Anava cap a França, va passar per Juneda (les Garrigues) a veure un cosí i s’hi va quedar. Potser hi té a veure, en això de quedar-s’hi, que el dia que en Mounir Madih (Youssoufia, Marroc) va trepitjar per primer cop Juneda fos l’últim cap de setmana sencer del mes d’agost del 2005 i coincidís que era la festa major. O potser no. “El destí”, diu ell. En Mounir va aconseguir regularitzar la situació, s’ha casat, té un fill i una filla, té feina i ara ja s’ha retirat, però durant anys va ser un puntal de l’equip de futbol del poble.

“Volia provar la vida a Europa. Les persones tenim dret a buscar noves oportunitats i a intentar canviar de vida. Hi ha gent d’aquí que també marxa per conèixer països i conèixer gent. Era jove i volia intentar-ho.” En Mounir explica amb aquests arguments per què quan ja havia fet els divuit anys va agafar un avió del Marroc cap a Europa. En el seu cas, va esperar a ser major d’edat per iniciar el projecte migratori. Pretenia que aquest projecte, que aquesta nova vida, seguís vinculat a les seves dues passions: el taekwondo i estudiar. “Al meu país vaig estar deu anys competint en taekwondo, soc cinturó negre, i volia millorar com a esportista, aprendre’n més, veure com era aquest esport a Europa. Aquesta era la meva idea...”, planteja. La realitat, però, no el va dur per aquest camí. “Quan t’hi trobes, quan ets fora del teu país, has de treballar, t’has de poder mantenir, i les prioritats no són ben bé les que duies al cap. No pots viure d’estudiar i has de ser molt bo per viure de l’esport”, admet. Per com en parla, fa la sensació que, malgrat la decepció, no ho va viure com cap gran fracàs, com a mínim, ara, vist amb el temps.

Viure sense papers no és fàcil. “No ets lliure, no et pots moure amb llibertat. Soc una persona molt responsable i sabia que no em podia arriscar que em parés la policia”

Va aterrar a Madrid a finals del 2004. Al cap de sis mesos s’havia preparat per anar cap a França. Abans, però, va aprofitar per passar per Lleida a veure un cosí que fa més de vint anys que hi viu. “Vine uns dies. Segur que t’agradarà. Tot això d’aquí és especial, és diferent”, recorda que li deia. I de Lleida el va dur a Juneda. “Farà setze anys que hi soc”, constata rialler. El cosí li va presentar gent i aquesta gent, altra gent. S’hi va sentir còmode, va dir que sí a una feina de quatre dies per la festa major i “allà va començar tot”. En Mounir no tenia papers i l’única manera d’aconseguir-los era a través de la fórmula de l’arrelament amb l’acreditació de tres anys d’estada. Viure sense papers no és fàcil. Hi ha el perill d’una detenció i expulsió, i això és una espasa de Dàmocles constant: “No ets lliure, no et pots moure amb llibertat. Soc una persona molt responsable i sabia que no em podia arriscar que em parés la policia. Hi havia persones que es refiaven de mi, que m’havien fet confiança, i no les podia decebre”.

Li van anar sortint feines, algunes de més llargues i d’altres de molt curtes. Les agraeix totes, perquè li van permetre tenir futur. Va fer de tot: al camp, muntar mobles, en granges... Per sort, de feina no li’n faltava. Un empresari li va proposar que se n’anés al Marroc i tornés amb un visat per estar en situació regular. Li va fer por que no anés bé i no pogués tornar. Tot i que li ho va agrair i sabia que potser era una bona oportunitat, no va gosar fer-ho. Al cap de tres anys i un mes va aconseguir els papers.

“Les mares, ja se sap... Li vaig trucar quan ja havia arribat. Recordo perfectament aquella conversa: «Em perdones?», li vaig preguntar”

No és tan sols la tranquil·litat de poder caminar pel carrer sense por que et pari la policia, un dels grans canvis en el moment que va obtenir els papers va ser que va poder tornar a veure la família. Se li entristeix la cara i va enrere en el seu relat de vida. “La mare no sabia que jo volia marxar a Europa. El pare, sí. A ella no li ho vaig dir, perquè sabia que no ho voldria. Les mares, ja se sap... Li vaig trucar quan ja havia arribat. Recordo perfectament aquella conversa: «Em perdones?», li vaig preguntar.” El va perdonar, com li havia perdonat les malifetes que havia fet de petit, i ell li va explicar que li ho havia amagat perquè sabia que li posaria pegues, que patiria, que l’intentaria convèncer perquè no ho fes. Segurament no calien arguments, perquè la mare ja els sabia. “Vam plorar molt a les dues bandes del telèfon”, recorda en Mounir. Diu que van plorar i també van riure. No només en aquella trucada. Van plorar i van riure en les trucades de molts dies. Ara que en Mounir ha format la seva pròpia família a les Garrigues, intenten anar al Marroc cada any de vacances. També ha millorat la possibilitat de comunicació del dia a dia amb la gent que va deixar allà. No té res a veure amb fa quinze anys. “Parlem molt per WhatsApp, fem videotrucades, i això dona tranquil·litat, però veure’ls en directe sempre és molt millor.” Cap dubte. I torna a parlar de la mare. “Segueixo tenint una relació molt intensa i especial amb ella. Una mare sempre és una mare. Reconec que quan hi vaig de vacances, em costa molt tornar. Però ara que ja he format una família, que el nen aviat anirà a l’escola, ja és diferent, ja tinc el meu vincle aquí.”

“El primer any va ser dur. Estar tot sol és complicat. Vaig tenir sort de trobar bona gent, però el que passes... només ho saps tu”

Després d’onze anys sol, el 2016 es va casar al Marroc amb la Kadija. L’any següent la Kadija va arribar a Juneda; el 2018 va néixer en Badar, el primer fill, i a l’octubre del 2020, la nena, l’Arwa. “El 2016 va començar per a mi una altra vida”, resumeix en Mounir amb cara de felicitat. I fa balanç de l’etapa anterior: “El primer any va ser dur. Estar tot sol és complicat. Vaig tenir sort de trobar bona gent, però el que passes... només ho saps tu. T’asseguro que hi ha moments i coses petites que no oblidaré mai. Mai oblidaré tothom que ha estat al meu costat. La vida acostuma a fer pujada, però les coses van arribant pas a pas”. Al costat hi va tenir, per exemple, la gent del futbol. El taekwondo se’l va haver de treure del cap, però va pujar al carro del futbol. El 2007 va començar a jugar amb el Juneda i hi va fer moltes amistats. S’ha retirat. Aclareix, sorneguer, que ha plegat no pas per vell, sinó perquè amb les criatures no té temps d’entrenaments i d’anar a jugar cada cap de setmana. “Amb els companys de futbol som amics. Fa quatre anys que no hi jugo i encara soc al grup de WhatsApp.” Esgarrapa una mica de temps per anar a algun sopar quan pot.

“S’ha de ser agraït amb qui et dona oportunitats. Em van educar així i jo ho transmetré així al meu fill i a la meva filla”

Viuen a La Manreana, la granja escola de Juneda on fan de masovers. Ell hi fa de tot una mica, perquè és un manetes i té un alt sentit de la responsabilitat. “S’ha de ser agraït amb qui et dona oportunitats. Em van educar així i jo ho transmetré així al meu fill i a la meva filla.” Des del 2008 es cuida dels animals, fa d’electricista o de paleta quan és necessari i, com que hi viu amb la família, és el que sempre és al recinte per si ha d’entrar-hi o sortir-ne algú. Està content amb la feina. I en aquest punt de la conversa recorda un moment complicat a causa del futbol quan encara no s’havia casat: es va lesionar, es va trencar els lligaments encreuats i el van haver d’operar. Durant els quatre dies que va ser a l’hospital el va acompanyar en Jaume, que és amic i alhora el seu cap, perquè dirigeix La Manreana. “No em va voler deixar sol”, explica ell mirant-lo, perquè és un moment que en Jaume passa per allà. “A dormir sí que me n’anava a casa, eh! Anava a fer-li companyia de dia, perquè no tenia ningú més, però a dormir no m’hi quedava”, especifica rient el seu cap.

“Si no estàs preparat perds l’edat. El temps no el perds, perquè sempre en tens, de temps, però l’edat sí que passa i la perds, et fas gran i tot canvia”

De la vida a Catalunya, li xoca l’aspecte religiós, o més aviat la “no-religió”. Per a ell, “tothom ha de creure en alguna cosa. Sigui la que sigui. I ha de llegir el seu llibre per entendre-ho”. Defensa que, amb respecte cap a tothom, pots ser cristià, musulmà, budista o jueu, però “has de creure en alguna cosa”. A ell, que cada dia dona gràcies al seu déu, li xoca que molts amics seus no creguin en res. Pregunto a en Mounir què diria a un germà o a un amic del Marroc que vol venir a Europa. “Que primer es formi, que tingui una carrera i llavors vingui amb ganes de treballar. Amb uns objectius. Si no és així, patirà molt. Ho veig amb molts nois que arriben ara. Si has d’estar contínuament pendent d’on vius, pendent de com sobrevius..., és molt dur. No tens la família, no tens un teixit que et doni suport... És complicat i perillós.” Parla des de la seva experiència i dels casos que ha vist d’alguns nois arribats a Lleida: “Si no estàs preparat perds l’edat. El temps no el perds, perquè sempre en tens, de temps, però l’edat sí que passa i la perds, et fas gran i tot canvia. Et pots trobar que arribis als trenta anys sense haver fet res. Si algú ha de venir per no fer res, que no vingui”.

“La meva família ja és aquí. El nen i la nena aniran a l’escola, hi faran amistats i creixeran a Juneda. No crec que tornem”

Pel que fa a ell, no es veu tornant al Marroc. “La meva família ja és aquí. El nen i la nena aniran a l’escola, hi faran amistats i creixeran a Juneda. No crec que tornem.” Assenyala que aquell Marroc d’on va marxar per buscar noves oportunitats ja ha canviat molt. Ha millorat en l’àmbit econòmic i també, creu, ha millorat en el social. Diu que cada cop que hi van de vacances el troba més avançat. Però la decisió de tornar-hi o no, no és tant per això; no són les oportunitats que hi podria trobar ara, sinó que la seva família s’arrela a Juneda. “Dic això i en realitat no ho sé, perquè ningú pot saber el que ens oferirà el futur”, reflexiona en veu alta. “Espero veure créixer els fills, això sí. M’agradaria que fessin una carrera i esport, l’esport que jo no he acabat fent. Que el meu fill triï l’esport que li agradi i que tingui l’oportunitat de dedicar-s’hi, si és que ho vol.” Al futur, en Mounir, li demana dues coses: salut i el respecte de les persones que l’envolten. Amb això, assegura, n’hi ha prou per viure feliç.