Agost de 1865. Sant Martí de Provençals, Catalunya. Poble independent. Francesc Solé i Bernat compra els números 4, 6 i 8 del carrer del Clot de la Mel, tres cases baixes construïdes el 1837. Fa uns anys que hi viu de lloguer i treballa a la fàbrica de sabons i magatzem d’olis que va fundar el seu cunyat als baixos dels immobles. 2022. El Clot, barri de Barcelona. El seu besnet, Manuel Gaya i Solé, resisteix als mateixos habitatges i els manté en vida. Arreplega records centenaris dels seus avantpassats. Hi guarda els anys. Són sis generacions entre les mateixes parets, comptant-hi les netes. Més d’un segle i mig d’un llinatge que es basteix en aquestes cases baixes, malgrat tot. Malgrat guerres, dictadures i amenaces d’enderroc. Tot ha canviat, però elles han romàs immutables. Entrem-hi.

La façana beix de gairebé dos segles d’història d’aquesta casa ha vist de tot. Primer el fang, després les llambordes i en acabat l’asfalt. Els anys han passat, tot s’ha transformat al seu voltant, però aquesta porció de poble es manté

En Manuel (Barcelona, 1935) ens obre la porta del número 8, el seu bocí de la casa de tres cossos interconnectada que comparteix amb els seus fills, les seves nores i les seves netes. Un dels divuit habitatges gairebé idèntics que formen una renglera policromàtica al naixement del carrer del Clot. La seva façana beix, de gairebé dos segles d’història, amb una finestra i un balconet al primer pis, mira la Meridiana. L’observa. La fressa, els carrils bici, els cotxes, els blocs de pisos. Aquest balcó ha vist de tot. Primer el fang, després les llambordes i en acabat l’asfalt. Els anys han passat, tot s’ha transformat al seu voltant, però aquesta porció de poble es manté. I dona la mà a la modernitat.

Uns fulls engroguits i plens de cicatrius marrons reflecteixen l’establiment del cens d’aquestes cases d’un cos. Corria l’any 1837 quan el notari Francisco Mas i Fontana ho va certificar

Hi entrem i un passadís estret condueix a una mena de rebedor que havia estat l’antiga cuina de l’immoble quan l’avi d’en Manuel hi residia. Damunt, al sostre, les bigues de fusta originals travessen l’estança. A la dreta hem deixat el garatge, d’antuvi un espai de treball, i unes escales que pugen al pis de dalt, on ara dormen ell i la seva dona. “Comencem per baix i veuràs tota la història, que la tinc en un museu”, apunta en Manuel. Des del rebedor baixem unes escales fins a arribar al soterrani. “D’aquesta sala en diem la catacumba del Clot 8”, assegura. Entrem a una volta catalana reconvertida en un espai d’antiquari on se’ns esbatana un món en blanc i negre. Un magatzem de records. Un bagul d’objectes, antiguitats i pàgines i pàgines d’història. En aquesta cambra tornem al segle XIX. 

“Això és original, ho vaig trobar entre els documents que els meus pares guardaven.” Uns fulls engroguits i plens de cicatrius marrons reflecteixen l’establiment del cens d’aquestes cases d’un cos. Corria l’any 1837 quan el notari Francisco Mas i Fontana ho va certificar en aquest document escrit en català, el més antic que conserven. Aquests papers tenen 185 anys d’història. “Establiment firmat per los pare i fill Joaquim i Josep Salvador a favor de Manuel Balart de tres cossos de casa en lo Clot de la Mel al cens de 34 lliures”, explica la lletra lligada, mullada en tinta terrosa, del notari. Un segell reial encapçala la segona pàgina: “Isabel II por la gracia de Dios, reina de España y de las Indias, 1837”.

Les cases del Clot van néixer amb una amenaça sobre les seves teulades. En cas que esclatés una guerra, l’exèrcit podia ordenar als propietaris dels habitatges que esfondressin la casa i que se n’emportessin les runes

“El cens s’havia de pagar cada any als propietaris del terreny; era com l’IBI que avui paguem a l’Ajuntament”, aclareix Gaya. Els amos de la parcel·la aleshores eren Joaquim Salvador Burgès i el seu fill, Josep Salvador Soler, descendents del membre del Consell de Cent Jaume Salvador i Pedrol, el baró de la Bleda, que va comprar els terrenys del Mas Roig l’any 1682. Amb la implantació dels censos el 1837, els Salvador van establir les condicions de construcció de les cases baixes: els promotors les havien de bastir en menys d’un any i la paret mitgera de cadascuna havia de servir per a l’habitacle del costat. Les mesures: 5 metres d’ample i 21 de llarg, dos pisos i soterrani. D’ençà d’aquell any, la família cobraria una renda perpètua anual als propietaris de les divuit cases del Clot. “Encara recordo que, quan era petit, una de les seves successores, la Dolors Maluquer i Salvador, va venir a cobrar el cens. Els meus pares estaven molt esverats perquè es pensaven que li haurien de pagar els retards de cop.” Després que ella morís, el cens va caducar i va passar a ser municipal.

Una dècada després de l’edificació de les cases, l’èxode rural irromp a Sant Martí de Provençals. Joan Gaya Aixalà arriba des de les Garrigues; s’estableix al carrer del Clot de la Mel, on viurà de lloguer, i hi funda una fàbrica de sabons i magatzem d’olis

Les cases del Clot van néixer amb una amenaça sobre les seves teulades. “El 1837 això era zona militar. Després del 1714, aquí a prop hi havia les bateries per atacar Barcelona”, explica en Manuel. Es refereix al Fort Pienc, erigit a poca distància del carrer del Clot per tal de mantenir els barcelonins sotmesos després de la Guerra de Successió. La proximitat de les cases amb la fortificació implicava unes limitacions d’alçària imposades per Madrid, que havia de donar permís per edificar, i un escull ben esfereïdor: el dret d’evicció. En cas que esclatés una guerra, l’exèrcit podia ordenar als propietaris dels habitatges que esfondressin la casa i que se n’emportessin les runes.

“Aquí tot és antic, fins i tot nosaltres”, confessa en Manuel. En aquest racó imperible els anys no passen

Una dècada després de l’edificació de les cases, l’èxode rural irromp a Sant Martí de Provençals. Joan Gaya Aixalà (els Omellons, 1825 – Lleida, 1884) arriba des de les Garrigues al pla de Barcelona entre 1846 i 1848 i s’estableix al carrer del Clot de la Mel, on viurà de lloguer. El 1850 funda una fàbrica de sabons i magatzem d’olis als números 4, 6 i 8, aprofitant la planta baixa de les cases i els seus soterranis, dissenyats per acollir-hi artesans i menestrals. Anys després, la seva germana fa el mateix camí. Josefa Gaya Aixalà (els Omellons, 1830 – Sant Martí de Provençals, 1880) i el seu cunyat, Francesc Solé i Bernat (la Floresta, 1829 – Sant Martí de Provençals, 1895), també arrelen als mateixos habitatges del Clot. Solé comença a treballar a la fàbrica d’en Joan i passa a fer-se’n càrrec quan el seu fundador marxa a Lleida. El 1865, amb el negoci ben encarrilat, en Francesc pren una decisió clau. La decisió. Aquella que ha permès que fills, nets, besnets, rebesnets i filles de rebesnets niïn a la mateixa llar.

Manuel Solé i Gaya és la primera persona de tantes nascuda entre aquestes parets. El soterrani acull desenes d’objectes que n’expliquen el periple vital

“Don Miguel Villar y Villar, propietario, viudo, de edad setenta y dos años y vecino de San Ginés de Vilasar vende perpetuamente las tres casas descritas a don Francisco Solé y Bernat, negociante de aceite, casado y vecino del Clot, por precio de mil doscientos duros.” No ens hem mogut d’on érem. Continuem al soterrani, a la volta de les relíquies. A la catacumba. Allà mateix en Manel m’acaba d’ensenyar la primera inscripció al Registre de la Propietat del seu besavi, que data del 28 d’agost de 1865. “«En un paraje llamado Clot de la Mel, con la salida al detrás… Un pozo…» Mira, és allà el pou, ara està cegat.” Em guia per la cambra fins a arribar a la cantonada dreta. “Encara hi ha el ferro d’on penjava la corriola”, assenyala. Les parets que l’envolten són de pedra gruixuda. Al costat, hi guarda alguna planxa de ferro antiga, de les que calia escalfar a flama viva. “Aquí tot és antic, fins i tot nosaltres”, confessa. En aquest racó imperible els anys no passen.

Tres anys abans de la compra, quan en Francesc i la Josefa vivien de lloguer al Clot, la casa de tres cossos va donar a llum la primera vida. Manuel Solé i Gaya (Sant Martí de Provençals, 1862 – Barcelona, 1920) és la primera persona de tantes nascuda entre aquestes parets. El soterrani acull desenes d’objectes que n’expliquen el periple vital. “El meu avi va estudiar el batxillerat a Tolosa de Llenguadoc. Aquí guardem els seus llibres de text, tots en francès.” En un prestatge hi ha un diccionari, una petita enciclopèdia de “plantes útils”, reculls de llegendes i gramàtica o llibres de química. Pàgines descolorides, amb tinta pàl·lida, i lloms atrotinats que daten de 1877, de l’aleshores jove Tercera República Francesa. A la dreta, un mapa de les fronteres europees d’aleshores delata fins a on es remunten els llibres: Alemanya tot just s’havia unificat, Irlanda era britànica i l’Imperi austrohongarès limitava al nord-est amb el tsarista.

En Manuel em guia a una petita vitrina de la mateixa estança, una mena de saló de la fama en miniatura on descansen els vestigis més preuats del seu avi. Allà, prem un interruptor. Una bombeta desvela un petit museu ben agençat d’objectes que van acompanyar-lo durant la seva joventut i maduresa. Una col·lecció vital. Un d’aquests és un estoig de fusta que emmagatzema estris de dibuix de quan l’avi estudiava al Llenguadoc. L’interior és d’un vellut morat llampant que encara brilla tant com quan es va fabricar. Té més de 140 anys. També reposa sobre el prestatge un diari autobiogràfic de cuir escrit a mà que relata fets com la mort dels familiars de l’avi i les òperes que havia anat a veure. Hi ha un element amb lletres daurades, però, que enlluerna per sobre de la resta.

Unes plaques fotogràfiques de vidre originals ens fan remuntar més d’un segle enrere, a 1902. Aquest és el primer testimoni visual de les cases que encara es conserva

“Exposición Universal de Barcelona, 1888.” Sorpresa. Amb aquest díptic, de color caqui i no gaire més gran que un pòstit, Manuel Solé va entrar a un dels esdeveniments més rellevants de la història de la ciutat. El primer que va situar Barcelona al mapamundi. La forma del bitllet imita les illes de cases de Cerdà, amb els quatre xamfrans característics de l’Eixample. El seu net l’obre: a l’esquerra hi ha una foto de l’avi en blanc i negre, amb la seva signatura; a la dreta, un seguit de condicions i detalls del tiquet. Bitllet número 3430, 25 pessetes. “Es rigurosamente personal… No se expiden duplicados en caso de extravío.” Firmat, el delegat general.

Manuel Gaya guarda una relíquia ben preuada en un prestatge: un volum d’una enciclopèdia d’història universal de 1875, travessat per una bala. Ell sempre l’ha vist així, no sap quina guerra el va foradar

A la seva dreta, encara a la vitrina, hi ha una altra joia de la corona de la col·lecció. Unes plaques fotogràfiques de vidre ens fan remuntar més d’un segle enrere, a 1902. Aquest és el primer testimoni visual de les cases que encara es conserva. Són originals, en negatiu. Encara hi ha la fórmula de revelatge anotada al costat. “1000 gramos de agua caliente, 166 gramos de bicarbonato, 75 gramos de sulfito, 10 gramos de hidroquinona. Hay que filtrarlo.” Resultat: una fotografia en paper en què s’observa un carrer del Clot ple de males herbes amb uns raïls a tocar de les portes de les cases. Al número 8 l’àvia d’en Manuel parla des del balcó amb el seu avi, que trepitja el carrer. A la façana s’hi llegeix un rètol: “Fábrica de jabones y almacén de aceites Francisco Solé”. 

Manuel Solé ja feia anys que treballava al negoci batejat amb el nom del seu pare. Quan va morir, el 1895, ell i el seu germà, Pau Solé i Gaya, van passar a ser-ne els propietaris. L’amfitrió em vol portar a veure els vestigis d’aquesta fàbrica. Marxem del soterrani, pugem les escales i arribem a una estança espaiosa, amb els sostres molt alts i parets de maons pintats de blanc. Aquí hi havia el taller. En aquesta sala, Manuel Gaya hi guarda una altra relíquia ben preuada en un prestatge: una enciclopèdia d’història universal que data de 1875, amb un volum travessat per una bala. Ell afirma que sempre l’ha vist així. No sap quina guerra el va foradar.

Al fons de l’estança hi ha una porta. “Això era l’entrada a la fàbrica”, puntualitza. L’obrim i sortim a un passatge privat del qual avui només gaudeixen els habitants de les casetes baixes. “Això també és antic, per aquí entraven els carros”, diu. Al número 8 és on hi havia l’entrada, i al número 4 hi emmagatzemaven els cups d’oli. Allà hi havia el moll de càrrega i descàrrega. “Portaven els bidons rodolant per unes bigues que sobresortien de la finestra que hi ha i els carregaven al carro, que venia marxa enrere”, explica. Tornem a l’interior i baixem a la catacumba. Les escales són una màquina del temps.

“Això d’aquí són les comandes.” Com? M’ensenya un seguit de postals de diversos indrets de Catalunya. En Manuel n’agafa una, la gira i en llegim l’altra cara. “Haga el favor de mandar dos @ de jabón de coco sin falta a la calle Universidad”

Molts objectes de la volta subterrània evoquen aquest passat artesà de la casa de tres cossos. Recorden anys i anys de manufactura de sabons i comerç d’olis, durant els quals Solé es va casar i la llar va veure el naixement de les seves tres filles. Una d’elles, la Paquita Solé Solà (Barcelona, 1899-1967), la mare d’en Manuel. Una capsa enigmàtica amb la paraula daurada “Adix” inscrita a la tapa data d’aquells temps menestrals. En Manuel l’obre i me l’ensenya. És una màquina de sumar alemanya, de 1904. Una calculadora primitiva, embrionària, rudimentària, que disposa de nou pestanyes per prémer —de l’u al nou—, un engranatge visible i tres xifres que exposen el resultat. Està gairebé intacta. L’avi d’en Manuel l’emprava per fer els números i la comptabilitat del negoci.

“Això d’aquí són les comandes.” Com? M’ensenya un seguit de postals de diversos indrets de Catalunya. La Pobla de Segur, Montserrat, el Tibidabo… En Manuel n’agafa una, la gira i en llegim l’altra cara. “Haga el favor de mandar dos @ de jabón de coco sin falta a la calle Universidad.” Destí: Sant Martí de Provençals. Més de quinze anys després de l’annexió, la gent continuava diferenciant els pobles del pla de la capital. La postal és d’un balneari de Tortosa en blanc i negre. “En aquell temps s’aprofitava tot. Aquest client era de Barcelona, però agafava el que tenia per casa per fer la comanda.” N’hi ha una altra que retrata una Sagrada Família ben prematura, d’inicis del segle XX, amb la façana del Naixement mig feta. I també hi ha felicitacions de Nadal que testimonien el llenguatge ampul·lós de l’època. “Felices pascuas y próspero año nuevo. Tu seguro servidor que respetuosamente besa su mano. Ramon Palau.” La Sénia, desembre de 1916.

Un any més tard que naixés en Manuel, va esclatar la guerra. “Recordo que passaven soldats per la carretera de Ribes fent marxa”

El 28 d’agost de 1920, 55 anys exactes després que el seu pare comprés les cases del Clot, Manuel Solé, vidu i amb només una de les tres filles viva, es va morir de tuberculosi. Aquells van ser els últims anys de la fàbrica. Fins a l’any 1929 va estar regentada per Pau Solé, el seu germà, fins que va morir. Aleshores, sense cap relleu, va tancar. Vuitanta anys de negoci familiar de sabons i olis marxaven amb ell a la tomba. A partir de llavors, la família va llogar les plantes baixes i els soterranis, que passarien a allotjar negocis aliens.

“Quan se sentien bombardejos, de vegades baixàvem al soterrani, a les voltes, però normalment ens posàvem entre el llit i el matalàs per protegir-nos de la runa, si queia alguna cosa” 

Sortim de la catacumba i seiem en unes cadires centenàries d’estil isabelí, de fusta i amb el coixinet de ratlles grogues i verdes. Ho sé tot sobre els seus avantpassats, les cases, els vestigis, els objectes. Però no sé res d’ell. Vull que me’n parli. Tan bon punt li pregunto per la seva infantesa, s’aixeca de la cadira. Em mena a un prestatge ple d’àlbums de fotos. N’hi ha des que ell era petit fins a l’actualitat. A partir del seu casament, de mitjana, en té un per any, amb algunes excepcions: hi ha quatre àlbums que daten de l’any 2000, per exemple, l’any en què va néixer la seva primera neta. En compto més de seixanta. En Manuel agafa el primer, l’obre i comença a fullejar-lo. A la primera plana hi ha la invitació de la boda dels seus pares, la Paquita i en Josep Maria Gaya Padrós (Barcelona, 1905-1984), que eren cosins llunyans. “Es van casar el 25 d’octubre del 1930 a l’església de la Mercè”, puntualitza. Cinc anys més tard, en Manuel naixia. Era la sisena vida que aflorava en aquestes parets. “Això és la partida de naixement: carrer del Clot, 8, a les dotze del dia 16 de març de 1935.” Un any més tard va esclatar la guerra.

“Recordo que passaven soldats per la carretera de Ribes fent marxa.” Aleshores el carrer on hi ha les cases connectava les casernes de Sant Andreu amb el centre de Barcelona. “Quan se sentien bombardejos, de vegades baixàvem al soterrani, a les voltes, però normalment ens posàvem entre el llit i el matalàs per protegir-nos de la runa, si queia alguna cosa.” En Manuel m’ensenya una foto del dia de Reis de 1937. Era ros, amb rínxols, i jugava amb un cavall de cartró i un carro de fusta al terrat. Malgrat la guerra, la vida continuava. Les tradicions, les joguines. Després arribà la postguerra.

“Això són reculls d’‘En Patufet’. Amb aquests llibres jo vaig aprendre català.” El Clot 8 el parlava. “En sortir al carrer, però, canviaves de xip. S’havia de parlar tot en castellà. No era ben vist, et deien: «Hable en cristiano»”

“Jo no vaig passar massa escassetat. Vam tenir sort perquè el meu pare treballava a la companyia elèctrica Riegos y Fuerza del Ebro —actual Fecsa— i cobrava sempre. A més, no l’havien cridat a files durant la guerra per ser personal essencial.” La seva mare també contribuïa a l’economia familiar, fent classes de piano a domicili i al pis del Clot 8. “El que sí que recordo és que el pa era com de goma, era pa negre. Menjàvem sobretot verdures, el pollastre era un bé preuat que només menjàvem en les festes.” En Manuel conserva la seva cartilla de racionament. “Mira: «Comisaría general de abastecimientos y transportes». Et donaven cupons, anaves a la botiga i ho bescanviaves per sucre, mongetes i coses així.” També va ser durant els primers anys de la postguerra que la Paquita va ensenyar a llegir i a escriure a en Manuel.

“Això són reculls d’En Patufet. Amb aquests llibres jo vaig aprendre català.” Gaya conserva una renglera de volums, publicats entre 1925 i 1937, que recopilen les vinyetes d’aquesta revista infantil il·lustrada. En la clandestinitat, el Clot 8 parlava el català. “En sortir al carrer, però, canviaves de xip. S’havia de parlar tot en castellà. Tot el que era escrit i públic, també. No era ben vist, et deien: «Hable en cristiano»”, recorda. “Amb aquesta altra revista en va aprendre la meva dona, La Veu de l’Àngel de la Guarda. Parlava de vides de sants.” Al davant d’aquest prestatge, conserva jocs de taula i petites construccions de suro amb què s’entretenia durant la infantesa. A què jugaves?

“Jo era fill únic, de petit sempre jugava sol.” Tenia una baralla de cartes amb la qual jugava al solitari i un tren elèctric que feia córrer per la galeria. Fins i tot va tenir un amic imaginari. En Manuel també conserva un Cine Nic d’aleshores, amb què projectava dibuixos en paper vegetal mitjançant la llum d’una bombeta i el moviment d’una maneta. Més endavant, en entrar a l’escola, ja va tenir amics amb qui jugar. Mai al carrer, però. Sempre a casa. “Un d’ells es deia Jordi Muro. Venia cada dissabte a la tarda. Vam fundar els Laboratoris Muga. Ell era el Muro, jo el Gaya: Muga.” Amb quants anys? “En devíem tenir deu. Anàvem a comprar alcohol a la farmàcia, compràvem herbes i llavors en fèiem la maceració. Teníem un llibre d’on trèiem les fórmules.” Resultat: colònies, pomades, productes de neteja i refrescos —amb nom i tot, la beguda Califòrnia— que després venien a pares i amics. Propaganda inclosa, que guarda dins dels àlbums.

“El carrer del Clot era la carretera de Ribes, feta de llambordes. Era un passar continu de carros. Anaven plens de palla, en línia l’un darrere de l’altre, tan a prop que els cavalls del darrere es menjaven la palla de les tartanes del davant”

“«Bebida refrescante MUGA. California refresca, California vitalitza, California deleita, California atomiza. Veraneará, pero no disfrutará si no bebe California.» Parlàvem català, però tot ho fèiem en castellà. És això que et deia del xip”, explica. Cada any, a més, el seu laboratori organitzava al Clot 8 dues festes teatrals a l’estiu i a l’hivern. En Manuel em mostra el programa d’un dels esdeveniments, celebrat el juliol de 1947. Està escrit a màquina i el repartien als amics. Al fullet hi especificaven les obres que es representarien, les parts que tenien i el repartiment d’actors. “Això del Teatro de los niños era un teatret de cartró amb figures. Dos nens eren a cada banda, movent els personatges, i tenien el mateix llibret amb el guió dels personatges. Ho fèiem als dos esglaons que hi ha a la galeria i els espectadors ho veien des de baix.” Direcció artística, apuntadors, malabarista i fins i tot música. “La segona part ja era un teatre autèntic, veus? Ens apreníem de memòria el diàleg.” Tot això passava dins del Clot 8. Però què hi havia fora?

“Aquí al darrere, al costat del passatge, hi havia els tallers del ferrocarril. A tocar de Glòries, la fàbrica de La Farinera, que encara va funcionar molts anys. Les nostres cases eren entre dos trens: el que anava a Granollers i el tren del nord per la Meridiana, que anava a Ripoll. Aquest era d’una companyia anglesa, i els trens anaven per l’esquerra.” La Meridiana aleshores era un fangar, ben lluny de l’autopista urbana que esdevindria anys després. El trànsit de llavors era a la porta de les cases. “El carrer del Clot era la carretera de Ribes, feta de llambordes. Era un passar continu de carros. Anaven plens de palla, en línia l’un darrere de l’altre, tan a prop que els cavalls del darrere es menjaven la palla dels del davant. També hi circulaven troleibusos i tramvies. Al que anava a Sant Andreu li dèiem el tanc, perquè quan passava per aquí tremolava tota la casa”, recorda.

“Crèiem que Franco anava a favor nostre, que era el salvador… Tampoc coneixíem cap altra cosa, havies de creure en el que et deien. Quan es va morir, vam anar adonant-nos de tot”

En Manuel agafa una caixa de plàstic i m’ensenya les llibretes que guarda de quan ell estudiava. “Aquestes són del 1949, tenia catorze anys. Em vaig aficionar a veure cinema i vaig suspendre el curs de tant anar-hi.” En un full té apuntades totes les 29 pel·lícules que va mirar aquell any. “Em van dur als Salesians d’Horta, que era un internat, per acabar els dos cursos que em faltaven. A la primavera vaig escapolir-me de l’escola, fent veure que estava malalt, per anar al cinema tot sol. Vaig colar-me al tramvia i vaig baixar fins al Portal de l’Àngel. Em van enxampar i em van expulsar del col·legi.” A la caixa hi ha llibretes de química, d’àlgebra, de geografia, de gramàtica castellana, totes atapeïdes d’una cal·ligrafia minúscula plena d’esquemes i requadres. Les que més em desconcerten, però, són les llibretes de religió i història: un vestigi esgarrifós de la mentalitat nacionalcatòlica que imperava aleshores.

En Manuel, les cases i els seus objectes també són testimonis del franquisme dur, autàrquic, dels anys quaranta, impregnat d’una moral ultracatòlica

“«Día de los caídos por Dios y por España. Ningún español debe olvidar a los mártires que murieron en defensa de la patria en nuestra cruzada, Ramiro de Maeztu y Ramiro Ledesma Ramos. Que nos sirva de estímulo para que en caso necesario sepamos imitar su ejemplo, pues si no fuera por ellos, estaríamos bajo el poder comunista y solo Dios sabe qué siniestras tinieblas envolverían a la España actual.» Sembla de broma però no, això era la mentalitat que teníem. Crèiem que Franco anava a favor nostre, que era el salvador… En aquell moment tampoc coneixíem cap altra cosa, havies de creure en el que et deien i llegir entre línies els diaris. Quan es va morir, vam anar adonant-nos de tot.”

En Manuel, les cases i els seus objectes també són testimonis del franquisme dur, autàrquic, dels anys quaranta, impregnat d’una moral ultracatòlica. “Cada dia al vespre, abans d’anar a dormir, feia l’examen de consciència. Mirava els manaments i revisava si els havia complert.” Tots els instituts estaven segregats per gènere i nois i noies gairebé no tenien contacte fins a arribar als divuit anys. “Eren com un extraterrestre. Ni hi jugàvem, ni hi parlàvem…” Durant la Quaresma i la Setmana Santa, res de cinema o entreteniment. Ni parlar-ne, de marxar de vacances. “Els cotxes no podien circular el Divendres Sant. La ràdio no feia cap programa d’oci, només posaven música clàssica i coses religioses. El Carnestoltes, per exemple, jo mai l’havia celebrat. Es considerava una cosa depravada i dolenta en una família catòlica, segons l’educació rebuda.”

En Manuel conserva els fullets de tots els concerts de música clàssica que ell i la seva dona han vist junts des que es van conèixer: més de 2.500

“En acabar el batxillerat, vaig estudiar tres anys a la Universitat de Barcelona per ser aparellador. Aleshores és quan vaig començar a anar al centre excursionista.” En Manuel obre un bagul —etiquetat com a “Bagul dels records”— i m’ensenya una llibreta engroguida, amb fulls de quadrets. “És un llibret d’excursions del meu amic, l’Eugeni Bernet Todolí. Ell era també del Clot. Quan va morir, la seva dona me’l va donar. Aquí ell hi apuntava totes les excursions que feia.” A la coberta hi llegeixo els anys: 1948-1956. “De Barcelona a Montserrat: sortida de casa a les tres de la matinada, passeig de Gràcia 3.24 h. Plaça Calvo Sotelo, Esplugues, Sant Just… Martorell, esmorzar a les 9.10 h… Arribada al monestir a les 6.40 de la tarda. Visita a la Moreneta, sopar i dormir. Aquí hi posava les despeses de la ruta (tres quilos de pa, tramvia, vi), i aquí, els components de l’excursió. Mira, aquí, Manuel Gaya.” I així fins a 95 sortides.

El 1963 en Manuel i la Mercè es van casar. Després van venir els fills: un, dos, tres. Quan ja van haver crescut, cap als anys vuitanta, la continuïtat de les cases es va posar en dubte

Poc després d’aquests anys d’excursionisme, en Manuel va conèixer la seva dona, Mercè Fonts i Baldrich. “Ens vam conèixer a la música. Ella estudiava piano i baixava des de Vilassar de Dalt a Barcelona amb el seu germà per veure concerts. Jo hi anava des del Clot. Havíem anat junts a recitals, però sense saber-ho; hi havíem coincidit de casualitat perquè compartíem aficions.” Fins a inicis de la dècada dels seixanta, quan tots dos es van conèixer al conservatori.

“La meva mare era professora de piano. La meva dona, també. El meu fill gran és músic. Dues de les meves netes estan estudiant al conservatori…” La música movia i mou la família. I els va unir. En Manuel conserva els fullets de tots els concerts de música clàssica que ell i la seva dona han vist junts des que es van conèixer. “Hi anava un cop per setmana”, assegura. Ho compto. Això en són uns cinquanta a l’any, multiplicats per més de mig segle. Uns 2.500 concerts, déu-n’hi-do. Schubert, Mozart, Brahms, l’Orfeó Català, l’Orquestra Municipal de Barcelona… “Ara me’ls està enquadernant un senyor, estic arribant al segle XXI.” De moment, ja en té quinze volums.

“Quan ens van comunicar que ens farien una foto però que ensorrarien les cases, vam pensar: «Però de què van?». Llavors havia de néixer la meva neta i pensava: «Tant que han jugat aquí els nens al terrat i ara no ho podran fer?»”

El 1963, un any i escaig després que en Manuel i la Mercè es coneguessin, es van casar a l’ermita de Sant Sebastià, entre Vilassar i Cabrils. Les cases d’un cos del Clot van passar a ser la llar d’una nova família. Després van venir els fills: un, dos, tres. La cinquena generació dins d’aquest magatzem d’història i records, però la primera a néixer a l’hospital i no pas a les seves cambres. Quan els fills ja van haver crescut, cap als anys vuitanta, la continuïtat de les cases es va posar en dubte.

“Aquestes cases ara estan protegides, però hem hagut de pagar a l’Ajuntament”, remarca en Manuel. Quant? “Gairebé 15.000 euros per cada caseta. Nosaltres en vam pagar tres”

“Anys enrere ja van estar afectades pel carrer Diputació, que havia de passar per aquí darrere. Després, en temps de Franco, van fer el pla comarcal i van declarar que aquesta zona s’havia de destinar a equipaments públics.” Més endavant, el 1976, el mateix amb el Pla general metropolità. “Les cases havien d’anar a terra”, lamenta en Manuel. La incertesa els va fer migrar a Gràcia durant gairebé dues dècades, dels anys vuitanta a principis del segle XXI, al carrer de les Camèlies. “Ara... Érem allà però aquí també, eh? El cap de setmana baixàvem, veníem a comprar aquí… Això no ho vam deixar mai”, explica la Mercè, que s’ha unit a la conversa. A inicis del nou mil·lenni, l’Ajuntament va categoritzar les cases amb el nivell D de protecció del patrimoni arquitectònic. Un nivell que permet l’enderroc de l’immoble després de fer-ne un estudi.

“Quan ens van comunicar que ens farien una foto però que ensorrarien les cases, vam pensar: «Però de què van?». Llavors havia de néixer la meva neta i pensava: «Tant que han jugat aquí els nens al terrat i ara no ho podran fer?»”, recorda la Mercè. Els números 4, 6 i 8 del carrer del Clot, però, encara romanen drets. Les seves quatre netes hi viuen i van poder gaudir de la seva infantesa a les cases, tal com ho havien fet en Manuel i els seus fills. Ells van guanyar el litigi. Però no ho van aconseguir de franc.

“Aquestes cases ara estan protegides, però hem hagut de pagar a l’Ajuntament”, remarca en Manuel. Quant? “Gairebé 15.000 euros per cada caseta. Nosaltres en vam pagar tres.” M’ensenya la documentació. Manuel Gaya Solé: 42.000 euros per reparcel·lació. Li pregunto què vol dir aquest terme. “Que hem de pagar”, riu. “Però ha valgut la pena, hem conservat el patrimoni familiar. Quan jo em mori, cada fill tindrà una de les cases.” La història dels immobles també es conserva en gran part gràcies a ell, que al tombant de segle, després de jubilar-se, va començar a investigar-la. Arran d’aquesta tasca, de fet, va guanyar el Premi Sant Martí de 2013 en la categoria de cultura.

Marxo del número 8 del carrer del Clot. Abans, però, em fixo en un quadre del rebedor. Hi apareixen dos moros, un dels quals amb fusell i turbant blanc, sobre un fons marró. “Aquest el va fer el meu avi. Mira: «1878, Emmanuel Solé», li posaven el nom en francès.” Cada racó d’aquestes parets explica coses. M’acomiado d’en Manuel, recorro el passadís angost que mena al carrer i surto. La porta em transporta a l’actualitat. Deixo la història i les relíquies enrere per tornar al segle XXI. Just al davant hi ha un bloc de pisos de nou plantes. S’albira la torre Agbar al darrere de les cases. Són un petit reducte del passat, arraulides enmig de la modernitat, però encara tenen vida. I futur.