L’Eulàlia i el Joan han observat les penúries de la postguerra, quan els supervivents dels camps d’extermini nazis recorrien el continent buscant la salvació. S’han endinsat en les comunitats jueves de l’Europa central i de l’Est, on l’ídix era la llengua dominant. Han celebrat el sàbat a la llum de les espelmes i han compartit el brioix trenat amb les famílies.

Tot això ho han pogut viure a través del paper, mentre tradueixen literatura hebrea i ídix al català. Encara que també han pogut observar algunes d’aquestes tradicions en persona. Primer de manera casual, després amb gran interès i passió, fins al punt d’estudiar-ne la llengua i aprendre’n la cultura.

D’una banda, amb dinou anys Eulàlia Sariola (1944) marxa a treballar en un quibuts a Israel, atreta pel socialisme d’aquesta mena de comunitats agrícoles. Allà hi descobreix la cultura hebrea, tan desconeguda aleshores a casa nostra, i es proposa aprendre l’idioma algun dia. En tornar a Barcelona, però, es dedica a la il·lustració i no comença a aprendre hebreu fins anys més tard. No ho fa pensant a ser traductora, però comença a portar llibres hebreus infantils a editorials catalanes, només perquè considerin afegir-los al seu catàleg, fins que un dia li demanen directament que els tradueixi. És així com, des dels anys vuitanta, també es dedica a la traducció de la llengua hebrea al català.

L’ídix és una llengua germànica occidental que històricament havia estat molt parlada pels jueus de l’Europa central fins a l’arribada de l’Holocaust

En canvi, Joan Ferrarons (1989) s’especialitza en literatura i humanitats i, després d’uns anys vivint a Alemanya, es dedica a la traducció de l’alemany al català, en què destaca la seva traducció d’El castell de Franz Kafka, que li val l’obtenció del V Premi PEN Català de Traducció. Un dia descobreix l’ídix, una llengua germànica occidental que històricament havia estat molt parlada pels jueus de l’Europa central fins a l’arribada de l’Holocaust. El seu interès és tal que acaba aprenent l’idioma i la seva literatura a l’Escola Superior Judaica de Berlín (JVHS) i a la Casa de la Cultura Ídix de París. Des d’aleshores, també es dedica a traduir de l’ídix al català.

Conversem tots tres entre els llibres i les cadires de vímet de la cafeteria de la llibreria Ona, a Barcelona.

No tenies cap vincle previ amb l’ídix. Què fa que t’hi interessis?

Joan Ferrarons: Sempre m’han interessat molt la Bíblia i els Evangelis, i en un moment donat em va venir per fer alguns cursos de teologia. També vaig fer un parell de cursos d’hebreu. Un dia, veient una pel·lícula francesa, em vaig sorprendre amb la seva banda sonora: aquell idioma no era alemany, ni holandès. Vaig estar investigant i em vaig adonar que era ídix. De seguida em vaig posar a estudiar-lo.

Quines peculiaritats té aquesta llengua?

Joan Ferrarons: És una llengua germànica de l’alemany medieval que té una evolució independent i que va ser la més important que parlaven els jueus europeus fins a l’Holocaust. Això va fer que se’n perdessin molts parlants, entre cinc i sis milions, i que fes una davallada molt forta fins avui, que pràcticament està desaparegut a Europa. En queda alguna comunitat a Anglaterra, Bèlgica i sobretot n’hi ha als Estats Units i Israel, però no arriba als dos milions de parlants.

S’assembla a l’hebreu?

Joan Ferrarons: A part de tenir moltes paraules en comú, també s’escriu amb el mateix alfabet. Si parles hebreu, pots llegir ídix, però no passa el mateix a la inversa. Això sí, quan un autor ídix cita una frase de la Bíblia, sempre ho fa en hebreu.

Eulàlia Sariola: És molt curiós perquè, quan es va crear l’Estat d’Israel, es va discutir quina llengua es parlaria, i estaven entre l’hebreu i l’ídix, però en la decisió també hi havia tot el pes dels jueus del món àrab i d’altres països.

“Quan es va crear l’Estat d’Israel, es va discutir quina llengua es parlaria, i estaven entre l’hebreu i l’ídix”

Joan Ferrarons: No sé fins a quin punt és una sensació meva o té part de veritat, però potser també hi pesava el fet que, després de l’Holocaust, l’ídix era “massa alemany” per assumir-lo, a banda que pugui ser difícil d’aprendre per a algú que parli àrab.

Als parlants d’hebreu els acostuma a interessar aprendre ídix?

Eulàlia Sariola: No.

Joan Ferrarons: En els cursos que he fet bàsicament hi ha alumnes que hi van pels seus vincles familiars, perquè els seus avis en parlaven o perquè són historiadors interessats en l’Holocaust o en la música klezmer, que és molt específica de l’Europa de l’Est.

Eulàlia Sariola: Amics israelians em deien que, quan els seus pares o avis no volien que els nens els entenguessin, parlaven en ídix, fins que al final n’aprenien una mica. Ara s’ha perdut bastant, també perquè té reminiscències de l’alemany. Pensa que abans coneixia jueus que sabien alemany, però que no el volien parlar, perquè els recordava massa tot el que havia passat. Ara potser ja és diferent.

Quin tipus de literatura predomina en ídix?

Joan Ferrarons: És una llengua que estava molt oberta als corrents literaris del moment. Fins i tot abans del segle XIX es va arribar a fer poesia cavalleresca, o es feia expressionisme. Després de l’Holocaust s’ha escrit molt sobre la postguerra i és molt recurrent escriure sobre la xtetl, la vocació de vida tradicional i en comunitat de petits pobles en entorns rurals molt tancats.

Eulàlia Sariola: Els jueus sempre han de viure en comunitat, perquè ja en la religió, si no hi ha un mínim de deu persones, no poden resar. La pel·lícula El violinista a la teulada és un exemple de què és una xtetl.

Joan Ferrarons: Quan tot això desapareix, aleshores es converteix en un tema recurrent en la seva literatura: el de recordar i evocar aquest tipus de vida.

Eulàlia Sariola: Després, als Estats Units es podien trobar diaris comunistes escrits en ídix per a persones que havien marxat del centre d’Europa i començaven a ser marxistes. Això també era un altre tipus de literatura molt revolucionària.

Joan Ferrarons: O a París mateix, després de la Segona Guerra Mundial, es van arribar a fer quatre diaris en ídix!

Eulàlia Sariola: Era gent molt activa, molt viva. És un món que ja ha desaparegut.

“L’hebreu és una llengua amb tantes capes que no te la podries acabar”

En el cas de l’hebreu, què has pogut observar?

Eulàlia Sariola: L’hebreu és una llengua amb tantes capes que no te la podries acabar. Jo només tradueixo llengua moderna, perquè l’antiga ja és una especialitat per si mateixa, amb tota una sèrie de normes. En la seva literatura es toquen molts temes, però gairebé sempre hi ha el rerefons jueu i bíblic. Pots llegir una novel·la policíaca moderna i, de tant en tant, trobar alguna frase de la Bíblia. I això, com a traductor, ho has de saber reconèixer.

I saber-ho fer entendre al lector...

“A Israel, encara que la societat sigui laica, agafen la Bíblia com si fos un text d’història, i l’ensenyen als nens, perquè és cultura”

Eulàlia Sariola: Si és una frase llarga i te la trobes enmig d’un text, jo no la tradueixo, la poso tal com està escrita a la Bíblia de Montserrat, així el lector ho pot identificar. No cometo l’error de posar una nota al peu de pàgina. Alguna vegada ho havia fet i després l’editorial m’ho va fer treure perquè no volia. Sempre pregunto abans per si de cas. [Riu.] En tot cas, s’ha de pensar que allà, encara que la societat sigui laica, agafen la Bíblia com si fos un text d’història, i l’ensenyen als nens, perquè és cultura. El que nosaltres vam fer després de la Transició va ser un error, perquè ara els nens no saben de religió i van a una exposició d’art i no saben qui és Jacob ni Josep. Això és part de la nostra història.

Joan Ferrarons: Amb Leib Ròkhman, un autor ídix que he treballat, havia de tenir en compte que venia d’un context hassídic i en els seus textos feia servir un munt de referents que s’han de conèixer. L’editorial tampoc em deixava posar peus de pàgina i jo sí que ho volia marcar. Al final, moltes vegades quan una persona cita la Bíblia en un diàleg ho poso entre cometes, perquè quedi clar que està citant. Sempre vaig buscant diferents solucions.

Quins altres reptes us trobeu quan traduïu de l’ídix o l’hebreu al català?

Joan Ferrarons: Per mi un problema és que no hi ha un diccionari ídix-català, ja per començar.

Eulàlia Sariola: Ni hebreu-català! Se’n va fer un, però mai s’ha acabat de publicar. Sempre s’ha de passar per altres llengües, com el francès o el castellà.

Joan Ferrarons: Amb l’ídix sempre he de passar per l’anglès o el francès, que per sort són llengües que sé força bé. També hi ha diccionaris ídix-polonès, però com que no sé polonès, no em serveixen. Estic molt més limitat en aquest sentit. L’ídix ens ha arribat molt a través de traduccions indirectes, i això suposa que ha passat per un doble filtre. Moltes vegades he volgut comparar traduccions de l’ídix a l’anglès i al francès, i són molt diferents!

“L’ídix ens ha arribat molt a través de traduccions indirectes, i això suposa que ha passat per un doble filtre”

Eulàlia Sariola: I què hi trobes? Jo també ho faig, això, quan acabo de traduir un llibre. En miro altres versions i em trobo unes sorpreses... Els anglesos, si troben alguna cosa que no els agrada, la suprimeixen, i els francesos hi posen moltes floritures...

Joan Ferrarons: De vegades, només que treguis o posis una paraula, et canvia tot el sentit o matís de la frase. I una altra cosa que em passa amb l’ídix és que, com que no és una llengua gaire present a internet, i no hi ha gaire cosa més enllà dels llibres que es van publicar al seu moment, no puc googlejar res.

Eulàlia Sariola: Un altre problema gros és el de les transcripcions: com transcriure els noms de personatges, indrets i objectes. [El Joan assenteix.] Quan et trobes una paraula intraduïble, com bagel, com la transcrius perquè soni igual que en català? La traducció és apropar-ho al màxim al català perquè el lector no s’hi trobi estrany.

Suposo que traduir és una manera molt especial d’endinsar-vos en la seva cultura.

Joan Ferrarons: Es veuen moltes diferències culturals. El judaisme europeu tradicional del món ídix era tot un món a part i autònom. Les comunitats jueves de Polònia, per exemple, es vestien diferent, menjaven diferent, tenien les seves festivitats, el seu calendari... I aquí el repte és que, d’alguna manera, en traduir una obra inscrita en el judaisme, has de tractar-ho com que aquest és el punt de referència, i els cristians són “els altres”. Per això tampoc es pot carregar el text d’estrangerismes i paraules en cursiva, perquè en realitat aquest és el punt d’on surt tot.

“El repte és que, en traduir una obra inscrita en el judaisme, has de tractar-ho com que aquest és el punt de referència, i els cristians són «els altres»”

Eulàlia Sariola: Exacte, i és un problema que no està gens resolt. Es veu en coses tan senzilles com els dies de la setmana. Ells treballen en diumenge, però de vegades a la traducció és millor simplificar-ho i posar-hi que, en comptes de diumenge, és dilluns, així evites haver de donar tota l’estona explicacions al lector. Per sort, ara ja es té més cultura sobre el judaisme, gràcies al fet que la gent viatja, a les sèries i a les pel·lícules, i cada vegada t’has d’anar explicant menys.

Hi ha algun llibre que hàgiu gaudit especialment a l’hora de traduir-lo?

Eulàlia Sariola: Els que vaig traduir de l’Aharon Appelfeld. Són uns llibres molt delicats, amb silencis que expliquen moltes coses. Pots arribar a entendre coses molt fortes de la postguerra, de la gent que acabava de sortir dels camps d’extermini i travessava tot Europa. Sembla que no passi res, però veus que sí, com quan es descriu una filera de gent caminant que de sobte s’atura i es posa a dormir en un camp d’herba. L’autor ho va escriure en un moment en què el tema de l’Holocaust era gairebé tabú a Israel.

Joan Ferrarons: Jo diria A passes cegues per la terra, de Leib Ròkhman. És un autor ídix d’origen polonès que escriu sobre després de la guerra, quan ja ha emigrat a Israel. És com una explosió de totes les seves vivències i de les persones que, l’endemà de la guerra, intenten viure a Polònia i no se’n surten, la trobada amb altres jueus que no han viscut l’Holocaust i la decisió d’anar a viure a Israel. Es toquen molts temes i tot a través d’un autor que té una cultura vastíssima.

Canviant de tema, no oblidem que, com a traductor de l’alemany al català, has guanyat el Premi PEN Català de Traducció per El castell, de Franz Kafka. Com és traduir Kafka?

Joan Ferrarons: Al principi tenia una mica d’ànsia de no saber si en sabia prou, sobre ell, per traduir-lo, perquè si comences a llegir coses sobre Kafka no acabes mai, no t’ho podries llegir en tota una vida. Però també hi havia el punt d’entregar-me al text i seguir-lo per veure cap a on em portava. Kafka és un autor que de vegades s’ha llegit no sé si d’una manera mística, però sí com posant-lo dalt d’un altar. Jo vaig intentar fer-ne una traducció on hi hagués totes aquestes ambivalències i un registre col·loquial, amb els punts divertits i grollers que també hi ha en l’original. És a dir, que no fos una traducció solemne simplement perquè és un autor entronitzat. Més tard vaig traduir un llibre de contes seus i va ser maco, perquè hi ha un fil conductor molt fort en què tu reconeixes Kafka en cada ratlla. Això em feia sentir més com a casa, és una familiaritat que m’agrada molt. És bonic tornar a traduir un autor que ja has traduït.

Eulàlia Sariola: Sí, sí. A mi això també em va passar amb Appelfeld.

“Kafka és un autor que de vegades s’ha llegit no sé si d’una manera mística, però sí com posant-lo dalt d’un altar. Jo vaig intentar fer-ne una traducció on hi hagués els punts divertits i grollers que també hi ha en l’original”

Tinc entès que l’alemany és una llengua molt poètica. És cert?

Joan Ferrarons: Per a mi, en general, no hi ha llengües més poètiques que altres. També es pot ser groller en alemany. Sí que és veritat, però, que hi ha aquesta facilitat per fer paraules compostes i que hi ha força cultismes. Però això pot ser molt poètic o molt prosaic.

Eulàlia Sariola: Jo sempre havia sentit a dir que era la llengua de la filosofia, que la gent que estudia filosofia ha de saber alemany.

Joan Ferrarons: A veure, si t’interessa la filosofia sempre és millor llegir-la en la versió original, però jo soc una mica escèptic amb això que sigui més poètica. Penso que la llengua segueix una mica el que necessita la societat, és a dir, si existís una llengua poc poètica i, de cop, la societat volgués fer poesia, ja es dotaria la llengua d’elements poètics. Una cosa va una mica amb l’altra.

“La llengua segueix una mica el que necessita la societat, és a dir, si existís una llengua poc poètica i, de cop, la societat volgués fer poesia, ja es dotaria la llengua d’elements poètics”

Eulàlia Sariola: Això em fa pensar, tornant al tema d’abans, que una cosa que tenen molt, l’ídix i l’hebreu, és l’humor. Els agrada molt capgirar-ho tot i fer una mica d’humor. És un humor com el dels germans Marx, molt diferent de l’anglès. Els agrada bastant riure’s d’ells mateixos.

Després de viure a Israel i de conèixer molta gent d’allà, hi ha algun tret que els caracteritzi?

Eulàlia Sariola: Hi ha una cosa que em va agradar molt, i és que per a ells la paraula sempre és important. Els agrada seure i tenir discussions. Quan hi vaig anar per primer cop, vaig veure que tot es qüestionava i que als nens també se’ls deixava opinar, tenien molta personalitat. En el Nou Testament, quan es diu que Jesús va al temple i diu la seva davant dels rabins, ja és això. La relació amb Déu és directa, els rabins no són com els capellans aquí, que són uns intermediaris.

“Ara ja es comença a parlar de l’ídix com una llengua postvernacla, en el sentit que ja no et serveix per anar a comprar el pa. Es conserva en pocs reductes”

Joan Ferrarons: La gent que he conegut que parla ídix prové de comunitats ultraortodoxes (ells en diuen devotes) i són molt hermètiques. Ara ja es comença a parlar de l’ídix com una llengua postvernacla, en el sentit que ja no et serveix per anar a comprar el pa. Es conserva en pocs reductes, com els descendents de jueus asquenazites, provinents de l’Europa central i de l’Est, que es troben a Londres cada setmana i parlen en ídix. En aquests cercles hi ha molta germanor, perquè hi ha tota aquesta part de fer pinya i mantenir la flama. No et miren malament pel fet de no ser jueu, sinó que hi ha una certa calidesa en veure que hi ha gent de fora que s’hi interessa.

M’imagino que a les persones més grans els deu costar més.

Joan Ferrarons: Sí que a persones que tenen setanta o vuitanta anys els sembla més estrany que un cristià vulgui aprendre ídix, després d’haver-nos carregat la seva llengua. Algun cop he viscut aquesta suspicàcia i m’hi he sentit intrús, però en general hi ha un acolliment i una germanor. A més, l’ídix té un punt d’esperanto, en el sentit que no l’aprens per anar a passar l’estiu en un país, sinó per formar part d’una xarxa internacional. Pots anar a Alemanya, Londres o Nova York i trobar centres de cultura ídix i comunitats que mantenen viva la llengua, i això és un sentiment especial que no tinc amb cap altra llengua.

“L’ídix té un punt d’esperanto, en el sentit que no l’aprens per anar a passar l’estiu en un país, sinó per formar part d’una xarxa internacional”

Què recomanaríeu a una persona que vol aprendre a traduir de l’hebreu o de l’ídix al català?

Eulàlia Sariola: Jo no he anat mai a cap escola perquè m’ensenyin a traduir, però sí que li diria que anés a viure a Israel un parell d’anys perquè aprengués bé la llengua. S’ha de conèixer bé la seva llengua, però també la teva. A Barcelona hi ha molts israelians, però no poden traduir perquè no saben català.

Joan Ferrarons: Al final és un ofici que s’aprèn molt amb la pràctica. Sobretot s’ha de llegir molt i escriure bé en català. Aprendre ídix és més complicat perquè no hi ha gaires llocs on se n’ensenyi.

Eulàlia Sariola: Però per a l’ídix no s’hauria d’aprendre primer l’alemany?

Joan Ferrarons: No. He conegut molta gent a França i a Anglaterra que no sap un borrall d’alemany i aprèn ídix pels seus vincles. Evidentment, si algú sap alemany, li costarà menys.

És fàcil aprendre ídix i hebreu?

Eulàlia Sariola: No sé què dir-te. És fàcil aprendre una llengua?

Joan Ferrarons: De vegades la gent es pensa que, com que s’escriu amb un alfabet diferent, és difícil, però aquesta no és la dificultat.

Eulàlia Sariola: No, això s’aprèn de seguida. És un sistema molt diferent de tot: els verbs, la sintaxi... Però crec que és com tot, si t’apassiona una cosa, l’aprens. Si t’ho fan aprendre, no ho aprendràs mai. T’ha d’apassionar. Crec que ja ho deia Plini el Jove, que no es pot viure un dia sense passió, sigui a la feina o a la vida.

“Si t’apassiona una cosa, l’aprens. Si t’ho fan aprendre, no ho aprendràs mai”

I així, amb aquestes paraules, ens acomiadem de l’Eulàlia i el Joan, que, a través del paper, continuaran resseguint la història jueva a través de les paraules dels seus autors. Un món ple de capes i de citacions bíbliques que ens aniran desgranant perquè ens puguem endinsar, durant una estona, en el seu univers.