El polifacètic Pepe toca la guitarra i canta Maria del Mar Bonet. Una de les cançons que més li agrada és aquella que diu “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”. Però hi ha una estrofa que se li resisteix. Sembla un embarbussament, i continua recitant: “tement un truc a trenc d’alba”. “No em surt. Em travo. Haig de llegir-la i, inclús així, no la canto bé”, explica, però ell continua aprenent català per poder cantar tota la cançó sense entrebancs.

En Pepe (65 anys) és veí de Torre-romeu, un barri de Sabadell que el riu separa del centre de la ciutat, i que neix als anys cinquanta construït pels migrants procedents, principalment, de Múrcia, el País Valencià i l’Aragó. Entre ells, la família d’en Pepe i les dels seus amics, en Manolo i l’Antonio. Ara ens conviden a entrar en un lloc que els ha canviat la vida: el centre cultural de Torre-romeu, un espai de cooperació i creació. Aquí és on han après a parlar català. Entaulem una conversa de llengua, de vida.

“Tu anaves a classe amb un munt de nens acabats de venir, la gran majoria del poble, que a casa seva només parlaven en castellà”

Si volen faig l’entrevista en català. “Com vulguis! Nosaltres, si alguna cosa no la sabem dir en català, ho farem en castellà”, em contesta en Manolo. Una de les característiques de Torre-romeu és que s’hi parla en castellà. Pels carrers del barri, a les botigues, als parcs i en les converses entre veïns, el català no hi té presència. En Pepe, en Manolo i l’Antonio són fills de pares andalusos arribats a Torre-romeu quan ells eren petits, o inclús abans que naixessin, als anys cinquanta, com en el cas d’en Pepe. Han crescut en un barri on, tal com explica en Manolo, “tu anaves a classe amb un munt de nens acabats de venir, la gran majoria del poble, que a casa seva només parlaven en castellà”. Els pocs catalans que vivien a Torre-romeu no utilitzaven l’idioma fora de casa seva. Asseguren que no han tingut gaires oportunitats de poder aprendre català. I menys tenint en compte els temps del franquisme, en què l’idioma gairebé desapareix de l’esfera pública. Però en Pepe ha capgirat la situació.

“¡No te dará vergüenza, Pepe, con sesenta años no hablar catalán ni un poco!”, es diu a si mateix

Ell és excursionista. Precisament en una sortida amb la Unió Excursionista de Sabadell en Pepe s’adona que tots els seus companys parlen en català i que ell, tot i que l’entén, es veu incapaç de respondre en el mateix idioma. “¡No te dará vergüenza, Pepe, con sesenta años no hablar catalán ni un poco!”, es diu a si mateix. Per això, en tornar de la marxa nòrdica, en Pepe es proposa aprendre català. A més, convenç i motiva tots els seus amics del barri, que es troben en la mateixa situació lingüística que ell, per fer junts classes de català. Així doncs, va per feina per trobar la millor manera d’aconseguir el seu objectiu.

L’any 2016 en Pepe contacta amb la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana) i amb la seva col·laboració es crea el grup Xerrem del centre cívic de Torre-romeu. Xerrem és el nom d’una iniciativa de foment de l’ús social del català; uns cursos d’aprenentatge basats, essencialment, en l’expressió oral quotidiana. I un dels punts clau són les persones voluntàries: els mestres. Qui assumeix aquest paper al grup de Torre-romeu? En Joan Salido, un home al qual admiren obertament, un amic. En Pepe el coneix del boca-orella i creu que pot ser una persona indicada per a la tasca. Decideix presentar-li la proposta. En Joan s’atreveix a assumir la responsabilitat d’ensenyar català. I així comença el que serà una gran aventura per a tots.

Veient-los aquí asseguts sembla mentida imaginar-se en Pepe, l’Antonio i en Manolo sobre un escenari, vestits amb tutú o imitant una gallina

Les classes són un èxit: uns vint alumnes, la majoria jubilats o prejubilats, es reuneixen periòdicament per parlar del dia a dia i per aprendre a expressar-se en català. Però en Joan Salido, un home vinculat al teatre que actua en diferents companyies, vol portar la iniciativa més enllà. Experimentar. Llença una idea al grup: i si fem teatre? Veient-los aquí asseguts sembla mentida imaginar-se en Pepe, l’Antonio i en Manolo sobre un escenari, vestits amb tutú o imitant una gallina. Unes quantes fotografies després, es prova que tot és cert. Xerrem 1 i Xerrem 2 són els títols de les dues obres de teatre protagonitzades per aquest grup d’aprenents del català. Cada obra es construeix a partir d’un conjunt de gags d’humor i de denúncia social, evidentment, en català.

“En el moment del teatre ens és una mica igual parlar bé o no el català, el més important és la força que fem amb el grup i amb el professor”

“Això és un plus a l’activitat”, explica l’Antonio mentre en Pepe afegeix que “en el moment del teatre ens és una mica igual parlar bé o no el català, el més important és la força que fem amb el grup i amb el professor”. Demana remarcar la importància i l’agraïment a un professor que diu que “és de 10 i ens anima molt”. Ja han actuat sobre diferents escenaris i la rebuda del públic sempre és encoratjadora. Però el millor record que tenen els actors és “la motivació i la satisfacció amb els companys”. Ho il·lustren les abraçades i els ànims entre bambolines. Només acabar el primer gag ja se senten orgullosos de la feina feta. “És un treball en equip”, assegura l’Antonio; “això no ho havíem fet mai i ara hem trencat el mur entre tots”. N’estan tant, de satisfets, que ja preparen un nou repte.

El professor té en ment una nova creació artística. Aquest cop no serà una suma de gags, sinó una història amb fil narratiu i continu. Tracta sobre un presoner de guerra i està basada en cartes reals d’arxius històrics. En Pepe encara no sap ben bé la història, però, de moment, estan informant-se i recollint informació. Fan sortides de memòria històrica amb el centre cultural per aprendre més sobre la batalla de l’Ebre i l’exili, entre d’altres. Si una cosa és clara és que rere l’argument hi haurà crítica i reflexió sobre la societat. I és que aquesta perspectiva no pot escaure més a aquests catalans.

“Hi ha gent nouvinguda i gent que és d’aquí de tota la vida que potser voldrien fer català però no saben que hi ha aquesta possibilitat”

“La majoria dels amics militen en algun partit o som simpatitzants d’algun partit polític”, explica en Pepe; “per això es parla molt de política a classe”. Reconeix que “amb això de la política, ens hem endarrerit” perquè quan algú parla amb èmfasi d’un tema necessita expressar-ho “tal qual” i “acabem parlant en castellà”. Això els ha portat alguns problemes i desmotivació, però en Pepe assegura que “n’hem parlat i serà una altra vegada com ha de ser. Anirem a l’Ajuntament i farem propaganda del grup”. “Hi ha gent nouvinguda i gent que és d’aquí de tota la vida que potser voldrien fer català però no saben que hi ha aquesta possibilitat”, afegeix l’Antonio.

L’oferta per aprendre l’idioma no abunda. En Pepe explica que, per costum, els seus amics catalans els parlen en castellà, la qual cosa els suposa un impediment per poder utilitzar la llengua en el dia a dia. A més, no és necessari saber català per fer vida a Torre-romeu. Dins el barri el castellà és dominant. Però també saben que “la llengua fa cultura”, com diu en Pepe, i que aprendre català els obre les portes a moltes experiències. “Nosaltres estem oberts a tothom”, conclou en Manolo.

Fins i tot el seu metge aplaudeix el ritme de vida d’en Pepe i l’encoratja a no deixar de mantenir-se ocupat

No només estan oberts a tothom, sinó a tot. En Pepe explica que els xerraires també són membres de l’equip productor del documental Torre-romeu fa ciutat, sobre la història del barri. “Intentem fer cultura”, diu; “m’agrada molt fer coses, i que estiguin relacionades amb gent”. Fins i tot el seu metge aplaudeix el ritme de vida d’en Pepe i l’encoratja a no deixar de mantenir-se ocupat. Una de les possibilitats que li ofereix la jubilació és la de viatjar. Ensenya fotografies del seu viatge més recent a Moscou. Conèixer el món i prendre consciència de la quantitat de llengües que s’hi parlen porta en Pepe a reflexionar: “Viatjant t’adones que no som ningú. Que maco que seria que jo sabés iugoslau o polonès. La cultura es guanya viatjant”. Però hi ha un viatge que en Pepe té unes ganes especials de fer. “Jo vull que aquest any sigui, de veritat, un somni fet realitat.” En Pepe s’emociona en imaginar l’escapada de cap de setmana a Londres que els proposa en Joan Salido. Volen anar a veure una obra de teatre a la capital anglesa. Tot el grup de Xerrem junt. És entranyable veure els lligams que una vida de barri compartida ha forjat. Els tres amics comencen a recordar.

En Manolo es veu de petit anant a comprar llet; tothom la demanava en català, i fent un acte de valentia un dia s’atreveix a demanar-ne “un litre i mig”

Girant la vista enrere en Pepe es veu amb tretze o catorze anys a la feina, quan algú li diu “Fes això” i ell pensa “Pero ¿qué me ha dicho?”, i, acte seguit, arriba l’esbroncada perquè no ha fet el que se li ha demanat. En Manolo es veu de petit anant a comprar llet; tothom la demanava en català, i fent un acte de valentia un dia s’atreveix a demanar-ne “un litre i mig”. La vaquera somriu i comenta sobtada: “Ostres! Ho ha dit en català!”. Arriba el torn de l’Antonio, i ell canta: “Et recordo, Amanda, els carrers mullant-se, anant a la fàbrica allà on treballava Manuel”. És una cançó de Víctor Jara que originalment sona en castellà. L’Antonio, gràcies a un músic convidat pel centre cultural, descobreix que les cançons de tota la vida, que mai es planteja poder escoltar en un altre idioma, es poden traduir al català. Aquestes tres històries expliquen com tres homes comencen a posar-se en contacte amb una llengua que ara consideren també seva. “A la gent li agrada molt que t’hi esforcis, encara que el parlis malament”, explica en Pepe. Diu que li agrada que l’ajudin a millorar perquè les persones del seu entorn ho fan d’una manera agradable; “si t’ho diuen malament, et talles una mica”.

“És recíproc, Manolo; tu ets part de Catalunya, tu has fet Catalunya i l’estàs fent”

La llengua, habitualment, es lliga al territori i a la identitat. “Nosaltres ens sentim integrats totalment. Soc andalús i vaig néixer a Andalusia, però la meva terra és Catalunya i la defensaré per sobre de tot”, explica en Manolo, que encara no ha acabat la frase quan l’Antonio hi afegeix: “És recíproc, Manolo; tu ets part de Catalunya, tu has fet Catalunya i l’estàs fent”. La llengua els ha apropat a una terra i a una cultura que ja es fan seva. L’Antonio explica la seva crisi identitària en no identificar-se del tot amb cap cultura: “La sardana la respecto, però no m’agrada; però és que el flamenc tampoc”. Al final accepta que es pot sentir d’on vulgui, que no cal que tot el representi. En Pepe riu: “Sempre he sigut molt despegado”; és el que li deia la seva mare quan veia que el fill no tenia lligams amb res. Ell és un ciutadà del món amb una identitat global. Recorden lletres de cançons i poemes que parlen de les diferents interpretacions de la identitat i la pàtria: “Mi patria son mis zapatos y mis manos son mi ejército”, diu l’Antonio. “Mi patria es mi trabajo”, el segueix en Pepe; “Mi patria y mi bandera las llevo en mí, una es fuerte y es fiel y la otra, un papel”, acaba en Manolo.

La seva manera de ser l’empeny a continuar creixent i a continuar pensant maneres d’aprendre. És un actor del català

Tot això és el que es reflecteix sobre l’escenari. Qui són, com són, com és la societat de la qual formen part. Pujar a l’escenari els fa vulnerables davant un públic que els observa. La situació imposa. Però entre tots, com a companys de classe i amics, fan de l’escenari la seva seu de superació. Es desinhibeixen. La vergonya de parlar en català i, potser, d’equivocar-se queda a les bambolines. Expliquen la seva visió del món, critiquen la societat, la política, el seu entorn..., i així transmeten els valors d’una generació. Gràcies a tot això, en Pepe és un català que ara parla en català amb un accent autèntic. La seva manera de ser l’empeny a continuar creixent i a continuar pensant maneres d’aprendre. És un actor del català. Un impulsor de la llengua. El català fa vida.