La ciència-ficció sempre m’ha atabalat i no m’ha dit mai gaire res. Recordo haver anat a veure La guerra de les galàxies amb el meu pare i evidentment vaig quedar esmaperdut, però devia ser l’edat, perquè després m’ha costat molt aproximar-m’hi. Crec que la vida de cada dia ja dona prou de si per narrar històries tant o més surrealistes que les que planteja sovint la ciència-ficció. I si alguna història de ciència-ficció m’ha atret observo que m’he empassat la que em recorda el món i l’entorn on visc, sense gaires distopies passades de voltes. Guardo grans records de Her, una delícia, o de Gattaca, que em va impressionar.

“Som uns animals que tecnològicament hem evolucionat massa perquè el nostre sistema emocional ho pugui gestionar, i aleshores les coses van com van”

Però el dia que vaig saber de l’existència d’un filòsof computacional a Catalunya, la curiositat universal em va guanyar i he vingut fins a Arenys de Mar a xerrar-hi una estona, perquè aquest seu negociat em sona una mica a ciència-ficció. Es diu Jordi Vallverdú (Badalona, 1973), professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), i quan ens trobem em diu si el puc acompanyar al cotxe, que ha de girar el disc del parquímetre. Parlem d’aquells discs de cartró de l’any de la picor. Tot molt rudimentari.

Poca intel·ligència artificial veig aquí..., començo.

“Podria crear un mecanisme perquè girés sol. No seria difícil.”

I aquesta samarreta de “Viva la Robolution”, què?

“Em fa gràcia pensar que un dia les màquines seran autònomes i tindran la seva visió del món, que no serà la nostra, i que ens acabaran veient elles a nosaltres com un animal curiós a qui farem gràcia i de qui sentiran compassió i fins i tot estimaran.”

I em parla d’un concepte que comença a ser present com és el de la “robotitat”, és a dir, atorgar drets als robots com ja s’ha començat a fer amb els animals. Li cito els robots de Boston Dynamics, que em fa la sensació que un dia se’ns escaparan de les mans. En Jordi em diu que estigui tranquil, que al cap de vint minuts es queden sense bateria i no saben on anar a recarregar.

Riem.

Va anar de ben poc que aquest filòsof de les màquines no acabés ordenant-se monjo de Montserrat. Era la seva vocació vertadera i el varen enviar a celebrar una Pasqua a Aiguafreda, però allà l’amor diví esdevingué del tot terrenal i, tot i no trencar amb la mística, sí que ho feu amb el celibat i la castedat.

“La filosofia és la història de totes les cagades de la humanitat ben sistematitzades. I jo vull viure la d’ara i la vull posar en pràctica en la vida contemporània i en el món de la ciència”

“Sempre he volgut entendre el món. Quan vaig veure que no seria capellà, ni monjo, vaig veure que si no feia Teologia em quedava la Filosofia, i vaig fer-ne a la Universitat de Barcelona, però sense ànim professional, sinó cercant respostes.”

I la conclusió?, pregunto amb un punt de provocació.

“Que res té sentit i, com deia Woody Allen, el nostre planeta és com un psiquiàtric en òrbita. Som uns animals que tecnològicament hem evolucionat massa perquè el nostre sistema emocional ho pugui gestionar, i aleshores les coses van com van. Un biòleg nord-americà extraordinari que es deia Edward Osborne Wilson va considerar que som animals amb emocions paleolítiques, institucions medievals i tecnologia de déus. És una manera magistral de definir-ho.” 

I com arribes a mesclar filosofia amb computació?

“La filosofia és la història de totes les cagades de la humanitat ben sistematitzades. I jo vull viure la d’ara i la vull posar en pràctica en la vida contemporània i en el món de la ciència. La revolució científica del segle XX ha canviat les regles del que és la mateixa existència humana. I aleshores, quan vaig veure que la computació canviava tant l’economia, la ciència, la biotecnologia, començant per la seqüenciació del genoma amb la intel·ligència artificial —en definitiva, la computació com a clau del pensament contemporani—, i que ningú s’hi dedicava, aleshores vaig dir: «Tiro per aquí i vaig per lliure».”

I si pensa, com Woody Allen, que el nostre planeta és com un psiquiàtric en òrbita, toca preguntar-se què en fem, de tenir robots, amb l’autoconcepte que tenim de nosaltres mateixos com a espècie.

“El problema no és si tenir o no robots, sinó què en fem. Una rentadora és un robot. Ens fa la vida més fàcil. Cap aquí hauríem d’anar. Però després va i anem i ens inventem la bomba atòmica aprofitant l’ús de l’energia. Imagina’t una persona amb demència que pregunta 300 vegades al seu cuidador la mateixa cosa i aquest li ha de respondre bé i amb paciència. No pot ser. Si crees una màquina ben dissenyada, pot ajudar molt a fer companyia a aquest malalt.”

“A Occident hi ha una visió distòpica i negativa de les màquines, que no tenen ànima, mentre que nosaltres som divins. En canvi, al Japó d’entrada es procura que tinguin natura espiritual i puguin ajudar les persones”

I tu, ara, exactament què fas?

“Estudio la relació entre causalitat i deep learning (aprenentatge profund). La base de la intel·ligència artificial contemporània són les xarxes neuronals profundes, una xarxa d’ordinadors que simulen un cervell on s’aboquen dades i aprenen i memoritzen què funciona millor i què funciona pitjor en funció del que han de resoldre. I el que es procura ara, amb el deep learning, és que entenguin la causalitat, és a dir, que entenguin el món més enllà d’analitzar dades i entenguin les relacions causals entre dos esdeveniments. I per això cal muntar una matriu per facilitar a la màquina que pensi això, i és el que faig jo des d’una òptica filosòfica aplicada.”

I per això en Jordi treballa amb enginyers. Li’n demano un exemple.

“Per exemple, tenir en compte el fet de pensar més enllà de les matemàtiques, cosa que els enginyers no fan moltes vegades. Pensar, per exemple, en el to de veu d’un robot, la seva mida, la seva textura per a la interacció amb els humans. Integrar, per exemple, la robòtica social i la computació afectiva, que va començar al Massachusetts Institute of Technology (MIT).”

La ciència-ficció ha fet molt de mal, no?

“A Occident hi ha una visió totalment distòpica i negativa referent a les màquines, que no tenen ànima, mentre que nosaltres, els humans, som divins.”

Perquè l’home hi projecta la seva por?

“No, perquè som uns malparits i les màquines ens imiten i ens volen exterminar. I de fet, és veritat; quan la intel·ligència artificial depèn dels humans sense supervisió tot és un desastre. Microsoft va crear un xatbot que feia piulades i el varen haver de tancar al cap de 24 hores perquè feia unes piulades sexistes i racistes molt bèsties, però és el que aprenia de Twitter.”

En Jordi em demana de reprendre la visió de la ciència-ficció abans de continuar, però des de l’òptica oriental.

“Si et fixes en la història de la robòtica al Japó, ja d’entrada es procura que aquella màquina tingui natura espiritual i que pugui ajudar les persones. Hi ha exemples com Astroboy, un manga clàssic, que va d’un nen que participa en la vida i que ajuda la gent, que és una persona en si mateixa, o mira el Dr. Slump: l’Arale és un robot que s’integra, que no és una amenaça.”

M’explica que, per exemple, fa anys va escriure un article amb un enginyer italià de la Universitat de Waseda, al Japó, i un altre de la Queen Mary University de Londres sobre els protocols que cal tenir en compte a l’hora de programar màquines que interactuen amb humans en entorns emocionals, com per exemple robots que hagin d’interactuar amb ancians que no hi senten bé, que tenen demència, que no hi veuen bé, que poden tenir problemes de manipulació... “És posar sentit comú a partir de moltes dades.”

A en Jordi li agrada recordar aquesta frase: “Nosaltres, els humans, som el seu present i ells, els robots, el nostre futur”. La “robolució” ha començat.