Uns quants copets suaus, però sorollosos, a una persiana metàl·lica típica d’un negoci al nucli antic de Vila-seca estan a punt de dur-nos a un món petit i recollit. La persiana està abaixada fins a un pam i mig del terra. “Ja viiinc!”, se sent des de dins. És Antoni Mas Castelltort (Vila-seca, 1949), que, uns segons després, deixa entrar per la porta oberta la música clàssica que sona en una ràdio atrotinada i protegida de la pols per un retall de la històrica revista tarragonina Claxon. Al costat, en un prestatge on també hi ha eines, hi té plecs de retalls de premsa local que l’anomenen o retraten l’Àliga de Tarragona. Ho fa sempre que hi surt. La va fer ell, la bèstia. I moltes obres més.

Des d’aquest taller de forja, estampació i embotició de metalls, des d’aquest món amagat, desordenat i ple del que a simple vista sembla ferralla, l’Antoni n’ha construït un de molt gran, multitudinari, col·lectiu, festiu, popular. A molts us sonarà, potser no per l’Àliga, però potser sí pel programa radiofònic El món s’acaba de Catalunya Ràdio, presentat pel seu veí, Xavier Grasset. És el ferrer del poble i el ferrer radiofònic.

L’Antoni té una història per a cada moment, que va lligant amb una ironia que sembla ingènua i que recull anècdotes del passat, moments i persones que l’han marcat i dificultats que va superant mentre construeix peces de ferro

L’Antoni apaga la ràdio i torna a abaixar la persiana. Col·loca al pam i mig d’espai una reixa perquè hi passi l’aire. Segueix aquest ritual autoimposat perquè diu que està a un pas de retirar-se. Cap de totes aquelles persones que conec que hi han tractat s’ho acaba de creure. No és la primera vegada que ho diu. També diuen que s’ha d’anar al taller de l’Antoni amb temps. Rialler, d’expressió i actitud entusiastes, té una història per a cada moment, que va lligant amb una ironia que sembla ingènua i que recull anècdotes del passat, moments i persones que l’han marcat i dificultats que va superant mentre construeix peces de ferro. Això el defineix.

És un home bocamoll, de monòlegs apassionats, però que sap escoltar. És això el que feia quan era petit, quan amb catorze anys va entrar al taller com a aprenent i, en acabat de la jornada, després d’escoltar les històries que narraven els més grans a la fresca, pujava a casa a explicar-les a les germanes com si es tractés d’un joc innocent. És això el que, molts anys després, li va permetre passar-se sis anys contant el que ell definia com a “romancets” a la ràdio. La capacitat d’escoltar, d’entendre el sentit de la història i de transmetre-la amb una naturalitat plena de ritme i comèdia. A través de les ulleres de seguretat que duu ajustades, es veu aquesta mirada atenta, mesclada amb un somriure càndid.

Diu que de tot n’hi ha més d’una versió, una interpretació, i ell mira de fer-ho tan bé com pot i sap. Així ho fa amb el ceptre, o amb el Cavall Alat de Vila-seca que ell ha creat, una bèstia exuberant d’acer inoxidable 

En arribar al taller, me l’he trobat atrafegat amb una d’aquestes feines que, quan té companyia, explica amb detall. Està capficat deixant el nou ceptrot de la Diablessa del Ball de Diables del Morell idèntic que el vell. L’Antoni no és un home ambiciós, no vol ser el millor ni mai ha treballat per ser-ho. Diu que de tot n’hi ha més d’una versió, una interpretació, no pas com una fotografia, i ell mira de fer-ho tan bé com pot i sap. Així ho fa amb el ceptre, o amb el Cavall Alat de Vila-seca que ell ha creat, una bèstia exuberant d’acer inoxidable que ja ronda pels carrers del poble. I com que ja és l’últim ferrer de la vila, li venen veïns a demanar petits favors. “Coses que li passen al ferrer del poble”, comenta amb una expressió de llàstima mesclada amb ironia. 

L’Antoni fa gimnàstica cada dia per no quedar “encartronat”. Ho diu, tot això, compadint-se de la impressió que té que li costa molt treballar, que se li allarguen les feines. Diu que refà l’ànim amb aigua i unes avellanes torrades. Però sembla mentida. Per moments, sembla que l’hagi de perseguir pels racons del taller. Menudet, lleugerament geperut, agitat, vestit amb sabates de seguretat i camisa i pantalons de treball de tons grisencs i marronosos, és un cul inquiet. Sembla que trepitgi fort el terra, mentre ronda pels passadissos del taller que té tan apamats. Ple d’admiració, ensenya una enclusa encaixada en una soca de figuera, la llar de foc apagada, uns quants compassos antiquíssims i fets a la perfecció i unes quantes eines que tenen més anys que tots dos junts, i que guarden molta història. Una història que tanca un cercle, una història realment única i tan fosca d’entrada com alegre al final.

“El meu avi va comprar les eines per fer de ferrer de la presó de Tarragona, l’antiga presó de Pilats. Són les eines amb què els presos condemnats a treballs forçats van perforar el que ara és el Balcó del Mediterrani”

Aquestes eines —l’enclusa, diversos malls i unes quantes tenalles— tenen més anys, de fet, que el taller. A finals de la dècada de 1890, els Mas van arribar-hi. Fou l’avi, que venia des d’Albalat de Cinca, al Baix Cinca, a la Franja de Ponent —on la família ja es dedicava a la forja—, i que es casà amb l’àvia, veïna de Bellver de Cinca, uns quilòmetres més avall. Calia equipar-se, i l’avi de l’Antoni va trobar i comprar les eines que encara són al taller. Havien servit, anys abans, per construir el que l’Antoni considera “l’obra en pedra més bonica que té Tarragona”: el Balcó del Mediterrani. Quin periple més rocambolesc, sorprenent i fascinant. L’Antoni, vuitena generació de ferrers, ens ho explica: “El meu avi va comprar les eines per fer de ferrer que hi havia a la presó de Tarragona, l’antiga presó de Pilats. Són les eines amb què els presos condemnats a treballs forçats van perforar el que ara és el Balcó del Mediterrani. Van tallar el balcó per treure pedres per al port”.

Les eines que serviren per construir el Balcó del Mediterrani foren emprades, gairebé cent anys després, per construir un altre símbol tarragoní, l’Àliga de Tarragona

Era l’any 1891 quan “aquells de les boles al peu” van culminar el que ara és una de les cares més conegudes de Tarragona. Els Mas els van donar una segona vida, una tercera i una quarta, a les eines. I que fructíferes que serien! Han servit per construir estructures i elements que s’han convertit en símbols de la comarca i, sobretot, de la ciutat de Tarragona. Aquesta és una de les moltes herències que l’Antoni ha rebut de l’avi i del pare. La meticulositat en l’ofici; el talent i l’estil en la creació artística i de peces, escultures i eines com aquestes, que, mirant-se-les i ensenyant-les, li fan recordar una altra herència memorable. Aquests dos versos, que, per a ell, resumeixen que especial és que les eines que serviren per construir el Balcó del Mediterrani fossin emprades, gairebé cent anys després, per construir un altre símbol tarragoní, l’Àliga de Tarragona: 

Santo que de higuera fuiste i que de tus higos yo comí, 
todos los milagros que tu haces me los puedes meter aquí.

“M’impressiona”, diu l’Antoni en més d’una ocasió, “perquè penso en la meva vida i sento que és tota una sèrie de casualitats, com si algú me les hagués dissenyat. Peces per aquí, peces per allà, que, posades juntes, més o menys encaixen com un trencaclosques”. Aquest apariat el repetien tant l’avi com el pare, i per a l’Antoni és una dita que simbolitza la fortuna que ell sent que ha tingut a la vida, aconseguida gràcies a l’estima i l’aportació de les persones que, permanentment o en moments puntuals, ha tingut al seu costat. Com el pare, nascut el 1902, de qui va aprendre el saber estar, parlar quan s’ha de parlar i observar quan cal fer-ho. En parla amb afecte, com si el definís com un mestre d’allò que està ben fet, com un Chillida o un Oteiza català, tarragoní, vila-secà, mentre n’ensenya un retrat i escultures, imatges i baixos relleus, tots fets amb ferro.

A l’Escola d’Art, l’Antoni hi va trobar un catalitzador de les seves ganes de crear i de la seva creativitat. Ell venia de la forja, de casa, però es va trobar amb un univers de treballs artesans i de superfícies sobre les quals i amb les quals treballar

I així, per aquesta fortuna dada pel destí, “per una sèrie de circumstàncies”, és com l’Antoni va fer l’Àliga, que considera un resultat, “una derivació d’haver anat a l’Escola d’Art de Tarragona, perquè allà vaig conèixer gent nova i idees noves”. Hi va entrar amb 26 anys, el 1975, després de passar l’adolescència compaginant la feina al taller amb l’educació en una acadèmia de Reus, a la Salle de Tarragona i a l’Escola de Maestria Industrial de Tarragona, l’actual Institut Comte de Rius. A l’Escola d’Art, l’Antoni hi va trobar un catalitzador de les seves ganes de crear i de la seva creativitat. Ell venia de la forja, de casa, però es va trobar amb un univers de treballs artesans i de superfícies sobre les quals i amb les quals treballar. 

Tal com explica, a l’Escola, el primer any hi havia diversos tallers que permetien als alumnes provar totes les especialitats. Joies, esmalts, tapissos… “I, coi!”, reacciona, “cada taller on anava m’agradava”. “Vaig tenir de professors el ceramista Ramon Carreté i Lluís Maria Saumells.” En una d’aquelles primeres classes, al taller de ceràmica, amb Saumells, a qui considera un pilar important de la seva vida, l’Antoni va aprendre la lliçó de les infinites versions. El “senyor Saumells” va demanar als alumnes, agrupats de deu en deu, encara desconeguts, que dibuixessin peixos. “Tots sabíem fer lo peix típic”, explica l’Antoni, fent amb les mans el traç més convencional de la línia que convergeix allà on s’uneixen cos i cua. “Havíem de convertir el millor en una figura de fang. Ell va marxar i tots ens vam quedar mirant, perquè només sabíem fer el peix de la manera de sempre. Quan te trobes així, tan petit, penses: «D’on he de treure res, jo?». Però, en acabat, vaig pensar que si haguéssim dibuixat deu peixos cadascun, no haurien sigut iguals. Tindríem, d’un peix, cent versions. Aquesta lliçó m’ha estat positiva. Sempre hi ha una altra possibilitat en allò que fas.”

I què era, allò tan “maravilloso“ que per a alguns alumnes era tan exagerat? “Eren los apunts, perquè amb la llibreta d’apunts vaig descobrir el fet que res s’acaba amb la primera versió, i, sobretot, que la meravella era que portessis dibuixos, que cada dia tinguessis curiositat”

El “senyor Saumells”, diu l’Antoni, “no et feia de mestre, però t’explicava coses interessants. Em demanava que li ensenyés una llibreta en què feia apunts, que encara conservo. I deia: «¡Maravilloso, maravilloso!»”. I què era, allò tan “maravilloso” que per a alguns alumnes era tan exagerat? “Eren los apunts, perquè amb la llibreta d’apunts vaig descobrir el fet que res s’acaba amb la primera versió, i, sobretot, que la meravella era que portessis dibuixos, un rere l’altre, que fessis apunts, que cada dia tinguessis curiositat i sapiguer si podies oferir alguna resposta. És així com avances, com veus coses diferents. Anar a l’Escola va ser molt positiu, perquè vaig conèixer persones i idees noves i diferents”, detalla, apassionat, l’Antoni, que conclou que, “si vas a l’Escola per pintar com Picasso o Goya, l’Escola no t’ho pot ensenyar. Perquè Picasso i Goya ja ho duien. Van trobar mestres que els van encaminar, però el talent ja el tenien”.

I el talent, l’Antoni el començava a desenvolupar mentre el trencaclosques començava a encaixar. El primer any a l’Escola d’Art va coincidir amb la mort de Franco, i ell i la resta de companys van decidir que s’havia de sortir pels carrers de Tarragona per fer notar que l’Escola existia. El resultat fou la cucafera desgastada pel temps que l’Antoni ensenya entusiasmat. “Vam comprar un llençol, el vam cosir, el vam pintar a l’estil Joan Miró i el vam posar sobre aquesta estructura de ferro. En aquell moment, el garrot anava suelto. Vam anar des de la plaça dels Despullats fins a dalt al Balcó, vam tornar i ningú ens va dir res. La vam fer sortir diverses vegades”, explica l’Antoni, demostrant el simbolisme d’una acció que en aquells moments es devia interpretar com quelcom semblant a una gesta.

Començaven a arribar els primers encàrrecs, i d’un destí marcat, d’un ofici heretat, l’Antoni en començava a fer un camí lliure, autònom i diversificat, que enriquiria i donaria elements objectius a la cultura popular tarragonina

“Potser per això”, explica, “em van demanar de fer els gegants de Vila-seca, el Ton i la Pineda, el 1983”. Començaven a arribar els primers encàrrecs, i d’un destí marcat, d’un ofici heretat, l’Antoni en començava a fer un camí lliure, autònom i diversificat, que enriquiria i donaria elements objectius a la cultura popular tarragonina. El 1984, arribarien els ceptrots dels Diables de Tarragona. L’Antoni ho explica com si fos avui: “En sec apareixen aquí tres nois preguntant pels ceptres dels diables de Tarragona. Havien tingut el Josep Bargalló [exconseller d’Educació] de professor a l’institut, que els havia explicat les comitives amb què es rebia els nous bisbes, i en què participaven autoritats, entitats i gremis, com el de serrallers i joiers, que tenien l’Àliga com a símbol. Els estudiants es van entusiasmar i van començar a investigar sobre els seguicis. Van tenir la idea de fer els ceptres”. Un any més tard, el 1985, arribarien els ceptrots dels Diables del Morell.

I així, amb l’empenta dels joves tarragonins, va ser l’hora de construir l’Àliga de Tarragona, la joia de la corona de l’obra de Antoni Mas, dels elements populars de la ciutat i de les festes de Santa Tecla, que, segons ell, van tenir en la bèstia “l’esclat final” quan van ser recuperades. Corria el 1986, i l’Antoni la va fer en tan sols un any. No us enfadeu, surenyos, que ell diu que es va inspirar en l’Àliga de Girona, “per la forma i perquè era el més factible”. Del motlle de fang que va fer, en va extreure un patró en negatiu que va servir per començar a treballar en la forma, que venia donada per les plomes de l’au. Així, de mica en mica, les plaques de mig mil·límetre d’amplada i d’entre quinze i quaranta centímetres de llargada del llautó amb què és feta l’Àliga, suportada per una estructura de ferro, van anar ascendint fins al cap, que no estava previst que fos del mateix material, fins que només va quedar el bec. L’Antoni ens ensenya una mostra rovellada d’una provatura infructuosa, que encara guarda en una caixa de fusta plena de pols, i descriu les dificultats per ondular, estirar i arronsar el llautó. 

“Penso que és com si algú hagués previst que faria l’Àliga de llautó i me n’hagués donat els passos a poc a poc. Com una planificació que no era buscada ni volguda, en què em vaig trobar en la situació d’anar superant etapes. La meva vida és així”

En certa manera, no s’ho acaba de creure. “De vegades”, diu, en la línia de la fortuna que sent per la seva trajectòria, “penso que és com si algú hagués previst que faria l’Àliga de llautó i me n’hagués donat els passos a poc a poc. Com una planificació que no era buscada ni volguda, en què em vaig trobar en la situació d’anar superant etapes”. “La meva vida és així”, conclou. I mai més ben dit, perquè ni buscada ni volguda va ser la participació en el programa radiofònic El món s’acaba de Xavier Grasset. Després de vint anys de trajectòria, de participar en gairebé un centenar d’exposicions a Catalunya, el País Valencià, Galícia, l’Estat espanyol, Portugal i França, i d’organitzar-ne, després de no només forjar bèsties i elements populars, sinó també dissenyar un llarg nombre d’escultures per a la demarcació de Tarragona —Salou, Vila-seca i Tarragona n’estan plens—, “lo Xavi, lo Grasset”, tal com l’anomena, li va proposar una altra aventura per a la seva vida. 

Era l’estiu de l’any 1997. L’Antoni era a l’equador de la seva carrera, i Xavier Grasset, format a Ràdio Salou i Ràdio Reus, allà on va començar la connexió amb altres il·lustres com Andreu Buenafuente o Fermí Fernàndez, tornava de fer de corresponsal de Catalunya Ràdio a Madrid. Aquell any se li havia atorgat El món s’acaba, i, tal com explica en el pròleg del llibre Les paràboles d’Antoni Mas. El ferrer radiofònic d’‘El món s’acaba’, “volia que no es perdés aquella memòria torrencial [...]. Es tractava d’incorporar a l’antena un sofista modern”. Així, una tarda es presentà al taller de l’antic carrer del Carril, actualment Comte de Sicart. “Me’n recordo com si fos ara”, diu l’Antoni. “Estava la porta oberta, entra lo Xavi mort de calor i demana una cadira. Obre la cartera, treu una llibreta i m’ensenya un cercle, que en deia formatge.” Tot parafrasejant les paraules de Xavier Grasset, l’Antoni diu: “Aquest cercle és una hora, veus? I això, des d’aquí fins aquí, és com la divideixes. Doncs aquest trosset més petit, són dos minuts, i hi diu «Antoni Mas», perquè he pensat que aquests dos minuts m’has de parlar tu”. “I què haig de dir?”, es pregunta retòricament l’Antoni. “El que et vagi bé. Tu xerra, però, sobretot, no et quedis callat!”, digué en Grasset.

D’explicar allò que escoltava a les germanes a convertir-se, tal com ara ho fa, en un transmissor oral de la memòria anònima de Vila-seca i de molts altres pobles del Camp de Tarragona

Així començà l’aventura radiofònica del ferrer del poble, un periple d’improvisació amb més èxit del que ell s’esperava, que aquí, on som ara, al despatx del final del taller, on té un telèfon, mira de reproduir com si encara fos l’any 1997. Ho fa amb el seu parlar tarragoní que la meva generació ha heretat erosionat, amb els seus canvis de ritme i d’entonació característics en què adopta la veu de les persones de qui parlava, parafrasejant-les, pujant de to fins a un punt que colpeix. S’ho passa bé, tot recordant aquells anys que culminaren amb la publicació del llibre esmentat i amb la col·laboració en un parell més d’en Grasset i d’Andreu Faro. D’explicar allò que escoltava a les germanes a convertir-se, tal com ara ho fa, en un transmissor oral de la memòria anònima de Vila-seca i de molts altres pobles del Camp de Tarragona, on anava a buscar històries i anècdotes amb la intenció d’escampar-les i, de passada, fer riure els oients durant dos minuts diaris al llarg de sis anys. El mateix Grasset, en el documental El ferrer del meu poble, dirigit per Josep Varo, feia valer la virtut de l’Antoni d’explicar, de narrar allò que ha sabut i de descriure la feina que fa amb tanta passió i capacitat.

Com en tot el que al llarg de la trajectòria ha fet l’Antoni, l’experiència radiofònica arribà, diguem-ho així, de rebot, gràcies a la voluntat d’un home que ell conegué com a xiquet. I, com en tot el que ha fet l’Antoni, en aquest cas també ho feu aprenent a cada pas i amb la intenció que la gent s’ho fes seu. Aquests dos trets són els que el millor defineixen. Ell mateix els explica sense potser ni tan sols adonar-se’n, mentre conversem sobre l’ofici de ferrer.

Passat el mil·lenni, vingueren més exposicions, més ceptres, més estructures, més escultures, l’Aligueta de Tarragona i, inclús, obres monumentals, com la reconeguda Torre dels Vents de Tarragona, que ell dissenyà. Un currículum llarguíssim. S’apropava la jubilació, que hauria estalviat maldecaps, però la passió i el compromís, tot i el patiment que generen a la Dolors, la seva dona, van espitjar l’Antoni per continuar. I no deixaren d’arribar aprenentatges. El Cavall Alat de Vila-seca, el punt culminant, el “tope” de la seva carrera, tal com ell ho anomena, fou una nova experiència, viscuda “sense referència de res, amb nous materials i de maneres diferents”. Cada nova superfície, cada material —com ho foren el llautó, el ferro, la ceràmica—, és un nou ofici que aprèn a còpia de la constància que ell, alhora, va aprendre veient el pare, a l’Escola i treballant per a si mateix. 

“Diria que he entrat a ser artista pel que jo entenc que és: concebre una cosa que, en acabat, més enllà del material i del que hi has fet, té un significat que arrela”

L’Antoni és ferrer per tradició familiar, per ofici i per passió. Tres paraules molt repetides al llarg d’aquest escrit que té la humil intenció d’homenatjar-lo. Però és molt més que un ferrer. Al llarg del temps que LA MIRA ha visitat l’Antoni, que hi hem parlat, que l’hem conegut, per sota la superfície n’ha corregut una pregunta que, en ser resposta per ell mateix, ha estat com una bona bufetada de realitat. Què és, l’Antoni? Artesà o artista? Abans d’acomiadar-me’n, li ho pregunto: “Gràcies a l’ofici de ferrer, d’artesà, i gràcies a anar a l’Escola d’Art, diria que he entrat a ser artista pel que jo entenc que és: concebre una cosa que, en acabat, més enllà del material i del que hi has fet, té un significat. Aquest significat arrela, i d’això, la prova més evident és l’Àliga de Tarragona i la rèplica de cartró que fan volar per Sant Pere i Sant Pau. No és que la gent s’enamori de l’objecte, sinó que hi queda lligada i li atribueixen el que als seus caps són pensaments sense forma. No és el ferro, no és el llautó ni el que s’hi ha fet”.

Són les coses grans i col·lectives que han sortit de la ment, la creativitat i les mans de l’Antoni; totes, estèrils sense la seva passió, i que ell explica com si fossin coses insignificants. Del taller al carrer. Del taller a la ràdio. Entre bastidors, des d’on l’Antoni s’ha dedicat al seu ofici, n’ha fet art i ha contribuït, en tots dos vessants, a fer cultura popular. És el ferrer de la cultura, el ferrer de la memòria oral. És el ferrer del poble, el ferrer més popular. A mig tancar, sí, amb la persiana a pam i mig de terra, però tot el que ell ha fet quedarà per a la posteritat.