Opening. Crèdits inicials. Veu en off. Va viure una vida de pel·lícula i va estar a punt de morir per culpa de les pel·lícules. De tant preocupar-se per la ficció la realitat el va amenaçar amb una pistola de veritat. De les que fan: bang-bang. De les que maten. Que ho expliqui ell mateix. Primer pla. Què se sent quan t’apunten? Fosa en negre.

Tràveling baixant del cel. Barcelona, 18 de juliol de 1936. Guerra Civil. Primers dies de caos. Enfrontaments als carrers. So de trets. Primers plans picats: morts. Ferits. Crits. Muntatge en paral·lel: els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil, fidels a la República, militants de partits polítics i sindicats, espontanis, vencen el feixisme alçat. La victòria, a Catalunya, crea una nova guerra dins de la guerra. Una subtrama que domina la trama principal. Rètols: cal primer fer la revolució i després la guerra? O primer fer la guerra i després la revolució? Escenes d’interrogatoris dubtosos, silenciosos, atemorits, acollonits. Tall. Nous enfrontaments, dins del mateix bàndol republicà, en nom del partit dels “incontrolats” de la revolució a la manera de la justícia ideològica arbitrària amb sentència de pistoles. Primers plans d’assassinats a l’Arrabassada. Crits. Pors. Exilis. Escombrada.

Gran pla general. La revolució pren els carrers, la moral i les pantalles. Realitat i ficció en mans, i carteres, de la CNT. Contrapicat. Rètol immens, absolut, únic del sindicat anarquista

Gran pla general. La revolució pren els carrers, la moral i les pantalles. Realitat i ficció en mans, i carteres, de la CNT (Confederació Nacional del Treball). Contrapicat. Rètol immens, absolut, únic del sindicat anarquista. El sector del cinema, des de la producció fins a l’exhibició, el col·lectivitza —eufemisme per dir que s’apropia de tot i per tots els mitjans— la CNT. Panoràmica horitzontal. A Barcelona les 116 sales de cine es pinten de color roig i negre. Algunes fins i tot es bategen: El Coliseum Imperial passà a anomenar-se Sala Bakunin. El Saló Gran Via es dirà Saló Durruti. Filtres tenyits de descontrol al carrer, als platós dels professionals, a les butaques dels espectadors i a les butxaques dels empresaris. Desenfocament violent. Gir de guió.

Exterior. De dia. Barcelona, 26 de juliol de 1936. Teatre del Liceu. La Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya crea el Comissariat d’Espectacles Públics. Missió: “assegurar el funcionament normal dels espectacles públics” i “contribuir al ràpid restabliment de la normalitat ciutadana” per part del Govern. Rètols: “Normalitat”, “Normalitat”. “Normalitat”..., la paraula més repetida del moment. Com un tràiler. Com un reclam. Com un desig. Coming soon: normalitat. Starring: Josep Carner-Ribalta (1898-1988). Ell és l’home. El comissari. El que ha de dialogar, parlar amb el Sindicat Únic d’Espectacles de la CNT. Càmera subjectiva: hi ha “intenses negociacions” del Comissariat “encaminades al funcionament immediat de cinemes i teatres”. Veu en off. És cert. Carner-Ribalta es reuneix amb molta gent. No para. Demana informació. Té un munt de dades. Testimonis. Fins i tot escenes vistes amb els seus propis ulls. Plans picats. Llegeix. Escriu. Pensa. Lliura... Elabora un informe. Demolidor. Topless ideològic. No apte per a sectaris. Cinéma vérité. Realitat de mastegot. Apuntem només unes frases de destral. Pla amb llum zenital: “El destí dels ingressos del Comité Económico de Cines s’ignora. La col·lectivitat no en rep cap benefici. No beneficien ni la banca, pel fet que no s’ingressen en cap compte corrent”. Sí, on són els diners? On? Ningú els ha vist? Què n’heu fet, dels diners dels espectacles?

“La meva imprudència era una invitació a un «passeig a l’Arrabassada». Les pistoles dels meus «amics» del Comité Económico no trigaren a indicar-me que no em restava cap altre camí que el de la frontera”

Pla de detall. Les acusacions documentades de Carner-Ribalta comporten immediatament un objecte metàl·lic a prop seu. Primer pla: “La meva imprudència era una invitació a un «passeig a l’Arrabassada». Les pistoles dels meus «amics» del Comité Económico no trigaren a indicar-me que no em restava cap altre camí que el de la frontera”. I se sent un tret. So de cames ajudeu-me. Exili forçat. Cap a París. Després Mèxic. Finalment els Estats Units (fins a la mort). Però ell és un professional de l’exili. Sí, abans del juliol de 1936, aquell home ja havia passat per Londres, París, Brussel·les, Moscou, l’Havana, Nova York... Ho havia vist tot. Ho veuria tot. Un actor secundari, en fora de camp. Un actor que fa brillar els actors principals i que incideix en el camp visual de tot el que veiem. Flashback.

“Si es diu que un fill neix sempre amb un pa sota l’aixella, podria que cada català, en venir al món, ja porta un problema sota el braç”

Pla general. Filtre de blanc i negre. Balaguer, 14 d’abril de 1898. Plaça del Mercadal, número 42 (avui 38). Interior. De dia. So de bressol fent nyic-nyic. Pla picat del nadó Carner-Ribalta. Veu en off: “Si es diu que un fill neix sempre amb un pa sota l’aixella, podria que cada català, en venir al món, ja porta un problema sota el braç. [...]. La meva vinguda al món, potser com un tast d’aquests desavantatges, promogué un petit conflicte demogràfic. És notori que els catalans són desafectes i oblidadissos en tot allò que representa obligacions envers l’Estat. És el resultat de centúries d’administració forastera, desastrosa. Pels volts del 1898 l’aversió i el menyspreu envers la maquinària oficial espanyola havia arribat al punt alt. [...] El conflicte demogràfic creat entorn meu no es feu manifest fins al cap de tres mesos d’haver nascut, quan jo ja anava fent la viu-viu i esparpillant-me. Un dia que la meva mare em passejava ufanosa per la plaça del Mercadal, l’ull inquisitiu de l’Estat em fità amb mala mirada. El funcionari encarregat del Registre Civil preguntà a la mare: «De qui és aquest marrec?». «De qui voleu que sigui? Meu!», exclamà la mare, amb urc. El funcionari brandà la testa amb dubte. «Què voleu dir?», saltà la meva mare, feta una pantera. «Vull dir que no és teu, ve-li aquí!», afirmà el funcionari, amb fredor burocràtica. La meva mare restà un moment desconcertada. Immediatament, però, amb més fogositat, reprengué: «Si ho sabré jo, que l’he portat a les entranyes!». «L’hagis portat on hagis volgut —insistí l’home—, legalment aquest infant no és teu. Més ben dit, no és de ningú.» El funcionari explicà que el meu nom no constava al Registre Civil. Hom s’apressà a inscriure’m. Al poble la facècia fou celebrada amb fruïció. «Ben mal fet d’inscriure’l! —remugà un vell del carrer. I afegí:— De gran, això l’hauria salvat d’anar a servir el rei.»” I el petarrell Carner-Ribalta creix, i el problema, també. Encadenament.

Pla picat en biaix. Balaguer, 1914. Porxos de la banqueta davant del riu Segre. Primer pla. Carner-Ribalta té setze anys. Vibrant. Ardent. Poèticament, políticament. Pla de tres quarts. El lletraferit balaguerí Sebastià Armenter n’esdevé el mentor literari, ideològic. El deixeble esclata. Primeríssim primer pla dels ulls. De les mans. Dels dits. Carner copia febril la Bíblia del nou catalanisme: La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya. La primera estructura d’estat, i estat del benestar, des de 1714. Les idees es fan realitat: biblioteques, hospitals, carreteres, escoles... A Balaguer s’hi instal·la la primera central de telèfons del país. Catalunya passa de nació a explicació. Veu en off d’Enric Prat de la Riba: “Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. Carner-Ribalta és la generació 2.0 del nou catalanisme: el separatisme. Són els fills cridats a executar les paraules del pare. Veu en off de Carner-Ribalta: “Per tal de rellegir-lo [Enric Prat de la Riba] i no oblidar-lo mai més, vaig agafar un quadern escolar i el vaig copiar tot sencer de pròpia mà. Tenia aleshores setze anys escassos, i amb l’afany i l’emoció del qui acaba de trobar el breviari definitiu del patriota vaig començar a copiar:

»- P. Quin és el deure polític més elemental?

»- R. Estimar la pàtria.

»- P. Quina és la pàtria dels catalans?

»- R. Catalunya.

»- P. Espanya no és, doncs, la pàtria dels catalans?”

No, Carner-Ribalta ja no para. Cortineta. Rètol. Missió. Missió impossible? L’accepta? Pla de detall. Aquí té els documents no secrets: “L’obra de Prat de la Riba em deixà ben fixada la veritable situació de la nostra terra sota el domini espanyol. Tan fondament arrelaren en mi els principis exposats en la Doctrina catalanista, que tot al llarg de la meva vida he considerat aquests fonaments la base de la meva fermesa i intransigència en tot allò referent a Catalunya i als seus ideals d’independència”. Fast forward... Llegeix, llegeix, llegeix... Escriu, escriu, escriu... En revistes locals i comarcals: La Falç, L’Estisora, La Flama... Plans picats a tota velocitat. Encadena. Encadena. Encadena... Barcelona, 1919. Pla general. Més fast forward. Més plans picats de tota la ciutat. La vida de Carner-Ribalta a la capital s’accelera. Primeríssim primer pla dels peus. No només balla sardanes com un boig: “Tan insaciable era el meu afany sardanístic que els diumenges assistia a les ballades de sardanes matí, tarda i nit. Un dia d’Aplec de la Sardana, comptant les tandes del matí a Vil·la Joana, de la tarda a les Planes i de la nit a la plaça de Catalunya, vaig calcular que havia ballat, sense perdre’n ni una, a la ratlla de cent sardanes”. Ballar sardanes és el missatge. El node. La xarxa de contactes del new separatisme. Carner-Ribalta balla, balla... i la balla. Barcelona, gir de guió. Apareixen unes sabates. Encadena. 

“Macià no era catalanista... ni separatista. Era simplement... català”

Primeríssim primer pla dels peus d’un home caminat decididament. “Macià no era catalanista... ni separatista. Era simplement... català.” Veu en off de Carner-Ribalta. La càmera va pujant del terra. Els peus del de Balaguer caminen en la mateixa direcció: “En la vida de Francesc Macià no hi ha ni una sola acció, ni un sol acte, ni un sol gest, ni un sol pensament, ni una sola manifestació del subconscient, diríem, que no vagin adreçats a la independència de Catalunya”. S’apropa més i més. Pla sencer. “Macià, a més, era d’aquells homes que, si l’oportunitat no arriba, la van a cercar.” Els peus, i els destins, es troben. Primer pla. Contrapicat. El 1922 es funda Estat Català, el partit de Francesc Macià. De coronel de l’exèrcit espanyol a líder separatista. Un superheroi de cabells blancs mitològics. Carner hi és. Darrere. Sempre darrere. Com un home que no surt en escena però fa l’escena. Com una ombra que es mou ràpidament per donar llum. Carner, el que filma el pla general. El que enquadra. Ara surt del quadre. I anem a tall.

Macià i Carner han sentit a parlar del mite soviètic del reconeixement dels drets dels pobles, de les llibertats nacionals. Per això han vingut. Estan disposats a aliar-se amb qui sigui per aconseguir la independència de Catalunya

Rètol. 1923, dictadura de Primo de Rivera. Fast forward embogit de perill. Muntatge en paral·lel. Primers exilis polítics: París, Londres. Primeres obres de poesia, novel·la, traduccions. Un home entre el somni i la realitat. Ho escriu tot. Perquè ho viu tot. Encadenament. Moscou, 1925. Un dia de tardor un home alt, prim, d’ulls vius, amb un passaport francès en què diu “Maurice Morel”, arriba a Moscou acompanyat d’un altre home més baix que ell, no tan prim, i amb ulls fixos. S’entrevisten amb dirigents soviètics d’alt nivell, com Zinóviev, cap del Govern rus. Els dos homes han sentit a parlar del mite soviètic del reconeixement dels drets dels pobles, de les llibertats nacionals. Per això han vingut. Estan disposats a aliar-se amb qui sigui per aconseguir la independència de Catalunya. M. Morel? No! Francesc Macià! I, al seu costat, escrivint l’escena, Josep Carner-Ribalta: “I somiava el que podria ser el règim independent de Catalunya amb la força de la suggestió d’un home de tan ferma voluntat i de tanta fe com Francesc Macià, concentrat en un únic objectiu, com el mateix Lenin”. Macià i Carner cap a l’URSS. Macià i Carner cap a... Encadenament.

“Ordenada la mobilització de tots els expedicionaris de França, el divendres dia 29 d’octubre, a les cinc de la tarda, de l’estació d’Austerlitz, Macià, Gassol, Bordas i jo sortirem amb el SudExprés cap a Prats de Molló, a instal·lar-nos al quarter general”

Pla general. París, 1926. Veu en off de Carner Ribalta: “Ordenada la mobilització de tots els expedicionaris de França, el divendres dia 29 d’octubre, a les cinc de la tarda, de l’estació d’Austerlitz, Macià, Gassol, Bordas i jo sortirem amb el SudExprés cap a Prats de Molló, a instal·lar-nos al quarter general”. Escombrada de tren passant. Rètol. Missió: envair Catalunya des de Prats de Molló per assolir la independència. Efectes sonors de corredisses, crits, trets. El 4 de novembre es fa avortar la missió. Macià i tot l’estat major són detinguts per la policia francesa a Vil·la Denise, a Prats de Molló. Panoràmica horitzontal. Més d’un centenar de persones enxampades. Uns, deportats a Bèlgica. I disset, entre els quals Macià i Carner-Ribalta, jutjats a París i expulsats a Bèlgica. Brussel·les és llibertat! Plans picats. La causa catalana s’internacionalitza. Neons d’estrena. Starring elèctric. Primer pla. Neix el mite Macià. I Carner, darrere, comença a volar. Encadenament al cel blau de bossa de plàstic de tardor de Brussel·les amb el blau vidre net del mar Carib.

Pla general. Cuba, l’Havana, 1928. Carner-Ribalta arriba el primer. Prepara l’Assemblea Constituent del Separatisme Català. S’aprova la Constitució Provisional de la República Catalana

Pla general. Cuba, l’Havana, 1928. Carner-Ribalta arriba el primer. Prepara l’Assemblea Constituent del Separatisme Català. S’aprova la Constitució Provisional de la República Catalana. 302 articles. Xup-xup a la Catalunya enfora i a la Catalunya endins. Tràiler ideològic. Somni de coming soon de pel·li de gènere epopeia històrica d’alliberament nacional d’un país. Carner-Ribalta és el paracaigudista del separatisme. Arriba. Compleix la missió. I es torna a enlairar. Encadenament de cel cubà a cel de Manhattan. Nova York, 1929. Aterra. Plega el paracaigudes i es muda com un novaiorquès més. Camina pels carrers de la ciutat a la recerca de dòlars i complicitats per la independència de Catalunya. Però troba un altre tresor: el cinema. El setè art l’embolcalla amb cel·luloide de passió de petó de primer pla de star. Muàss! Anem a tall.

Carner-Ribalta adapta els diàlegs dels films de Hollywood en llengua castellana. Sap que les pel·lícules arriben a Catalunya i hi treu el cap com a extra. És la manera perquè a Balaguer el puguin veure

Tràveling per uns passadissos amb llum natural. Nova York, 1930. Oficines de la productora cinematogràfica Paramount. Carner-Ribalta hi troba feina com a publicitari. Porta el cinema dins des de petit. I ara el treu pels ulls. El guió humà avança i s’eleva. S’encenen els focus. Primer pla del writer Carner-Ribalta: guionista-adaptador i dialogista de les pel·lícules en llengua castellana que han d’arribar al mercat hispanoamericà. Vaja, adapta els diàlegs dels films en llengua castellana. Sap que les pel·lícules arriben a Catalunya i hi treu el cap com a extra. És la manera perquè a Balaguer el puguin veure. Porta vuit films a les mans i uns quants segons de glòria. És cert: és el de la corbata de llacet amb ulleres arrodonides que parla amistosament amb un altre senyor a Amor audaz (Cyril Gardner, 1930). I què? Film terrible sobre el post-crac de 1929: diners, amor i un assassinat. Uf, quin guió. Doncs espereu la propera pel·lícula de Carner-Ribalta: s’estrenarà a Catalunya i tothom hi està convidat. Fosa en negre.

El negre s’obre a un cel elèctric. Pla zenital a vista d’ocell. Barcelona, plaça Sant Jaume. 14 d’abril de 1931. El superheroi Macià proclama la República Catalana. So de multitud surround. Després de la festa històrica. Després de creure que totes les missions viscudes fins ara han valgut la pena per arribar fins aquí. Després de tot, el primer que fa Francesc Macià és enviar un cablegrama a Carner-Ribalta perquè torni. Stop. “Vull que tornis.” Stop. Pla general del port de Nova York. El 22 d’agost de 1931 Carner-Ribalta embarca per tornar a Catalunya. Té una nova missió. Mira a la càmera. I comença a parlar: “Crear un Hollywood a Barcelona seria una de les empreses més belles de la Catalunya renaixent. I en mencionar un Hollywood català, no cal dir que hom pensa en l’afortunada existència de l’Exposició de Montjuïc, la qual, complementada amb els variats paisatges de la nostra terra —Montserrat, Montseny, Costa Brava, Mallorca i Pirineus—, constitueix un dels emplaçaments per a estudis cinematogràfics millors del món”. Escombrada.

Carner-Ribalta torna, cridat per Macià, el 1931 republicà per muntar un Hollywood a Catalunya, una fàbrica de somnis per ser “un país normal”

Pla general. Barcelona nerviosa. Veu en off. Sí, per això torna (també serà cap de premsa del Parlament el 1932). Pel Hollywood català. Com sap bé ell, tot els països han de somiar. La ficció l’ajuda a ser real. I Catalunya, per ser un “un país normal”, un estat, s’ha de veure i ha de ser vista. A tot el planeta. Catalunya plató natural. Catalunya fàbrica de somnis. Feina per a “milers d’obrers”. Catalunya Hollywood Estat. El cinema és una rampa de llançament de somnis ideològics. El demà s’ha de somiar. S’ha de veure. Carner-Ribalta a càmera: “La importància de la cinematografia moderna com a instrument d’art, de cultura i de propaganda nacional és cosa reconeguda universalment. La preponderància dels Estats Units, de la nova Rússia i de nacions tan joves com Txecoslovàquia, on la moderna civilització es deu en gran part a la cinematografia. Tota nació que avui dia aspiri a viure en un pla civilitzat i de progrés, té la imperiosa necessitat d’organitzar la seva indústria cinematogràfica. Aquestes reflexions són les que m’induïren, farà cosa de tres mesos, a abandonar les meves activitats als estudis cinematogràfics de Hollywood, i tornar a la meva pàtria per organitzar definitivament el nostre cinema, sobre bases ben sòlides d’absoluta garantia i seguretat”. Zoom out desenfocat.

Pla general contrapicat. Universitat Autònoma de Barcelona. Gener de 1932. Rètol. “La proposició”, Carner-Ribalta. El guió de país al cel·luloide. La primera escena després de la idea pren cos amb el primer curs universitari de cinema que es fa a l’Estat. Només a Moscou se n’havia fet un. Interior d’aula. Primer pla de tots els moderns de l’època: Josep Maria Junoy, Lluís Montanyà, María Luz Morales, Josep Palau, Guillem Díaz-Plaja... I, és clar, Carner. Somnis ideològics. Diàlegs reals. Seqüències de possibilitats. Com el manual pedagògic, bàsic, elemental, d’alfabetització audiovisual que publica el de Balaguer: Com es fa un film (1934). De les idees als fets. Del guió al rodatge. La càmera surt de les aules de la universitat per enfocar la Gran Via fins al cel barceloní de blau confit. Encadenem.

La càmera baixa del cel i es veu Montjuïc. L’explosió de la Barcelona universal de 1929. El Central Park del poble. Pla de detall de plans de paper. Aquí hi haurà els Estudis Cinematogràfics de Barcelona, SA. Guió de Carner-Ribalta. Tall. Efecte de so de diners. Els deu milions de pessetes de la societat els posen inversors barcelonins i sabadellencs (per exemple, l’industrial Ferran Casablancas). Tall. Els equips de filmació estan pactats amb la megaproductora alemanya des dels dies de la República de Weimar, UFA. Tall. Cal negociar amb l’Ajuntament per instal·lar-se en un dels palaus de Montjuïc. Tall. Jaume Aiguader, alcalde de la ciutat per ERC, i Carner-Ribalta són amics. Però no. Segons el lleidatà, Aiguader “tenia por de ser acusat d’afavorir massa les iniciatives del seu propi partit”. Tall. Gir de guió. Aiguader concedeix l’autorització al francès Camile Lemoine. Ell i Francesc Elías creen el 1931 els estudis Orphea Films (pioners del sonor) amb capital francès. Volen instal·lar-se a Barcelona perquè els productes els surtin més barats. El Palau de la Química de Montjuïc, per a ells. The end? No. Anem a una fosa en negre temporal.

Crida a la càmera que s’allunya: “41.000.000 pams quadrats” per a la construcció del “Hollywood català”

Obrim el negre cap a un cel de roba blau nounat de Sabadell. Juny de 1932. Camps de verdor de com al Vallès qui no somia no fa res. Gran pla general. La càmera vola i vola fins al cel. Carner-Ribalta sol en la immensitat. Se li veu un somriure petit, de llumí. Crida a la càmera que s’allunya: “41.000.000 pams quadrats” per a la construcció del “Hollywood català”. Veu en off. Ha aconseguit diners, raons, i el somni a la butxaca. Cap al Vallès, que s’hi veu més. Zoom in. Els plans són “detalladíssims”. Aquí es crearan els estudis. Al voltant, una urbanització: el barri dels empleats, les residències dels artistes i directors, la zona d’esports, una Acadèmia de l’Art i de la Indústria Cinematogràfica. Canvi de pla. Els contactes amb les empreses d’Europa i americanes fets. Els projectes de films culturals, turístics, documentals... Tall sobtat. Desenfocaments. Salta el raccord polític. El guió s’estripa. Comença una subtrama no esperada. El guió el comencen a escriure d’altres. Inici d’un muntatge en paral·lel.

La premsa espanyola diu que no. Diaris com ‘El Debate’ o ‘El Noticiero’ inicien una campanya el 1932 contra el Hollywood català

Plans de recurs repetits de sempre. Apareixen en escena actors de sempre. El gènere de sempre. Hi ha gent a qui aquesta pel·lícula que proposa Carner no els agrada. La premsa espanyola diu que no. Diaris com El Debate o El Noticiero inicien una campanya el 1932 contra el Hollywood català. Diàleg dels nous guionistes: aquest Hollywood no és per fer pel·lícules sinó que “se preparan para dar una sensación de enorme pujanza apenas se apruebe el Estatuto”. Veu en off: són els dies de debat de l’Estatut català i la meteorologia és infernal. Les tisores i la serra elèctrica de l’Estat van a tot drap amb tot el que troben que sigui català, o que en faci olor. Muntatge en paral·lel. La premsa catalana parla d’“enveja”, “fòbia”, de “les coses dels catalans”. Flash forward. La càmera ensenya les diferents iniciatives que naixeran a l’Estat espanyol, com els estudis Cifesa, a València, o la continuació d’Orphea, a Barcelona: tots voldran imitar l’estructura del Hollywood català. Rètol. Per què aquest final? El públic no l’entén. Es frena per motius de pressió política? Econòmics? Què passa? Rètol. Coming soon.

Si hi ha una Catalunya real, també hi ha d’haver una Catalunya fílmica. Catalunya ha de poder ser vista perquè el món sàpiga que existeix

Pel·lícula d’un nou gènere clàssic: la tragèdia. Abril de 1933. Palau de la Generalitat. Hi ha una trama oculta que no s’ha vist. Una batalla de gèneres i modes de producció. Entre el cinema independent i el mainstream. Veu en off. Carner-Ribalta, des que posa els peus a casa, no deixa d’insistir a l’amic de batalles i exilis, i conseller de Cultura, Ventura Gassol, perquè tiri oficialment endavant el cinema. Són seqüències fora de camp. Carner va fent la seva, com un productor independent, beneït per Macià fins que l’Avi mor, el 1933. Gassol és la cultura mainstream, ell és el conseller. El fora de camp i el camp es troben amb aquest pla de detall damunt de la taula. Enfoquem: Decret (15 d’abril de 1933) de “creació del Comitè de Cinema de Catalunya”. És l’evolució institucionalitzada, legalitzada, del Hollywood català. Tornem al fora de camp. Darrere, l’assessor, l’spin doctor, Carner-Ribalta. Fa parlar el conseller Gassol en roda de premsa: “Un dels factors més influents en la vida col·lectiva és avui indubtablement el cinema”. Mentre xerra la càmera fa un zoom out per ensenyar-nos de què parlem i què hem de veure: cinema pedagògic i cultural; cinema comercial i econòmic; films de turisme; producció professional i amateur; projecció de films a escoles, ateneus, hospitals, fàbriques...; relacions amb productores i distribuïdores del país i de l’estranger; la creació d’una cinemateca i de l’Escola de Cinema de la Generalitat per formar professionals del sector... Veu en off: si hi ha una Catalunya real, també hi ha d’haver una Catalunya fílmica. Catalunya ha de poder ser vista perquè el món sàpiga que existeix... Però veiem un film de gènere clàssic, oi? Els Fets d’Octubre de 1934 marquen un primer The end del somni del Hollywood català. Fosa en negre.

Negre. I més negre. No sortim del negre. Entre un flash forward d’ara i el flashback de l’inici. El canó de la pistola que apunta a Carner Ribalta durant la guerra. Se sent un tret. Tot per culpa del somni. Tot per culpa del cinema. Tot per culpa de l’altre somni. Tot per culpa de Catalunya. Pla general de Carner-Ribalta fugint de Barcelona. Rètol del primer exili: França, fugaç. Del segon, Mèxic: “El cable transatlàntic i la premsa de Mèxic anunciaren la caiguda de Balaguer en mans de les tropes de Franco. Això representava, com en les guerres passades, l’esllomada del flanc de Catalunya”. Del tercer i definitiu exili: “El meu esperit caminaria cap als Estats Units d’Amèrica amb les enyorances pròpies de l’exiliat, plorant la pàtria i la pau perdudes” (com explica en el llibre de memòries inèdites publicades per LA MIRA). La càmera existencial s’alenteix. No és que no passin coses a l’escena. No és que no hi hagi seqüències. És que tot va, forçosament, més lent. El món està entre guerres. De la Guerra Civil a la Segona Guerra Mundial. Anem al cinema mut. I l’exili és un terrari presó per als exiliats. Poden veure-hi i moure’s però no poden sortir-ne per tornar a casa, a la natura. Encadenament.

Primer pla de tristesa en una ciutat de pla general també trist. Nova York, 1940. Carner-Ribalta torna a fer feines per al cinema. A la productora Fox. És el seu camp visual del dia a dia. Fora de camp: delegat als EUA del Consell Nacional de Catalunya. Director de la revista Free Catalonia. La subtrama de l’exili. L’inici d’una nova pel·lícula, d’una nova vida. El català que la realitat farà americà. El català que no deixa de somiar Catalunya. L’home que somia amb bombeta d’habitació fosca abans d’anar a dormir. Una llumeta és una esperança. Un gir de guió. Tornarem a casa?

Nova York, 1945. Tres catalans escriuen un nou guió: “The case of Catalonia. Appeal to the United Nations at the International Organization Conference”. Una apel·lació. Un memoràndum. Un crit. Un SOS al món

Nova York. 14 d’abril de 1945. Nit lenta. Interior d’habitació. Tres catalans escriuen un nou guió: “The case of Catalonia. Appeal to the United Nations at the International Organization Conference”. Una apel·lació. Un memoràndum. Un crit. Un SOS. Un flashback i flash forward permanents de Catalunya. L’escriuen tres guionistes de la pel·lícula inacabable de Catalunya: Josep Carner-Ribalta, Josep Maria Fontanals i Joan Ventura Sureda. Crèdits. És un guió produït per tota la Catalunya de l’exili. Pel país virtual que vol ser real. Target. És el guió per a les taules de la Conferència de San Francisco, que comença el 25 d’abril de 1945 i on neix l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Comença un nou món i volen que Catalunya sigui al món. No és una pel·lícula nova. Es passa des de fa segles. Un guió escrit i reescrit. Veu en off. És la història d’un dels pobles, encara dempeus, més antics de la Terra. És la història d’un país que fa tres segles que perd però que no ha desaparegut. I no és la lluita una cara de la victòria? Si encara som guerrers catalans, si encara existim deu ser per alguna cosa, oi? El miracle català. Hi havia una vegada...

“Catalunya existí com a nació lliure fins al 1714, que fou finalment incorporada per força a l’Estat espanyol, i constitueix una de les poques nacions d’Europa els drets nacionals de les quals encara no han estat reconeguts. Això fa el cas de Catalunya un problema gairebé antiquat, sobretot perquè la majoria dels problemes de les nacionalitats europees se suposa que foren resolts a Versalles. Però el de Catalunya no hi fou resolt; en acabar la Primera Guerra Mundial les seves llibertats no foren restaurades com les de les altres nacionalitats. És per aquesta raó que presentem aquí el seu problema com un cas especial i com un afer que reclama consideració i solució per tal que la Carta que serà redactada per a la nova Europa no constitueixi una vegada més una injustícia per a Catalunya...”

Catalunya és Hollywood: tragèdia, drama, comèdia, terror, aventures, acció, negre, misteri, ciència-ficció, experimental, surrealisme... Catalunya s’inventa l’‘story’ de Hollywood però el món no vol tornar a veure la ‘history’ del Hollywood català

Mmmmm... Això sí que és Hollywood. Tots els films són aquí. Tots els gèneres. Tots els públics. Catalunya és Hollywood: tragèdia, drama, melodrama, comèdia, terror, aventures, acció, negre, misteri, ciència-ficció, experimental, avantguardisme, surrealisme... Catalunya s’inventa l’story de Hollywood però el món no vol tornar a veure, ni a sentir, la history del Hollywood català. Ningú els fa cas. S’acaba la pel·li. Cap a casa. Catalunya torna al cau, al búnquer. Els catalans es tornen a tancar. Com sempre fan després d’una derrota. El català hiberna. Com un pla congelat. Com si aturéssim la gravació de la vida. Com si paréssim el rodatge de l’existència. Sobreviure és viure, diuen els crèdits finals. Pause. Fosa en negre.

Pla del sol suc de taronja mític de Hollywood. 1955, Califòrnia, l’estat daurat. Golden state. Epicentre del somni americà. Carner s’hi trasllada per a la Fox. El cinema. Muntatge en paral·lel. Els somnis també es van apagant. Com un sol d’hivern que ja no crema. Una pàtria amb brasa però sense foc. Catalunya, el món, van fent la viu-viu. Ell també va fent un altre camí. Director de traductors de l’acadèmia d’idiomes Berlitz de Hollywood. Salta el 1960 a Carolina del Nord per fer el mateix. El 1965 i fins 1968 a la Berlitz de Washington. I el 1968 es jubila. Retorna a Califòrnia. A Simi Valley. Retorn al sol. Escriu i pinta sense parar. Gairebé cinquanta obres literàries de tots els gèneres des dels anys vint fins als seus darrers dies. L’home del fora de camp no deixa de treballar per al camp. Treballa per al demà. Això creu. Fosa en negre.

“Amb Espanya no ens podem entendre; la independència és la sola solució.” I com es fa això? “Per ser independents, Catalunya necessita voler-ho i que els catalans formin un moviment fort, amb una base social àmplia i una visió clara, donant la prioritat a la independència per damunt de les diferències ideològiques, polítiques i socials”

Pla general. Balaguer, plaça del Mercadal, 1985. Back to the future. La Generalitat li dona la Creu de Sant Jordi. Escombrada. Viatge veloç a la ciutat del seu naixement, del seu cor. Apareix en escena un actor entre la mitologia i el desconeixement. Entre llums i ombres. Carner és llegenda i oblit. Carner és cinema en blanc i negre. Nit. Interior. Els joves balaguerins que l’han vingut a veure se’l miren com un gènere inclassificable. Parla. Tots obren els ulls. Això no s’havia vist mai! Preguntes per totes bandes. Cineclub. Cinema interactiu. Però els interrogants porten cap a una direcció: la independència de Catalunya. Silenci, es roda. S’encenen els focus d’un flashback. Comença a parlar amb veu antiga, amb so dels segles, amb eco de gravació in situ... “Amb Espanya no ens podem entendre; la independència és la sola solució.” I com es fa això?, pregunta la sala. “Per ser independents, Catalunya necessita voler-ho i que els catalans formin un moviment fort, amb una base social àmplia i una visió clara, donant la prioritat a la independència per damunt de les diferències ideològiques, polítiques i socials.” Per tant, “es necessita un xoc per aconseguir la independència, com bé mostren els països que ho han aconseguit”. Per tant, “ens hem de presentar al món com a catalans i no deixar-nos submergir sota l’etiqueta espanyola... No solament tenim dret a la independència sinó que, a més a més, ens convé... Catalunya es cotitza perquè és la que produeix bé, és creativa, hi pots confiar, està a l’altura d’Europa”. Aplaudiments. Crèdits finals: “L’únic interès de la meva vida és Catalunya i la independència. No em desvio ni un pèl d’aquesta única prioritat. Aquest és l’objectiu que persegueixo i tot el que faig és en aquesta direcció”. The end.

Mor el 12 de març de 1988, a Simi Valley. Viu en una tomba del cementiri d’Eternal Valley, a Santa Clarita (Califòrnia). Sota un pi, al peu del Camino Real. Per on fa més de tres segles un compatriota seu, de la vora de casa, el també ilerget, el noguerenc Gaspar de Portolà (1716-1784), desembarca i es converteix en el primer governador de Califòrnia. Fundador de San Diego, Monterrey... i, és clar, descobridor de Los Angeles, San Francisco... Il·luminant les pel·lícules, les grans històries del futur: Hollywood, Silicon Valley, Napa Valley... al llom d’una somera. Quin inici per a una pel·li que fa tres segles que es roda. I que, encara, no té final. No hi ha The end. Perquè, com va dir el guionista de l’existència, Josep Carner-Ribalta: “La mort no existeix per a esperits rebels”. Continuarà...