“Aquí fan el cafè amb llet com a mi m’agrada!”, exclama amb veu ronca i contundent la Carmel·la Planell i Lluís (1956, Barcelona). Li han portat una tassa blanca. Sembla de porcellana, però no ho podria assegurar. Té dos terrossos de sucre a un costat del recipient, encara que no els consumirà. L’agafa amb determinació i agraeix al Raul, un dels cambrers del Cafè de l’Òpera, que ens hagi deixat pujar al pis de dalt. Abans que arribés la Carmel·la ens havia dit que no hi podíem accedir, que estava reservat per a l’hora de sopar. Però quan ella s’ha apropat a la barra, amb les ulleres de sol que no es treu ni dins del local, el cabell gris escrupolosament crespat i el vermell remarcant els llavis prims, ha explicat que era amiga de la propietària, Rosa Dòria –difunta el 2018–, que és clienta habitual, i que volia anar a la part de dalt. “La llum és molt millor i hi haurà molt menys xivarri!”, remarca.

En Raul dubtava, s’ho ha pensat, però la Carmel·la ha insistit. Després d’uns minuts de tensió hem aconseguit pujar les escales de marbre i hem arribat a la part prohibida del cafè inaugurat el 1929. Al pis de sota veiem miralls gravats en àcid amb figures femenines i elements de la natura. En les reformes del local el 1992 es van descobrir pintures vuitcentistes just darrere dels miralls. Sorpresa. Eren un secret amagat. I és que l’edifici és del segle XIX, encara que el Cafè de l’Òpera s’inaugurés el segle XX. Quan ho descobreix la Rosa Dòria decideix conservar els miralls perquè considera que són part de l’essència del local. El secret es torna a amagar.

“Jo vaig de negre sempre. Fa més de 40 anys que m’identifica, d’ençà que porto Ray Ban”, descriu. Quatre dècades sense canvis. Com el Cafè de l’Òpera

Vestida de negre i amb pas ferm, la Carmel·la s’asseu a prop de la finestra. “Aquí tindràs bona llum, oi, reina?”, li pregunta a la Sira, la fotògrafa, que assenteix amb discreció. “Jo vaig de negre sempre, perquè és la suma de tots els colors. Fa més de 40 anys que m’identifica, d’ençà que porto Ray Ban”, descriu amb orgull. 40 anys amb el mateix estil. Quatre dècades sense canvis. Com el Cafè de l’Òpera. Mirem al voltant i, tant a dalt com a baix, l’estètica modernista dels anys 30 continua intacta. Un cop asseguda, la Carmel·la dona un cop d’ull a la Rambla, que es veu des del seu seient. Just davant hi ha el restaurant Aromas de Istanbul. Encara que ara sigui un bufet lliure, l’arquitectura i la façana conserven l’essència de l’American Soda, un dels bars més mítics de Barcelona del segle XX, conegut pels seus miralls, la calidesa de la fusta, dels licors i de les dones dibuixades a les parets.

“L’American Soda era un punt de referència d’ambients molt plurals, des de la bohèmia barcelonina fins al món estudiantil, a més de gent de l’antic Raval o Barri xino”

“La gent es trobava dins del reflex dels miralls”, explica la fotògrafa i antiga veïna del carrer més famós de la capital catalana. “Era una herència del pas del modernisme a l’art deco. Un punt de referència d’ambients molt plurals, des de la bohèmia barcelonina fins al món estudiantil, a més de gent de l’antic Raval o Barri Xino”, comenta. Ara, però, majoritàriament hi ha turistes. En aquest sentit, l’antiga propietària del cafè, Rosa Dòria, afirmava en una entrevista que, en els darrers anys, la clientela era sobretot estrangera. “El Cafè de l’Òpera és un reflex de la Rambla”, sentenciava. Els temps canvien, i així ho fan les ciutats i les cames que la caminen.

Encara que l’American Soda s'ha convertit en Aromas de Istanbul, la Carmel·la s'aferra al passat, com si repetint el seu nom el bar pogués ressuscitar. Com si, tancant molt fort els ulls, el pintor Ramon Casas i el pintor, escriptor i dramaturg Santiago Rusiñol apareguessin de cop i volta pujant la Rambla en tàndem mentre ens saluden aixecant-se el barret i abaixant el cap. Com si així es despertés la Rambla canalla i combativa de les fotografies de Joan Colom i Colita, que retrataven les prostitutes veïnes, les manifestacions LGBTIQ liderades per diversos activistes, entre ells el pintor, anarquista i activista andalús José Pérez Ocaña, i els nens abraçant les mares, que anaven carregades amb bosses plenes d’aliments del mercat de la Boqueria.

Acollida per Barcelona

“Per a una persona que venia d’Igualada, Barcelona era... fiuu! Un despertar”

Tot i néixer al Clot i viure la infantesa a Igualada, la Carmel·la té tots els records de la joventut vinculats a la Rambla, i descriu amb precisió els locals que freqüentava. També els que no. “El Cafè de l’Òpera no era un lloc d’accés universal de la gent jove, ni de bon tros! Era el lloc més aburgesat”, rememora mentre gesticula amb les mans decorades amb cinc anells. Arriba amb 18 anys a Barcelona per estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona (UB), tot i que en aquella època l’estudi del català s’incloïa a les llengües hispàniques. “De 55 dones que fèiem el batxillerat elemental a les monges d’Igualada, vam acabar el superior 19, i només nou vam baixar a fer carrera”, ressalta. Un cop finalitzada aquesta formació, esdevé una de les primeres professores de català dels funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat des de 1979. Mentre exerceix com a professora, estudia Història a la mateixa a la UB, que acaba el 1984. És allà on fa els amics més propers i amb els quals descobrirà la nit a la capital catalana. “Per a una persona que venia d’Igualada, Barcelona era... fiuu! Un despertar”, apunta xiulant.

La Carmel·la és com en Martí Jordana, professor de fonètica que intenta que la Roseta Fernandes, una florista que treballa a la Rambla, inculta i de baixa extracció social, es transformi en una dona delicada i educada

“Tant anàvem al Marsella com al Pastís. Als anys 60, en canvi, la gent anava a ballar al Villa Rosa. Allà potser hi trobaves parella per ballar. Unes podien ser prostitutes i altres simplement clientes que anaven al bar per trobar un ballador. El ballador anava allà i triava la floreta”, remarca aixecant el dit índex, com si estigués fent classes d’història a una alumna. Per un moment em sento dins de la versió teatral de Pigmalió, escrita per Joan Oliver el 1957. La Carmel·la és com en Martí Jordana, professor de fonètica que intenta que la Roseta Fernandes, una florista que treballa a la Rambla, inculta i de baixa extracció social, es transformi en una dona delicada i educada. En aquesta conversa, sento que la Carmel·la m’intenta ensenyar tot allò que desconec del passeig més famós de Barcelona. Com una professora exigent, explica que el Villa Rosa es va convertir en un cafè cantante, un establiment d’oci on, a més a més d’oferir els serveis propis d’un cafè, també es duien a terme tota mena d’espectacles, sobretot relacionats amb el cant i el flamenc. Per aquell escenari hi van passar El Guiza, un bailaor de Jerez que fusionava el folklore rus amb la buleria, el bailaor José de la Vega, la ballarina Leonor María, el bailaor Eduardo Cansino i el guitarrista Miguel Borrull. Música, ball i alegria feien honor al nom del local.

“Al Molino hi anaven ‘senyors de casa bien’ que vivien a la Bonanova i baixaven al carrer del Nou de la Rambla d’amagat la dona”

Ara bé, per a la Carmel·la, el Villa Rosa no va arribar mai a la categoria de la Bodega Bohemia (1920-1998), un espai de cant de cuplet que va ser un dels epicentres de la burgesia intel·lectual barcelonina. “Allò per a mi era un patrimoni. A l’entrada de la Bodega Bohemia ja hi havia un rètol on deia ‘Donde los artistas nacen’”, descriu mentre s’obre de mans i braços. “Naixien amb 60, 70 i 80 anys!”, exclama elevant la veu. Mentre ho recorda, reviu l’esperit del pintor surrealista Salvador Dalí i el de la seva musa i dona, la Gala, la veu de Sara Montiel, i també el gris de Carmen Franco i el seu marit, el ministre Manuel Fraga. A la Bodega Bohemia, com a la Rambla, hi cabia tothom. En canvi, on la Carmel·la no anava mai era a El Molino “Al Molino anaven senyors de casa bien que vivien a la Bonanova, i baixaven al carrer del Nou de la Rambla [carrer del Conde del Asalto en època franquista] d’amagat de la dona”, explica amb picardia. La mateixa picardia amb la qual cantaven les cupletistes catalanes Raquel Meller, Núria Feliu i Mary Santpere, dones amb vestits llargs de teles delicades, collars de perles i barrets amb plomes imponents.

Un pis al cor de la ciutat

Abans d’instal·lar-se a Barcelona, impulsada sobretot pel seu pare, que era un fervent lector, un apassionat de la llengua catalana i “un d’aquells republicans de convicció que arrossegava les seves frustracions pròpies d’una persona que no ha pogut estudiar”, la Carmel·la ja tenia un vincle amb la capital catalana a causa d’una amiga de la família: la padrina, que es deia Carme Prat i que tenia una bona posició social. La Carme Prat no tenia cap relació de sang amb la Carmel·la Planell, sinó que era molt amiga del germà del seu pare, l’oncle Amadeu Planell, que vivia a Barcelona. L’oncle de la fotògrafa, que també era el seu padrí, havia estat un violinista que tocava en diferents locals, alguns privats, i va ser allà on es va conèixer amb la padrina Carme, que es va fer molt propera a l’oncle Amadeu i a la seva dona. I va ser a partir d’aquesta relació que la Carme es va convertir en la padrina de la fotògrafa. “El fet només de baixar a Barcelona a celebrar el Nadal, i el dia de Mare de Déu de Carme, ja era una festa”, remarca. Cada Nadal, la família de la Carmel·la baixava fins al carrer de Petritxol 14 amb un be d’Igualada, “que era molt bo perquè era de ramaderia pròpia”, i tornaven a casa plens de pastissos, licors i diverses “exquisideses”. I és que la padrina Carme tenia una pastisseria i saló de te al carrer de Petritxol, La Antigua Mallorquina, just a sota del pis, fet que impregnava d’olor dolça qualsevol que entrés a casa seva.

“Per a mi, la Rambla és el carrer Major de Barcelona”

Quan inicia la carrera d’Història i comença guanyar-se la vida com a professora no viu a la Rambla, sinó que es compra un pis a Numància amb Infanta Carlota, a les Corts, on s’hi instal·la amb la seva parella. Però als anys 80 se’l ven perquè la padrina, que tenia un gran patrimoni immobiliari, li ofereix, a molt bon preu, un pis a la Rambla. I la fotògrafa igualadina l’accepta. A ella sempre li ha agradat viure al cor de la ciutat. “De petita vivia davant de la plaça de la Creu, després vaig passar a viure al carrer de l’Argent número 3, al rovell de l’ou d’Igualada”, explica mentre el vermell de les ungles repassa la seva memòria. “I, per a mi, la Rambla és el carrer Major de Barcelona”, sentencia. I com era, el pis? “Tenia 200 metres quadrats. Una part la van vendre a una família d’Igualada i l’altra me la vaig quedar jo. I la filla d’aquesta senyora gran que era d’Igualada, justament avui és la Teresa Figueres que treballa a Catalunya Ràdio”, apunta amb les celles aixecades.

“Maragall ens va regalar la mirada al mar, però Barcelona es va convertir en una font d’oferta turística”

La Carmel·la viurà al cor de la capital catalana fins al 2002. “Jo em considero una exiliada de Barcelona. El 2002 marxo perquè no puc més”, confessa amb dramatisme. Amb l’alcaldia de Pasqual Maragall, l’orientació de la Rambla canvia. “Maragall ens va regalar la mirada al mar, però Barcelona es va convertir en una font d’oferta turística i, a partir d’aquí, començo a ser víctima de la massificació turística”, denuncia. “Gairebé de casa meva a la Boqueria no hi arribava. Trigava 20 minuts”, recorda amb amargor.

A més a més de la dificultat d’anar a comprar al mercat que tenia més proper perquè sempre estava ple, la Carmel·la es considerava una mare gran. En Marcel tenia quatre anys quan decideix marxar del carrer més cèntric de la ciutat. “Tenia uns balcons aquí a la Rambla que són molt macos, però l’aparador que li presentava al meu fill era una circulació de personal que era patètic”, relata. I quin és, aquest personal patètic, segons la Carmel·la? Les “pobres treballadores sexuals senegaleses”, les persones sensellar i els nens magrebins. “Eren la gran xacra d’aquell moment. Tota una colla de magrebins que vivien a la cantonada, se situaven estratègicament. Ells no es criden, es xiulen. Uns xiulets terriblement llargs. Es posaven a les cantonades per atracar turistes”, expressa. “Tots aquests comportaments humans, perquè venen de la raça humana, degradaven la Rambla d’una manera monstruosa”, sentencia.

Les declaracions de la Carmel·la són tan complexes i ambivalents com la Rambla: mentre que ella és una gran defensora de la Barcelona que no es ven al turisme, qüestiona el comportament d’algunes persones que, d’una manera o altra, fan del carrer més famós de la capital catalana, i la ciutat en si, un lloc plural, divers i amb la heterogeneïtat d’una gran ciutat. Escriptors com Terenci Moix, Maruja Torres, i Manuel Vázquez Montalbán han descrit amb paraules aquesta diversitat, en la qual hi han transitat personalitats tan dispars com la soprano Montserrat Caballé i la Mònica del Raval, la famosa prostituta d’ulls i llavis escandalosos. Un carrer que ha suportat l’incendi d’un dels seus grans emblemes, el Gran Teatre del Liceu, que va tenir lloc el 1994, així com la posterior reconstrucció i la seva corrupció. Un carrer que ha sagnat amb l’atemptat perpetrat per Daesh l’agost del 2017, que va causar 15 morts i 13 ferits. Un carrer que, malgrat els entrebancs, preserva la seva identitat. Una identitat canviant, forta, plural.

Un carrer sense veïns

La Carmel·la, que sempre havia estat vinculada a l’associació de veïns i comerciants Amics de la Rambla com a vocal de cultura, i encara n’és membre, feia temps que denunciava la poca presència veïnal. “Les Rambles no eren només patrimoni arquitectònic, sinó que també eren patrimoni humà, perquè hi vivíem molts veïns”, remarca. “Una ciutat sense veïns es queda com Venècia: un museu, un parc temàtic”, denuncia. Ella està a favor de la iniciativa Les Rambles Projecte Cooperatiu, que és la proposta de l’equip kmZero guanyadora del Concurs Internacional convocat per l’Ajuntament de Barcelona per dinamitzar i remodelar el carrer. “Si finalment l’Ajuntament de Barcelona el tira endavant –tal com s’hi havia compromès a la passada legislatura– pot ser un projecte magnífic”, considera. Ara, segons ella, “no s’han tingut prou en compte als veïns”. “A mi no se’m va dir res. Jo encara soc titular d’aquesta casa”, protesta.

És una activista contra tot allò xaró. “No pot ser que convidi a tanta ‘cutreria’. No s’ha solucionat el problema de les punyeteres botigues de souvenirs: no representen ni a la Rambla, ni a Barcelona, ni a Catalunya, ni amb prou feines a l’estat espanyol”

La Carmel·la, a més de ser fotògrafa i professora, també és una activista contra les botigues de souvenirs i contra tot allò xaró. “No pot ser que convidi a tanta cutreria. No s’ha solucionat el problema de les punyeteres botigues de souvenirs: no representen ni la Rambla, ni Barcelona, ni Catalunya, ni amb prou feines l’estat espanyol. A l’estat espanyol no el representen només les gitanes i les panderetes i els toros. Afortunadament també és moltes més coses”, remarca. Quant a l’hoteleria, la Carmel·la defensa els hotels i combat els pisos turístics i la cuina de productes congelats i microones. “Només pensar que a casa meva hi ha la Baguetina Catalana...” diu tocant-se el pit. “Jo no he menjat mai en una terrassa de la Rambla”, assegura. “Els únics llocs que donen categoria a una ciutat són els hotels i alguns establiments emblemàtics. Els hotels amb classe sempre llustren una ciutat. Les ciutats han de tenir hotels, hostals, pensions, albergs, però no pisos turístics. Ni un. Aquesta circulació lliure de personal pels edificis dels veïns no pot ser. Perquè els pisos turístics no els està controlant l’Ajuntament”, denuncia.

“La Rambla està plena de persones non-grates. No ho dic amb connotacions racistes, ho dic perquè no pot ser que la Rambla sigui la parada i fonda de gent de mal viure i d’accions delictives”

“Com a un carrer normal no posaries dues perruqueries a tocar, i en tot cas intentaries que cada una tingués un reclam diferencial, singular, que l’identifiqués, aquí també hauries de crear espais en els quals se’ls exigeix determinada categoria. Ens queda l’Escribà, com a establiment de qualitat”, argumenta. A més a més dels comerços, la professora també voldria canviar la gent del carrer més concorregut de Barcelona. “La Rambla està plena de persones non-grates. No ho dic amb connotacions racistes, ho dic perquè no pot ser que la Rambla sigui la parada i fonda permanent de gent de
mal viure i d’accions delictives, a més dels sense sostre. La indigència se l’ha d’educar perquè hi ha espais per viure. Jo ja sé que cap persona sense llar es vol sentir marcada i pautada per un horari. Doncs mira, jo com a ciutadana no puc pintar el meu balcó d’un color que no sigui el negre. Ser ciutadans ens obliga a uns comportaments, a fer front a uns impostos i a tenir resposta cívica que també contribuirà a fer la ciutat més humana”, argumenta amb vehemència.

“Per què el negre i no el blanc?”, li pregunto quan em defensa el negre com el seu color. “Primera: perquè blanc s’embruta de forma majúscula i, d’altra banda, el blanc, com a fotògrafa em fa pensar que és massa lluminós: no permet crear contrastos tan potents com pot crear el negre al costat d’altres colors”, desenvolupa. Aquesta elecció encaixa: una dona que passa d’un color a l’altre. Et pot tractar amb tendresa com, de cop, dir-te el que pensa sense filtre. Tota ella és un contrast. Com la Rambla: un carrer on conviuen desenes d’opinions, de cultures, de pells i d’històries. Tota ella és un contrast. Un blanc i negre constant. I és per això que la Rambla acull tothom. Pensi com pensi. Sigui del color que sigui.