No és gaire complicat saber fumar amb la pipa, però pot ser complex fer-ho bé: saber com carregar-la, encendre-la correctament, mantenir-la viva. Entre una boirina en què es barregen aromes de diferents tipus de tabac, un grup d’amics fa petar la xerrada als sofàs d’una sala. De tant en tant, la conversa és interrompuda per les seves companyes silencioses, que llisquen amb destresa entre els llavis i escupen enigmes de fum amb forma de cortina. En la serenor de la vetllada, s’inicia un ritual pausat: es remou el tabac sec entre les mans per humitejar-lo, i es col·loca en tres fases dins del cos de la pipa. El foc del llumí fa la cloenda del ritu i, entre copes i música, els amics intercanvien reflexions i batalletes.

Som al Barcelona Pipa Club, un club privat de fumadors de pipa fundat el 1980 i ubicat al barri de Gràcia de Barcelona. Un dimecres al mes, s’hi organitza una fumada reservada als socis. Abans del concurs, els participants —tots homes d’edat avançada— ja comencen a escalfar els motors a la sala de sofàs, on fumen i xerren tot prenent una copa. A cada concursant li pertoquen tres grams de tabac, mil·limetrat en bosses. Passen a una sala gran decorada a l’estil britànic, i els concursants es remouen inquiets a les cadires. Només tenen cinc minuts per preparar la pipa i un per encendre-la. Aquell qui trobi l’equilibri entre fumar prou perquè la pipa no s’apagui, però no fumar massa de pressa i gastar tot el tabac, s’endurà el premi. Onze socis es disputen la copa entre bafarades de fum i, al cap de vint minuts, cau la primera pipa.

El secret per dominar l’art de la pipa és aconseguir fusionar la paciència amb una bona tècnica. Al cap de més d’una hora coneixem el guanyador, i la gent l’aplaudeix fent picar els cendrers de vidre contra la taula. L’ovació es barreja amb els enigmes de fum que, encara suspesos en l’aire, viatgen entre els socis del club, dibuixant formes oníriques que es desfan travessades per un braç o per una pipa que torna a alçar-se.