El món paranormal els uneix. El més enllà els atrau. Les seves experiències vitals els han aportat uns coneixements que no poden ignorar. Són BIPS BCN, el grup d’Investigació Paranormal de Barcelona. En Jesús, la Maria i la Sandra són tres dels cinc membres que en formen part i que cada 15 dies surten a fer investigació paranormal. Cada un té un motiu. Una història i un objectiu per interactuar amb el més enllà. Anem a La Casa de la Nina amb ells. Una casa abandonada de la qual no en podem revelar la ubicació. Per què? Perquè aquests espais són susceptibles de convertir-se en atraccions turístiques i els membres de BIPS no volen propiciar el seu deteriorament ni que desaparegui el seu record.

Una part de la informació l’obtenen d’arxius, però la majoria de la història l’escriuen ells amb el que descobreixen durant les investigacions

La Casa de la Nina la troben després d’una cerca profunda. En Jesús troba les localitzacions per internet. Però no és fàcil. Hores de google maps recorrent mica en mica Catalunya. A través d’un contacte al Registre de Catalunya accedeixen a informació sobre propietaris i dates que els permeten concretar la investigació. La casa s’alça tètrica als afores d’una ciutat, rere una tanca de filferro i una porta oxidada que en regulen l’accés. Abans d’entrar pregunto sobre el passat de la localització. Una part de la informació l’obtenen d’arxius, però la majoria de la història l’escriuen ells amb el que descobreixen durant les investigacions. És el novè cop que venen a La Casa de la Nina.

Hi ha molts detalls que no es coneixen. En aquesta casa hi hauria esperits d’habitants dels quals encara no en poden explicar res

Abans d’explicar-me res deixen clar que tot són suposicions: “No podem assegurar res. No està provat científicament i, per tant, tot el que sabem és el que nosaltres traiem de les investigacions”, afirma en Jesús. La Maria comença a narrar. Segons la llegenda, la casa s’hauria construït sobre unes ruïnes romanes i tindria molts segles d’història. La principal, i per la qual hem vingut, és la que dataria de l’època de la guerra civil. Durant els anys en qüestió, la propietat de la casa pertanyeria a un matrimoni sense fills que adoptaria nens orfes de la guerra. Segons les suposicions, el marit hauria mort desafortunadament i la muller hauria embogit. Per això, ella i el seu suposat amant haurien començat a matar els petits. Els membres de BIPS afirmen que aquesta mort sobtada i violenta és la que els lligaria a la casa. Tot i això, la història encara té molts interrogants. Hi ha molts detalls que no es coneixen. En aquesta casa hi hauria esperits d’habitants dels quals encara no en poden explicar res. A tot això, què hi venim a fer, aquí?

La Maria assegura que té un do: el de veure els esperits. “Els veig des que era petita i també els veia la meva àvia. Però mai he pogut compartir-ho amb ningú”

La Sandra i la Maria tenen clar el seu objectiu: “Ajudar en el que puguem”. En aquest cas per fer-ho amb els nens petits. Alliberar-los de la casa. Afirmen que els esperits dels nens han quedat lligats a la casa degut a la seva mort tràgica, però que aquest no és el seu lloc. Necessiten ajuda per poder sortir del terreny i anar... la Maria no em sap explicar ben bé a on van els nens quan surten. A la llum? Li pregunto. “Jo no veig cap llum, simplement s’allunyen i sento la seva felicitat”, em respon. La Maria assegura que té un do: el de veure els esperits. “Els veig des que era petita i també els veia la meva àvia. Però mai he pogut compartir-ho amb ningú”, confessa. Amb el grup de BIPS BCN s’ha demostrat a si mateixa que no està boja. Ha pogut comprovar amb els aparells que duen que el que ella veu és el que capten les màquines. Però, per sobre de tot, sap que es troba entre persones que la creuen i això l’ha ajudat a confiar de nou en ella mateixa. És per tot això que la Maria dedica el seu temps lliure a les investigacions paranormals, és un món al que sent que pertany.

La lluna brilla sobre la immensitat de la casa i es crea una escena que impressiona. Una casa de pedra, antiga, completament abandonada amb unes finestres sense vidre que només deixen veure foscor

Entrem a La Casa de la Nina. No és una entrada fàcil. Cal saltar una tanca de filferro i caminar entre matolls. Després de travessar el que en algun moment seria un gran jardí ara ple de males herbes ens plantem davant d’una de les portes d’entrada. La lluna brilla sobre la immensitat de la casa i es crea una escena que impressiona. Una casa de pedra, antiga, completament abandonada amb unes finestres sense vidre que només deixen veure foscor. Per dins és molt més gran del que aparenta per fora. Fem una volta pels tres pisos principals i totes les seves habitacions, també per les golfes, per la casa dels treballadors que està annexada i per les quadres. No ens deixem cap racó. Caminem també per uns túnels que segons m’expliquen connectarien amb altres cases del territori. No ho poden saber del cert perquè ara estan tapats. La casa és fosca, cal anar amb compte. En Jesús treballa a la construcció i procura assegurar els passos del grup: “Vigileu amb aquesta habitació”, diu de sobte. Miro al sostre i resulta que està tot trencat i bombat. És perillós entrar, pot caure en qualsevol moment. Alguns terres ja s’han enfonsat i les runes són ara part de la decoració.

Tot es pot tocar i mirar, només hi ha una norma: “Si no t’emportes res, no t’emportes a ningú”, explica en Jesús

La casa té petits tresors. Sostres decorats, terres plens de llibres antics, d’apunts escrits a mà, de postals enviades entre amics, de roba, de tot. Trobo un llibre de text de matemàtiques que data de 1977. A les golfes, unes ampolletes de vidre que semblen de perfums; a les habitacions, sabates antigues, armaris, sofàs... sembla increïble que després de tants anys abandonada hi hagi tants records. Tot es pot tocar i mirar, només hi ha una norma: “Si no t’emportes res, no t’emportes a ningú”, explica en Jesús. I afegeix: “Si t’emportes alguna cosa els dones un incentiu perquè t’acompanyin”. Em repeteixo aquesta norma constantment i m’espolso, fins i tot, les petites herbes que se m’han enganxat al pantaló.

“Que estrany, estan totes les portes tancades”, diu de sobte la Maria. Prenc consciència del fet. A banda i banda dels passadissos, les portes, fins i tot les dels armaris, estan tancades. Continuo mirant-ho tot. Em falten ulls per captar tots els detalls. És un laberint. M’he deixat portar i ja no sé ni per on hem entrat, els passadissos de la casa fan que una volta duri pràcticament una hora. Sentim unes veus i ens adonem que hi ha algú més a la casa. Ens trobem dos nois joves d’esperit aventurer que casualment han decidit, també, visitar avui la casa. Només porten una llanterna i roba còmode, així és com ens expliquen que exploren llocs abandonats buscant experiències. Els agrada.

“Allà dins vam trobar en Carlos, un nen de 15 anys. Ens va explicar que aquí hi cremaven nens”, em diu la Maria. Aquest esperit és qui els hauria explicat els successos de la casa

Un cop visitada l’estància ens instal·lem en una petita habitació que serà el campament base. No saben del cert per a què servia. Hi ha un forn d’obra a la paret amb una porta de ferro. “Allà dins vam trobar en Carlos, un nen de 15 anys. Ens va explicar que aquí hi cremaven nens”, em diu la Maria assenyalant la porta. Aquest esperit és qui els hauria explicat els successos de la casa. És una cambra aïllada i el silenci és clau per a les investigacions de BIPS BCN. M’ho expliquen quan els pregunto si els esperits no hi són durant el dia. Sempre fan les investigacions de nit. Em responen que sí, però que la nit els proporciona silenci i només així poden captar bé els sons i senyals. Però com?

El Jesús agafa el detector de camps electromagnètics, l’encén i de seguida comunica que “estem acompanyats”

Porten dos maletins carregats de material. “És una afició cara”, bromeja en Jesús. Alguns dels aparells són d’allò més peculiars com ara un que tradueix l’energia en paraules, però altres són molt quotidians, per exemple, detectors de moviment, com els que tenen a les botigues i que sonen quan algú passa per davant. Comencen a treure material i a col·locar-lo. Focus de llum en posició estratègica per poder veure-hi bé, la càmera Kinect, la mateixa que s’utilitza a les vídeo-consoles i que és capaç de capturar el cos humà, el reconeix i el posiciona al pla. L’amplificador de so, la càmera de vídeo amb la que es gravarà tota la investigació, etc. El Jesús agafa el detector de camps electromagnètics, l’encén i de seguida comunica que “estem acompanyats”. L’aparell té forma de piruleta, amb un mànec i una part arrodonida. Aquesta segona mostra sempre una llumeta verda al centre. Ara hi apareixen dues petites llums vermelles a banda i banda. Segons els membres de BIPS això vol dir que està captant una presència. A mesura que s’apropa el detector a la font d’energia, les llums vermelles es van apropant fins que s’ajunten convertint-se en una i fent un agut “piiiiiip”.

L’aparell està piulant en direcció a la cantonada de la cambra. La Sandra treu un petit mirall, se situa d’esquenes a aquesta i mira a través del reflex. “Uf!”, exclama. Diu que ha embruixat el mirallet amb uns conjurs i rituals per tal que qualsevol hi pugui veure. La Sandra assegura que té vincles amb la bruixeria, coneix llegendes i practica alguns conjurs. Explica que la seva àvia i la seva mare també tenien lligams amb aquesta màgia. Encara li queda per aprendre, però gràcies a BIPS BCN pot conèixer més un món que la intriga. “Al principi era una fan, vaig venir un dia de convidada amb ells i des d’aleshores cada vegada em tira més”, explica.

No teniu por? “A vegades sí però al final t’acostumes a les amenaces i veus que realment no et poden fer res greu, confessa la Maria. El màxim que ens ha passat és que algú es desmaiés”, afegeix la Sandra

Mentre mira a través del mirallet, en direcció a la cantonada on el detector de camps electromagnètics ha centrat l’atenció de tothom, assegura que hi veu l’esperit d’un home. Intenten parlar amb ell però sembla que només vol espantar. Alcen la vista i comuniquen que està enganxat al sostre, a quatre grapes. Se’n riuen en veu alta. “Baixa d’aquí, apa! Que no fas por a ningú!”, li diuen. Em sorprèn la naturalitat amb la que ho tracten. No teniu por? “A vegades sí però al final t’acostumes a les amenaces i veus que realment no et poden fer res greu, confessa la Maria. El màxim que ens ha passat és que algú es desmaiés”, afegeix la Sandra. Però totes dues coincideixen en dir que l’únic que no té mai por és en Jesús.

“Ell vol poder demostrar al món que existeix vida després de la mort. Es capfica molt amb que donin senyals clares”, diu la Maria. En Jesús és qui crea el grup fa tres anys, després de viure la mort d’un familiar proper amb qui té una conversa pendent. Espera algun dia poder tenir-la. Aquest desig el porta a interessar-se pel món paranormal, a informar-se i cercar històries arreu de Catalunya. Impulsa el grup per compartir aquest interès. Penja les gravacions de totes les investigacions al canal de YouTube del grup per tal que tothom qui vulgui hi pugui tenir accés.

No se sent res però comparteixen les sensacions en veu alta: fred, calor, calfreds, sentiments de tristesa o felicitat

Ja instal·lats, i havent marxat l’esperit de l’home del sostre, el primer que fan és una roda de preguntes en silenci. A les fosques. Sense cap aparell encès, només amb l’amplificador de so. Per mala sort hi ha una fira a la vora, i tot el so està contaminat amb la música de fons. “Carlos, ets aquí?”. Segons m’han explicat és el líder dels nens i el més gran. Amb ell és amb qui més es comuniquen i qui els ajudaria a poder guiar els petits. No se sent res però comparteixen les sensacions en veu alta: fred, calor, calfreds, sentiments de tristesa o felicitat. “Podem ajudar en alguna cosa?”. “Hi ha un nadó en aquesta casa?”. “Quants nens hi ha en total?”. “Podeu fer algun so fort perquè sapiguem que sou aquí?”. Però no passa res.

Tornen a encendre el detector de camps electromagnètics. Apareixen dos puntets vermells. De nou acompanyats. La Maria mou l’aparell per la sala fins que aquest comença a piular amb un so continu. Apunta just al meu costat. No sé com reaccionar. “Si és que sí que piti un cop, si és que no, dos cops” diu la Maria. I comencen a fer preguntes a l’objecte de l’energia. “Ets un nen?…” Pip… “Ets el Carlos…?” Pip Pip… Segons les respostes obtingudes conclouen que és un nen de cinc anys. Però les preguntes de sí o no limiten. És el moment d’encendre la Spiritbox.

De cop una veu de nen s’apodera de l’aparell “Hola!”. “Sí!”. “Hola!”. Moltes veus comencen a fer-se notar: d’home, de dona, de nen…

La spiritbox és un aparell de ràdio modificat que sintonitza en bucle freqüències buides. És un altaveu amb quatre botons que es controla a través d’un mòbil. El so tan característic de ràdio espatllada és la base de l’aparell. “Hola, Carlos, ets aquí?” diu el Jesús. De cop una veu de nen s’apodera de l’aparell “Hola!”. “Sí!”. “Hola!”. Moltes veus comencen a fer-se notar: d’home, de dona, de nen… “Moriu!”, diu un. “Marxeu d’aquí”, afegeix una veu greu imponent. “Que calli tothom! Només vull parlar amb el Carlos!” crida en Jesús. “Hola!” repeteix la veueta de nen de l’aparell. “Carlos, podem ajudar algun nen avui? Pot marxar algun nen amb nosaltres?” “Sí!... Luis!”. I comença a repetir-se el nom des de nombroses veus: “Luis”, “Luis”, “Luis”. Està clar, sembla que volen que avui s’alliberi en Luis. És aleshores que tothom pren consciència que el petit amb qui han parlat amb el detector de camps electromagnètics és en Luis. Ara cal confirmar que la resta d’esperits de la casa estan d’acord amb que el nen de cinc anyets surti. Em diuen que si no volguessin, podrien complicar la sortida i fins i tot, impedir-la.

De tant en tant anem fent pauses. L’experiència és intensa i cal gestionar-la amb calma. Les hores passen, en portem ja més de tres dins la casa. La Maria, la Sandra i el Jesús s’obren i m’expliquen experiències esgarrifadores a les que s’enfronten constantment. Pregunto a la Maria com és que no veia al Luis: “S’han de deixar veure, jo els veig si es mostren. A vegades són ombres, o són energies. En general quan els veig és com si fossin persones normals i no sempre els diferencio”. Aprofitem per fer una cigarreta que és l’única manera de descarregar tensió. Veiem unes llums a l’entrada. Són els dos nois que ens hem trobat al principi. A partir d’ara se sumen a l’experiència. Miren tots els aparells al·lucinats.

“Com és?”, li pregunta en Jesús. “És petit, grassonet, repentinat i porta un jerseiet gris”. De sobte, som un més a la cambra, parlen amb ell com si tots el veiessin

Continua la investigació. El Jesús torna a encendre la càmera de vídeo, grava constantment. Encenen la spiritbox de nou. Ara volen validació per poder sortir amb l’esperit del Luis. Se senten les confirmacions de diferents veus. Però de cop les paraules d’aprovació es transformen en pronoms “jo”, “jo”, “jo”. “Ja sé què està passant”, afirma la Maria i diu: “No sortirà ningú més avui, només el Luis”. Ha arribat el moment, tenen la certesa que el petit vol sortir i que molts esperits els ajudaran. La Sandra estén la mà. “Ja m’ha agafat oi? Em cou la mà!”, exclama. La Maria agafa el mirallet i li confirma el que ja sabia: “Sí, el tens agafadet”. “Com és?”, li pregunta en Jesús. “És petit, grassonet, repentinat i porta un jerseiet gris”. De sobte, som un més a la cambra, parlen amb ell com si tots el veiessin.

Estan plorant de l’emoció. “Abans ens preguntaves que per què ho fèiem oi? Doncs per això”, em diu la Maria

“Tu tranquil, Luis, ara marxem”, li diuen. Recullen tot el muntatge i emprenem la sortida. Miro la mà de la Sandra i no puc evitar imaginar el petit caminant al seu costat. “No miris endarrere, Luis, amb nosaltres no et passarà res”, afirma la Maria. La Sandra ha notat com la mà li cou de nou, s’ha tornat a agafar amb força. “La vella està mirant per la finestra” diu la Maria. Entre els matolls i saltant la tanca. Miro a l’altra vorera del carrer, veig com la mà de la Sandra s’obre. La Maria, ajupida, parla amb l’aire. “Tan de bo pogués veure el Luis”, penso. De cop, s’aixeca i abraça la seva amiga. Estan plorant de l’emoció. “Abans ens preguntaves que per què ho fèiem oi? Doncs per això”, em diu la Maria.

Se’m posen els pèls de punta. Espero que ningú m’estigui acompanyant. Miro al meu voltant una mica neguitosa

La tensió ha desaparegut i es converteix en cansament. Són les dues de la matinada. Al cap hi donen voltes totes les vivències d’aquesta experiència, des de les portes tancades fins a les veus de l’aparell de ràdio. Ens acomiadem. Demà tornaran tots a les seves vides quotidianes. La Sandra, la Maria i el Jesús aniran a treballar i passaran temps amb les seves famílies. El seu dia a dia no es diferencia en res del de qualsevol altra persona. Amb l’excepció que d’aquí 15 dies es tornaran a trobar per descobrir alguna altra història paranormal. Tornant cap a casa m’adono que tinc un branquilló enganxat al pantaló. Se’m posen els pels de punta. Espero que ningú m’estigui acompanyant. Miro al meu voltant una mica neguitosa. Però recordo que m’han explicat que això no compta com a “emportar-se alguna cosa”. Espero que tinguin raó.