“Amb en Lluc no puc ser mai fora; aquí tinc un jardí, una casa adaptada, i teletreballo”
Il·lustrador, animador digital, director d’art i pare d’un fill amb miopatia miotubular; una intensa història viscuda des del Manlleu del qual no ha volgut marxar mai, però amb tentacles a tot el món
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
La vida té moltes maneres de sorprendre. A l’Àlex Roca (Manlleu, 1977) ja l’ha sacsejat en moltes ocasions, com petits meteorits que il·luminen el cel en els moments més inesperats. La primera vegada que va sentir que el seu món feia un gir va ser quan va descobrir que del seu hobby, dibuixar còmics, en podia sortir un ofici. Tota una revelació per a una persona que, a l’escola, era de les que es dedicava a dibuixar als marges dels llibres, d’aquelles que omplen cada petit racó amb monstres i criatures estranyes. Fins que un dia, aquell món imaginari va traspassar tots els límits imaginables.
Però abans que el destí arribés a aquest punt, la seva vida va fer altres tombs. Dels dibuixos clandestins a l’escola va passar a estudiar informàtica a Vic, i durant molts anys s’hi va dedicar, deixant de banda la seva passió per la il·lustració. I ja se sap que, quan una passió vibra per dins, és impossible no fer cas als seus designis. No es pot evitar l’inevitable. I deu anys després d’iniciar la seva carrera professional, quan ja en tenia trenta, l’Àlex va haver de rendir-se als seus impulsos.
El 2009 va guanyar el premi al millor webcòmic en català i es va fer viral amb un videojoc sobre Fèlix Millet
Per començar, va aprendre a dibuixar còmics a través d’Internet. Simplement ho feia com a distracció personal, encara que va començar a publicar un webcòmic anomenat “El Tentacle” a la revista digital El Ter, que va tenir tant èxit que el 2009 va guanyar el premi al millor webcòmic en català. El mateix any també va publicar un videojoc anomenat Fèlix Bitllet, arran de l’escàndol de l’expresident del Palau de la Música, Fèlix Millet. Era un joc en què els jugadors havien de recollir tants bitllets de 500 euros com els fos possible i una Creu de Sant Jordi sense ser enxampats pels Mossos d’Esquadra. Un èxit. La màquina de creació de l’Àlex ja s’havia engegat i era imparable.
Tan imparable que va crear el seu propi estudi, Quarantados, un nom que volia respondre a la pregunta de què és la vida a l’univers —encara no en sap la resposta. Més endavant aquest nom l’hauria de canviar per Luee Studio, que vindrien a ser les sigles de “Life, Universe and Everything Else”. “Un nom que encara és més difícil que l’anterior”, riu l’Àlex Roca des de l’exterior de casa seva, a Manlleu. M’ha demanat que féssim l’entrevista al jardí, on les fulles de tardor formen un delicat mosaic a terra. Més tard descobriré per què no podem entrar a casa.
Una de les primeres feines que va tenir el seu estudi va ser un altre èxit viral: el petit documental animat Españistán, de la burbuja inmobiliaria a la crisis (2011), d’Aleix Saló. “Va ser una passada, fins i tot en parlaven als passadissos del Congrés”, recorda Roca. Es van fer tan coneguts que van arribar a fer les parts d’animació del documental Hijos de las nubes. La última colonia (2012), dirigit per Álvaro Longoria i produït per Javier Bardem. “Em vaig trobar que de sobte jo, un tio que fa animació a Manlleu, acaba anant a sopar amb el Bardem”, riu l’Àlex. Les sorpreses de la vida.
Una altra sorpresa va ser quan des del Club Super3 van contactar amb ell per fer-li una entrevista. Volien parlar amb dibuixants que viuen fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. “I una cosa va portar a l’altra”, resumeix el manlleuenc. Al cap de poc temps es va trobar treballant per al canal 3XL fent tota mena d’animació i efectes visuals. “De mica en mica, un hobby que jo tenia a finals dels vint anys es va convertir en la meva feina als trenta”, se sorprèn.
“Tot acaba sent perquè un en coneix un altre que viu a 14.000 quilòmetres i acabes descobrint que el món és molt petit”
Ja ha passat un temps des d’aquells inicis en què els èxits s’anaven succeint i deixaven cada vegada més clar quin havia de ser el camí a seguir per aquest apassionat de la il·lustració. Des d’aleshores, a Luee Studio es fan tota mena d’encàrrecs per a sèries, pel·lícules i publicitat, en què es necessiten animacions, efectes visuals, disseny gràfic o modelatges en 3D. L’Àlex fins i tot fa il·lustracions com a freelance per a editorials, amb més de tenir una dotzena de llibres publicats. Una producció imparable amb base a Manlleu, des d’on sempre ha treballat a distància. I no només per a clients nacionals, sinó també per a firmes de Singapur, Los Angeles o el Japó, on s’encarrega de la imatge gràfica d’una discogràfica. “Tot acaba sent perquè un en coneix un altre que viu a 14.000 quilòmetres i acabes descobrint que el món és molt petit”, torna a riure l’Àlex, que se sorprèn de no haver abandonat mai la seva comarca, més enllà de quan ha fet algun viatge.
Hi ha clients a qui mai ha vist la cara i amb els quals tota la relació ha estat sempre a través de correus electrònics i missatges de WhatsApp. I no passa res
De fet, reconeix que ni tan sols han anat a l’estudi de TV3. “Tot ens ho hem cuinat des d’aquí”, diu l’animador. Fins i tot hi ha clients a qui mai ha vist la cara i amb els quals tota la relació ha estat sempre a través de correus electrònics i missatges de WhatsApp. I no passa res. Viure a Manlleu laboralment no li ha suposat cap problema. “Al contrari, quan va arribar la fibra òptica, el 2015, va ser un gran canvi, perquè nosaltres manegem fitxers exageradament grans, que encara que facis un vídeo d’un minut o dos estàs movent deu, vint o trenta gigues. Abans això era un pal”, explica. La fibra permet enxarxar un país no només amb infraestructures tècniques, sinó també humanes. L’Àlex ho mostra clarament, ja que, en realitat, part del seu equip i dels seus col·laboradors treballen a distància, la majoria des de diferents poblacions d’Osona. “Sembla mentida, però estem tots repartits pel territori.”
“No sé com hauria estat la meva vida si hagués seguit el curs normal de buscar feina a Barcelona i treballar allà”
Des del jardí de l’Àlex se sent el so llunyà de nens jugant. Viu al costat d’una escola. També viu a pocs passos de l’estudi, on ja pràcticament no va. Treballa sempre des de casa. “De vegades no sé com hauria estat la meva vida si hagués seguit el curs normal de buscar feina a Barcelona i treballar allà”, reflexiona. És aleshores que m’explica una altra de les sorpreses que li ha enviat la vida i que l’ha capgirat de dalt a baix. I també és quan em fa entendre per què no fem l’entrevista a l’interior de casa seva: el seu fill de set anys, en Lluc, pateix una miopatia miotubular, una malaltia muscular molt severa. “Els músculs no li funcionen bé. La força que tens tu ell no la té, fins al punt que no té força per aguantar el cap ni per respirar. Per tant, ell necessita una traqueotomia, necessita estar connectat a un respirador les 24 hores i necessita menjar per motor perquè no té força per deglutir. També necessita que li posem pomada als ulls perquè no té força a les parpelles”, li canvia la veu.
“Molt pocs nens aconsegueixen arribar als deu anys, i en Lluc ja en té set. Tens la sensació que estàs fent una partida contra la vida mateixa”
L’Àlex i la seva parella mai s’haurien imaginat que, des del mateix moment del naixement, la seva vida estaria lligada a la malaltia d’en Lluc, que pràcticament es va passar tot el seu primer any de vida a l’UCI. Les coses tampoc han canviat gaire des d’aleshores, ja que el seu dia a dia consisteix a cuidar-lo en cada moment, perquè no es pot quedar mai sol, i l’únic viatge que poden fer és el que va des de Manlleu fins a l’hospital de la Vall d’Hebron, a Barcelona. Una malaltia estranya i minoritària: “A Catalunya som tres famílies que ho tenim, i després hem anat coneixent altres famílies arreu d’Espanya”. El més angoixant és que saben que el temps els corre en contra. “Molt pocs nens aconsegueixen arribar als deu anys, i en Lluc ja en té set. Tens la sensació que estàs fent una partida contra la vida mateixa, com aquella partida d’escacs de la pel·lícula del Bergman”, lamenta aquest apassionat del cinema. Amb tot, per unir forces i recaptar fons per a la investigació ha nascut l’associació Petits Superherois, de la qual l’Àlex és el president. “Només és perquè nosaltres som els que tenim el nen més gran”, matisa l’il·lustrador, que sovint es pregunta com és capaç de compaginar-ho tot. “Els llibres, l’estudi, en Lluc i dormir molt poc, aquest és el meu dia a dia”, diu mig somrient.
Una de les coses que l’Àlex va haver d’aprendre per força durant les interminables hores a l’UCI va ser a treballar a distància
De vegades, quan en Lluc passa per èpoques més complicades, l’Àlex ha de deixar feines i encàrrecs. Sap que la prioritat és el seu fill. “Potser ara està bé i d’aquí a deu minuts té un col·lapse i hem de trucar a l’ambulància. És un patiment constant”, es resigna. Però de les adversitats en surt la resiliència, i una de les coses que l’Àlex va haver d’aprendre per força durant les interminables hores a l’UCI va ser a treballar a distància. Es va comprar una tauleta i va començar a dibuixar des d’allà, com les il·lustracions de dos dels llibres de la col·lecció infantil “Les aventures de la família del Super3”, editats per Estrella Polar i Grup62. “Així són les coses estranyes de la vida”, somriu quan ho recorda. També recorda que la biblioteca de Montbau, la més pròxima a l’hospital, li va anar molt bé per poder-se connectar a Internet. “Al vespre, quan ja estava tancada, com que tenia l’usuari de wifi, em posava a enviar la feina des de fora de la biblioteca, allà assegut a terra”, riu.
Un dia va contactar amb ell l’assistent personal de la presidenta de Lucasfilms dient-li que volien una còpia digital d’un dels seus pòsters
No tot van ser males notícies durant el primer any de vida d’en Lluc. De fet, l’Àlex també va tenir una gran sorpresa quan un dia van contactar amb ell des de Lucasfilms. “Va ser una alegria molt bèstia”, s’entusiasma l’animador, que és un gran fan de La guerra de les galàxies. El cas és que des de feia un temps l’Àlex es dedicava com a afició a fer pòsters en què barrejava il·lustracions de Tintín amb temàtiques de Star Wars. Una mescla suficientment atractiva perquè un dia contactés amb ell l’assistent personal de la presidenta de Lucasfilms, Kathleen Kennedy, dient-li que volien una còpia digital d’un dels seus pòsters. “Fins i tot em van enviar un correu en català, perquè devien veure que la meva pàgina web era en català. I jo em pensava que s’estaven rient de mi; però no, era veritat!”, se li il·luminen els ulls. I el que més il·lusió li va fer, en aquell moment tan dur de la seva vida, és que li van enviar una carta donant-li les gràcies amb un farcellet on hi havia tres petits bodis de Star Wars per al seu fill. “Va significar molt per a mi, perquè quan tens un fill a l’UCI els alts i baixos emocionals són molt bèsties, i una cosa que no era directament de feina, però sí relacionada amb la meva afició, es va convertir en aquell moment en una alegria molt important”, somriu amb tendresa.
I al final, l’il·lustrador s’ha adonat que totes les decisions i totes les sorpreses que ha anat rebent a la vida encaixen com un puzle estrany, però perfecte. Si no hagués muntat el seu estudi a Manlleu, si no hagués tingut una casa de planta baixa amb espais oberts, com un loft, i si no hagués après a treballar a distància, les coses haurien estat molt diferents. “Amb en Lluc no puc ser mai fora de casa; aquí com a mínim tinc un jardí, una casa adaptada, i per sort teletreballo. Potser si haguéssim tingut un estudi a Barcelona, hauríem arrencat més de pressa i hauríem aconseguit més contactes, però ara jo no canviaria res, ja m’està bé com ho tinc organitzat. Al final tot encaixa”, reflexiona. És conscient que tots aquests factors li han vingut de cara, però que hi ha altres famílies amb fills que tenen situacions molt més complicades. “Conec famílies que amb la pandèmia del coronavirus fa temps que estan tancats en un pis a Barcelona, perquè sortir seria massa perillós per al nen”, lamenta.
La vida ha sorprès l’Àlex de moltes maneres. L’ha dut a sortir dels marges de les llibretes fins a arribar als millors estudis d’animació. De les estrelles més brillants, a l’amor més profund i terrenal. Uns girs vitals que, tot i els contratemps, ha sabut transformar en altres mons on tot és possible.
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari