Amb lo garrotín fem festa
i gaudim del millor ambient
de la província de Lleida
i també del continent!

(Er Taqueta)

“Vinga, va, que comenci la festa!” El violí i la guitarra toquen els primers acords entre els sons de la màquina de cafè i les converses de mig matí. A les parets, desenes de quadres, banderes, bufandes i records de la penya del Barça. Sota el televisor, que emet un programa matinal, una Moreneta envoltada d’espelmes blaugranes espera amb devoció el pròxim partit. La guitarra comença a elevar el seu so, i desperta els clients de la seva letargia terrenal. És aleshores quan se sent la frase màgica, la que ho anuncia tot: “Al garrotííííín, al garrotaaaan..., de la vera vera vera de... Sant Joan!”. Ja està, ja no hi ha marxa enrere. El local es transforma en un sentiment. Una rauxa. Un festival carrincló.

“Aire, aire, aire, la festa major d’Alguaire, i també la de Seròs, que les noies d’aquell poble totes tenen lo cul gros!”

Tots els clients es giren per animar els músics, entregats al seu propi so. Al violí, el gran mestre Carlos A. Juste, més conegut com lo Beethoven; a la guitarra, Jonathan Galeano, i dret, cantant i picant de mans, Xavi Fernández, àlies Er Taqueta. “Aire, aire, aire, la festa major d’Alguaire, i també la de Seròs, que les noies d’aquell poble totes tenen lo cul gros!”, canta el Xavi, abillat amb un barret i unes ulleres de sol tot i ser a l’interior.

Ens trobem al Bar Elena de Lleida, el punt neuràlgic de la penya barcelonista Som un Sentiment. Situat a les portes del barri de la Mariola, aquest és un lloc de pas per a paios i gitanos. Des d’aquí surt un dels camins que va directament a l’horta, als camps de fruiters, però també es troba al costat del passeig de Ronda i molt a prop del centre de la ciutat. És un punt de trobada. Un local carrincló on tots es coneixen i fan família.

“¡Sois una máquina!”, crida als músics Paquito Salazar, fill de l’anterior patriarca de la comunitat gitana de Lleida, Antonio Salazar. Mentre apropa una cadira a la taula, s’excusa pel seu petit retard; resulta que havia de repartir unes caixes per a Amazon. Er Taqueta l’interromp per dir-me una altra cosa: “Ell és el fundador de La Violeta, eh!”. Es refereix a un dels grups de música que, a finals dels noranta, va lluitar per recuperar i reivindicar el garrotín lleidatà.

“Lleida ha estat una ciutat molt castigada, i els habitants s’han sentit més a prop de tots els castigats, com els gitanos i els pagesos. Aquest és el segell identitari dels garrotins”

Ja hi som tots. Bé, i tots els clients del bar que hi han convergit aquest divendres al matí. “Aquí ens coneixem des de petits, paios i gitanos, tots barrejats”, m’explica lo Beethoven, que recolza el violí sobre la taula. El mestre creu que aquesta convivència ja ve de sempre. “A Lleida abans estàvem molt aïllats, gairebé no teníem contacte amb l’exterior, i això ha fet una idiosincràsia amb la resta de Catalunya, perquè havíem de conviure entre nosaltres”, reflexiona. “Això és la UNESCO”, s’uneix Pep Tort a la conversa, historiador sobre el món dels garrotins. “Durant l’època moderna i contemporània Lleida ha estat una ciutat molt castigada, i els habitants s’han sentit més a prop de tots els castigats, com els gitanos i els pagesos. I ens hem entès molt més que amb les persones de poder, que normalment venien de fora. Aquest és el segell identitari dels garrotins”, explica Tort mentre el Jonathan fa uns acords amb la guitarra.

“Aquí ens coneixem des de petits, paios i gitanos, tots barrejats”

Un home que du cueta i un jersei d’entrenament del Barça ens porta els cafès a taula. “És el Dani, un carrincló com nosaltres”, el Salazar li dona un copet a l’espatlla. Ell és el responsable d’aquest bar ple de vida on se solen muntar festes en què els garrotins són els principals protagonistes. “És molt fàcil poder escoltar a la ràdio i a la tele la música de moda, però aquí es té l’oportunitat d’escoltar música de Lleida, la que sentim com a nostra”, em transmet Er Taqueta, que torna a matisar que ens trobem en un bar molt carrincló. Però, què vol dir exactament aquesta paraula?

“Ve del món gitano i té una connotació afectuosa, és com dir que una persona està desmadrada, perduda. Aquí carrincló va sortir de les tres eminències que eren el Marquès de Pota, lo Parrano i lo Beethoven, que es passaven el dia tocant pels bars. Per a nosaltres és una mica el juerguista de Lleida que escolta la música de Lleida; per això ens considerem carrinclons”, diu orgullós Er Taqueta. Tot i això, ell mateix confessa que va estar molts anys sense saber què eren els garrotins.

“Per a nosaltres carrincló és una mica el ‘juerguista’ de Lleida”

“El garrotín és un palo del flamenc transformat en una disbauxa”

“Jo em dedicava al rock fins que amb el Jonathan vaig començar en el món de la rumba. Un dia vam tocar una cançó d’aquest home”, assenyala lo Beethoven, “i em vaig quedar completament al·lucinat”, relata el cantant. Des d’aquell moment, els dos comencen a fer arqueologia musical i afegeixen més cançons de Lleida en el seu repertori. “Vam veure que era un pecat fer rumba i no tocar garrotins”, exclama. “El garrotín de Lleida és un palo del flamenc transformat en una disbauxa, perquè el garrotín ja existia, però és molt més lent. Aquí vam dir: fem-ho més popular i l’«arrumbem»”, afegeix el Jonathan, que agafa la guitarra i comença a tocar...

“El garrotín no és el punt fort, sinó que és el punt més bèstia de l’actuació. Si no toquem uns garrotins, sortim per potes!”

De nou, els clients es giren per veure l’actuació i molts s’afegeixen a animar picant de mans. Quan acaben la petita demostració, Er Taqueta continua: “Doncs això. A Lleida vam «arrumbar» aquest palo del flamenc i va agafar molta força i alegria”. I part de l’essència són les seves estrofes, improvisades al moment, que donen molt de joc. Una alegria que tothom espera a les seves actuacions: “El garrotín no és el punt fort, sinó que és el punt més bèstia de l’actuació. Si no toquem uns garrotins, sortim per potes!”. “I això a Lleida, però també a fora”, l’interromp Salazar. “Mira, et puc assegurar que això que et diré és veritat: un dia en un concert a Gràcia, quan vaig pujar a dalt de l’escenari i em van presentar dient «I ara, el Paquito de Lleida farà uns garrotins», allò va ser... Se va soltar tothom i se van tornar bojos! No em deixaven marxar! Allò va ser un espectacle”, recorda el fill del patriarca.

“El Peret era cosí germà de lo Parrano i venia molt aquí, a inspirar-se. Sempre s’ha dit que la cançó d’«Una lágrima» era del Marquès de Pota”

Er Taqueta agafa embranzida: “El Peret era cosí germà de lo Parrano i venia molt aquí a inspirar-se. Sempre s’ha dit que la cançó d’«Una lágrima» era del Marquès de Pota. Això ja és una certa mitologia, o com en vulguis dir, però sí que és veritat que la rumba catalana té molt a veure amb Lleida, i especialment és per això del Peret”. El que el rumbero de Barcelona no va poder exportar és la unió entre paios i gitanos que sempre s’ha produït a Lleida. “És fantàstic que dos col·lectius tradicionalment i culturalment tan diferents estiguin units per la música, perquè és una cosa molt passional. Es crea una estima. Amb el Paquito sempre diem que som germans, però si no hagués estat per la música, segurament ni ens coneixeríem”, s’emociona. Una unió que tots coincideixen que s’està perdent una mica. “I t’explicaré per què”, Er Taqueta es posa greu. “Tot el que fem són iniciatives privades, com jornades carrinclones, en què hem hagut de penjar el cartell d’exhaurides les entrades, o la caminada del garrotín, que sempre ha estat un èxit de participació.” 

“Si no fos per aquest senyor”, el cantant assenyala lo Beethoven, “moltes cançons de tradició oral s’haurien perdut. Fins i tot vam haver de ser nosaltres els que li vam muntar una festa d’homenatge. Aquest senyor es mereix el nom d’un carrer a Lleida, com lo Parrano!”. Tots assenteixen. El Jonathan continua: “És que gairebé no hi ha res de tot això a la xarxa; el poc que hi ha ho hem pujat nosaltres, des del canal d’Er Taqueta”. I pel que fa a les generacions futures, tampoc sembla que hi hagi gaire esperança. Ja gairebé no hi ha ningú jove que es vulgui dedicar professionalment a cantar garrotins. Ho veu el Jonathan quan dona classe de guitarra i s’adona que els alumnes només volen aprendre guitarra elèctrica.

“Ara tot això s’aguanta per la caritat de la gent, perquè a Lleida els agrada i et venen a veure, però res més”

“Va haver-hi una època en què el garrotín havia desaparegut”, comença a relatar Salazar amb veu calmada. “Ningú en parlava, fins que als noranta va sortir La Violeta i es va reviure una mica tot el que havia mort. Vam fer festivals a Sabadell, a Cornellà, a Girona... i al Liceu! Fins i tot sortíem al periòdic del Segre i a La Mañana”, recorda emocionat. “Però ara ja no hi ha interès pels garrotins als mitjans de comunicació.” “Ara tot això s’aguanta per la caritat de la gent, perquè a Lleida els agrada i et venen a veure, però res més”, lamenta el Jonathan.

“Els garrotins no es poden acabar, perquè sempre han tingut una tradició de continuïtat. El problema és que si ara nosaltres ho deixem, s’haurà acabat durant un temps fins que algú altre ho faci ressorgir”

Fins i tot han vist que aquest estil musical agrada molt als nens: “Ens hem trobat pares que diuen que els seus fills només volen el nostre disc als cotxes!”, explica Er Taqueta. “Els garrotins no es poden acabar, perquè sempre han tingut una tradició de continuïtat. El problema és que si nosaltres ho deixem, s’haurà acabat durant un temps fins que algú altre ho faci ressorgir”, lamenta. Per què és tan difícil?, es pregunten tots els de la taula. Per què al carrer Major no hi sona música carrinclona? O per què no s’impulsen coses populars, com les batalles de garrotins? Les preguntes suren a l’ambient, entre el so de la cafetera i les converses de fons. Unes divagacions que s’interrompen de cop.

“Mira, aquí hi tenim un Pubill! Lo cosí del Peret!”, exclama Er Taqueta aixecant-se de la cadira. L’home de seguida em saluda i m’ensenya una fotografia al seu mòbil on surt una dona ballant. “Aquesta era la nostra matriarca, la tia Beca. Aquí estava celebrant el Dia del Poble Gitano a Lleida”, diu orgullós. “És una dona emblemàtica a Lleida”, m’explica Salazar. “Una de les fundadores del garrotín, juntament amb lo Parrano. El meu pare n’estava enamorat.” La festa s’anima i tot són converses entrecreuades. “Aquí venim tots i fem una bona pinya”, s’alegra el Pubill. El Jonathan comença a fer uns arranjaments amb la guitarra. Fa massa estona que no es canta cap garrotín. Així que comencen a tocar...

Mentre canta, Er Taqueta fa saltirons i pica de mans acompanyat d’altres clients del bar, que s’han apropat a l’escena. La passió general s’encén. “¡Olé!”, “¡Toma ya!”, va animant el Salazar. Un pare jove s’ha assegut a la taula més propera amb el cotxet del bebè. Mira l’escena content i s’afegeix al picament de mans general. Quan s’acaba la cançó, de lluny algú crida “Visca el Barça!”.

“Tenim la Seu de Lleida i les nostres icones, però és el món carrincló el que posa música a tot això. És la seva banda sonora”

“El carrer Cavallers és un dels carrers més internacionals que tenim. És interestel·lar, en aquesta galàxia i en la galàxia pròxima”

“Mira que he escrit 40.000 cançons i no sé per què aquesta, per la qual no apostava ni un duro, agrada tant”, riu lo Beethoven. “Perquè és de les lletres més ben aconseguides”, li rebat Pep Tort; “en aquell moment al carrer Cavallers hi passaven moltes coses”. Er Taqueta continua: “Nosaltres diem que és un dels carrers més internacionals que tenim. És interestel·lar, en aquesta galàxia i en la galàxia pròxima”. I encara més: “Lleida és una ciutat d’encreuaments, és enmig d’una ruta de trànsit. Però al final el que fa que una ciutat sigui bonica o no és la seva gent. Aquest no és el lloc més agradable del món. Aquí hi tenim fred, boira i calor a l’estiu, però la gent aprèn a estimar això també. Un és d’un lloc i se l’estima i se li queda aquí dins”, fa assenyalant-se el cor. “Tenim la Seu de Lleida i les nostres icones, però és el món carrincló el que posa música a tot això. És la seva banda sonora.”

“Quan els escolto, me venen records de mon pare, que al cel sigui, i de tota la família, dels vells. Se’m posa la pell de gallina”

Les emocions estan en ebullició. Els garrotins són molt més que unes notes “arrumbades” i carrinclones. “Quan els escolto, me venen records de mon pare, que al cel sigui, i de tota la família, dels vells. Se’m posa la pell de gallina”, confessa Salazar. Per a tots ells, escoltar garrotins és com sentir-se a casa, amb els seus. Un sentiment que és fàcil tenir en aquest bar, on sempre hi ha lloc per a tothom. M’ho deixen clar quan arriba l’hora d’acomiadar-me’n, entre abraçades i mirades alegres: “Aquí sempre hi tindràs una família”, m’asseguren.

És així com deixo enrere aquest univers carrincló, un indret fora de l’espai i el temps on graviten persones com lo Beethoven, Er Taqueta o el Paquito. Ànimes festives que fan possible que, per les seves parets, encara hi ressoni la tonada màgica que ho anuncia tot. Aquella que a Lleida tothom coneix i que diu allò de... “Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan!”