Al fons de la seva mirada, l’Antonio (1959) encara conserva una petita guspira del nen que va ser. Aquell nen que, amb tan sols vuit anys, arriba amb la família en aquest edifici de les Corts. És l’any 1967 i per les escales pugen i baixen desenes de nens. Som en ple baby-boom i a cada replà de les disset plantes hi pot haver fins a catorze infants. Aneu sumant. Ell, però, viu uns pisos més avall, al damunt de la porteria. És el fill del porter.

“Antigament, molts porters primer havien estat els mateixos paletes que construïen l’edifici”

El pare ha aconseguit la feina en aquest petit gratacel de nova construcció després d’haver-hi treballat com a paleta. Els seus superiors, contents amb la seva tasca a l’obra, li han ofert el lloc. Una pràctica molt habitual a l’època. De fet, al seu germà, també paleta a la mateixa construcció, li han donat l’oportunitat de ser el porter de l’edifici del davant, que forma part del nou conjunt residencial.

És així com un 1 d’abril la família de l’Antonio, originària de Badajoz, entra a la porteria d’aquest edifici de la Gran Via de Carles III. Encara no ho saben, però aquest espai serà un dels elements més importants de la seva història familiar. Records i anècdotes que guardaran com tresors i que compartiran en les seves trobades, dècades més tard. Històries que ara m’explica l’Antonio González Carbajar, que de fill de porter ha passat a ser el porter del mateix edifici durant gairebé vint anys.

És un divendres al matí i me’l trobo netejant els vidres de l’ascensor. Fa poc que els nens han sortit per anar a l’escola i l’han deixat ple de ditades. Ara, però, no hi ha tants infants com quan ell era petit. Més aviat, els matrimonis d’aquells nens s’han anat fent grans i alguns dels pares ja han mort, de manera que a l’edifici cada vegada hi ha més pisos de lloguer.

Quan era petit, l’Antonio ajudava a la porteria. Si sonava el timbre de l’ascensor dues vegades, volia dir que el pare necessitava que li canviés l’aigua de les galledes

Però l’Antonio encara coneix i recorda molts dels veïns, que continuen vivint aquí. Van ser moltes, les tardes que passava fent els deures a la taula de la porteria. Aleshores, sempre que podia ajudava el pare, com quan havia de fregar les escales. El nen, que feia guàrdia a l’entrada, tenia una missió molt clara: si sonava el timbre de l’ascensor dues vegades, volia dir que el pare necessitava que li canviés l’aigua de les galledes. L’Antonio feia el canvi, deixava les galledes amb aigua neta a l’ascensor i picava perquè tornés cap amunt.

Un dia, el seu pare es jubila. Proposa a l’Antonio i als seus tres germans si els interessa seguir amb la feina de la porteria, però cap d’ells accepta. És el 1994 i l’Antonio està solter, sense fills, i creu que és una feina avorrida. Com que la comunitat ha de contractar un altre porter, tota la família es veu obligada a deixar lliure el pis on han viscut tants anys. Això els causa molt dolor, però saben que feina i casa sempre han format part d’un mateix tracte.

Tot canvia gairebé deu anys més tard, quan un dia, com fa cada any, el pare torna a l’edifici per comprar la loteria de Nadal. És aleshores que el porter li explica que s’està a punt de jubilar i que busca un substitut. El pare de seguida ho proposa a l’Antonio, que aleshores ja està casat, té dos fills i treballa com a repartidor amb una furgoneta.

“Vaig valorar la qualitat de vida que guanyaria i el fet que ja coneixia com era la feina i que em coneixien molts dels veïns. Com que vivia a prop, a molts me’ls trobava al carrer o al súper i sempre ens saludàvem”, m’explica l’Antonio, amb un braç recolzat al taulell plegable de la porteria. Darrere seu, dues portes: una que dona a l’habitació per guardar els estris de la neteja i una altra que va a parar a la zona dels comptadors i al pis de la família.

“Vaig valorar la qualitat de vida que guanyaria i el fet que ja coneixia com era la feina i que em coneixien molts dels veïns”

“Aquesta porteria per a nosaltres és un plor”, em reconeix. De seguida m’ho explica millor: “Pensa que aquí hi hem viscut tots, hi hem celebrat molts aniversaris, molts Nadals. Quan es va jubilar el pare, ho vam haver de deixar, i deu anys més tard, quan vaig tornar i vam poder tornar a entrar per aquesta porta i pujar les escales del pis on ens vam criar... Ploràvem. Et venen tots els records de 27 anys vivint aquí amb la família, records de quan eres un nen. I, per fi, tornes a celebrar Nadal a la mateixa casa i aleshores fas un recompte dels veïns, quins queden, quins falten. Recordes anècdotes, rius, demanes consells al pare, sobretot perquè ell va estar treballant a l’obra i sap on són els cables i les coses...”, s’emociona.

L’edifici i els seus habitants són com la vida mateixa, un reguitzell d’històries d’amor, de mort, de tragèdies però també de moments plens de vida. I d’humor. De vegades negre, satíric; d’altres, més blanc i naïf. És la vida. Com aquell dissabte llunyà en què un dels pisos pateix un incendi i un dels bombers surt del pis horroritzat: ha trobat una mà a la cuina, però cap altra part del cos. El porter riu: l’home que hi viu, que en aquell moment no és al pis, és manc i aquella és la seva pròtesi.

El porter també és el qui ha de controlar els nens, de qui veu les malifetes molt abans que els seus pares. És com quan hi ha una colla que es posa a fer kungfu, picant els interruptors amb els peus. “Ho destrossaven tot”, recorda. O aquell nen que cada dilluns tira per la finestra l’entrepà de l’escola. Això fa que un dels patis interiors, de difícil accés, s’ompli de pa i de coloms. “Ho vaig comentar a la mare i el nen em va venir a demanar perdó”, recorda rient.

Un altre dia es troba que, durant les vacances, el seu suplent dorm a l’habitació de la neteja. “Crec que tenia problemes amb la dona o alguna cosa així”, continua rient. I així podria continuar, entre anècdotes que transcendeixen la seva vida laboral i familiar. Vivències pròpies de molts porters, que hi veuen més enllà dels murs de formigó i de les converses d’ascensor.

“Un bon porter ha de ser amable amb la gent. I els que més amor necessiten són els que més t’estimen: la gent gran”

“Un porter és com un cambrer: no té un salari gaire alt, però es guanya la vida amb els serveis extres i les propines”

“Un bon porter ha de ser amable amb la gent. I els que més amor necessiten són els que més t’estimen: la gent gran”, confessa. “Abans, els costos de comunitat me’ls havien de donar directament a mi tots els veïns, i em feia molt de mal, veure pagar la gent gran que sabia que no arribava a final de mes”, lamenta.

“Sovint dic que un porter és com un cambrer: no té un salari gaire alt, però es guanya la vida amb els serveis extres i les propines”, explica. En el seu cas, és el servei de recollida de brossa que fa cada vespre, de dilluns a divendres. Per fer-ho, utilitza un sistema curiós, que ja es va instal·lar durant la construcció de l’edifici, que consisteix en un intèrfon intern a cada casa, mitjançant el qual s’indica als veïns, a través del timbre, que és l’hora de treure les escombraries al replà. “Gràcies a aquesta mena de serveis i a algunes propines que em donen, no soc un mileurista”, explica, tot i que reconeix que cada vegada s’està perdent més la tradició i les noves generacions ja passen més d’aquests petits luxes.

Hi pot haver dues o tres nits dolentes a l’any. Pot ser que alguna persona gran caigui, que hi hagi un petit incendi o un escapament d’aigua

Encara que no estigui obligat a estar disponible les 24 hores del dia, l’Antonio sap que hi pot haver dues o tres nits dolentes a l’any. Pot ser que alguna persona gran caigui, que hi hagi un petit incendi o un escapament d’aigua. “No m’importa, sobretot si es tracta d’ajudar una persona gran”, reconeix. No són poques les persones que li agraeixen aquesta dedicació des de fa tants anys. Fins i tot hi ha una veïna que, sempre que pot, li dona escalivada i codony. “Sap que m’agraden molt”, somriu.

“Hi ha hagut èpoques dolentes, amb gent que assaltava els veïns a l’ascensor”

I la resta del dia, es dedica a netejar la porteria i les zones comunitàries, a repartir els diaris als veïns que tenen subscripcions, a netejar el tros de carrer i façana corresponent, a controlar les obres que hi hagi als diferents pisos (“Amb tants pisos, sempre hi ha obres en algun pis o altre, i això vol dir pols”, matisa), així com a vigilar l’entrada i la sortida de persones. “Hi ha hagut èpoques dolentes, amb gent que assaltava els veïns a l’ascensor”, reconeix. No fa gaire, també van entrar uns okupes durant Setmana Santa en un pis que s’havia de llogar just després de les vacances. 

“Els veïns prefereixen que em quedi jo aquí durant el mes d’agost i faci festa en altres moments de l’any”, confessa. El cert és que ell sap millor que ningú qui són els veïns que es queden i qui són els amics i familiars que els venen a veure. No seria el mateix si hi hagués un suplent que no coneix a ningú i que cada nit marxa a dormir a casa seva.

Mentre parlem, una dona gran entra amb un caminador, juntament amb la seva cuidadora. L’Antonio, sempre atent, va fins a la porta per ajudar-la a entrar. Per a ell, moltes d’aquestes persones són més que uns veïns de l’edifici, són persones que ha vist créixer des que era petit. En coneix les històries. La majoria s’acaben amb la mort. Un moment en què el porter s’ofereix a la família per posar un cartell al vestíbul anunciant la defunció i els detalls del funeral. “Una vegada, una dona que tenia càncer em va avisar expressament, i em va dir que ella preferia que no posés el cartell un cop morta”, confessa l’Antonio. Ell sempre manté la paraula, els veïns són família.

És possible que el seu germà li agafi el relleu quan es jubili. Seria la tercera generació familiar a la porteria. “Els meus fills ja sí que no tenen cap intenció de continuar”

Però cada vegada hi ha menys porters en aquest conjunt residencial que a finals dels seixanta era nou de trinca. Ell és un dels últims que es manté actiu, tot i que d’aquí a pocs mesos es jubila. Els veïns de l’escala encara no ho saben, però és possible que el seu germà li agafi el relleu. Seria la tercera generació familiar que estaria al capdavant de la porteria. “Els meus fills ja sí que no tenen cap intenció de continuar”, somriu amb tristesa.

A fora de la porteria, just al davant, hi ha un petit parc infantil privat que forma part del conjunt d’edificis del voltant. Un dia, quan tot era nou i lluminós, havia estat ple de nens jugant-hi, però ara ja gairebé no hi ha moviment. Els temps canvien, els veïns i les famílies també. I, al final, és inevitable preguntar-se: qui hi viurà, al pis del porter?