“El primer dia d’esplai vam anar al local i vam fer jocs de coneixença. Jo tenia moltíssima vergonya, no parlava amb ningú, m’estava en un raconet, i tot se’m feia una mica estrany. També perquè els monitors eren gent molt extravertida i jo era l’oposat. Tot i això, em van respectar molt el meu espai. La vergonya aquesta enorme em va costar una mica al principi, però al final del primer any em vaig començar a fer amic de la gent que hi anava”, recorda en Roger Bahí, monitor del Papu-Tisores de Llagostera.

“Saps què és un paputisores?”, em pregunta. “És el que a Barcelona en diuen una tisoreta, l’insecte. El logo del nostre esplai és aquest animal. Papu a Girona vol dir «insecte» i tots els grups d’edat es diuen com un insecte de nom compost: Saltamartins, Espiadimonis, Bufaforats, Escanyapolls... Jo vaig començar al grup de Bufaforats”, explica. En Roger és enginyer físic per la Universitat Politècnica de Catalunya. Nascut l’octubre de 1997, a casa seva es va criar en “ambient d’esplai” gràcies a la seva mare. Malauradament, ella va morir quan en Roger tenia onze anys i, just el curs següent, l’esplai es va creuar al seu camí.

“Va ser el mateix any que es va fundar el meu esplai. Fins llavors no n’hi havia, al meu poble. Jo era un nen molt tímid, molt. Em costaven molt les relacions socials i, per mi sol, no hi hauria entrat mai. Va ser la meva germana qui em va empènyer a entrar-hi. En un principi, m’hi vaig apuntar per tenir coses a fer en el temps lliure i per intentar relacionar-me amb altra gent. També va ser un lloc on airejar una mica el cap i distreure’m. Però el pas inicial no va ser per mi”, comenta en Roger. Què és el que et tirava enrere?

“En aquell moment, jo estava descobrint la meva sexualitat, i vaig descobrir que l’esplai era un espai molt segur on es parlava d’aquests temes lliurement”

“No encaixar, no saber socialitzar. Crec que l’entorn em va facilitar molt el fet d’estar còmode sent com jo era. En aquell moment, jo estava descobrint la meva sexualitat, i vaig descobrir que l’esplai era un espai molt segur on es parlava d’aquests temes lliurement. Potser va ser el primer espai que trobava on es podia parlar de ser homosexual sense cap mena de tabú. Això em va ajudar molt a obrir-me i a sentir-me còmode. Era el primer espai públic on es reconeixia aquest tipus de coses. Un espai segur. És el que té l’esplai: generar ambients còmodes i on poder-te desenvolupar lliurement com a persona i treballar les relacions socials des de les cures”, comença.

Abans de l’esplai no ho havies compartit amb ningú? “Gens ni mica. Ho portava molt per dins. Fins i tot, malgrat estar en un espai segur a l’esplai, em va costar molt socialitzar-ho. No ho vaig fer fins que vaig tenir quinze anys, a quart d’ESO. Això em va ajudar moltíssim a estar tranquil amb mi mateix. Em va costar molt exterioritzar-ho, fins i tot amb les persones més properes”, diu. I com et va ajudar l’esplai en aquest aspecte?

“Hi havia un monitor que era obertament homosexual. Se sabia que ho era, però ell no ho explicava. El fet de saber que ell ho era, a mi em va ajudar, i el fet de veure que era una persona normal, com la resta, i que no tenia cap problema, que era estimada, també”

“A l’esplai fèiem activitats que eren per parlar explícitament d’aquests temes, de la sexualitat. Hi havia un monitor que era obertament homosexual. Se sabia que ho era, però ell no ho explicava. El fet de saber que ell ho era, a mi em va ajudar, i el fet de veure que era una persona normal, com la resta, i que no tenia cap problema, que era estimada, també. El fet de tenir referents no només dins el col·lectiu, sinó referents que ho normalitzaven, aliats. Això, juntament amb la cultura que es creava a l’esplai, de respecte i de companyerisme, també em va ajudar.”

L’esplai es va convertir en un espai segur per a en Roger. Ja hi havia fet amics, i la timidesa havia anat quedant adormida en un racó. De la seva etapa com a nen se n’emporta moltíssimes coses; ell mateix ens ho explica: “Sentir-me part del grup. Sentiment de pertinença i de responsabilitat dins d’aquest grup. De companyerisme i respecte cap al medi ambient. L’excursionisme, una certa idea d’anar tranquil, de relativitzar els problemes. Crec que té a veure amb una filosofia de vida com tranquil·la, no cal ser el millor, competir... De veure la vida més des del col·lectiu i no des de l’individu”.

“Anar a l’esplai per a mi va suposar crear vincle, fer amistats fortes. A través de les colònies, les rutes..., vaig enfortir molt aquests vincles. L’esplai em va ajudar a aprendre a parlar amb persones que no coneixia, a perdre vergonya”

“Jo crec que l’esplai significa descobrir què és un vincle d’amistat de debò. Tenia molta dificultat per fer amics a l’escola, i els amics que tenia eren més aviat per afinitats acadèmiques. Anar a l’esplai per a mi va suposar crear vincle, fer amistats fortes. A través de les colònies, les rutes..., vaig enfortir molt aquests vincles. L’esplai em va ajudar a aprendre a parlar amb persones que no coneixia, a perdre vergonya. És molt important, sobretot per a una persona que és tímida. Per a la resta de persones que potser no ho han viscut, potser els costa empatitzar amb això, perquè sembla una tonteria des de fora, però internament es veu d’una manera molt intensa. Si et costa obrir-te, et fa vergonya parlar amb la gent... Crec que això és l’aprenentatge que em va ajudar més a sobreviure a l’institut. Jo era molt bo en els estudis, però les relacions socials em costaven molt. La meva felicitat depenia molt de la validació dels altres, i en això l’esplai també em va ajudar, a tranquil·litzar-me.”

Quan en Roger va arribar a primer de batxillerat, li van atorgar una beca per anar al Canadà a estudiar, prop de Vancouver. En aquell moment, tots els seus amics van començar a ser monitors, així que ell, un cop va haver tornat a terres catalanes, i ja a segon de batxillerat, s’hi va afegir. “Hem aconseguit augmentar l’edat per ser monitor als divuit”, m’explica. “Jo no tenia gaire clar què volia dir ser monitor. Com a infant, tenia bastant clar que seria monitor, però no sabia si entenia què volia dir ser monitor i la responsabilitat que comportava. Volia seguir amb aquell grup de gent a l’esplai, i el pas natural per no deixar de tenir contacte amb aquell ambient era aquest. Suposo que vaig seguir perquè els meus amics eren monitors. Crec que això va ser el que em va empènyer més inicialment, però, un cop vaig veure que bé que estava a dins l’equip, ja va estar!”

Quan l’esplai Papu-Tisores va començar a caminar, tenia una estructura més jerarquitzada. “Hi havia una junta que decidia a quin grup d’infants anaves i tu podies posar prioritats. Va coincidir que el meu primer any em van posar amb els joves, tot i que jo volia petits. En aquell moment no sabia ben bé com fer de monitor, i em deixava guiar bastant per tota la gent que tenia al voltant. Intentàvem fer coses divertides i que els vinguessin de gust, als nostres joves, sense tenir gaire en compte la vessant pedagògica.”

“Al curs de monitors, vaig descobrir que l’esplai també era un lloc on fer política en el sentit d’educar. També és una manera de fer política, això”

Però tot això va canviar quan en Roger va fer el curs de monitors. “Allà vaig descobrir que l’esplai també era un lloc on fer política en el sentit d’educar. També és una manera de fer política, això. A més, un cop vam decidir entrar a Esplac i que la resta de monitors s’anaven traient el carnet, vam començar a veure maneres de funcionar assembleàriament. Quan vaig fer el curs de monitors, vaig tenir un formador, el Rafa, que em va transmetre moltes coses. L’experiència amb ell va ser brutal”, explica. I no només això.

“El curs de monis em va donar molta consciència política, també personalment, i vaig sortir d’allà amb moltes idees. Coses que volia que canviessin a l’esplai”

“El curs de monis em va donar molta consciència política, també personalment, i vaig sortir d’allà amb moltes idees. Coses que volia que canviessin a l’esplai. Dinàmiques per implementar a les assemblees, de voler-ho fer tot molt bé, establint objectius a principi de curs, etc. Això ja ho fèiem una mica, perquè teníem una monitora molt formada, directora de l’esplai, i ella ens transmetia, però estava una mica sola. A mesura que la resta ens vam anar traient el carnet, vam anar incorporant això a la nostra manera de fer.”

I d’aquests processos personals es va passar al canvi col·lectiu. El Papu-Tisores anava posant estructura a l’esplai. “En el meu segon any com a monitor, es va decidir que l’esplai seria un lloc assembleari. Al principi, va ser una olla de grills, amb tots els rols de poder haguts i per haver”, diu rient. “Al llarg dels anys ens hem anat conscienciant políticament i hem anat creant un espai on tenim consciència sobre el gènere, el creixement, etc. Ha sigut una transició bastant suau.”

“Als infants més grans, intento que entenguin o que sàpiguen analitzar el món on vivim, fer-los entendre que no estan sols al món i que les seves accions tindran un impacte en les persones”

I la tasca amb els infants, com la plantegeu? “Als més grans, intento que entenguin o que sàpiguen analitzar el món on vivim, fer-los entendre que no estan sols al món i que les seves accions tindran un impacte en les persones i que, per tant, hem d’anar amb compte amb el que fem, no només amb les persones, sinó també amb el medi ambient. Una idea ecologista i feminista. També la importància del paper de les cures, de respectar-se els uns als altres... Amb els petits, la mateixa idea, però adaptada.”

En tota aquesta transmissió, el fet d’haver estat nen d’esplai creu que li ha aportat una altra perspectiva. “T’ajuda a ser menys adultocèntric i a tenir més empatia amb els infants, perquè tu t’hi has vist, allà, i et dona habilitats per tenir tacte i per estar posat dins la dinàmica.” D’aquesta manera, en Roger comparteix el sentit que té per a ell de transmetre valors i reflexions als seus grups.

“Quan surts de l’esplai, t’adones que hi ha gent amb molt poca sensibilitat, i penses: «Li hauria anat bé passar per l’esplai»”

“Crec que és important prendre consciència del que passa al món, perquè tenim molts privilegis. Quan surts de l’esplai, t’adones que hi ha gent amb molt poca sensibilitat, i penses: «Li hauria anat bé passar per l’esplai». Aprendre a comunicar-se amb la resta de persones i crear aquest entorn perquè els joves tinguin una via d’escapament com la que jo vaig tenir en el seu moment. Perquè puguin distanciar-se una mica de les seves preocupacions del món actual i de tot el que els envolta. Molts joves comuniquen problemes de salut mental, malestar, i crec que tenir un espai on poder-ho fer, i veure que tens gent que t’acceptarà i que et donarà suport, és molt important.”

“Fer esplai et dona la idea que les coses es poden canviar, que el món pot ser diferent, que hi ha una alternativa”

I continua: “Que la gent creixi internament, que sàpiguen desenvolupar-se com a persones completes, i felices, sense algunes de les preocupacions que el món actual intenta inculcar: has de seguir un camí concret a la vida, has de tenir parella, has de... Jo crec que fer-ho voluntàriament també és anar en contra de la idea del món capitalista. Fer esplai et dona la idea que les coses es poden canviar, que el món pot ser diferent, que hi ha una alternativa”.

Què ha significat el teu pas per l’esplai? Riu una mica, pensa i contesta: “Un creixement personal enorme, descobrir qui soc jo”

I per a tu, Roger, què ha significat el teu pas per l’esplai? Riu una mica, pensa i contesta: “Un creixement personal enorme, descobrir qui soc jo. M’ha ajudat a escollir quin tipus de vida vull en un futur i saber què em farà ser feliç, lluny de les preocupacions aquestes d’haver de ser una persona excel·lent. Abans estava molt ofuscat pels resultats acadèmics, i l’esplai m’ha ajudat a alliberar-me d’aquesta cosa. També aprendre a socialitzar, a tenir amics i a valorar molt més les relacions personals. M’estimo molt l’esplai”, diu.

Els campaments de 2022 són els seus últims. Em diu que volia acabar la seva etapa com a monitor l’any 2020, però que, amb la pandèmia, va aguantar uns mesos per poder-ho fer bé. Sent que marxa, perquè els seus amics ho estan fent i perquè nota que l’etapa s’acaba. “A colònies és on soc més jo, dels pocs moments que et sents lliure, on sento que puc ser jo i no tinc preocupacions de la feina, ni de relacions complicades. Em sento lliure. Quan vaig ser conscient que seria l’última vegada que ho viuria em vaig posar trist, però encaro el futur de la mà de l’associacionisme i segur que em puc posar en altres merders!”, diu amb humor. Segur que trobarà el seu camí, igual que ho ha fet al llarg de la seva vida.