Cada tarda, després de l’escola, l’Agustí pujava a la cabina del maquinista. El tren sortia del seu Puigcerdà natal i arribava fins a la Tor de Querol. Un trajecte de tan sols set minuts, suficients perquè els ulls de l’infant descobrissin un món que s’obria entre els raïls. Un indret on els paisatges canvien a cada estació, de les fulles molles de la tardor que s’enganxen a les vies a la passarel·la de neu i glaç de l’hivern, fins a l’esclat de flors primaveral que s’estén a banda i banda de la cabina. Meravellat, el nen també observava el maquinista, que, al capdavant del tren, traspuava felicitat per la seva feina, pel seu servei a la societat.

Amb tot això creix Agustí Muñoz Porta (1994), que des del 2017 és maquinista a Renfe. Tot i els seus bons records d’infància, en un inici ell no es prepara per a aquest ofici. Estudia una carrera universitària, però és amb la crisi econòmica que canvia de plans i decideix apostar pel món ferroviari. Tot això m’ho explica un matí de dilluns a l’estació de Sants de Barcelona, on ens trobem per embarcar-nos en un viatge rutinari que ens durà per l’R2 Sud fins a Vilanova i la Geltrú.

De l’Agustí res fa sospitar que sigui maquinista de tren. Tot i que, en realitat, com ha de ser un maquinista de tren? Ell és jove, modern, de figura esvelta i faccions fines i delicades. Amb una motxilleta negra recolzada a l’espatlla, més aviat podria semblar un passatger, no pas el maquinista. S’ha de dir que avui, per protocols de seguretat, no serà ell el conductor del tren. Tot i això, pujarem a cabina i, al costat del maquinista, m’explicarà tot el que es viu i se sent quan s’està al capdavant del comboi.

“Gairebé mai fem la mateixa ruta i horari, cada dia varia”, m’explica mentre esperem a l’andana. “Al matí, m’aixeco, faig el cafè i agafo la tablet per llegir tots els documents on et surten els horaris i els trens que has d’agafar. Pot ser que un dia comencis a les dues de la matinada i que, en canvi, l’endemà acabis a les dues de la matinada”, posa d’exemple. Avui ha tocat una línia que va cap al sud, però bé podríem estar anant a un indret molt diferent. És l’única manera, segons m’explica, per poder organitzar els més de 600 treballadors que hi ha en plantilla.

“Em fa l’efecte que, si no coneixes algú que treballi d’això, ni et passa pel cap fer-ho, i mira que és una feina molt agraïda. Jo no la canviaria per res”

I això que, de maquinistes, no en sobren. “Em fa l’efecte que, si no coneixes algú que treballi d’això, ni et passa pel cap fer-ho, i mira que és una feina molt agraïda. Jo no la canviaria per res”, em confessa el jove, que va estar més de nou mesos estudiant teoria i tres mesos fent pràctiques al tren.

El so de l’altaveu interromp la conversa: “Tren en direcció Vilanova i la Geltrú, via 10”. És el nostre. A pas lleuger ens situem a l’extrem de l’andana, on pararà el comboi del maquinista. Al costat dret, desenes de persones s’aproximen als vagons agafant bosses i maletes. Tots pujarem al mateix tren, però tots amb històries i objectius molt diferents.

L’Agustí puja a la cabina i saluda el conductor. És un tren de dos pisos que ha sortit de l’estació de França. Abans de posar-se en marxa, el maquinista li explica els detalls tècnics i les possibles avaries que es podrien tenir durant el recorregut. “Si li hagués fet el relleu, seria una informació molt important a saber”, m’explica l’Agustí. A partir d’aquí, el conductor es passarà la resta del viatge en silenci, atent a tots els elements de la ruta. Serà el jove qui posi la veu al que veuen els ulls del maquinista.

El tren es posa en marxa. Davant de la cabina, un túnel immens ple de vies i fileres de llums als extrems ens impulsa cap a l’exterior, que encara és lluny. Sembla com si el tren estigués abandonant la nau d’abastiment i hagués de sortir cap a l’espai sideral. “A la dreta hi ha la via de l’AVE, veus que és més ampla? I aquí seguim les vies que van cap a l’Hospitalet de Llobregat i Vilanova i la Geltrú. Cadascuna té els seus senyals corresponents i amb això nosaltres ens anem guiant”, m’explica l’Agustí.

“Si tenim cap incidència amb els senyals, ens posem en contacte amb els responsables de circulació i ells ens diuen la manera de guiar-nos”

Intento desxifrar els senyals, però la velocitat del tren no m’ho permet. Els meus ulls no hi estan acostumats. “Si tenim cap incidència amb els senyals, ens posem en contacte directe amb els responsables de circulació i ells ens diuen la manera de guiar-nos, amb indicacions escrites, on hi ha tots els passos a seguir”, m’assenyala la tablet que hi ha davant del maquinista.

Al cap de poc, el tren surt a l’exterior. Passem per uns murs plens de grafits, al damunt dels quals hi ha fileres d’edificis de l’Hospitalet. En un moment donat, com si fos un circuit de Scalextric, les vies es bifurquen en dos pisos diferents. El tren fa un canvi d’altura completament imperceptible. De fet, aquí dins tampoc es percep la sensació de tenir al darrere tota una cadena de combois plens de persones. És com si el maquinista viatgés sol i lleuger a través de les vies.

Propera parada: Bellvitge.

“Els maquinistes que, per qüestions familiars, sempre fan la mateixa ruta, són els que de vegades fins i tot reconeixen els passatgers que cada dia pugen a la mateixa hora”

Ens apropem a una andana ubicada a l’aire lliure. Desenes de persones esperen mirant en direcció a la cabina del maquinista, tot i que en realitat només veuen un tren que s’apropa, una maquinària sense ànima que avança cap a ells. És el conductor qui, en pocs segons, es pot fer una vaga idea de qui puja als combois. “Només els maquinistes que, per qüestions familiars, sempre fan la mateixa ruta, són els que de vegades fins i tot reconeixen els passatgers que cada dia pugen a la mateixa hora”, confessa l’Agustí.

Un cop ha aturat el tren, la seva tasca és observar pel retrovisor de la cabina si tots els passatgers han pogut pujar i baixar correctament. No pot distreure’s gaire, perquè és important complir els horaris establers. “Tot i que a les hores punta, com a primera hora del matí o cap a les cinc de la tarda, és gairebé impossible. Hi ha un munt de persones que volen pujar i baixar”, assegura.

Pip-pip-pip-pip. Les portes dels vagons es tanquen i continuen per una trama de vies que ara ja van sempre per l’exterior. És sorprenent com, amb el munt de possibilitats que hi ha per desviar-se del camí, el tren sempre sembla que avanci en una línia recta perfecta.

Passem pel polígon industrial del Prat de Llobregat. Als marges, garbuixos de fulles i canyes altes decoren el camí. Al damunt, les catenàries retallen el cel. Durant una bona estona, aquest és el paisatge monòton que es veu des de la cabina. “Amb el temps, acabes reconeixent els paisatges de totes les línies”, assegura l’Agustí.

“Amb el temps, acabes reconeixent els paisatges de totes les línies”

Propera parada: el Prat de Llobregat.

De la llum exterior, la cabina torna cap a un món de foscor i de rengleres de llums, com si tornéssim a la nau d’abastiment d’on neix tot. A l’andana no hi ha gaire gent, ja ha passat l’hora punta. “De vegades, a l’estiu, els trens que van per la costa van tan plens que passen cinc minuts i veus que la gent continua pujant i baixant del vagó. És quan penses: «Però com hi cap tot això, a dins?»”, riu el jove maquinista.

Sovint és en aquestes parades on, si el conductor té una urgència per anar al lavabo, aprofita per baixar un moment de la cabina i anar a l’estació. Ha de ser molt ràpid. És l’única manera de poder-hi anar, ja que a la cabina no hi ha lavabo. “Però normalment els trajectes de Rodalies duren una hora, podem aguantar”, continua rient.

Pip-pip-pip-pip. El tren es posa en marxa amb diligència. Tot va rodat, que diríem. Cap incidència, cap retard. Sense dubte, avui és un bon dia per agafar aquesta línia. Tampoc és una d’aquelles jornades en què hi ha estacions massificades de gent, com quan hi ha el Circuit de Montmeló. “Si es preveu una gran afluència de gent, posem un límit de velocitat durant certs trams, perquè si hi hagués qualsevol incidència, el tren tingués més temps de reacció i evités una desgràcia”, explica l’Agustí, que confessa que la seva sensació de responsabilitat envers els viatgers és molt gran: “Si sé que he de fer un servei a les tres de la matinada, ja sé que no he de sortir de festa ni fer un sopar copiós. M’he de trobar bé”.

“Si sé que he de fer un servei a les tres de la matinada, ja sé que no he de sortir de festa ni fer un sopar copiós. M’he de trobar bé”

Des de la cabina es veu el món, però el món no et veu a tu. Tampoc et comuniques gaire amb l’exterior, més enllà dels senyals de la via i les indicacions que van sortint a la pantalla. Tot i això, quan dos trens es creuen, els maquinistes sempre se saluden. Tant se val si es coneixen o no, cosa difícil amb la rotació de la plantilla a les diferents vies. La salutació és breu, bàsica, però forma part del seu dia a dia.

Propera parada: Viladecans.

“Sempre vas focalitzat mirant la via, el quadre de comandament i la catenària, vigilant que no hi hagi cap cosa estranya”

Des de fa una estona, el paisatge és monòton: polígons industrials, camps i marges plens de fulles i canyes altes. Pregunto a l’Agustí si durant la conducció els maquinistes tenen temps de pensar gaire en les seves coses o en la vida en general. Però de seguida em fa baixar a la Terra. Això no és com anar de passatger, que et pots posar música i pensar en les teves cabòries. “Sempre vas focalitzat mirant la via, el quadre de comandament i la catenària, vigilant que no hi hagi cap cosa estranya”, apunta. És veritat que entre parada i parada no hi ha gaire temps per cavil·lar. “Entre que has d’anar frenant amb temps i observar que no hi hagi cap incidència...”, continua.

“Hi ha molta gent que travessa sense mirar, però també n’hi ha d’altres que s’hi tiren”

El tren està parat a l’estació, el conductor observa atent la pujada i baixada de viatgers. Tot és més aviat rutinari. És clar que no cada dia és així. De vegades sí que hi ha alguna incidència: “Les més típiques són les que estan relacionades amb alarmes que s’activen, temes de senyalització, problemes elèctrics, vandalisme, incidents mèdics a bord o atropellaments”. “Hi ha molta gent que travessa sense mirar, però també n’hi ha d’altres que s’hi tiren”, lamenta l’Agustí, que mai ho ha patit mentre estava de servei, però sí un cop que tornava de fer un torn. “Els passatgers no ho noten tant, però si en saps ja notes que aquell soroll i aquell moviment no són normals”, explica mentre el tren es posa en marxa.

Aviat arribarem a la zona més costanera de la via. El paisatge comença a ser cada vegada més bonic. “De vegades t’has de llevar a les tres de la matinada per començar i et fa molta mandra, però clar, després ets a la cabina i veus la sortida de sol mentre et prens el cafè, i per a mi això no té preu”, confessa. “I, si no hi ha hagut cap problema, al final del dia penses: «Ostres, quina meravella»”, somriu.

“De vegades t’has de llevar a les tres de la matinada i et fa molta mandra, però després ets a la cabina i veus la sortida de sol mentre et prens el cafè, i per a mi això no té preu”

Propera parada: Gavà.

Ens aproximem a l’estació i l’Agustí m’explica que, quan ets maquinista, has de tenir molt en compte què és una estació i què és un baixador. “Per als viatgers la diferència és mínima, perquè no deixa de ser una andana on el tren para. Però, en relació amb la circulació, un baixador és una andana col·locada enmig de l’estructura; en canvi, entrar a una estació ja és una mica més complex, perquè t’han de donar un senyal d’entrada, com si fos un semàfor d’un cotxe, i també has de vigilar més amb el senyal de sortida”, m’explica.

L’Agustí viu l’ofici amb passió, i avui està sent una bona jornada. “Fa molt bon dia. Quan hi ha boira o pluges intenses has de vigilar més i controlar que no fallin els circuits elèctrics, o tota mena d’afectacions. En dies així sobretot redueixes molt la velocitat, sempre va la seguretat per davant de tot”, apunta.

Pip-pip-pip-pip. Passem de llarg l’andana i els viatgers que han baixat del tren. Una munió de vides que s’entrecreuen als combois i a les estacions. Vides que el maquinista només pot arribar a intuir a través dels retrovisors. És clar que també hi ha moments en què el conductor pot interactuar amb els vianants que esperen que passi el tren, com una distracció dominical més. “De vegades, quan passes pel costat del passeig de Badalona, hi veus molts pares i avis amb nens que esperen que passi el tren per saludar-lo. A mi em fa molta gràcia, perquè recordo que jo també vaig ser aquest nen. Només que els saludis de tornada o que els pitis ja és una satisfacció, la de pensar que aquell dia ja has fet feliç un nen”, somriu.

“Quan passes pel costat del passeig de Badalona, hi veus molts pares i avis amb nens que esperen que passi el tren per saludar-lo. A mi em fa molta gràcia, perquè recordo que jo també vaig ser aquest nen”

Com és que els trens agraden tant als nens?, ens preguntem. “El tren és una màquina terrenal, no cal desplaçar-se gaire per veure’l. A molta gent els agraden els avions, però per veure’ls bé ja és més complicat, has d’anar al Prat. Amb el tren vas a qualsevol estació i ja el veus”, reflexiona el maquinista, que explica que a Renfe moltes famílies porten generacions treballant-hi.

Propera parada: Castelldefels.

“Aquí les actuacions requereixen que es facin a l’acte. Quan tens una incidència, has de saber reaccionar, perquè no tens gaire marge”

Des del quadre de comandament, l’ampli finestral de la cabina sembla com la pantalla d’un videojoc, on vas passant diferents nivells. “De fet, quan fas pràctiques ja s’utilitzen simuladors artificials”, apunta l’Agustí. Com que no ens estem trobant cap incidència, li comento que, en el fons, sembla molt relaxant la seva feina. Ell dubta uns segons. Sí i no. “És una feina que és «ara i ara», no és allò que dius: «Ja ho faré després». No, aquí les actuacions requereixen que es facin a l’acte. Per això, quan tens una incidència has de saber reaccionar, perquè no tens gaire marge. Has d’agafar, sortir i atacar el problema”, relata.

Pip-pip-pip-pip. Les parades són ràpides, o com a mínim això és el que sembla des de la cabina, on els retrovisors són la peça clau del maquinista. Un cop comencem a circular, el tren avança cap als túnels del Garraf. El mar es comença a veure per la banda esquerra. “Per mi això és com un balcó: ara un balcó davant del mar, altres dies un balcó davant la muntanya... Vas canviant, i això és distret. Arriba un punt que estàs relaxat i tot; és centrar-se en el present i disfrutar”, confessa.

“Per mi això és com un balcó: ara un balcó davant del mar, altres dies un balcó davant la muntanya... Vas canviant, i això és distret”

I del mar, entrem a la foscor. Una successió de túnels excavats a la pedra que evoquen temps molt passats, com si entréssim a una mina del Far West, ens engoleix durant una bona estona. Ara llum, ara foscor, ara trossets de blau intens a la banda esquerra, ara parets de pedra fetes a pic i pala. És la porta d’entrada cap al Garraf, indret somniat per a molts estiuejants i passatgers que esperen pacients dins del tren.

Propera parada: Garraf.

Mentre ens apropem a l’andana, l’Agustí m’explica un secret: “Entre els maquinistes compartim un document que es diu «Ruta gastronòmica», i allà hi anem apuntant llocs que recomanem per anar a menjar. Hi ha restaurants de tot arreu: Ripoll, Garraf...”, diu divertit. Al fons a banda dreta, es veuen alguns banyistes. “De vegades, quan fa aquella calor d’estiu que estàs a quaranta graus treballant i veus tota aquella gent a la platja, penses: «Quina enveja!». Fa bastant mal”, riu.

Pip-pip-pip-pip. El tren es torna a endinsar als túnels del Garraf, que semblen no acabar mai. Recordo quan he anat de passatgera en aquesta mateixa línia, i la percepció era molt diferent. Com a viatjant, només tens temps de veure ràpides successions de llum i foscor, però des de la perspectiva del maquinista, al davant teu es desplega tot un conglomerat de petits túnels que entren i surten de la roca i un recorregut estret que més aviat sembla un joc per a nens, un parc infantil.

Propera parada: Sitges.

Poc després de sortir dels túnels, ja es veu la turística vila de Sitges. En aquesta estació hi baixarà molta gent. Això fa que el maquinista hagi d’estar més atent. “A més, l’estació fa contracorba, és a dir que visualment no es pot veure el final del tren”, m’explica l’Agustí. Per això, davant de la cabina hi ha unes pantalles de vídeo en què es pot observar el tren des de diferents angles. “Tot i això, de vegades has de baixar per veure-ho millor. L’important és que no es quedi ningú a ròssec”, matisa.

“Sempre és de companyerisme anar a la cua del tren per si cal informar o donar un cop de mà al conductor”

Tenir algú de confiança a la cua del tren sempre és un valor afegit per al maquinista. “Normalment, no hi ha ningú, però de vegades, si hi viatja algun maquinista que torna de fer un torn o es dirigeix a alguna estació, sempre és de companyerisme anar a la cua per si cal informar o donar un cop de mà al conductor”, confessa l’Agustí.

“De vegades t’endús algun ensurt, perquè pites i pites i veus que no s’aparten... De microinfarts, que en dic jo, ens n’enduem molts”

Pip-pip-pip-pip. Ens aproximem a una de les zones més boniques de la via, el tram que ens durà fins a la destinació final, a Vilanova i la Geltrú. No només es veu el mar, sinó que, molt a prop dels raïls, es desplega tota una ruta de senderisme bastant popular durant els caps de setmana. “El problema és que molta gent deixa el cotxe aparcat a la part de la carretera i després ha de creuar les vies. També hi ha gent que es despista o que, amb el reflex del sol, no les veu. De vegades t’endús algun ensurt, perquè pites i pites i veus que no s’aparten... De microinfarts, que en dic jo, ens n’enduem molts”, explica.

Propera parada: Vilanova i la Geltrú. Final de trajecte.

Abans d’arribar a l’estació, que és de les més grans de tot el recorregut, el maquinista ha d’esperar que li comuniquin la via on ha d’aturar-se. Aviat s’esvairà la màgia del tren i haurem de baixar a l’andana. Una màgia que, segons l’Agustí, ha canviat molt en els últims anys. “Abans hi havia aquest concepte del viatge, de comunicar-te amb la gent, de llegir i de veure el paisatge. Aquell moment teu de desconnexió mental. Avui dia això ja no passa, la gent va mirant les tablets i els mòbils”, lamenta.

“Abans hi havia aquest concepte del viatge, de comunicar-te amb la gent, de llegir i de veure el paisatge. Avui dia això ja no passa, la gent va mirant les tablets i els mòbils”

I mentre el tren s’atura a l’andana i els viatgers comencen a baixar, l’Agustí es queda uns minuts més a la cabina, acabant d’assaborir el viatge que acabem de fer. Tot i que encara farà molts més serveis a la seva vida, sempre tindrà a dins aquell record màgic de quan era petit i viatjava de Puigcerdà a la Tor de Querol. Set minuts en què observava com el paisatge i les estacions se li desplegaven, com una pel·lícula, davant dels ulls. I el maquinista, al costat, somreia orgullós de la seva feina.