Que un català o una catalana més o menys universal caigui en l’oblit com més reculada sigui la seva vida en el temps pot tenir certa, només certa, lògica. Però sobta quan parlem d’aquesta compatriota desapareguda fa tot just quatre dies passant sense pena ni glòria per l’imaginari col·lectiu català. Tots aquells catalans nascuts després dels anys quaranta del segle XX ja no saben de qui parlem. I ho fem de la veu d’una estrella d’aquelles que, com se sol dir en una conversa informal, ho va petar molt fort especialment als anys cinquanta i seixanta a França, i posteriorment a Mèxic, brillant en un univers copat per la chanson francesa. I sí, en efecte, tot i que el nom pugui despistar, Gloria Lasso era ben catalana. De fet, no se’n deia pas. Era el nom artístic. En realitat parlem de Rosa Maria Coscolín Figueras (Vilafranca del Penedès, 1922 – Cuernavaca, 2005), i quan hom observa el seu èxit, se’n fa creus, que pràcticament ningú no sàpiga qui és. De fet, si aquest text en parla és per una casualitat cinematogràfica, en descobrir que en una de les seqüències clau de la pel·lícula francesa Deux moi (2019) hi sona “Histoire d’un amour”, una versió francesa preciosa d’“Historia de un amor”. I aquest accent? Vols dir que no t’és molt propera?

La vida de la Rosa Maria comença amb marro fort. Marro dramàtic, dels que marquen per sempre. De ben petita destaca per la seva veu i el seu pare, en Vicenç, l’anima a cantar a la coral de l’església i en festes locals del Penedès. Però la vida transcorre tot seguit al barri Xino de Barcelona. El pare trafica amb objectes robats i passa èpoques a la garjola. La Rosa Maria actua en locals de mala mort i un dia el pare la viola.

La Ciutat de la Llum s’il·lumina gradualment amb els primers discos francesos de la vilafranquina fins que el 1956 encega. Un milió d’exemplars venuts d’“Étrangère au paradis” en cosa d’un mes

Es pot entendre perfectament que amb només setze anys la Rosa Maria es casi, el 1938 a Casp, amb un militar espanyol anomenat Guillermo Tejero Benito, aficionat a tocar la guitarra. El que sigui per fugir. Però abans de parir filles pareixen un duet amb el rebateig artístic de la Rosa Maria, “Gloria Lasso y su guitarrista Guillermo”, que comença a tocar a Barcelona en locals de moral distreta com La Bola de Oro. Tot seguit s’instal·len a Madrid i Tejero fa tres cops d’estat dels quals neixen tres filles.

La Rosa Maria treballa a partir de 1949 de veu publicitària a Radio Madrid. Aquí se’n diversifiquen les versions biogràfiques. D’una banda, s’apunta que Gloria Lasso sol cantar en un programa de varietats però també s’explica —potser és llegenda— que és precisament a la ràdio on un dia hi ha prevista una actuació en directe d’una cantant molt cèlebre anomenada Mirtha que, indisposada, no pot cantar, però l’emissió ja està en marxa. La Rosa Maria s’ofereix a cantar la cançó que ja coneix per salvar la situació. En qualsevol cas, oli en un llum. A Radio Madrid hi arriben cartes d’oients per saber de qui és aquella veu imprevista. Sorgeix l’oportunitat de signar un contracte amb la Compañía del Gramófono Odeón per enregistrar una desena de discos de 78 rpm entre 1949 i 1952.

“No perdo el temps, els homes sempre són meravellosos fins que se senten el senyor Lasso i no els agrada”

I el 1952 la parella arrisca. Deixen la mainada amb els avis i se’n van a provar fortuna a París. Baixen a l’andana de la Gare de Lyon amb un francès que sembla un cep matat per la fil·loxera. Costarà fer-se entendre entre tant de xovinista. Però les feines van sortint i una d’aquestes és com a cantant en un restaurant rus anomenat Le Dinarzade. Nit rere nit la figura de Gloria Lasso va creixent com una matrioixca.

París és sobretot Édith Piaf. La galàxia dels Brel, Aznavour, Bécaud, Brassens... és poc coneguda, per no dir directament que són uns autèntics desconeguts en algun cas. La veu de la Lasso trenca esquemes, és pura novetat entre les erres arrossegades de la Piaf, tot i que el francès de la catalana segueix essent precari, com a mínim en la pronunciació, com es pot comprovar. Ha nascut una estrella. Estem parlant d’un aire, un to, un estil, una veu que hauria pogut fitxar tranquil·lament Henry Mancini per a la banda sonora d’Esmorzar amb diamants.

Tothom épaté. La Torre Eiffel fa una reverència i les discogràfiques, també. Un talonari que vessa de francs apareix sobre la taula de Gloria Lasso i el contracte porta un segell d’oh là là, ni més ni menys que Pathé-Marconi. L’èxit arriba i l’amor se’n va. La Lasso, que es fa d’or, decideix anar per lliure i passa del guitarrista Tejero. Toca recuperar les seves tres filles. Tot i que el seu èxit ha travessat els Pirineus gràcies a Ràdio Andorra, que no para de posar una vegada i una altra les cançons de la Lasso, la família es reagrupa a París.

La Ciutat de la Llum s’il·lumina gradualment amb els primers discos francesos de la vilafranquina fins que el 1956 encega. Un milió d’exemplars venuts d’“Étrangère au paradis” en cosa d’un mes. No s’havia vist jamais. Una fita històrica en el panorama musical de l’Hexàgon. Es tracta d’una versió en francès de “Strangers in paradise” del musical Kismet, que ha popularitzat el crooner nord-americà Tony Bennett el 1953 sobre una melodia de l’òpera El príncep Igor, d’Aleksandr Borodín. Tal dimensió té la proesa que fins i tot un dels mites de Hollywood de l’època, l’actriu Olivia de Havilland, li imposa un collar d’or quan se li lliura el disc d’or.

La icònica “Et maintenant”, de Gilbert Bécaud, és composta expressament per a la Lasso

A partir d’aquest moment l’activitat serà frenètica. A la mítica sala Olympia de París se la rifen perquè pugi a l’escenari. Ho farà en trenta ocasions al llarg de la seva carrera. I discos, concerts i matrimonis. Es casa moltes vegades, fins i tot ella en perd el compte, però la llista de parelles i amants és tan llarga com la discografia. “No perdo el temps, els homes sempre són meravellosos fins que se senten el senyor Lasso i no els agrada”, assegura en una entrevista a l’històric Àngel Casas Show de TV3 .

I entre dir “sí, vull” i tornar a dir “adeu, amor” no para d’enregistrar. Uns 180 enregistraments, 400 àlbums, 3.000 cançons. Tantes sessions que la discogràfica li arriba a muntar una habitació per descansar als mateixos estudis de gravació. D’aquesta basta discografia en sobresurt l’enregistrament la “Sardana de la rosa”, amb música del mestre Jaume Torrents i lletra de Miquel Saperas, i “La Santa Espina”, les úniques peces que se li coneixen en català. Però si hi ha una cançó que fa cèlebre és “Luna de miel”, del també cèlebre compositor grec Mikis Theodorakis. La cosa no queda aquí. La icònica “Et maintenant”, de Gilbert Bécaud, és composta expressament per a la Lasso. I també Charles Aznavour o Charles Trenet escriuen per a la diva catalana. Tantes cançons en el repertori com sobrenoms se li adjudiquen. Que si “la diva de la música internacional”, que si “la veu romàntica del bolero”, que si “la veu d’or”, que si “la reina de la música llatina”…

Els seus enregistraments es basen sobretot en cançons melòdiques romàntiques, boleros, peces mexicanes i franceses, i acaba essent la veu catalana més internacional de l’època. I va voltant món, tant com la foule que cantava Édith Piaf. I també para a Barcelona, en aquella Ciutat Comtal enfosquida pel franquisme on les alegries són ben poques i on, quan hi arriba una estrella, se la idolatra. Canta per al general Charles de Gaulle, per al president John F. Kennedy, per a Pau Casals i per a la reina Elisabet II d’Anglaterra en concerts privats. 

Édith Piaf li recomana marxar a Mèxic per l’èxit que hi tenen els seus discos i per poder oblidar un dels seus incomptables exmarits, a qui, literalment, vol matar

A partir de mitjan anys seixanta s’instal·la definitivament a Cuernavaca, la ciutat mexicana de l’eterna primavera. Lasso ha tingut un disgust gros i l’ombra que projecta a França la cantant d’origen italià Dalida és cada vegada més i més allargada en el seu gènere. Competència dura. La mateixa Édith Piaf li ha recomanat Mèxic per l’èxit que hi tenen els seus discos. Potser així farà de més bon passar el disgust gros, molt gros. Lasso reconeix que marxa per culpa d’un altre dels seus desastrosos exmarits, el periodista Jean Marcilly, a qui vol perdre de vista. Se n’allunya per no matar-lo, literalment. “En saber que Marcilly havia fet a la meva Rosita allò que el meu pare em va fer a mi quan era petita, vaig agafar una pistola decidida a matar-lo.” Al cap dels anys Marcilly seria l’amant de la dona de l’ultradretà Jean-Marie Le Pen, Pierrette Lalanne, conilleta de Play Boy.

A Mèxic —on l’himne nacional és obra d’un altre català universal com és Jaume Nunó— continua amb la seva carrera d’èxit i obté la nacionalitat. Però les anades i vingudes entre Mèxic i França són molt habituals, menys quan hi ha problemes fiscals a resoldre. A la Gloria mai no li han interessat gaire els diners, no els sap gestionar i més d’un problema acaba tenint, tant amb Hisenda com amb qui se n’ha volgut aprofitar.

Al país de la chanson se la segueix reclamant; forma part de la memòria gal·la. Paradoxalment, aquella estrella catalana internacional que tant ha admirat l’Espanya franquista apocada, puritana, reprimida i ultraconservadora acabarà posant lleugera de roba a finals dels vuitanta per a un reportatge a les revistes Interviú i Lui. I per reblar el clau acaba esdevenint tota una icona musical del món LGTBI, com ho són Sara Montiel o Raffaella Carrà. Tampoc és estrany. És una femme fatale amb molt caràcter, experta en provocacions i en divorcis. Mai acaba de trobar l’home hetero que l’apropi al vertader amor i l’allunyi del record infame del pare i d’un dels incomptables exmarits que ha abusat de la seva filla. “Jo he estat molt enamoradissa i això és catastròfic perquè perds la teva voluntat i la teva força. I això és fatal.”

Els qui la van conèixer parlen d’una dona afable, alegre, natural, sense fums i amb la joia de viure fins al fons de tot qualsevol àmbit de la seva vida. La Lasso canta i mor al peu del canó. “Vull morir cantant, com moren les cigales”, diu. Tres setmanes abans de morir a Cuernavaca d’un atac de cor, encara fa el seu darrer concert. En morir, l’actriu, model i cantant Amanda Lear declara al diari Le Monde: “Era una cantant increïble que va marcar una època. Tenia un caràcter fort i no es mossegava mai la llengua. Era catalana, com Dalí, una provocadora nada. Una dona espectacular. Una cantant de veritat i no com aquestes cantants sense substància ni personalitat d’avui dia”. Avui, les cendres de tota una pecadora descansen al panteó de la catedral de Cuernavaca. Paradoxalment, una estranya al paradís del Senyor.