Roda el món i torna al Born. Això devia dir a la Carol van Waart (Barcelona, 1978) la seva família quan se’n va anar a Londres i a París a estudiar, i a molts racons del planeta a viatjar i conèixer món. Però, ben bé, no va tornar al Born per enfortir-hi i fixar-hi les arrels, sinó que, per amor, les va trasplantar a un altre indret on ha trobat l’antítesi de la gran metròpoli. Des de 2010, la Carol, de pare holandès mariner vingut a Catalunya, viu amb el seu company, el Xavier Vaqué, a la Vilella Baixa, al Priorat, al peu de la serra de la Figuera i del Montsant, en una terra que li ha estat fèrtil per trobar-hi la seva saó.

Si parlem de topònims, la Carol no queda lluny del seu passat urbanita, perquè de la Vilella Baixa en diuen la Nova York del Priorat, sobrenom degut als seus edificis amuntegats, que evoquen la ciutat estatunidenca. Però res més lluny de la realitat: aquest canvi vital i d’ubicació, que pot semblar un pas enrere i alhora una fugida endavant, li ha obert un món nou ben diferent, que no té res d’inert, sinó d’estimulant.

Tots hem sentit alguna vegada el comentari que mengem per la vista, que escollim l’ampolla que més ens crida l’atenció d’entre les que hi ha a l’aparador

Pensem en el Priorat. Què us passa pel cap? Vi? Bingo. Però fer vi, a banda de ser una feina a què cal dedicar l’ànima, no és només produir-lo. Tots hem sentit alguna vegada el comentari, més o menys volgudament innocent, però cert en el fons, que mengem per la vista, que escollim l’ampolla que més ens crida l’atenció d’entre les que hi ha a l’aparador.

Quan la Carol va aterrar als sòls paleozoics del Priorat, crear les imatges del vi li va servir de ganxo per aferrar-se ben fort a la comarca

La realitat no és tan senzilla, perquè desmereixeríem la feinada que hi ha darrere cada vi i el criteri del consumidor, però aquesta mateixa profunditat del producte també és a l’etiqueta, al disseny exterior del vi, a la cara visible i bonica que té la funció de seduir la ment. La Carol es dedica a crear aquesta imatge per al vi, entre molts altres projectes que han nascut d’aquest germen. Quan va aterrar als sòls paleozoics del Priorat, aquesta tasca li va servir de ganxo per aferrar-se ben fort a la comarca, per començar-la a conèixer, per implicar-s’hi i, sobretot, per trobar-hi els recursos artístics amb què treballar.

Aquest extracte de la seva trajectòria, però, la Carol l’explica des d’un bon grapat de quilòmetres més avall de la Vilella. Ens hem trobat, a mig matí, un dissabte, a Ascó, a la riba de l’Ebre. S’hi celebra la Mostra d’Arts i Oficis, a la qual la Carol ha estat convidada per fer-hi un taller infantil d’estampació sobre teixits. D’aquests tallers, en què dona a conèixer aquesta tècnica que fa amb blocs, fa temps que n’imparteix, rondant per la demarcació. N’ha fet a Tortosa i a l’Arboç, gràcies a la iniciativa de l’Escola Nòmada que promou l’Escola per l’Art i la Cultura de la Diputació de Tarragona, amb la qual vol irradiar coneixement pel territori.

Avui, pel seu compte, li ha tocat baixar fins a Garcia i travessar el pas de l’Ase, Ebre amunt, fins a Ascó. El poble fa xup-xup, i ella té muntat el seu attrezzo a l’estret carrer Major, amb estampats sobre roba penjats amb un cordill a la façana d’una casa vella i unes quantes ampolles de vi amb dissenys seus sobre la taula, que ens criden l’atenció a tots dos.

Tots els vins són de la DO Montsant i la DOQ Priorat. Algunes ampolles, inclús, encara estan per obrir i són un tresor ben preuat per la qualitat d’allò que envasen, com un verdiell de Giol Porrera, DOQ Priorat, molt excepcional, perquè és un vi blanc d’una varietat autòctona recuperada. La Carol agafa una altra ampolla: Marge, un cupatge de garnatxa, carinyena, cabernet sauvignon, merlot i sirà fermentat durant dotze mesos en botes de roure francès i americà, del Celler de l’Encastell de Porrera. Aquesta ampolla és la més especial per a ella, perquè és dels primers dissenys que va fer per al món vitivinícola.

“Té molts anys”, diu, “però encara és molt vigent”. Tant al David Oliete, a l’objectiu, com a mi, a la ploma, ha estat l’ampolla que més ens ha atret, potser perquè, a més de tipografia, conté il·lustració. Entre les cinc lletres, dins seu i al voltant, hi ha plantes, flors, arbustos, alguna sargantana i una guineueta que s’ho mira tot des de sota, com si esperés el moment per caçar una presa. Això, recorda la Carol, com si expliqués una obvietat, és un marge, i és el que ella va voler reflectir.

Les etiquetes de les ampolles són la via estètica i conceptual per conèixer més els vins que amaguen a l’interior i, sobretot, la feina que porten darrere

Les ampolles són el camí que obre la Carol perquè la coneguem més, i alhora, segons explica, són la via estètica i conceptual per conèixer més els vins que amaguen a l’interior i, sobretot, la feina que porten darrere. La Carol agafa una altra ampolla ben especial, la del vi Mas d’en Caçador, un monovarietal de garnatxa negra, la tradicional del Priorat, que també és produït pel Celler de l’Encastell.

El tret més característic de l’ampolla és la seva tipografia. “És la típica de la primera dècada del segle XX, perquè les vinyes de les quals surt el raïm amb què es fa el vi van ser plantades l’any 1909. Aleshores, vaig decidir buscar una tipografia pròpia de l’època, condensada, per donar més profunditat a l’etiqueta”, explica la Carol. Les vinyes velles jauen en costers, i per expressar aquesta imatge, per enfortir la sensació de verticalitat, la Carol va vinclar el pes de les lletres cap a la dreta, tant a l’etiqueta com a la càpsula que cobreix el tap de suro. El millor que podem fer és no mirar de descriure l’ampolla i veure-la en imatge.

“Que un disseny no sigui una cosa estrictament estètica, sinó buscar un propòsit, una narrativa més endins de cada producte”

Per a la Carol, l’essencial d’un disseny com aquest, i de tots els que fa, és la profunditat. Necessita donar-los-la. “Que no sigui una cosa estrictament estètica, sinó buscar un propòsit, una narrativa més endins de cada producte, i transmetre-la de manera suggeridora i abstracta.” I la tipografia, en aquest sentit, per a ella, proposa “un debat d’absoluts, de relatius, de constants, de variables...”. Un element en què a simple vista no ens fixaríem, a parer seu, també serveix per llençar un debat a la societat.

Però, i això, li pregunto, tant el client que demana el disseny com el que el consumeix, fins a quin punt són sensibles per veure-ho i interpretar-ho sense la necessitat que algú els ho expliqui, com ara? Una ampolla, diu, i qualsevol disseny en general, afegeix sense dir-ho explícitament, “ha de ser capaç per si sola d’explicar una qualitat, una actitud, una manera de fer, la identitat del celler”.

En l’ampolla, s’hi ha de veure transmesa l’ànima de qui la hi dedica, els arguments del vi

En l’ampolla, s’hi ha de veure transmesa l’ànima de qui la hi dedica, els arguments del vi i l’ànima d’aquest mateix, per molt que aquesta, així com els mateixos dissenys, siguin sensibles a la subjectivitat de cada individu. És per això que creu que els artistes, en general, són importants, des d’aquest paper preceptor, a l’hora d’experimentar amb el llenguatge i de plantejar dubtes i debats, gairebé com una tasca de servei que defineix la funció d’aquests professionals.

I per elaborar aquest producte final que en completa un altre, cal conèixer aquesta ànima, aquesta feina, el camí des de plantar i collir fins a elaborar i fermentar, i totes les motivacions que fan de motor. La Carol ens explica el seu mètode de treball per fer-ho: “Primer, faig una entrevista al cellerista, per entendre on és, qui és… Després, normalment, anem a veure les finques. I també m’agrada, en el cas dels vins, fer un tast. He d’anar entrant en la seva història i, llavors, començo a definir conceptes i atributs que van associats al projecte. Això és la base, perquè m’he de plantejar si ho estic fent bé, tornar enrere si cal i no perdre de vista el punt d’origen”.

Un disseny és “una democràcia entre el client i tu, és un pacte, és un equilibri”

En aquest procés acurat de coneixement i interpretació, la Carol hi posa al servei la seva intuïció. Però, alhora, tot passa pel sedàs de l’acord entre client i dissenyadora, entre el que un ha transmès i l’altra ha sintetitzat, el pas necessari de la identificació, que és possible gràcies a la confiança brindada. Per això, ella creu que un disseny és “una democràcia entre el client i tu, és un pacte, és un equilibri” en què ella busca les oportunitats, i que poques vegades ha aportat una solució insatisfactòria, “perquè tots treballem amb el mateix enfocament”.

La Carol ha posat sobre la taula aquesta comparació com si l’hagués explicat moltes més vegades, molt segura del que diu i de com ho pensa. Quan ha deixat caure les paraules, ha admirat la meva reacció, interessat a entendre’n el perquè, i ha somrigut. Somriu fins i tot quan té els llavis ocupats a parlar, quan tanca les seves explicacions, entusiasmada pel que diu, com una manera d’acurtar distàncies. I quan una nova pregunta posa la clau al pany d’alguna porta de la seva biografia, passa plàcidament i subtil cap al record viu i present del passat que l’ha definit.

La vocació de la Carol per l’art i el disseny prové gairebé de fàbrica. De taller, més aviat

La vocació de la Carol per l’art i el disseny prové gairebé de fàbrica. De taller, més aviat. El seu avi i la seva mare tenien un negoci d’enquadernació a Gràcia. S’hi va passar la infància, remenant llibres, descobrint tipografies, olorant les pàgines i les tintes, atenent els clients al taulell i, fins i tot, dissenyant-los ella mateixa les cobertes. “Amb deu o dotze anys!”, exclama, “i tothom em feia cas, ho tenia tan clar que tothom em feia cas!”. Els recursos i l’ambient eren a casa, i de la mateixa manera que podria haver pres qualsevol altre camí, context familiar i interès espontani i genuí es van aliar.

Al taller, la Carol va fer les seves primeres il·lustracions, al costat, també, del seu pare, que per la influència del sogre es va dedicar a la botiga i, amb especial atenció, a restaurar llibres i a compondre la tipografia dels títols a mà. Tan endins era la sensibilitat, original i esculpida a casa, que el camí era clar, però amb un encreuament: Belles Arts o Disseny. No es va presentar a l’examen de Belles Arts i va acabar estudiant Disseny a Elisava, marcada pel seu avi. “Soc dissenyadora gràcies a ell”, diu.

El 2005 va conèixer el Xavier Vaqué, el seu company, i després d’anys rondant-los pel cap la idea de marxar a viure al Priorat, se n’hi van anar pels volts de 2010

El camí, més que començar, continuava. La Carol va rodar món. Va fer la beca Erasmus a Londres; va estudiar Estampació i Tintatge Artístic a la Llotja – Escola Superior de Disseny i Art de Barcelona, i es va especialitzar en cal·ligrafia, amb els mestres Keith i Amanda Adams, a París. El 2005 va conèixer el Xavier Vaqué, el seu company, fotògraf i artista visual, i després d’anys rondant-los pel cap la idea de marxar a viure al Priorat, on ell tenia vincles familiars, se n’hi van anar pels volts de 2010.

A Barcelona, la vida personal i professional que ha desenvolupat “hauria estat impossible de totes les maneres”

El Priorat ha estat el Born per a la Carol, la casa que l’acull en la seva maduresa personal, professional i artística. El medi que —ho diu així— s’han procurat ella i el Xavier per poder tenir recorregut. A Barcelona, la vida personal i professional que ha desenvolupat “hauria estat impossible de totes les maneres”. Sap què és ser dissenyadora gràfica jove i novella en una ciutat “on hi ha un dissenyador sota cada pedra que aixeques”, i on la competència és, per consegüent, tant o més ferotge: dissenyar per arribar a final de mes, sense més recorregut que aquest.

Encara avui dia, que puja a estudiar amb dos companys més del Camp a Barcelona, diu amb una veu aspra i forçada que “la fenya està fatal”. “És com una selva de pressupostos: has de passar per l’aro i ho fas”, recorda, colpida. I, amb tot, aquest context del sector a la capital s’inscriu en un de socioeconòmic que no és gaire més esperançador, que fa tremolar les garanties d’accés i manteniment d’unes condicions materials de vida que la facin digna, agradable i sostenible en el temps.

“Va arribar un moment que vaig veure que podia ser pobra igualment, però amb una mica més de qualitat de vida i felicitat”

En el passat, la Carol tenia clar on se situava, en el tòpic de la qualitat de vida i l’autorealització: “Pobra, però feliç”. Fins que els anys i l’experiència esquerden l’idealisme des de l’experiència més quotidiana i fan replantejar el repartiment de pesos a la balança: “Va arribar un moment que vaig veure que podia ser pobra igualment, però amb una mica més de qualitat de vida i felicitat”.

El Priorat va facilitar aquest canvi, econòmic i logístic. Menys despeses i un horitzó que va més enllà dels diners. Temps, qualitat de vida, guanyar-se-la amb dignitat per poder-la viure, i si treballant s’hi posa l’ànima i es gaudeix, millor encara. “Comprar-se el temps, que és el més important”, diu.

La Carol sent equilibri entre allò a què es dedica i el temps que hi inverteix. I el temps, diu, també el pot dedicar a viatjar, a inspirar-se i a generar-se espai per connectar d’una manera més deslligada de compromisos i més estimulant amb la seva vocació, per seguir-la descobrint, per seguir-se formant i coneixent, perquè aquesta pulsió, amb l’estona que fa que parlem, l’ha deixat ben clara.

Ja ho diu, que la sensació que el ritme de vida a la Vilella és més pausat és evident. Però, lluny d’enganyar-se a si mateixa, diu que “això depèn de cadascú”. I a ella, hi ha dies que li és igual on és: “Somio, dissenyo, no paro mai, no desconnecto... És una mica bèstia!”. 

La migració va catalitzar uns altres canvis, vitals, artístics, creatius, que buscava, però que no s’imaginava del tot

En qualsevol cas, al Priorat, la Carol també hi buscava temps i espai per poder “processar”. “Menys inputs.” I la migració va catalitzar uns altres canvis, vitals, artístics, creatius, que buscava, però que no s’imaginava del tot. Canviar de casa i d’entorn potser li ha permès evadir-se d’aquests estímuls que esmenta, però li n’ha obert moltíssims altres, que l’encisen, la fan créixer, la impregnen i l’orienten cap a nous projectes i maneres de fer.

El Priorat i la Vilella Baixa han esdevingut el seu refugi intel·lectual i artístic, també vital

La Carol parla amb passió de la comarca, i amb la perspectiva que li ofereix la dècada llarga que fa que és a la Vilella Baixa. Recorda la sensació que va sentir quan hi va arribar: “Molt espai, moltes coses a fer”. Per a ella, la comarca i el poble han esdevingut el seu refugi intel·lectual i artístic, també vital. Però no només un refugi on recloure’s, sinó també un món nou on treballar, perquè hi va trobar “tot un terreny molt bèstia per explorar en el disseny i la comunicació”.

La Carol va aterrar en un indret poc trepitjat per dissenyadors, que ha convertit en el seu escenari creatiu, el seu recurs, el seu objecte de treball

Va aterrar en un indret poc trepitjat per dissenyadors, que ha convertit en el seu escenari creatiu, el seu recurs, el seu objecte de treball. I mentrestant, no ha deixat de buscar eines. Inquieta, entusiasta, sensible. Per això, alhora que parla de la comarca com un espai poc penetrat des del disseny, també la concep, inconscientment, com un llenç en blanc on ha pogut dibuixar amb llibertat. De fet, és ben probable que aquest espai creatiu tingui relació amb el fet que la Carol senti, tal com comenta, que està fent un pas de ser dissenyadora a ser creadora, és a dir, d’oferir serveis professionals a divulgar, a proposar.

I què hi ha millor que això? Encaixar. Arribar a un lloc on qui hi viu i hi treballa busqui, precisament, això: persones dedicades a fer el que fa la Carol. Ella va aterrar al Priorat en el moment idoni, creu: “La gent del vi, que és amb qui vaig començar, buscaven dissenyadors a Tarragona i a Barcelona. I jo era una dissenyadora del perfil que buscaven, però aquí”. Es va trobar un espai on els projectes “són de tu a tu, familiars, supercuidats”, tal com li agraden. Aquest encaix amb les persones, els projectes, les idees, li ha permès descobrir paisatge i natura a través del disseny. La comarca en si mateixa. 

“L’entorn ho fa fàcil; el boca-orella funciona”

Mai li ha fet falta promocionar-se ni ensenyar el seu portafolis, a la Carol. Tot li ha arribat. El primer encàrrec que va tenir l’hi va fer la Gemma Peyrí, de l’allotjament rural familiar Mas Ardèvol de Porrera. Igual com ella mateixa, la Carol diu que la Gemma és molt inquieta, i que de seguida es van entendre i van connectar. Amb ella, com diria aquell, tot va començar. “«Qui t’ho ha fet, això?»: sempre he funcionat així, i així vaig entrar a Mas Sinen, a Poboleda, a qui faig totes les ampolles. L’entorn ho fa fàcil; el boca-orella funciona.”

Ser al Priorat, a més de ser al costat dels seus clients, dels qui la demanen, és també tenir la font al costat

Ser al Priorat, a més de ser al costat dels seus clients, dels qui la demanen, és també tenir la font al costat. A la Vilella, la Carol va dibuixar un mural en una paret del poble amb el seu nom per, “de manera superabstracta”, diu, explicar els valors del poble: “Explicava els valors del paisatge, com els rius, els dibuixos arquitectònics de les baranes que hi ha al poble, que és patrimoni, vaja… L’equilibri del poble amb l’espai natural”.

Perquè si una cosa és el Priorat, a més de vi, és paisatge. I totes dues coses no cal dir com n’estan, de lligades. Se n’encarreguen moltes persones, professionals, artistes, periodistes, escriptors amb coneixement de causa, d’explicar, amb un exemple tan clar com el del Priorat, què és el paisatge. El terreny on vivim i en què desenvolupem la nostra vida. L’espai que, com que hi som i necessitem viure i guanyar-nos la vida, antropitzem, i que és resultat d’això. Resultat d’això són els marges, els costers abancalats i els ceps a nord, sud, est i oest. I arran d’això, també, la nostra responsabilitat amb ell, perquè és sinònim de responsabilitat amb nosaltres mateixos, el nostre benestar i la nostra seguretat.

“El Priorat és una comarca que té una escala molt humana"

La Carol ens explica el seu punt de vista: “El Priorat és una comarca que té una escala molt humana. Això és un valor important. I tot i que és una comarca complicada quant a accessos, això no és un problema, sinó, potser, un avantatge”. A més, aprofita per, a parer seu, desmentir el fet que el teixit social sembli “disseminat i dispers”: és ben viu i organitzat. 

“Si no alimentem i cuidem el paisatge, tota la resta també se’n va, no té futur”

Però, en tot cas, la qüestió va per aquí: “Si no alimentem i cuidem el paisatge”, diu, tota la resta també se’n va, no té futur”. És per això que, al Priorat, hi ha els qui es dediquen al vi i els qui no saben que important és el seu paisatge. Ja ho diuen, que quan vens al Priorat, sigui a Siurana, a Ulldemolins, a les Vilelles o als pobles que són balcó de la Ribera, mentre fas turisme o mentre beus una copa de vi, consumeixes paisatge, per molt que aquesta paraula sigui tan odiosa, com si tot tingués un fons mercantilista.

És per aquesta noció tan profundament gravada en la consciència de territori que la Carol s’ha implicat en això tan abstracte que anomenem “el paisatge”, i que ella no treballa amb les mans i la suor, però sí amb les idees. Una de les primeres feines que va fer al Priorat, de fet, va ser una edició fotogràfica per al parc natural de Montsant, juntament amb el Xavier Vaqué, en què, deixant de banda l’hegemònica visió científica de les publicacions d’aquests àmbits, van fer una proposta més artística, romàntica i íntima. Així és com va conèixer tota la serra, símbol per a tants prioratins i habitants del Camp.

La Carol i el Xavier participen en la candidatura Prioritat, que demana que s’atorgui a la comarca la categoria de “paisatge cultural” en la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO

A més, la Carol i el Xavier participen en la candidatura Prioritat, que, des de la societat civil prioratina, demana que s’atorgui a la comarca la categoria de “paisatge cultural” en la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. La candidatura reivindica el mosaic agroforestal com a mostra de l’harmonització de la tradició agrària mediterrània de la comarca amb la innovació i la creativitat, com la que ella representa, i com la que és tan present en aquest territori enclotat entre Montsant i les serres prelitorals que la separen de la mar. 

“Si deixéssim que les coses passessin sense implicar-nos-hi, allò s’acabaria convertint en un Port Aventura”

La Carol creu que, sense aquesta implicació, “si deixéssim que les coses passessin sense implicar-nos-hi, allò s’acabaria convertint en un Port Aventura”. Els referents, com el vi, de casa, perquè són més bons. Com allò que diuen que, de vegades, la millor història a explicar és la pròpia, o la que és a la vora. A parer meu, la Carol ho ha fet, i ha confirmat això que diu, que s’està decantant cap al vessant artístic.

Amb la perspectiva que els gairebé quinze anys d’estada al Priorat li permeten obrir, i sense voluntat d’exagerar, recorda que, quan va arribar a la Vilella, hi havia menys vitalitat al poble. “No passava gairebé ningú pel carrer, era un Far West total”, diu, encara que ella i el Xavier, com a primers repobladors, van fer d’imant per a companys i coneguts. Creu que van fer de crida per a persones que tenien inquietuds similars i es van voler llençar a la piscina per venir a viure al poble, i això els ha anat bé, perquè “tenir un grup així, aquesta xarxa, és important per consolidar-te en un lloc”.

“Des que vaig arribar fins ara, la meva banda sonora ha canviat. Abans era una sonoritat entre natura i agricultura. Ara, són les rodes de les maletes”

I una micona sí que exagera, potser, amb això de la solitud i els estepicursors rodant. Però el que vol dir és que, “des que vaig arribar fins ara, la meva banda sonora ha canviat”. Anys enrere, sentia els ocells, els tractors que marxaven i tornaven, “una sonoritat entre natura i agricultura”. I ara, la banda sonora Vilella Baixa són les rodes de les maletes, i l’attrezzo, els Airbnb. El que té davant de casa, el que té al costat i el del carrer de sota. “I, t’ho juro”, diu, seriosa, mig escandalitzada i mig resignada, “soc dins de casa i ja sé quan venen. Sento l’obrir i tancar de les portes”.

La Carol va materialitzar aquesta realitat en forma d’una instal·lació artística en què reproduïa els sons dels ocells, d’avions i de maletes. La va mostrar a la festa dels Cantons Creatius, que se celebra al mateix poble el mes de juny. Volia dir que “el poble ha canviat un munt, que no té res a veure amb el de fa deu anys”, i a més d’això, fer aquesta reflexió li’n va portar una altra de més incòmoda, però lúcida i coherent.

“Allà on vas impactes, i veure-ho a casa teva et fa pensar en el teu impacte quan viatges, que t’has d’integrar al lloc on vas”

“En el fons, era una reflexió pròpia”, considera. “He viatjat molt. Austràlia, Nova Zelanda, el Japó... Molts llocs, molts llocs, i jo mateixa soc un Airbnb. Aleshores, em vaig adonar que l’impacte que estava rebent, l’havia creat jo en un altre lloc. I sense això, no me n’hauria adonat. Allà on vas impactes, i veure-ho a casa teva et fa pensar en el teu impacte quan viatges, que t’has d’integrar al lloc on vas.”

El projecte també apuntava directament cap a dins, cap al poble, per sembrar la llavor del debat sobre “com volem viure al poble, en què volem que es converteixi...”. I aquest, diu la Carol, “és un debat traslladable a la comarca, ja que les problemàtiques que tenim a cada poble solen ser prou compartides”.

El turisme, a parer seu, “ja està bé”. No hi té cap problema. Però creu que cal buscar una solució a la situació que viuen pobles com la Vilella, “buscar un equilibri”. Perquè mentre —ella mateixa ho diu— els oficis tenen futur a la comarca, perquè fan falta i “la feina surt per les orelles”, no hi ha cases on venir a viure.

“El turisme escup la gent que vol ocupar aquest espai de manera estable”

Profètica, si no fos perquè la realitat ja és fefaent i perquè la viu ben de prop, la Carol conclou que “el turisme escup la gent que vol ocupar aquest espai de manera estable”. Amb preus “ultracars” i sense accés a compra ni lloguer, “qui pot viure aquí?”, es pregunta desesperadament.

Ella hi ha arribat a temps i ha tingut els recursos materials per poder establir-se a la Vilella. I amb les seves ulleres de dissenyadora i artista posades, ens en parla, ens parla de la comarca i del que s’hi ha trobat, tant a fora com a dins. I tot, des d’aquestes ulleres, aquest filtre que cerca la manera, sempre subjectiva, però sempre guiada per uns criteris no només estètics, d’explicar-nos alguna cosa i generar-nos preguntes, nous coneixements i nous debats.

Tot deu ser perquè la Carol, tal com diu, és un cul inquiet i no sap acceptar el que és com és per defecte. Si més no, aquesta és la seva petja, diu. La voluntat d’intentar anar un pas més enllà com a premissa davant la desafecció per allò que ve preestablert; la necessitat, reconeix, de transformar-ho i fer-ho evolucionar. 

Com a mínim, aquesta vocació neix de la seva necessitat de trobar allò que se li fa més comprensible, i deriva en la intenció de compartir els problemes i les seves inquietuds amb més persones. Sent que dissenyar, fer art, pensar, proposar, és una necessitat. Ho té ben endins. 

“T’has de comprendre a tu per comprendre els altres; llavors és quan pots dir coses”

Li ha passat sempre, però ho ha identificat no fa gaire temps. Creu que “és difícil ser artista si tu mateixa no has pogut saber què et passa”. “T’has de comprendre a tu per comprendre els altres”, diu com a premissa. “Llavors és quan pots dir coses.” Ara ja sap per què fa les coses i ho pot dir ben tranquil·lament.

Nosaltres, després d’aquesta hora i escaig que hem passat sota l’ombra, que sembla que n’hagin estat tres, podem dir que sí, que la seva feina és ben útil. Ens n’ha donat motius de sobra. Ella, així com el David, creu que caldria apostar més per l’art i la cultura del Camp de Tarragona en avall, i fomentar-ho. Hi ha qualitat i riquesa a cabassos, diuen, convençuts, i hi ha persones i institucions, però manca l’aposta. 

Mentre no es materialitza l’esperança que s’escola entre la resignació, la Carol contribueix a estendre la cultura i l’art pels pobles de la demarcació, de la mà, com molts altres artistes, de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. Està disposada a obrir casa seva per acollir artistes que busquin un espai de concentració i inspiració; natura i paisatge, fonts de propostes artístiques que reflexionin sobre com ens hem de desenvolupar. Mentre no fa realitat aquest desig, la deixem que engresqui aquest grapat de nenes que té al davant, esperant fer-se els seus dibuixos sobre roba. Estampant vida als objectes per així brindar pel que ens envolta.