En un passat no tan remot, a l’Eixample Esquerre hi havia molt soroll. I no era el so dels cotxes, sinó el de desenes d’impremtes, papereries, gravadors i locals d’arts gràfiques que s’agrupaven als seus carrers. Gairebé tota la indústria gràfica es trobava en aquest punt de Barcelona. Els habitants de la ciutat sabien que, si necessitaven res relacionat amb el gremi, aquest era el lloc on anar.

No és fins als anys setanta que l’Ajuntament de Josep Maria de Porcioles decideix tancar aquests locals i traslladar-los als afores de la ciutat. Les màquines fan massa soroll. És així com desapareixen tallers familiars, alguns de centenaris, i s’acaba la tradició del veïnat. Però n’hi ha un que sobreviu. 

És la impremta G. Casacuberta, ubicada al carrer Aribau, 137. No espereu trobar-la al peu del carrer. Precisament se salva de la batuda municipal perquè és en un pati interior. Per entrar-hi, s’ha de travessar la porteria i obrir una porta que dona a l’antiga cotxera de l’edifici. És allà on, al final d’un carreró, es descobreix una entrada impecable pintada de verd amb un cartell que indica que és una impremta.

Entrar-hi és com fer un viatge en el temps, en què tot està aturat, com si encara fos el dia de la inauguració, l’any 1932. En aquest salt temporal m’hi acompanya Jordi Casacuberta (1943), que m’espera a l’entrada abillat amb un jersei de llana blau marí i les ulleres penjades del coll. Tot i haver-se pogut jubilar fa temps, continua al peu del canó davant del negoci.

Del seu pare n’ha heretat la feina ben feta, estimar l’ofici i estimar els operaris

“La meva dona em diu que ja hauria de fer un pensament, i té raó, però em costa”, em confessa Casacuberta, que de seguida em fa veure que del seu pare n’ha heretat la feina ben feta, estimar l’ofici i estimar els operaris. Aquest és un negoci com els d’abans, en què els treballadors s’hi han estat tota la vida i han tingut una bona jubilació.

“Sempre he conservat i mirat més la qualitat i el servei que no pas el negoci”, m’explica mentre seu al despatx, on les dècades sembla que no hagin avançat. Un antic telèfon continua penjat a la paret i el calendari de paper segueix sent el mètode per controlar l’agenda. “M’he guanyat la vida, però no m’he enriquit, ni era la meva intenció”, continua l’impressor.

La història d’aquesta impremta familiar es remunta al 1928, quan el pare del Jordi, Gaietà Casacuberta, compra un taller d’impremta al barri de Sarrià. S’hi ha animat després d’haver estat treballant un temps amb el seu germà gran, que és editor de l’editorial Barcino. És amb ell que aprèn a compaginar llibres.

Aleshores Sarrià està massa allunyat de Barcelona i els paquets s’han de baixar amb carro o tren. És massa complicat, així que s’estableix al carrer Aribau

Ordenat i meticulós, el negoci va bé, però aleshores Sarrià està massa allunyat de Barcelona i els paquets s’han de baixar amb carro o tren. És massa complicat, així que decideix establir-se al carrer Aribau, uns números més amunt d’on som ara. No és fins al 1932 que s’instal·la al local actual, que presenta un gran avantatge: té claraboies. “És molt lluminós i sempre ens ha permès fer els colors amb llum natural, cosa que ens facilita molt la feina”, confessa l’impressor.

Comença a ajudar el seu pare quan té uns dotze anys. Són les vacances de Nadal i hi ha molta feina fent calendaris. L’experiència no li desagrada i, tot i acabar el batxillerat i estudiar econòmiques i mercantil, mai deixa d’estar vinculat a la impremta. Ell és l’únic de tots els germans que està disposat a continuar el negoci familiar. I fins avui.

Amb tranquil·litat, el Jordi es disposa a ensenyar-me el taller, que es conserva impecable tot i els anys. “El meu pare ho pensava i dissenyava tot. També ho feia envernissar perquè tingués una llarga vida. Això era part de l’educació noucentista que va rebre, i jo també he heretat una mica aquesta formació”, reconeix.

“El meu pare ho pensava i dissenyava tot perquè tingués una llarga vida. Això era part de l’educació noucentista que va rebre, i que jo també he heretat”

Durant la guerra, els del POUM destrossen el taller, però gràcies a un encarregat, s’aconsegueix salvaguardar les màquines. El Jordi treu amb cura un gran plàstic protector d’una de les antigues màquines de la casa. Està impol·luta. “Ara ja no imprimim res aquí, només fem la feina prèvia d’impressió i després ho enviem a imprimir”, confessa Casacuberta. Això no impedeix que al taller encara hi quedin autèntiques relíquies.

“Aquesta màquina la vam anar a comprar amb mon pare a la fira més important d’Europa d’arts gràfiques, a Düsseldorf. Hi anàvem molt sovint per veure com evolucionava el mercat”, m’explica l’impressor, que ara em descobreix una altra màquina digna d’estar en un museu. “Aquesta es diu Minerva, és de la casa Heidelberg i va guanyar el primer premi pel seu disseny i perfecció. Era una de les millors del moment”, explica.

“Les màquines eren d’importació alemanya i, com que estàvem sota el règim de Franco, era molt difícil aconseguir-les”

I continua: “Mon pare la va comprar l’any 56, quan va néixer el vuitè fill. Va ser un hivern molt dur. Aleshores les màquines eren d’importació alemanya i, com que estàvem sota el règim de la dictadura de Franco, era molt difícil obtenir importacions del mercat exterior. Les màquines es venien amb cupons i al meu pare sempre l’hi denegaven. Va ser a través d’una papereria de Saragossa, que tenia un endoll amb el Ministeri, que aconseguia totes aquestes màquines i ens les venien el doble de cares. Són aquelles coses que passaven aleshores...”, recorda.

A les caixes encara s’hi poden veure, perfectament ordenades, totes les mides de lletres i famílies tipogràfiques preparades per compaginar

Com si fos una sala d’exposició, el Jordi conserva el taller ben polit i lluent. Ho manté tot tal com sempre havia estat. “Per imprimir és molt important tenir el material ben net i en condicions”, explica mentre ens ensenya un dels numeradors, que prèviament ha netejat i enllustrat amb oli. També conserva l’espai on treballaven els caixistes, en un pis superior que queda obert a la resta del taller. A les caixes encara s’hi poden veure, perfectament ordenades, totes les mides de lletres i famílies tipogràfiques preparades per compaginar. “Tot el dia feien i desfeien les caixes, però eren feliços, eh? Recordo un operari que va treballar fins als setanta anys i que no es volia jubilar perquè deia que no entenia la vida sense el treball. Tenia una salut de ferro, no necessitava ni ulleres”, relata Casacuberta.

Abans, per fer un llibre podien tardar fins a nou mesos, entre corregir, compaginar, fer les proves d’impremta i imprimir. Eren al voltant de dotze treballadors, entre els quals hi havia el pare del Jordi, ell i el seu germà petit. Res a veure amb el silenci i la quietud que es respira ara en aquest espai.

Com si el passat es despertés de la seva letargia, sona el telèfon de paret amb aquell so antic. A la impremta encara es fan llibres de l’editorial Barcino, així com encàrrecs comercials, cartes o mostraris. “Sempre hem treballat amb impressió tradicional i, de fet, fins fa poc encara fèiem tipografies i gravats. Ara difícilment trobo un gravador”, m’explica després d’atendre el telèfon.

Han tingut encàrrecs d’artistes com Antoni Tàpies o Joan Barceló: “Sabien que teníem ofici i que fèiem les coses ben fetes”

Com que des de fora al carrer no se sap que hi ha una impremta ni hi ha espai de botiga, la família mai ha viscut dels clients de pas, sinó que sempre s’ha mantingut a través d’encàrrecs directes. I alguns han estat d’artistes com Antoni Tàpies o Joan Barceló, amb el seu Manifiesto de barro, que el Jordi té penjat al seu despatx. “Sabien que teníem ofici i que fèiem les coses ben fetes”, confessa humil.

“Als anys setanta teníem tanta feina que havíem de venir els diumenges a imprimir. Ara es vol tot digital”

De treballar, sempre se’n van fer un fart. “Quan em vaig casar, als anys setanta, treballàvem molt per a una agència de viatges que es deia Ultramar Exprés. Teníem tanta feina que havíem de venir els diumenges a imprimir. Ara els catàlegs, les felicitacions de Nadal o les invitacions sovint només les dissenyem, però no ens les fan imprimir. Es vol tot digital”, compara. El que sí que imprimeixen són tots els llibres i productes de més qualitat.

Per a Casacuberta, un bon impressor ha de ser molt constant, vigilar molt la preparació abans d’imprimir (“Sovint demano més de quatre proves abans”) i ser molt exigent. “S’ha de començar amb una bona base: un bon paper, un bon disseny, una bona correcció, una bona màquina, bona tinta i bon color”, afegeix. És l’exigència amb què sempre ha treballat per fer una bona impressió. Després, la clientela es va fent “a còpia de treballar bé”. “Jo no tinc targetes, perquè amb la meva paraula i la manera de treballar ja dono fe del que faig. Són molts anys”, assegura Casacuberta.

Ja no queden gaires impressors com ell. “Aquesta feina tan personal va desapareixent. Pensa que jo em bellugava igual per fer un encàrrec de 40 euros que per fer-ne un de 4.000. Sempre he cuidat igual l’encàrrec gran i el petit”, continua l’impressor, que durant molts anys feia invitacions per a casaments. “Mai vaig voler fer cap invitació igual, encara en guardo el mostrari. De fet, sempre volia parlar amb els nuvis i ens trobàvem diversos cops per preparar-ho tot. Amb la meva mare sempre fèiem broma i ja intuíem quina parella funcionaria i quina no, només per com decidien les coses. Hi havia parelles que ja veies que es tenien un respecte mutu, però d’altres... El que sempre em dolia més és quan veia que algú trepitjava l’altre sense miraments”, reflexiona.

“Abans es podien establir relacions amb els clients. Ara ja no, perquè moltes empreses canvien de personal cada tres anys”

Amb els clients el Jordi ha après molta psicologia. “Normalment, poques vegades m’han deixat de pagar, perquè quan veig alguna cosa estranya, ja no m’hi embolico. Tot i que alguna vegada m’han enganxat”, admet. Té clar que la seva és una manera de treballar que avui dia ja no es porta. “Abans es podien establir relacions amb els clients. Ara ja no, perquè moltes empreses canvien de personal cada tres anys. Fins i tot els bancs ja intenten que els treballadors no estableixin amistat amb els clients perquè no puguin desafavorir el banc. Ho trobo una cosa estranyíssima: en comptes d’afavorir el client i donar-li confiança, van canviant el personal perquè això no passi”, lamenta.

“El tracte personal és el que enriqueix. Moltes vegades les coses, amb una mirada, es resolen”

Ell creu que, al final, es tornarà enrere, quan es vegi que aquesta manera de treballar no funciona. “El tracte personal és el que enriqueix. Moltes vegades les coses, amb una mirada, es resolen”, assegura. És una manera de fer que s’ha cultivat durant generacions en impremtes com la de Casacuberta i que ara se sumeix en el silenci, entre relíquies i tresors del passat.

Ningú sap què passarà quan el Jordi ja no atengui les trucades del vell telèfon de paret. Tampoc se sap si algú recordarà que, un dia, l’Eixample Esquerre era un niu de soroll d’impremtes i papereries. Tan sols les velles màquines del taller, protegides entre claraboies i lones de plàstic, guardaran aquest secret.