a descriure algú que està una mica sonat, volat, boig. Un tipus que està una mica ‘locu’”

De fet, Lleida ha tingut des de fa segles una presència de la comunitat gitana “molt potent i molt integrada”, explica Tort. Un dels raonaments és que sempre ha estat un punt firal de bestiar i un mercat agrícola molt important. “És el gran mercat d’intercanvis de la zona que connecta amb la resta de Catalunya i l’Aragó”, remarca. En tot cas, sembla que la presència de la comunitat gitana al centre de la ciutat és la que contribueix a fer que els garrotins arribin a la resta de la població i passin a formar part de la seva identitat.

I amb aquesta música festiva també es desenvolupa l’esperit carrincló. “En general, la paraula carrincló és pejorativa, com una cosa rovellada, rònega, però a Lleida té una excepció”, puntualitza Tort. Ho recull el diccionari d’Alcover-Moll: “Vindria a descriure algú que està una mica sonat, volat, boig. Un tipus que està una mica locu”, defineix. És un esperit que comparteixen paios i gitanos, que comencen a interpretar junts els garrotins a les tavernes, als balls, a les festes majors.

Als anys vint Lleida s’omple de cabarets i locals on coincideixen joves de la burgesia, botiguers, menestrals i pagesos de l’horta amb els gitanos, i junts celebren festes carrinclones

Una de les èpoques d’or dels garrotins és cap als anys vint i trenta del segle XX. És un període de riquesa econòmica, i la ciutat s’omple de cabarets i tota mena de locals on coincideixen joves de la burgesia, botiguers, menestrals i pagesos de l’horta amb els gitanos, i junts celebren festes carrinclones. Són espais on també es fan altres balls de costums, com el “sandó”, un ball còmic en què a mitja estrofa es para la música i tothom s’ha de quedar quiet. “Això, que sembla un joc infantil, ho feien els gitanos a l’escenari, i són aquestes parts més «fotetes» les que de seguida enganxen els paios i s’ho agafen com a tradició pròpia”, explica.

“Els cacics franquistes llogaven músics gitanos per tocar a les seves festes privades”

Més tard, després de la Guerra Civil, Lleida és una ciutat molt castigada pel conflicte bèl·lic i està molt militaritzada, “però els cacics franquistes llogaven músics gitanos per tocar a les seves festes privades”, explica Tort. Són artistes joves, com Enric Pubill Parrano, que asseguren que en aquests espais veuen com els dirigents fumen kif dut de l’Àfrica i esnifen cocaïna. “Els contractaven d’amagat perquè els gitanos eren una mica marginals, i de passada els militars també els tenien a ratlla”, matisa l’historiador. Sigui com sigui, els garrotins tornen a sonar i a les tavernes paios i gitanos segueixen fent festa plegats.

“Els joves gitanos escolten la música que escolta tothom o la d’arrel flamenca que està modernitzada, igual com els seus pares escoltaven Camarón”

“El problema és que aquest tipus de música no sempre queda a la memòria dels gitanos, i els gitanos joves actuals consideren que tot això és una cosa folklòrica d’abans”, lamenta Tort. Però tampoc és res nou: “Escolten la música que escolta tothom o la d’arrel flamenca que està modernitzada, igual com els seus pares escoltaven Camarón”. Així i tot, a finals dels vuitanta hi ha una florida de la música de garrotins i es publica el disc Lleida carrinclona (1987), en què s’enregistra per primer cop Enric Pubill Parrano, a banda de cançons del Marquès de Pota i lo Beethoven. Aquest últim ha estat, segons Tort, un connector molt important entre el món paio i el gitano i entre les diferents generacions de músics de garrotins. Durant la mateixa època també sorgeix el fenomen de La Violeta, una banda on nets i besnets dels músics de garrotins de l’època daurada s’ajunten i reviuen aquesta tradició dalt d’escenaris per tot Catalunya.

“Però tot ha tingut la durada que ha tingut, i en aquests grups sempre hi ha qui porta la batuta i obliga a assajar i enregistrar les cançons, i aquests solen ser els paios”, considera l’historiador. És aquesta informalitat o manera de funcionar “poc endreçada” dels gitanos la que, en certa manera, ha fet que la música de garrotins hagi tingut èpoques més daurades que d’altres, a banda de la dificultat de poder viure només de la música.

“Els joves gitanos començaven a prendre consciència que els seus avis cantaven, i alguns demanaven que tot això s’expliqués en un llibre”

Quan Pep Tort escriu el llibre sobre els garrotins el 2004 és un moment en què hi ha hagut una d’aquestes florides i es veu la necessitat de recuperar la memòria d’aquesta tradició. “Els joves gitanos començaven a prendre consciència que els seus avis cantaven, i alguns demanaven que tot això s’expliqués en un llibre”, diu l’historiador, que remarca que aquesta comunitat no ha escrit mai la seva història. “Tenen molta memòria de família, de clan, però no escriuen res. Són una cultura àgrafa, o com en vulguis dir. I la seva història escrita sempre ha estat relatada per paios, per mestissos o per l’enemic”, apunta.

Antonio Salazar sempre deia als gitanos: “Si aneu a demanar, aneu a demanar com tots, igual que els moros i els negres, però si aneu a fer una rumba ben feta, només hi sereu vosaltres”

Per poder fer tota la recerca, Tort ha d’anar sempre acompanyat per Antonio Salazar, aleshores el patriarca de la comunitat. Un home molt potent, que s’adona que anar tot el dia darrere dels polítics per temes socials no funciona. En canvi, sí que funciona si proposa temes culturals. “Com que era un home molt actiu, molt vital, molt festiu, molt amic de la gent, i es feia amb tothom, va apadrinar una mica tota aquesta moguda a través de l’associació gitana, i els deia, als gitanos: «Si aneu a demanar, aneu a demanar com tots, igual que els moros i els negres, però si aneu a fer una rumba ben feta, només hi sereu vosaltres»”, somriu Tort. Potser també gràcies a això, a Lleida hi ha fins a tres carrers dedicats a músics gitanos: el carrer Mestre Tonet, el carrer d’Enric Pubill “lo Parrano” i el del guitarrista Paquito Abolafio.

“Hi ha gent per a qui la seva música de farra i sobretaula és la rumba catalana i, entremig, algun garrotín”

Qui queda fent garrotins? “Lo Beethoven, que està mig jubilat, és el referent de tots plegats, perquè ha fet de nexe amb totes aquestes famílies i tradicions”, considera Tort. També hi ha Er Taqueta, “un tio més jove, hiperactiu, que s’ha llançat al garrotín i ara és el més actiu de tots”. Un altre personatge mític del panorama actual és Paquito Salazar, fill de l’antic patriarca, que ha estat solista a La Violeta. Però a l’hora de la veritat, els garrotins són improvisacions que es produeixen a les festes o a peu de carrer. “Hi ha gent de trenta o quaranta anys per a qui la seva música de farra i sobretaula és la rumba catalana, barrejada amb els èxits de sempre i, entremig, algun garrotín dedicat a algú o sobre algun tema d’actualitat”, remarca.

Fins i tot molts paios de fora de Lleida han agafat el mateix model i l’han exportat. I ho han fet amb èxit, perquè els garrotins no només són uns sons “arrumbats” que ajuden a riure’s de la vida i d’un mateix, sinó que també són una mostra de germanor entre paios i gitanos. És música que surt de dins, però que és universal.