La pujada del carrer del Rellotge de Santa Coloma de Gramenet és mortal, et segresta l’alè sense avisar. Tot i això, quan vas pujant, hi veus vida i color. Botigues d’aliments d’arreu del món, establiments especialitzats en telefonia, dones amb vel empenyent el cotxet i homes de cabell blanc que saluden la carnissera fan d’una travessia empinadíssima un passeig distret.

Però quan arribes a la rotonda que et porta fins al carrer de l’Autonomia, frontera amb el barri de la Salut Alta de Badalona, hi veus parets tapiades, un supermercat i poc trànsit, tant de cotxes com de persones. Un barri que havia estat ple de forns, pastisseries i veïnes assegudes en cadires als portals, ara sembla un poble fantasma. Però no ho és. Allà hi viuen tres dones que fan que, tot i les dificultats, el barri continuï respirant. La Carmen Rojas, l’Aisha Hedioued i la Dolores Toro el mantenen viu.

La Carmen va néixer el 1948 a Granada. L’Aisha, el 1983 a Tànger. I la Loli, el 1963 a Badalona. Les tres, tot i tenir orígens diferents, viuen a la Salut Alta de Badalona, un barri que fa menys de 100 anys que existeix, creat per membres de la burgesia catalana a principis del segle XX i poblat per l’arribada de migrants de zones rurals de Catalunya, Aragó i València que venen a treballar a la indústria. El barri badaloní, però, continua acollint persones d’arreu del món que venen a Catalunya a tenir un futur millor. Un barri creat del no-res, abandonat per les administracions i que, si ha sobreviscut fins ara, és per la seva gent. Per dones com la Carmen, l’Aisha i la Loli, que estimen la Salut com si fos un fill. Perquè elles i les seves famílies, tot i les dificultats, l’han construït amb les pròpies mans.

Els inicis de la Salut

La migració forma part de l’ADN del barri des de principis de segle. De fet, l’onada migratòria provoca que l’any 1920 la població badalonina arribi fins a 29.361, mentre que el 1851 només hi havia 5.733 habitants, segons apunten Margarida Abras, Montserrat Carreras i M. Dolores Nieto a Badalona, Segle XX. Els barris. L’augment de la demanda de sol i d’habitatge fa que, partir del 1910, i sobretot a partir de 1923-1926, alguns propietaris parcel·lin i venguin les seves terres: la idea principal era una urbanització de segones residències per a famílies acomodades barcelonines.

L’augment demogràfic precipitat i la poca planificació urbanística fan que el barri creixi malalt, ja que tot es construeix a correcuita i els serveis i les infraestructures són insuficients

Però el guió de fer unes urbanitzacions per a la burgesia es capgira quan el barri es pobla ràpidament de migrants que venen a treballar a l’Exposició Internacional del 1929 i al metro de Barcelona. Amb aquesta activitat, la població a Badalona gairebé es dobla: de 29.361 a 42.230. L’augment demogràfic precipitat i la poca planificació urbanística fan que el barri creixi malalt, ja que tot es construeix a correcuita i els serveis i les infraestructures són insuficients.

Passen els anys, esclata la guerra, guanya Franco, i tot i la pobresa de la postguerra, Badalona continua posicionant-se com a centre neuràlgic industrial i continua acollint persones d’Andalusia, Castella, Múrcia i de la resta de Catalunya. Aquesta acollida provoca que la població passi a 76.331 l’any 1955. Altre cop, un augment demogràfic que supera les expectatives i que sobrepassa la demanda d’habitatge que hi havia fins aleshores. En concret i sobretot entre els anys 50 i els 70, la Salut creix amb una onada migratòria que procedeix bàsicament del sud d’Espanya, convertint-se en un dels barris més poblats de la ciutat.

El barri de la Salut s’omple de coves i barraques, deixant en segon lloc les cases senyorials i modernistes que havien caracteritzat el barri en els seus inicis

És precisament en aquest boom de població que els pares de la Loli, l’Alfonso Toro i la Rosa Mari Rodríguez venen de Còrdova entre 1956 i 1957. “El poble es va fer petit, no hi havia feina per a tots, i el meu pare era molt valent”, apunta la Loli, qui recorda a l’Alfonso amb la tendresa i admiració d’una filla orgullosa i enyorada. L’Alfonso construeix una casa baixa amb les seves mans, com la majoria de famílies que venien d’Andalusia. En aquella època, els barris de la Salut i el de Sistrells s’omplen de coves i barraques, deixant en segon lloc les cases senyorials i modernistes que havien caracteritzat el barri en els seus inicis. En un terreny ple de pujades i baixades, la Loli juga a l’aire lliure amb les seves amigues, ja que pels carrers del barri no hi passen cotxes i pot córrer amunt i avall sense perill.

Quan aconsegueixen els recursos suficients, els pares de la Loli deixen la barraca i es muden a un pis del carrer Autonomia. Deixant la barraca, deixen també unes condicions higièniques duríssimes i recuperen el caliu d’una casa. La feina, l’esforç i el treball tenen recompensa. Allà, la parella forma una família de quatre fills: José, les bessones Loli i Patricia, i la petita Rosa Mari. I és al carrer Autonomia que el pare de la Loli comença a vincular-se amb els veïns.

“El meu pare, si calia, escombrava el carrer de dalt abaix. Se l’estimava molt i l’estimaven molt. Encara hi ha veïns que me’n parlen, d’ell”

Mentre que la mare, com la majoria de dones de l’època, es dedica a les feines de casa, el pare es busca la vida per sempre tenir un plat a taula, sobretot treballant de paleta. Aquest mateix esperit de dedicació el trasllada al barri i als veïns. “El meu pare, si calia, escombrava el carrer de dalt a baix. Se l’estimava molt i l’estimaven molt. Encara hi ha veïns que me’n parlen, d’ell”, confessa emocionada. I sembla que aquest esperit l’ha heretat la Loli, ja que, tot i haver-se dedicat gairebé sempre al món de la neteja i estar jubilada, va un cop a la setmana a l’escola on es va educar, l’escola Jesús Maria, per fer treballs manuals i col·laborar en el que pugui. Tot i que el seu pare fa anys que ja no hi és, ella en vetlla el record cada dia intentant ser el que va ser l’Alfonso Toro: un home bo dedicat a la seva ciutat, als seus veïns i a la seva família.

Aquest vincle que crea l’Alfonso en aquella època amb el barri trenca totes les barreres, i els germans de la mare de la Loli comencen a migrar cap a Catalunya, mudant-se a prop de la família Toro Rodríguez. I com ells, cada cop més persones vindran a Badalona, una ciutat que arribarà fins a 162.888 habitants l’any 1970. És a principis d’aquesta dècada que la Carmen també se suma al barri badaloní. Amb 23 anys, migra cap al nord de l’Estat entre 1970 i 1971 amb el seu marit.

Nascuda al poble dels seus avis, Alfacar, però criada a Jun, la Carmen coneix al José quan treballa en tasques de la neteja a un restaurant de Granada, tot i que ja el coneixia del seu poble. Comencen a sortir junts, però ell marxa a Alemanya a treballar durant un any en la construcció, deixant a la Carmencita sola a Granada. Quan torna a la seva ciutat natal, se li trenquen els canells de les hores que havia estat de sol a sol construint les cases dels altres per així construir la de la seva família. Les seves mans, les seves aliades, les seves eines, fallen. És llavors quan vol tornar a marxar al país de l’idioma brusc i fred.

Ah, però la Carmen s’hi oposa de ple. “No m’he casat perquè estiguis tu a Alemanya i jo a casa dels meus pares. Me’n vaig a Barcelona”, etziba la Carmen. “Doncs a Barcelona hi podem anar tots”, contesta en José. Però és una decisió que la dona de veu aguda i caràcter fort fa a contracor. “Com plorava jo aquí... plorava com una ximpleta”, recorda la dona de cabells vermells mentre obre els ulls, petits i brillants, i ajunta les mans.

Tot i que la Carmen vol tornar a Granada, lloga el pis en el qual estem. Un pis del qual ara és propietària. Un pis que no ha deixat ni pensa deixar mai

Quan la Carmen ve a cap a Badalona, ho fa amb el seu fill de dos anys. Tot i que ella vol tornar a Granada, lloga el pis en què ens trobem. Un pis del qual ara és propietària. Un pis que no ha deixat ni pensa deixar mai. Just quan es comença a fer amb el barri i els seus fills també s’estan adaptant, al seu marit li falla la feina de paleta. I és que la crisi econòmica de 1973 també afecta la industria badalonina: la ciutat ja no pot oferir tants llocs de treball. A vegades, per aconseguir algun encàrrec, marxa tota la setmana i torna els caps de setmana a casa. I, entre tant viatge i esgotament, es posa malalt.

Davant d’aquesta situació, en José vol tornar a casa. Però la Carmen s’hi nega. Marxar amb quatre nens (el Mario, el José Carlos, el Sergio, i la Mercedes, filla amb la qual viu) a càrrec, sense feina i sense casa? “Ho sento a l’ànima, però jo a Granada no hi vaig”. “Oh, tant que ploraves i ara no vols marxar!”, li reclama. “No, perquè tu saps que jo a Granada no hi he treballat, només aquell temps que estava al restaurant. Jo no aniré a Granada a treballar per alimentar-te a tu”, li contesta. Finalment, la Carmen guanya la batalla i la dona de mirada viva continua al barri badaloní.

Un barri migratori

I com era la Salut Alta, als anys 70? La Carmen i La Loli mencionen el mateix: l’alegria i el caliu de les veïnes, però també la problemàtica de la droga. “Quan vaig arribar, el carrer estava ple de gent que venia droga. Sorties un dissabte i estava tot ple de xeringues”, recorda la Carmen mentre obre els ulls com plats i assenyala el terra amb les mans, com si encara pogués veure els objectes punxeguts sota els peus. D’altra banda, la Loli explica que ella coneixia dos o tres casos de gent que es drogava, persones que avui dia continua veient. Però li treu importància. “No hem tingut mai problemes de convivència”, apunta.

“Hi ha gent que no suporta els estrangers, diuen que han de marxar al seu país. Però, aviam, si nosaltres també hem vingut d’altres pobles”

En aquest sentit, la Carmen insinua que ara es culpa a tots els problemes del barri als migrants i recorda que la Salut Alta sempre ha tingut problemes. “Hi ha gent que no suporta els estrangers, diuen que han de marxar al seu país. Però, vejam, si nosaltres també hem vingut d’altres pobles. Si ells han de marxar, llavors nosaltres també. I diuen ‘Oh, però nosaltres som d’aquí’. Home, d’aquí, d’aquí, no ho som. Som d’aquí perquè som espanyols, però no som d’aquí”, reflexiona la Loli amb el cap inclinat i les mans sobre els malucs.

Els ulls de la Loli, que fa més de 30 anys que viu en aquesta casa, s’ennuvolen quan repeteix comentaris que alguns dels veïns andalusos diuen sobre els migrants d’altres parts del món. “Hi ha moltes famílies que han vingut com els meus pares a lluitar dins de les seves idees i també respecten les nostres”, defensa la Loli mentre el sol de migdia tenyeix les plantes del seu terrat. De fet, una gran amiga de la Loli, la Mina, va venir del Marroc ara farà cinc anys, i viu a l’antiga casa dels seus pares, i assegura que cuida i estima la Salut Alta tant com ho fa ella. “El barri no és més meu que d’ella”, emfatitza.

“Saps quan tens un defecte, quan el teu fill té alguna cosa i encara que ho sàpigues no vols escoltar-ho? Em passa amb el barri perquè l’estimo”

“Jo estimo aquest barri. Quan sento dir ‘bua, quina merda de barri. Bua, si poguessis marxar...’ Tenen raó, però no ho vull admetre. Perquè l’estimo. Saps quan tens un defecte, quan el teu fill té alguna cosa i encara que ho sàpigues no vols escoltar-ho? Em passa amb el barri perquè l’estimo. L’estimo i no vull que culpin als que no tenen culpa. Més que donar-li la culpa a algú pensem solucions”, sentencia amb els ulls plorosos i un somriure tendre.

Encara que denuncia que hi ha grups de persones estrangeres que ocupen locals sense avisar, i que s’estan mesos allà sense que l’administració faci res, considera que el problema rau en com s’afronta aquesta situació. “Aquesta família què necessita? Per què s’han ficat aquí? Cal que estudiïn el cas, que vegin si hi ha algun habitatge social... però que no passin aquestes coses”, denuncia la dona de veu dolça.

Quan arriba, sense parlar ni català ni castellà, els veïns i veïnes són molt amables amb l’Aisha. Aprèn les llengües a l’escola d’adults i també amb la gent gran que cuida

Davant d’aquesta afirmació, l’Aisha parla. D’ulls foscos i somriure nerviós, l’Aisha ve de Tànger a Badalona l’any 2002 amb 19 anys, ja que la seva tieta li recomana que vingui a la ciutat catalana, primer a cuidar-la i després a buscar feina. La Salut és un barri amb 74 nacionalitats diferents i on el 33% dels adults són d’origen estranger, com l’Aisha, qui no ha pogut anar a l’escola, i li costa molt llegir i escriure, és per això que sempre s’ha dedicat a tasques de neteja o de cura. Quan arriba, sense parlar ni català ni castellà, els veïns i veïnes són molt amables amb ella. Aprèn les llengües a l’escola d’adults i també amb la gent gran que cuida. Se sent acollida. Però quan esclata la crisi econòmica, política i social del 2008, aquesta actitud canvia. “La gent que és espanyola pensa que els estrangers agafem les coses d’ells i agafem ajudes... i no té res a veure. No tots són dolents, hi ha gent bona i gent dolenta. Al Marroc, també”, relata.

L’època en la qual l’Aisha decideix posar-se el mocador coincideix amb la crisi econòmica i amb la pujada de la islamofòbia al barri. Tot i que té quatre fills, els quatre nascuts a l’hospital de Can Ruti, l’Aisha ja està separada del seu marit quan decideix posar-se el mocador. En canvi, quan ho fa, molta gent del barri relaciona que ella porti vel amb una imposició per part de l’home. “El meu marit no hi té res a veure. Jo em vaig casar amb ell sense el vel. La treballadora social també m’ho pregunta, es pensa que m’han obligat. I no és una obligació, hi ha famílies que t’obliguen, però la meva no n’és una”, reivindica.

L’Aisha té una visió més dura que la Loli i la Carmen sobre la migració, i ressalta que hi ha estrangers que roben i que provoquen baralles

A més a més de generar comentaris entre els seus coneguts, el vel també provoca reaccions entre els desconeguts que incomoden a l’Aisha. “Hi ha gent que s’ha apartat de mi al bus per anar amb la Al-Amira (mocador que cobreix el cabell, el coll i part del pit). Tenen por, no sé què pensen”, denuncia mentre està asseguda en un sofà ple de colors càlids. A més a més d’apartar-se d’ella quan s’asseu al bus, hi ha cops que quan parla per telèfon en àrab la criden i li diuen que calli i parli en castellà. D’altra banda, l’Aisha té una visió més dura que la Loli i la Carmen sobre la migració, i ressalta que hi ha estrangers que roben i que provoquen baralles. “Aquí hi ha llibertat, però no per robar”, critica.

Tot i aquests incidents, tant la Loli com la Carmen es neguen a generalitzar tota una població. De fet, la Loli té uns veïns magrebins que li recorden molt als seus pares. “És un matrimoni molt lluitador, tenen tres fills, el pare està súper pendent dels seus fills, són uns veïns exemplars”, defensa. Apunta que la Salut Alta sempre ha estat un barri obrer, i nega que els migrants siguin pitjors que els locals. “Molts cops he de dir: ‘Tu també vas venir aquí, vas tenir l’oportunitat de venir i construir-te una vida millor, amb educació per als teus fills’. El que menys m’agrada d’aquest barri és la gent que pensa que el barri està deixat per la gent de fora”, denuncia.

Hi ha escoles públiques, en les quals no hi ha cap nen de família espanyola o catalana, ja que els pares opten per canviar-los a altres centres educatius sense alumnes migrants

Una de les solucions per combatre el racisme que proposen tant la Loli, la Carmen i l’Aisha és que els infants de diferents nacionalitats convisquin a la mateixa escola, així podran començar a normalitzar i integrar les cultures que no els són pròpies. Ara bé, l’Aisha denuncia que hi ha escoles públiques en les quals no hi ha cap nen de família espanyola o catalana, ja que els pares opten per canviar-los a altres centres educatius sense alumnes migrants. “No hi ha ni un nen espanyol. Però els nens no entenen de diferències, són els pares”, apunta.

Carrers sense salut

Més enllà del debat migratori, hi ha una sensació d’abandonament que comparteixen les tres veïnes. “És un barri que ha quedat una mica obsolet. No hi ha comerços, no s’inverteix”, explica la Loli. Coses petites, com ara una vorera feta malbé a causa d’una col·lisió d’un cotxe, triguen quatre mesos a arreglar-se en la part alta d’un barri on viuen 18.589 persones, el que representa un 8,6% de la població badalonina, segons xifres de l’Institut d’Estadística de Catalunya de 2015. “Si això passa al centre de Badalona, l’endemà es posen a mirar”, replica. “És un barri deixat de la mà de Déu. I això veritablement fa mal. Si tu tens a un fill que veus que s’està perdent, penses a salvar aquell fill, no?”, pregunta mentre mira el tallat que encara no s’ha pogut beure.

La Carmen, que fa 47 anys que viu al barri, no hi fa vida. “És que no té res! És molt pobre!”, es queixa. “Abans hi havia un forn, al local aquell d’aquí al costat hi havia una botigueta. Davant hi havia una drogueria. Bars n’hi havia cinc o sis en aquest tros de carrer. Sabateries, perruqueries... Ho tenies tot i ara no hi ha res aquí al carrer. Tots els locals, tancats” assenyala amb un somriure irònic.

La Loli, d’altra banda, recorda que fa 20 anys, quan el seu pare era viu, el barri encara tenia caliu. És quan va morir la seva mare fa 15 anys que la Salut Alta va començar a perdre el pols. “Van començar a tancar negocis, ningú inverteix... si tu vens aquí i no hi ha res, el que et trobes és tot tancat... no inverteixes, no vens... tot és una roda”, diu mentre mou els dits fent un cercle que es repeteix.

“Crec que són xinesos. I, de fet, encenen el rètol i gràcies a ells tenim llum al carrer. El deixen encès totes les nits”

Com el cercle infinit que la Loli fa amb els dits, hi ha problemes que s’han repetit una i una altra vegada al barri. Ja als anys 70, els veïns de Badalona es queixaven de les deficiències de les construccions i d’una nul·la política de serveis (clavegueram, asfalt, enllumenat, transport públic, equipaments escolars). De fet, la Loli explica que l’única il·luminació del carrer de l’Autonomia, que és on viu ella, són els fluorescents d’un bar que s’està construint. “Crec que són xinesos. I, de fet, encenen el rètol i gràcies a ells tenim llum al carrer. El deixen encès totes les nits”, remarca. “No fan res. En lloc d’ajudar a aquell fill una mica dèbil que li està costant arribar a final de curs, et diuen: ‘Va, seu aquí que no vals’. Això està passant”, diu amb la mà al cor i els ulls plens d’indignació.

I on fan vida, aquestes tres dones? La Carmen es mou sobretot per Santa Coloma, on el mercat ambulant dels dilluns i els dijous és el seu Corte Inglés. Ara ja no es coneix a totes les paradistes, però després d’anys d’experiència ja sap quan ha de comprar: si veu un jersei que li agrada, espera a la setmana següent a veure si han rebaixat el preu. Tot i que el pa abans el comprava al barri, ara ja no, perquè no li agrada la qualitat del pa de les botigues del carrer del Rellotge.

Mentre que l’Aisha fa vida a Badalona centre, la Carmen gairebé sempre agafa el cotxe per anar per Santa Coloma. Com la Carmen i l’Aisha, la Loli fa algunes compres al supermercat de la rotonda abandonada que es troba a la part més alta del carrer Rellotge i que connecta amb el carrer Autonomia, però si vol anar a jugar al parc amb les seves netes, de dos anys i dos mesos respectivament, prefereix agafar el cotxe i anar Badalona o Santa Coloma de Gramenet. I és que tant l’Aisha com la Loli es queixen de la falta de parcs al barri.

“No m’agradaria veure-les venir soles, sense llum, sense seguretat... m’agradaria que millorés”

Aquesta manca de parcs i zones verdes és una altra de les queixes endèmiques del barri. “A Badalona només hi ha parcs i neteja al centre, aquí no. Aquí hi ha caques de gos, de ratolins, de tot”, reivindica l’Aisha amb una mirada dura. La Loli, tot i que reconeix que mai hi ha hagut zones verdes a la Salut Alta, demana el mateix que la seva veïna: un parc on les seves netes puguin jugar. I encara que la Loli estimi com un fill al barri de la Salut Alta, no s’imagina a les seves netes vivint-hi. “No m’agradaria. No m’agradaria veure-les venir soles, sense llum, sense seguretat... m’agradaria que millorés”, confessa mentre beu una mica del tallat que ja deu estar glaçat.

Tot i les queixes, els problemes i les demandes, cap de les tres vol deixar casa seva. Fan vida fora, busquen altres mercats, però elles no defalleixen. Sí, és un barri que ha estat nucli de problemes des de la seva creació, però ni l’Aisha ni la Carmen ni la Loli deixaran d’estimar-lo. A vegades l’odien, veuen allò que no els  agrada i en algun moment pensen a marxar, en abandonar, però mai ho fan. Perquè se l’estimen. Perquè prefereixen continuar lluitant perquè el barri sobrevisqui. Perquè elles són el cor que bombeja l’oxigen de la Salut. Perquè sense elles, el barri no hi seria. Perquè elles són el barri.