L’últim barraquer del Delta
Salvador Gómez atresora una saviesa popular que ha passat de generació en generació: la construcció de barraques, bastides tradicionalment amb materials naturals. Un patrimoni ebrenc que perilla per la legislació, malgrat la seva sostenibilitat
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
Salvador Gómez Casanova (Deltebre, 1959) sap que s’atansa a casa seva només per les aromes que li arriben a l’altura de l’Ampolla. Quan abaixa la finestreta a l’autopista, després de quilòmetres conduint per l’AP-7, l’olfacte l’avisa: s’acosta al delta de l’Ebre. L’ocell torna al seu niu. En Salvador arriba a un país dins d’un altre país, la seva pàtria particular de masets escampats afaiçonada per l’aigua i els sediments. Una terra, més enllà de la frontera dialectal, que, segons defensa ell, té uns colors i una fragància propis, inconfusibles, reconeixibles per qualsevol que hagi crescut entre canals de reg, llacunes i el sòl arenós. “És l’aulor de l’arròs”, assegura.
“El Delta representa la impermanència de les coses”, la dialèctica i el canvi, però hi ha tradicions que han persistit generació rere generació
En Salvador està enamorat de les seves contrades. Sosté que a la desembocadura de l’Ebre tot fluctua i que “mai no te la trobes igual”. A la primavera els arrossars inundats reflecteixen el cel blau i les postes de sol rogenques a l’aigua, però a finals d’estiu són mars atapeïts d’herba verda. L’arròs s’encarrega de pintar els colors del Delta —marró, blau, verd i, en acabat, groc— i de canviar les tonalitats del mosaic paisatgístic durant tot l’any. “El Delta representa la impermanència de les coses”, diu, poètic, en Salvador. Perquè la desembocadura, des de la seva formació, és dialèctica. És la lluita del riu contra el mar, dels sediments fluvials contra els temporals marítims, de les dunes contra l’erosió del vent. El Delta avança i retrocedeix en qüestió de dies. L’Ebre crea una illa, però una llevantada se l’endú. El canvi hi és constant i tot és mutable, dinàmic, camaleònic.
En Salvador és l’últim mestre barraquer que queda en actiu a Catalunya
A l’Ebre, però, no tot ha estat sempre en transformació constant. Hi ha hàbits i pràctiques que han persistit, reconvertits en costums i tradicions, gràcies a un teixit humà menestral que ha vetllat, generació rere generació, perquè hi continuïn arrelats. Els ebrencs han sabut aprofitar tot allò que els donava l’entorn i la terra per viure, i ho han conservat. El rall, l’arròs, el xapadillo, les muscleres... I les barraques. En Salvador té el mèrit d’haver contribuït amb les seves mans a la conservació, divulgació i extensió d’aquesta construcció popular típica del Delta. Ara, però, com va passar durant la segona meitat del segle XX, aquest patrimoni arquitectònic tradicional està en perill. La legislació estreny les barraques i la manca de relleu generacional els dona l’estocada final. Ell és l’últim mestre barraquer que queda en actiu a Catalunya.
A principis del segle XX, hi havia més de 3.000 barraques comptabilitzades al Delta. Ara en queden 56
“A principis del segle XX, n’hi havia unes 2.000 de comptabilitzades a la banda dreta de l’Ebre i més d’un miler a la banda esquerra. Ara, entre grans i menudes, en queden unes 50 en total”, lamenta en Salvador. Segons l’inventari impulsat pel projecte Barraques 2100, concretament n’hi ha 56, la immensa majoria (un 80%) construïdes entre el 1990 i el 2010, moment en què, primer, David Monllau (Amposta, 1940) i, posteriorment, en Salvador eixoriveixen l’ofici. Només romanen tres barraques anteriors als anys noranta, i cap ni una de finals del segle XIX o de la primera meitat del segle XX, desaparegudes a causa de la biodegradabilitat dels seus materials i de l’abandonament derivat de l’èxode als pobles i ciutats.
Les barraques es remunten als segles XIII i XIV. Treballadors de les salines, soldats, jornalers, caçadors, pastors i sobretot pescadors n’eren els habitants
No obstant això, les barraques deltaiques es remunten als segles XIII i XIV, és a dir, a l’edat mitjana. Treballadors de les salines, soldats, jornalers, caçadors, pastors i sobretot pescadors bastien aquestes construccions de manera bastant rudimentària, amb els materials que trobaven a l’entorn. “Aquí sempre hi havia hagut barraques. Arroplegaven quatre troncs, agarraven l’herba que hi havia al voltant... Però quan n’hi van començar a haure més és a partir de 1860, quan arriba l’arròs a la part dreta de l’Ebre”, explica en Salvador.
El Delta, abans de l’arròs, era una zona empobrida, amb terres farcides d’aiguamolls i erms difícilment conreables. “La gent vivia de la caça, de la pesca, de les salines i del cultiu de la regalènsia i la sosa a les vores del riu.” Els apotecaris feien servir la regalèssia per endolcir els medicaments i la sosa o barrella se segava i es cremava per fer-ne sabó i vidre a partir de les cendres, riques en carbonat de sodi. El 1778, Carles III autoritza al port dels Alfacs, a la Ràpita, el comerç amb Amèrica, la qual cosa fa augmentar la navegació pel riu. “Tot lo comerç d’aquí i de l’Aragó se transportava en llaüt per l’Ebre, però hi havia èpoques en què lo riu se tapava i no se podia arribar a la desembocadura. Allavons van construir lo canal de navegació, que anava des d’Amposta hasta la Ràpita”, assenyala, i connectava l’Ebre amb el Mediterrani per evitar els taps de sediments del Delta.
El canal es va començar a construir el 1780 i, tres anys després, els mateixos problemes de l’Ebre es van traslladar a aquesta infraestructura: l’acumulació de sorra arran del fet que s’hagués bastit al mateix nivell que el riu i el mar obstruïa la navegació de les embarcacions. Amb el temps, el canal es va abandonar, fins que a mitjan segle XIX el francès Isidore Pourcet va recuperar-ne la idea. “Allavons van construir un canal, que naixia a l’assut de Xerta que van fer los àrabs, per a alimentar este canal de navegació que desembocava a la badia del Delta.” D’aquesta manera, a partir del 1858, l’augment de cabal proporcionat per l’aigua del nou canal va permetre als vaixells arribar fins al Mediterrani a través d’Amposta i la Ràpita. “Però quan lo canal ja estava llest per poguer desembocar, va sortir el ferrocarril.”
La construcció del canal de la Dreta de l’Ebre va permetre la introducció del cultiu de l’arròs al Delta i, de retruc, la proliferació de barraques
Amb l’arribada del tren el 1861, molt més còmode i barat per traginar mercaderies que no pas el transport fluvial, el comerç en vaixell va esdevenir innecessari i es va haver de cercar un altre ús per als canals de navegació i d’alimentació. El que aleshores havia estat una funció secundària va passar a ser la principal: el reg. El canal de navegació, amb més cabal, es va allargar fins a la desembocadura del riu, cosa que va donar lloc al canal de la Dreta de l’Ebre, a partir del qual es va vertebrar una xarxa de séquies secundàries que va permetre la introducció del cultiu de l’arròs al Delta. “I qui en sabia, d’arròs? Los valencians, que en feien des del segle X. Molts van vindre aquí a treballar i alguns ja s’hi van quedar”, assenyala en Salvador. Molts d’ells van desermar les terres i les van habilitar per al cultiu, i d’altres eren colles de jornalers que anaven i venien cada any per sembrar, eixarcolar i segar.
Molts valencians van arribar al Delta per treballar en els conreus d’arròs
D’ençà de l’esclafit del conreu de l’arròs a la part dreta de l’Ebre, les barraques comencen a proliferar-hi. “En esta banda hi havia minjar, riquesa, faena, que contrarestava en la part esquerra, on continuaven en la pesca, la sosa, el secà i estes coses. Com que l’arròs funcionava, es va començar a plantejar de fer el canal a l’altre costat.” El 1907, gairebé mig segle després de l’establiment del regadiu a la dreta, s’inicia la construcció del canal de l’Esquerra de l’Ebre, una obra d’enginyeria complexa de cinquanta quilòmetres de longitud que discorre subterràniament per la ciutat de Tortosa. El 1912 l’inauguren i l’arròs comença a cultivar-se també al cantó esquerre del Delta.
Entre finals del segle XIX i inicis dels XX, els arrossars s’escampen per tot arreu; la població nouvinguda creix, atreta pel cereal, i, a través seu, les barraques de pagès es multipliquen pel territori
Durant la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX, el Delta canvia de fesomia gràcies a l’aigua. Els arrossars s’escampen per tot arreu; la població nouvinguda creix, atreta per la vigorositat del cereal, i, a través seu, les barraques de pagès es multipliquen pel territori. N’hi ha que es fan servir com a habitatge provisional per allotjar-hi els treballadors de l’arròs durant la temporada i no haver de desplaçar-se cada dia al tros, i també n’hi ha de permanents, on resideixen les famílies. “Un veí meu, que ara és mort, vivia en una barraca molt menuda i rudimentària. Allí hi dormien son pare, sa mare, son iaio, sa germana i quatre o cinc germans, tots en lliteres. I el cavall, que també era part de la família”, explica en Salvador.
Però les barraques no són només habitatges. També n’hi ha que són magatzems on es guarden les eines del camp o el gra d’arròs, rebosts, corrals, estables o fins i tot tavernes. En d’altres, simplement s’hi fa vida, encara que no hi dormi ningú. Algunes barraques formen els nuclis urbans més antics del Delta i d’altres s’agrupen dintre de grans finques, però la gran majoria s’estenen de manera disseminada pels arrossars. Totes tenen el mateix en comú: estan fetes amb els materials que dona el Delta i els seus voltants. “Los troncs o bé arribaven arrastrats per la mar o bé eren dels pins o les auliveres de l’Ampolla i el Perelló, lo borró el segaven a la vora de la mar, les canyes les agarraven d’aquí... I el mateix en lo fang i la palla”, apunta el barraquer.
A mitjan segle XX, les millores tecnològiques, de transport i de condicions de vida condemnen les barraques a l’abandonament
A partir de la meitat del segle XX, però, les millores tecnològiques i de condicions de vida condemnen les barraques a l’abandonament. “Allavons van començar a vindre les amotos, les mobylettes i los cotxes, i la gent ja no havia de quedar-se als arrossars. Tothom se’n va anar a viure al poble, s’hi feia una casa i qui tenia una barraca la deixava estar”, assegura l’artesà. L’erosió i el pas del temps —la dialèctica del Delta— van fer estralls en aquestes construccions populars ebrenques, que van ser substituïdes pel ciment i la uralita. “En van desaparèixer moltes i moltes”, lamenta en Salvador.
Entre els vuitanta i els noranta, David Monllau va començar a recuperar amb les seves mans l’arquitectura popular deltaica, gairebé desapareguda del paisatge
Entre els anys vuitanta i els noranta, David Monllau, aleshores regidor a Amposta pel PSUC, va veure com el paisatge deltaic perdia identitat a mesura que desapareixien les barraques. N’hi havia poc més d’una desena. “Ell havia viscut tots los estius amb son pare en una barraca allí al Serrallo”, una platja que pertany a Sant Jaume d’Enveja, explica Gómez, i Monllau les enyorava. Enyorava el Delta que havia viscut durant la infantesa, quan les famílies aprofitaven el que els donava la terra fins i tot per fer-se un sostre. “Els hi va dir, als de l’Ajuntament: «Escolteu, estimeu molt la cultura i tot això, però la nostra tradició, la nostra cultura, què?», i va dir que construiria una barraca”, recorda en Salvador. El consistori va pagar el permís d’obra i així va ser com Monllau va començar a recuperar amb les seves mans l’arquitectura popular deltaica.
En David anteriorment havia treballat de pagès, de podador i també en una fàbrica tèxtil, però no ho havia fet mai en el sector de la construcció. Ningú li havia ensenyat mai a bastir barraques. Va aprendre’n observant-ho, fixant-se en com el seu pare i el seu germà n’apedaçaven i en construïen de noves quan ell era petit. Així, arrapant-se a la seva memòria, al seu afany de recuperar els costums i al seu sentit comú, Monllau va fer la seva primera barraca quan tenia gairebé cinquanta anys. I des d’aleshores, una darrere de l’altra.
A finals dels noranta, en David i en Salvador es coneixen i comencen a treballar junts construint barraques
A finals dels noranta, en Salvador coneix en David, coincidint amb l’esclat del turisme rural a Catalunya. Gómez, que havia tingut una barraqueta de jove, proposa a Monllau que n’hi construeixi una per poder destinar-la a allotjament turístic rural. “Jo, quan vaig al Pirineu, m’agrada quedar-me a les cases de pedra típiques d’allí, amb teulada de pissarra. Allavons vaig dir: «Si vull turisme rural aquí, haig de fer una barraca, no una casa qualsevol». I vaig veure que allò funcionava!”, exclama en Salvador. “Después li vaig dir que en féssem una altra i ja la vam fer entre els dos.” En David ja era gran i en Salvador tenia coneixements de construcció gràcies a la seva experiència laboral. Van decidir associar-se i teixir una relació de simbiosi, en què Monllau aportava la saviesa de la tradició i l’experiència barraquera i Gómez proporcionava els seus coneixements tècnics i les seves mans més joves. “Allavons vam començar a portar millores, conservant sempre el que és l’arquitectura tradicional, i vam començar a treballar els dos. Vam estar així durant uns quants anys, hasta que ell se va jubilar.”
És durant aquest període d’activitat de Monllau —primer sol i posteriorment amb la col·laboració d’en Salvador— quan es revifa la febre per les barraques, apaivagada anys enrere amb la modernització del Delta. Quatre de cada cinc barraques que queden dretes daten d’entre el 1990 i el 2010, i és gràcies a l’empenta i la sensibilitat d’ells dos que avui encara podem gaudir i observar al Delta aquest patrimoni arquitectònic popular i vernacular, durant un temps en risc de desaparèixer.
Quatre de cada cinc barraques que queden dretes daten d’entre el 1990 i el 2010, el període de major activitat de Monllau i en Salvador
Durant els anys en què Monllau va exercir de mestre artesà, també va haver de fer el possible per autoabastir-se dels materials necessaris per a la construcció de barraques. “Lo Parc Natural té coses bones i coses dolentes. Sortosament, en té més de bones, però n’hi ha de dolentes: no se pot agarrar cap planta que estigue al Parc Natural. Allavons el David tenia un tros de terra on s’havia dedicat a fer carxofes, verdura i tot això, i va plantar-hi lo borró”, el material amb què es cobreixen les teulades de les barraques, assenyala en Salvador. En total, són dues hectàrees de cultiu —dins del Delta, però fora del Parc— d’aquesta planta herbàcia que creix a les zones sorrenques del litoral marítim i que fixa les dunes.
“Conèixer per estimar. Estimar per defensar. Defensar per protegir i protegir per gaudir”
“Quan Monllau se va jubilar, jo me vaig quedar lo tros del borró i vaig continuar fent de barraquer. A banda, vaig ampliar lo turisme rural, perquè és una manera de donar a conèixer les barraques. Així aconseguixes que la gent de fora hi visque i pugue veure que no té res a envejar a una edificació moderna”, assegura. “Això és com el tema del Delta amb el transvasament. Jo sempre dic: conèixer per estimar. Estimar per defensar. Defensar per protegir i protegir per gaudir. Ningú gaudix de res que abans no s’haigue de protegir. No s’ha protegit mai res que no s’haigue defensat. Tu no pots defensar res que no estimes. I per estimar una cosa, primer l’has de conèixer. M’explico?”
“Les barraques, a les ciutats, estaven associades al barraquisme, al suburbi i a la decadència”
Els començaments, però, no acostumen a ser fàcils. “Allavons no hi havia internet, havies d’anar a fires i a congressos i confiar en el bocaorella”, recorda en Salvador. A més, el seu negoci partia amb un clar desavantatge per reeixir. “Les barraques, a les ciutats, estaven associades al barraquisme, al suburbi i a la decadència. La gent te trucava i te deia: «Escolta, i podem arribar-hi en cotxe?», o «Haurem de dormir a terra?»... O quan els clients tornaven de vacances i deien que havien estat en una barraca, la gent els mirava malament, no? Después veien les fotos i no tenia res a vore amb el que se pensaven; però, clar, costa pegar-li la volta, a això”, lamenta.
Si bé el turisme sol ser sinònim de dilució de la cultura, de banalització del patrimoni i de destrucció del paisatge, les barraques d’en Salvador han servit per recuperar una tradició arquitectònica a punt d’esvair-se
A poc a poc, picant pedra, amb moltes setmanes sense turistes allotjats i amb una hipoteca al banc, en Salvador va aconseguir tirar el negoci endavant i fer-lo créixer. Ara hi ha sis barraques a la seva parcel·la, la majoria de les quals destinades al turisme rural, envoltades d’arrossars, llacunes, eucaliptus i canyissars. Si bé el turisme en altres llocs acostuma a ser sinònim de dilució de la cultura, de banalització del patrimoni i de destrucció del paisatge, aquí, a les barraques d’en Salvador, ha servit per recuperar una tradició arquitectònica a punt d’esvair-se. Aquest negoci turístic ha difós la cultura deltaica més enllà de les fronteres ebrenques i ha reivindicat les tècniques de construcció populars que es feien servir de manera hegemònica a la desembocadura de l’Ebre fa un segle. L’essència del Delta es manté aquí.
En poc més de dues dècades, més de trenta barraques han passat per les mans d’en Salvador
La barraca més antiga del nucli d’en Salvador, i la primera que va fer juntament amb Monllau, té 25 anys. Durant la seva trajectòria, que es remunta al tombant del segle XXI, n’ha construït més d’una vintena i n’ha restaurat una dotzena. En total, en poc més de dues dècades, entre trenta i quaranta barraques han passat per les mans dures d’en Salvador. “Entre una i un parell cada any”, diu, tot i que l’activitat ha minvat darrerament. “L’únic mestre barraquer que queda a tot Catalunya soc jo”, reconeix amb orgull mentre m’ensenya el carnet d’artesà expedit per la Generalitat que ho demostra. Malgrat la contemporaneïtat dels habitacles edificats per en Salvador, tots mantenen el mètode, els materials i la distribució tradicional de la construcció.
“L’orientació de la barraca és molt important. Ha d’estar de cul als vents freds del nord i de cara a les brises de l’estiu”
“L’estructura és de fusta; les parets i el sostre, de canyes lligades en cordell d’espart, i allavons tot arrebossat en fang i palla. La teulada s’omple de borró”, de la mateixa manera que es feia cent anys enrere. Però anem a pams. Abans de construir res cal tenir altres elements en compte. “L’orientació de la barraca és molt important. Ha d’estar de cul als vents freds del nord i de cara a les brises de l’estiu, que sempre fa este airet. Així, a l’hivern la barraca està a recer i quan arriba la canícula s’hi està fresc”, detalla en Salvador. El vent també afecta l’alçària de les construccions deltaiques, que són més baixes i amb un pendent menys acusat que les seves germanes valencianes, força més verticals. “També és important fer l’era ben alta, perquè si no quan claves els pals a baix hi ha la capa freàtica i l’aigua podrix la fusta. Allavons, les barraques han d’estar elevades.”
A partir d’aquí, amb el terreny aplanat, l’esquelet de fusta de pi —però antigament també d’olivera, de pollancre o d’eucaliptus— ja pot començar a vertebrar-se. “Primer se planten los pals; los puntals, que en diem natros, clavats a terra.” Exerceixen de pilars per suportar tota l’estructura i n’hi ha de laterals, més curts i abundants, i de centrals, menys nombrosos però de més alçària. “Allavons fiquem l’anguileta, que és lo travesser que va de banda a banda de la part baixa de la teulada”, a sobre dels puntals laterals. “Después hi afegim lo carener, que és la biga de dalt de tot”, damunt dels puntals centrals, a partir de la qual es construeixen els dos vessants de la teulada mitjançant les “costelles”, les bigues inclinades que es “claven” recolzades sobre l’“anguileta”. “I ja tenim l’estructura muntada”, afirma en Salvador.
“L’estructura de la barraca és de fusta; les parets i el sostre, de canyes lligades en cordell d’espart, i allavons tot arrebossat en fang i palla. La teulada s’omple de borró”
“Encabat comencem a fer les parets i el sostre en canyes”, que es cusen entre si per formar un entramat i es lliguen als puntals. “Natros tenim una sèrie de tècniques antigues per aprofitar les canyes. Les tallem al Nadal o a la lluna vella de gener i febrer. Així garantim que duren més de 200 anys. És molt fàcil d’entendre. Diuen que on no hi ha minjar, ni rates ni formigues. Però si en fiques, a la llarga n’apareixeran. Al Nadal, les canyes estan seques, no corre la sàvia perquè tota és a l’arrel. Si la talles, el bitxo no pot anar a minjar perquè no hi ha aliment. En canvi, a la primavera o estiu, la sàvia està allí, i als deu anys se solen fer malbé”, explica el barraquer.
El borró, que se sega cada dos anys, és l’única brossa que pot durar fins a trenta anys sense ser substituïda
“Una vegada tenim les parets i el sostre fets, comencem a ficar lo borró a la teulada directament a les canyes, lligat en cordells d’espart que fan artesanalment a la zona de Múrcia i Almeria.” El borró es va superposant de baix a dalt i, juntament amb el pendent, proporciona impermeabilitat a la teulada, on també s’instal·la una mena de xarxa perquè els ocells no en facin servir per als seus nius. Pels vessants també es poden emprar altres brosses, com ara la bova, el jonc o el senill, menys resistents al pas del temps que el borró, l’única planta que pot durar fins a trenta anys sense ser substituïda. En Salvador sega una de les dues hectàrees del seu cultiu de borró cada any perquè, segons assegura, al cap de dos anys la planta és més forta i resistent. Abans d’emprar-la, cal deixar-la assecar entre un i quatre mesos, depenent de la humitat del temps.
“Allavons què fem? Arrebossem amb les mans en fang i palla tot l’interior del sostre. Después fem la carena, la part de dalt de la teulada, i passem a fer la instal·lació de la llum i l’aigua”, assenyala. Tot seguit, s’arrebossen les parets amb la mateixa barreja per dins i per fora, fins a arribar a un gruix d’uns deu centímetres. “Però has de sapiguer bé les proporcions. Si hi fiques molta palla, no se pega. En canvi, si hi barreges molta terra, se clavilla tot”, avisa. “A més, no ho pots fer en qualsevol terra. Si n’agarres una més a prop del mar, que tingue molta arena, no servix. Ha de ser una mica argilosa, de la vora del riu, que sempre dixa llim al costat.” La palla, d’altra banda, prové de la planta de l’arròs. “Si hem de fer altell, les parets de dins les fem en obra per aguanar-lo. Si no, també es poden fer en canyes, fang i palla.” El toc final del procés arriba amb la calç, que emblanquina els murs de l’habitacle.
L’arrebossat de les parets i del sostre té un gruix de deu centímetres i es fa barrejant terra argilosa de la vora del riu amb pallà de l’arròs
Per dins, les barraques d’en Salvador mantenen la distribució tradicional de la construcció —amb les comoditats contemporànies, per descomptat—, amb una cuina menjador espaiosa i enrajolada, separada de les habitacions per un envà (també fet de fang i palla) o una paret d’obra, depenent de si hi ha entresolat o no. En cas que n’hi hagi, unes escales de fusta pugen, protegides per una barana que s’hi enfila recargoladament. “Estan fetes en bordís d’aulivera borda. Quan estan abandonades uns quinze anys, hi surten unes rames tortes per baix que jo també aprofito.”
L’arquitectura vernacular, de la qual les barraques deltaiques són exemple, cerca trobar l’aclimatació òptima —temperatura, llum, humitat— i adaptar-se al medi fent servir tan sols materials de l’entorn i tècniques constructives senzilles. A cada racó del món, cada poble ha trobat una estètica pròpia i uns elements de proximitat heterogenis que, tanmateix, aconsegueixen el mateix objectiu a tot arreu: construir llars còmodes, funcionals, sostenibles i assequibles. Una saviesa popular i empírica que durant segles s’ha transmès de generació en generació i que, tot i que no es reivindiqui prou a Catalunya, és més actual que mai en un context de crisi climàtica.
“Avui en dia, les cases més ecològiques que hi ha són les barraques”
“Avui en dia, les cases més ecològiques que hi ha són les barraques”, presumeix en Salvador. “Per fer una edificació moderna, necessites grans quantitats de ciment. Les cimenteres contaminen un fotimer; has de portar la ceràmica de Lleida o Castelló en camions, del tot insostenible; fas servir productes químics i sintètics; generes tonelades de runa... Les barraques? La fusta sempre l’agarrem reciclada. Les canyes, les talles i tornen a créixer. La palla, de l’arròs. Lo borró és nostre i també se regenera. I el fang el tenim aquí al costat”, reconeix orgullós. La barraca és una construcció de quilòmetre zero.
La barraca és un refugi senzill d’aclimatar, que manté la temperatura sense gairebé despesa energètica. “No necessites cap aïllant ni res del món: tot en producte natural!”
L’ús d’aquests materials, juntament amb l’orientació de l’habitacle i les tècniques emprades en la seva construcció, fa de la barraca un refugi senzill d’aclimatar, que manté la temperatura sense gairebé despesa energètica. “A vore, abans com se feien los forns? En pedres i fang que aguantaven l’escalfor. I los càntirs de beure? En fang i argila. Allavons, lo fang i la palla aïllen molt. A més, la teulada mos baixa bastant, lo sol quasi no li pega, m’entens? Quan tu encens la xemeneia o engegues un radiador a l’hivern, la calor s’aguanta tota aquí. A l’estiu, en lo gruix de borró que hi ha dalt i en lo rebossat, la calor no hi passa. A més, si ara òbric la finestra i poso la mosquitera, t’entra la brisa i s’està fresquet aquí. No necessites cap aïllant ni res del món: tot en producte natural!”
En Salvador, però, es queixa que aquest patrimoni popular no es realça prou al país. “Això no ho ensenyen al col·legi d’arquitectes. No s’han preocupat d’explicar i vendre tot lo que és l’arquitectura tradicional, que ha sobreviscut centenars d’anys i continua funcionant i sent vàlida”, lamenta. En altres països i contrades, diu, les construccions vernaculars es reivindiquen i es conserven molt millor que aquí, que estan assetjades per la legislació i per la manca de sensibilitat en el tema.
Anys enrere també hi havia barraques al delta del Llobregat, a la gola del Ter o als aiguamolls de l’Empordà
De fet, segons explica el mestre artesà, anys enrere també hi havia barraques vegetals en altres zones del Principat, ara desaparegudes, com les del delta del Llobregat, la gola del Ter o els aiguamolls de l’Empordà. Al sud del País Valencià, al Baix Segura, i a Múrcia, també havien estat nombroses. “A l’Estat ara només ne queden a l’illa d’El Hierro, a Doñana (on se diuen chozas), a l’Albufera i Horta de València, i aquí al Delta”, assegura, cadascuna amb les seves particularitats. En Salvador té contacte amb dos artesans que mantenen en vida l’ofici a Andalusia i a València, Antonio Gandano i Pepe Rostoll, respectivament, de qui també aprèn tècniques constructives.
“A l’Estat només ne queden a l’illa d’El Hierro, a Doñana, a l’Albufera i Horta de València i aquí al Delta.” A Europa n’hi ha a la Camarga, al delta del riu Po italià, a Madeira i al Danubi
Arreu d’Europa s’escampen construccions estretament lligades amb les barraques, bastides amb materials vegetals. És el cas de les cabanes de gardian de la Camarga occitana al delta del Roine; la capanna de la desembocadura del Po a Itàlia; les casas de Santana, de Madeira, o les barraques del Danubi hongarès, alemany i romanès. Segons en Salvador, en aquests països les institucions valoren molt més l’arquitectura vernacular i la intenten adaptar als nous temps. “Aquí, a Catalunya, en canvi, són més papistes que el Papa. Les lleis són molt restrictives i cada cop és més complicat fer-se una barraca. Los que legislen des de Barcelona desconeixen les nostres tradicions, la nostra cultura, los nostres costums...”, critica.
“La primera condemna a mort a les barraques va ser quan van crear lo Parc Natural i van prohibir agarrar lo borró. Tu pots fer la teulada en altres brosses, però no duren lo mateix i l’has de canviar més sovint. Com que la mà d’obra és molt cara, van condemnar los barraquers. Natros ho vam resoldre cultivant lo nostre propi borró.” En Salvador es queixa que, fins i tot, quan es va encarregar d’arreglar una barraca per al mateix Parc Natural, no li van permetre segar-ne. “En canvi, a l’Albufera de València, que també és un parc natural, si te’n cal per arreglar una barraca, los tècnics miren la quantitat que necessites i t’autoritzen a segar lo tros que et face falta”, denuncia.
La Llei d’urbanisme del 2002 va limitar la construcció en sòl no urbanitzable. Des d’aleshores, fer-se una barraca en un terreny rural és molt més complicat
“Amb la nova Llei d’urbanisme va vindre la segona condemna a mort”, assegura el barraquer. La legislació aprovada el 2002 pel Parlament limitava la construcció en sòl no urbanitzable, entre el qual se situa el terreny agrícola on s’acostumaven a bastir les barraques antigament, per reduir l’impacte sobre el medi ambient i el paisatge. Amb aquesta llei i el posterior PDU de les construccions agrícoles tradicionals de les Terres de l’Ebre, les possibilitats de fer-se una barraca en sòl rural es van estrènyer exponencialment.
“No pots destinar la barraca com a habitatge o turisme rural. És tot tan restrictiu que... qui se’n fa una? Ningú”
“Qui pot fer la barraca? Primer necessites com a mínim una hectàrea de finca. També has de tindre la DUN —la declaració agrària— i, per tant, sí o sí, has de ser pagès. Has de tindre una vivenda habitual a les Terres de l’Ebre i, si complixes tots estos requisits, tampoc pots destinar la barraca com a habitatge o turisme rural. A més a més, te la vinculen durant cinc anys a l’escriptura de la casa: si vens això, has de vendre ta casa, i a l’inrevés. És tot tan restrictiu que... qui es fa una barraca? Ningú”, lamenta en Salvador.
Els únics usos possibles per construir-ne una en sòl no urbanitzable són les “activitats vinculades a l’explotació del territori” o el lleure, però en cap cas és possible pernoctar-hi
Els únics usos possibles per construir-ne una en sòl no urbanitzable són les “activitats vinculades a l’explotació del territori” —és a dir, el sector primari, els usos culturals o l’artesania, per exemple— o el lleure, però en cap cas és possible pernoctar-hi. Les úniques barraques que es poden fer servir com a habitatge o allotjament turístic són aquelles construïdes abans de l’aprovació de la Llei del 2002, que han pogut conservar-ne la llicència que se’ls va concedir, o aquelles amb més de cinquanta anys d’antiguitat. Paradoxalment, però, no queden barraques anteriors als anys vuitanta que es puguin rehabilitar i convertir en habitatges a causa dels seus materials biodegradables. En Salvador és contundent: “Si la llei no canvia, la barraca s’ha acabat”.
L’única manera de construir noves barraques i poder-les destinar a habitatge o a usos turístics és fent-ho en sòl urbà, una conjuntura totalment deslligada de la tradició d’aquestes construccions. “Quin sentit té fer-se una barraca entre dos edificis enmig d’un poble o una ciutat?”, es pregunta l’artesà. “Han ficat la barraca al mateix sac que la resta d’edificacions”, es queixa, i diu que les administracions han ignorat la història i el valor d’aquest patrimoni arquitectònic popular. “És com allò que hi ha una carretera i hi fiquen un sotrac per tots los que passen el límit de velocitat... Escolta, fica-hi un radar i denuncia els que corren, no fotis lo bony aquell, entens?”
“Si la llei no canvia, la barraca s’ha acabat”
Tot plegat ha provocat que cada cop sigui més complicat fer-se una barraca i que, per tant, també n’hi hagi menys demanda. No hi ha gairebé ningú que se’n vulgui construir dins de la trama urbana. De fet, en els darrers sis anys, en Salvador només ha tingut un encàrrec, i això que fer-se-la no és gens car: cobra uns 1.100 euros per metre quadrat. “Allavons, què haig de fer? Reciclar-me. I com que de les barraques no en puc viure, vaig començar a fer sombrilles, porxos i coses en lo borró per a càmpings i xiringuitos.” Aquesta és la seva manera de mantenir-se en actiu, perquè, en cas que algú demani una barraca, ell pugui estar disponible per construir-la.
“Me nego rotundament a creure que el que mos han ensenyat els nostres pares i els nostres iaios pugue ser dolent”
Amb les barraques, diu en Salvador, passa com amb el rall, el mètode de pesca tradicional del Delta i de moltes zones del Mediterrani, que, d’ençà que existeix el Parc Natural, està prohibit. Només donen permís per “tirar al rall” als jubilats, durant unes hores molt concretes i tan sols als canals i a les séquies. “L’article número 4 de la Llei del Parc diu que s’ha de defensar i potenciar l’agricultura, los costums i les tradicions d’acord en els sectors. La normativa que afecta el rall o les barraques atempta contra la pròpia legislació del Parc, perquè està condemnant una tradició a desaparèixer”, lamenta en Salvador. “Me nego rotundament a creure que el que mos han ensenyat els nostres pares i els nostres iaios pugue ser dolent.”
En Salvador no hi albira cap mena de relleu, ateses les dures condicions de la professió. Encara queda algú que sap construir barraques, però tenen la mateixa edat que ell i no el poden succeir
I el futur de l’ofici, com el veu? “Jo te podria dir que malament, però t’enganyaria. Molt malament. Les barraques tenen la sentència de mort ja dictada. S’aniran mantenint les que hi ha, però fer-ne més, res de res. Aquí no tenim cultura de conservar l’ofici i les construccions.” En Salvador no hi albira cap mena de relleu, ateses les dures condicions de la professió. Encara queda gent a qui ha ensenyat a construir barraques, diu, però tenen la mateixa edat que ell i, per tant, no el poden succeir. Els joves com el seu nebot que en saben, d’altra banda, tenen feines estables molt més engrescadores amb què l’ofici de barraquer no pot competir. “I és que, perquè una cosa funcione, ha de tindre rendibilitat econòmica, social i sentimental. L’econòmica no la té. Quina rendibilitat té una faena que pots fer cada quatre, cinc o sis anys?”, pregunta retòricament. “De social tampoc en té, i de sentimental sí, però tota sola no funciona. Allavons lo futur està condemnat. És com lo corredor de la mort, saps que l’ofici se morirà, però no quan”, sentencia.
“Les barraques, com lo català, només mos tenen a natros. Si no les defensem natros, qui ho farà?”
En Salvador reconeix sentir-se cansat d’haver de remar sempre a contracorrent. Per ell, ser mestre barraquer no és només una feina, també és una lluita per mantenir la identitat i preservar les tradicions del Delta. “Les barraques, com lo català, només mos tenen a natros. Si no les defensem natros, qui ho farà?”, reflexiona. La satisfacció, però, preval per sobre del cansament i de la frustració. “Estic orgullós perquè hai fet tot lo que podia fer pel Delta, molt més que ningú.” Les seves barraques, construïdes amb les seves mans, queden com a testimoni d’un passat ja borrós a la retina de molts. La dialèctica de l’Ebre, dinàmica, canviant i mutable, les ha respectades durant segles. Han resistit a la força de l’erosió, els temporals i les riuades. Ara han de fer front a les lleis i a la desmemòria.
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari