“La fotografia té la capacitat, la màgia, d’activar l’inconscient i revelar coses que una mateixa no pot saber que hi són fins que no les veu en una imatge. De vegades, em revela què estic vivint en un determinat moment”, diu d’entrada ella. Fa ben pocs minuts que som en una petita masia restaurada situada enmig d’Altafulla, ben a prop del seu castell, arrecerats i coberts del bat de sol que cau a primera hora de la tarda d’un maig calorós sobre la gran era que tenim al davant. Ens hi espera ella: l’Elisenda Fontarnau (Barcelona, 1975), fotògrafa, artista, estilista, decoradora, publicista, de tot… I autònoma, que no és poc.

L’Elisenda ha fet tot això i més. Ha estat molt temps darrere l’objectiu de la càmera. Retrats, fotografia per a alimentació, per a interiorisme, per a moda… Des de 2020, any en què va venir a viure a Altafulla, treballa com a professora al Centre Universitari d’Arts i Disseny BAU de Barcelona, on fa classes de fotografia. Per a ella, la fotografia és una mescla de tècnica i creativitat. Ensenya i aprèn de totes dues. És el seu llenguatge, el que més li agrada, diu, per comunicar-se, però també com una eina per treballar des de l’autoconeixement. I ara, precisament, entre tot això que fa i ha fet, està descobrint aquest vessant terapèutic que pot tenir la fotografia.

Si la capacitat introspectiva i conscienciadora de la fotografia es trasllada a un espai social reduït i de companyia, a parer de l’Elisenda, “té un poder enorme”

Si aquesta capacitat introspectiva i conscienciadora es trasllada a un espai social reduït i de companyia, a parer de l’Elisenda, “té un poder enorme”. Ja sigui per treballar les emocions col·lectivament o per entrar-hi en contacte i gestionar-les de manera individual. “Perquè les tenim amb nosaltres tota l’estona”, recorda. I això, lligar la fotografia i les emocions, és el que, avui, per segona setmana consecutiva, l’Elisenda ha vingut a fer en aquesta borda de parets de pedra arrebossades, la Pallissa de l’Era del Senyor, propietat de l’Ajuntament d’Altafulla.

L’Elisenda també fa tallers. S’hi llença. Ella és un dels professionals que fan viure els altres. Surten al carrer per teixir una altra xarxa. Itinerants per tota la demarcació de Tarragona. D’aquí cap allà: és el projecte de l’Escola Nòmada de l’Escola per l’Art i la Cultura de la Diputació de Tarragona. Apareixen com punts humans. Fan brotar una geografia creadora, artística, cultural, patrimonial, de coneixement, de comunicació, cap als altres i cap a tots. Per això ella diu que fer tallers ho sent com una exteriorització d’allò en què últimament s’ha format i, alhora, com una continuació del seu recorregut professional. Treballa la creativitat des del que anomena “la fotografia d’emocions”, que lliga aquest vessant de la fotografia amb el treball de descobriment personal i amb la identificació i l’expressió d’emocions. 

“La fotografia d’emocions és una eina per canalitzar, treballar, projectar qüestions personals, i també col·lectives”

“La fotografia d’emocions és una eina per canalitzar, treballar, projectar qüestions personals, i també col·lectives”, explica l’Elisenda. S’inspira en l’anomenada “fotografia terapèutica”, un concepte ja encunyat històricament que etiqueta la teoria posada en pràctica que la fotografia és una bona eina de connexió amb l’inconscient, de comunicació i de descobriment personal. Això pot generar efectes positius, com una millor comunicació o més felicitat. Destaca, però, que això no és sinònim de teràpia. Ella hi va. Però al taller no en fa, perquè no espera fer-ne, però, sobretot, perquè té clar que no té els coneixements suficients ni és la seva disciplina.

El taller ofereix un espai per identificar i reconèixer emocions des de la pràctica de fer fotografies o d’observar-ne, basant-se en la tècnica per centrar-se en el vessant creatiu

El taller, més aviat, ofereix un espai per identificar i reconèixer emocions des de la pràctica de fer fotografies o d’observar-ne, basant-se en la tècnica per centrar-se en el vessant creatiu. L’important són les emocions i el procés creatiu que posa les persones en contacte, i per això l’Elisenda cuida molt l’espai, perquè puguin sorgir i viure’s. Per a ella, el taller és una barreja entre la consciència; el treball personal enfocat, en especial, a les emocions, i, finalment, la col·lectivitat que s’hi crea.

Ja ho diu, ella: és divendres a la tarda i cadascú arriba amb les seves coses del dia a dia. Per això, quan arriben els diferents talleristes, un grapat de set o vuit persones, passen una estona activant els cossos. Amb música suau, en silenci, amb l’olor càlida del palo santo que l’Elisenda ha encès, exerciten el cos desacomplexadament per acomodar-se ells mateixos, fer-ho amb l’espai i per entrar en contacte amb la resta del grup.

Aquesta és una manera de començar, d’alliberar tensions, que prové de la inquietud de l’Elisenda. Ha estudiat el keep moving, una proposta artística de mestres seves com Mercedes Boronat o Ainhoa Valle. Es tracta d’un mètode per treballar la creativitat a través del moviment del cos, no només des de la ment. “No hi pensem com a eina, però la fem servir tota l’estona i no ens n’adonem, moltes vegades. És un tema molt subjectiu, però t’apropa molt al cos. És descobrir-se d’una altra manera”, explica l’Elisenda.

Aquest ritual permet al grup endinsar-se en la proposta que van obrir la setmana passada. Els talleristes venien al taller, la primera setmana, inquiets i interessats per saber ben bé què hi farien. Tractar, buscar, trobar, descobrir les emocions a través de la fotografia. I d’aquella primera sessió, de manera espontània, de l’intercanvi entre tots els talleristes i l’Elisenda com a preceptora, però com una més, en va sorgir una primera idea de treball, uns primers deures per a la setmana, un procés creatiu autònom.

Al llarg de la setmana, els talleristes han buscat la tendresa a través de la fotografia. En total, onze fotos i un autoretrat; una manera, potser, de conèixer-se millor? “Han activat la mirada fotogràfica”, ens explicava l’Elisenda abans no comencessin aquest segon taller amb l’exercici corporal. La tendresa, per a ells, és l’aigua del mar acariciant la sorra colrada pel sol. Un jardí, la calma d’una migdiada, el fill menut dormint amb cara d’angelet. També unes buguenvíl·lees.

En el procés creatiu, la tendresa és a tot arreu. Viure-la ho és tot: pensar-la, imaginar-se-la, buscar-la o trobar-se-la, retratar-la amb l’objectiu i mirar-se-la

Per a cadascun, la tendresa és un moment, una persona, un espai i una situació diferent. Però en el procés, la tendresa és a tot arreu. Viure-la ho és tot: pensar-la, imaginar-se-la, buscar-la o trobar-se-la, retratar-la amb l’objectiu i mirar-se-la. Amb l’objectiu de fer servir l’objectiu de la càmera, però, sobretot, de mirar-se-la amb els ulls. Perquè és aquí on hi ha la fotografia, en el fons.

Per a tots els talleristes, aquesta emoció és viscuda, en aquesta experiència, des d’una actitud conscient de cerca, de mirada sensible, de criteri estètic, però també emocional, de manera més o menys inconscient. Tant des d’aquesta predisposició a trobar l’emoció en ells mateixos i en el seu entorn com en l’espontaneïtat de topar-hi allà on no se l’espera i de veure com l’inconscient juga i treballa.

Buscar la tendresa amb la mirada en tots aquests espais i individus és, en si mateix, trobar i experimentar la tendresa, tal com diu l’Elisenda. El concepte es converteix en continent de sensacions a les quals donem paraula per mirar d’entendre-les o fer-nos-les pròpies i properes, com si no sabéssim que d’on ve la tendresa és de nosaltres mateixos, de la nostra interpretació.

La tendresa també és present en el procés creatiu, i en les dificultats que aquest implica

Així doncs, com també destaca l’Elisenda, la tendresa també és present en el procés creatiu, i en les dificultats que aquest implica. Després de l’exercici de moviment corporal inicial, els talleristes i l’Elisenda s’han assegut en rotllana per explicar alguns detalls i anècdotes de l’exercici creatiu, i com tot plegat els ha fet sentir. 

A punt de deixar-los a tots lliures per sentir i expressar-se, sense la nostra mirada escodrinyadora a sobre, hem sentit experiències que explicaven, com ara la dificultat per trobar el que buscaven, el que s’imaginaven que trobarien, el que han acabat trobant… 

Alhora, però, el mateix procés creatiu ha portat inquietuds amb la gestió del temps, a més de les emocions, i, inclús, dubtes i problemes tècnics. Alguns patien per imprimir les fotografies, i preferien no mostrar-les. Un altre company creia que havia perdut les fotografies i, més tard, hem pogut descobrir que eren en una altra targeta.

“Si se t’esborren totes les fotos, ja estàs entrant en contacte amb una frustració enorme. Queda’t amb això, que també existeix, i transita-ho”

Això mateix, diu l’Elisenda, ja és estar en contacte amb les emocions. Creu que ha estat interessant la gestió emocional del moment en col·lectiu, quan encara érem dins el taller, mentre tot just començava. “Si estem treballant fotografia i emocions i se t’esborren totes les fotos, ja estàs entrant en contacte amb una frustració enorme. Doncs queda’t amb això, que també existeix, i transita-ho. «Què puc fer amb això?» Gestionar la càmera i les emocions al mateix temps.”

Després de les breus exposicions de cada tallerista, sense intercanviar gaires paraules, tots han compartit les seves fotografies col·locant-les sobre una taula, amb llibertat per posar-les com volguessin. Tots dos moments els han viscut presents, però silents, concentrats en l’observació i predisposats a sentir.

Aquest espai i aquesta actitud, a parer de l’Elisenda, faciliten la presa de consciència de l’experiència del moment, de l’aquí i l’ara

Tant l’observació com els sentiments que els provocava han anat per dins. Tot plegat, aquest espai i aquesta actitud, a parer de l’Elisenda, facilita la presa de consciència de l’experiència del moment, de l’aquí i l’ara, ja sigui el contacte amb les imatges i el que transmeten, els pensaments que activen o les coses abans ignorades que fan descobrir.

Tot això, l’Elisenda ens ho explica un cop ha acabat el taller, amb el sol més baix, que s’amaga rere els turonets que toquen el mar, allà on s’aixeca el castell de Tamarit. Hem vist marxar els talleristes assossegats, somrients. Una ha sortit contenta i, més amb l’expressió que amb les paraules, ha mostrat com la satisfà i l’alleuja aquesta estona.

Ara, la tenim amb l’Elisenda per poder aprofundir en el taller, en la relació de la fotografia i les emocions i d’aquesta amb les paraules. Perquè aquest taller deslliga prou la relació mitjancera de les paraules amb les emocions que sentim i la seva transmissió, però alhora la genera. 

Per a l’Elisenda, la fotografia és com la poesia. “Que utilitza la llengua igualment, però amb mètode, tècnica, que aporta una informació nova i diferent”

La fotografia, un altre llenguatge, transporta els qui ho proven a les emocions. Però hi continuen presents, el llenguatge verbal, les paraules? Per a l’Elisenda —que també ha estudiat programació neurolingüística, és a dir, com utilitzem la llengua i donem forma a la realitat amb ella—, és cert que s’hi pot posar paraules, i que la fotografia no apel·la tant als sentits com el menjar, que posa com a exemple, però les imatges generen sensacions i emocions que van més enllà de les paraules. “És com la poesia, no?”, pregunta retòricament. “Que utilitzes la llengua igualment, però hi ha mètode, tècnica, que aporta una informació nova i diferent.”

En el cas de les fotos, ni tan sols s’usa les paraules per fer-ne; sí per descriure-les, però sempre com a mediació d’allò que no en té i que és als ulls, a la ment, al cor. És a dir, com a eina, però alhora com a límit que la fotografia transgredeix. El tòpic ho diu: val més una imatge que mil paraules. O, com a mínim, la fotografia arriba allà on les paraules no poden.

El taller de l’Elisenda, com comentava quan ens hem trobat abans de començar-lo, forma part de la seva formació, de la seva inquietud i del seu treball conscient, també el terapèutic. El taller de l’Elisenda és fotografia, moviment i mirada gestàltica. No pas teràpia, no pas teràpia Gestalt, que ella segueix, sinó “aplicar la mirada gestàltica”. 

Ella agafa les bases pròpies de la teràpia Gestalt, i el que aporta a la seva rutina, per definir i orientar el taller: “Ser presents, generar la consciència de l’aquí i l’ara. No anar-te’n a abans o després. Ni a la setmana passada. Això és responsabilitzar-me d’això i em fa passar a l’acció. Per sostenir-ho, per fer una bona gestió emocional del que m’està passant, i també per poder-ho comunicar a l’altre si ho necessito”.

“Quan una tallerista ha mirat les fotos de les seves companyes, s’ha adonat que la tendresa és en molts altres llocs que no havia vist”

Això, comenta, també és així en relació amb el grup. “Poder tenir aquesta mirada d’estar en contacte amb el que m’està passant a mi i estar oberta a veure què li està passant a l’altre”, comenta l’Elisenda, que posa un exemple d’una noia del taller. “Deia que quan ha mirat les fotos de les seves companyes s’ha adonat que la tendresa és en molts altres llocs que no havia vist. Per una banda, a ella se li ha obert una mirada nova; per l’altra, ha pogut veure l’altre a través de les seves fotos.” 

Això és el que li agrada a l’Elisenda, i així ho porta al seu taller. Aquests fonaments personals amb què mira de viure “amb més consciència, amb més pau, més calma i més serenitat”. “Menys pressa”, afegeix, que això “ens passa a tots una mica”. El seu taller és una reivindicació vital, i també vol reivindicar la lentitud. “Per observar, per estar una estona davant les imatges, per tancar les coses que vius, per parlar l’estona que faci falta... Sense presses.” I així com “la gent surt d’aquí pausada, amb una mica més de pau”, nosaltres dos també ho fem quan el color posta de sol ha fet lloc al tel blau grisenc que deixa caure la nit.