Tots recordem Joan Gamper. Fundador, president i jugador del primer Barça. És la cara visible d’aquell grup d’aficionats al football que van crear un club que es convertiria en una institució. Amb ell, van fundar el club i van compartir equip dos germans, els Pearsons. William i John. Aquest últim, tintorer de fil de professió, lligat a l’empresa Fabra i Coats, estiuejava en una masia senyorial que es va fer construir entre Torelló i Sant Vicenç de Torelló, a la finca de Joanet de Pujols. És una casa inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, de tres pisos, coberta amb dos vessants i engalanada, a la façana, amb alguns arcs carpanells que la fan especial. Som aquí més d’un segle després perquè hi hem quedat amb un dels seus propietaris, el Pep Llach (Torelló, 1981), ramader, pagès i tècnic agrícola autònom.

La seva família també té molta història. Com a mínim, fa set generacions que la família paterna viu i treballa a pagès, i la materna, la família Casals, va fundar algunes indústries històriques d’Osona i el Ripollès. En el moment de la unió entre els fills de les dues famílies —els seus pares, el Josep i la Maria—, la família de la mare els va comprar la casa i quinze hectàrees que l’envolten com a regal de noces. Però no hi han viscut mai.

Fa trenta anys, a Torelló hi havia més de cinquanta petits pagesos, i ara només en queden tres

El Pep i el seu germà, el Quico, van néixer a les Gambires, una finca d’unes quantes hectàrees més de terreny situada a l’altre costat de Torelló, en direcció sud, a la vora del Ter, que uns centenars de metres més amunt recull les aigües del Ges. Allà, la família hi ha viscut sempre i hi han nascut els nebots del Pep. I al bell mig d’aquells prats verds i ondulats, travessats per camins i caminets, el seu pare es va dedicar tota la vida a criar i engreixar vaques de muntanya que venia a la indústria càrnia. La indústria convencional, que controla gairebé tota la producció càrnia del país en mans de poques empreses, i que s’alimentava de petits pagesos com els molts que abans hi havia a Torelló i que ara ja no hi són. Fa trenta anys, n’eren més de cinquanta, i ara només en queden tres.

“El sector primari ja saps com està… Morint a passos agegantats. Almenys el petit pagès, obligat a créixer i créixer i amb el poc marge de benefici que, o tens per volum, o simplement no tens”

El pare ja els deia, al Pep i al Quico, que “això del tractor” no tenia gaire futur. No volia que es dediquessin al mateix que ell. La granja de casa se n’anava pel pedregar. “El sector primari ja saps com està… Morint a passos agegantats”, explica el Pep. “Almenys el petit pagès, obligat a créixer i créixer i amb el poc marge de benefici que, o tens per volum, o simplement no tens. La gran indústria funciona com un tro”, continua. Tant ell com el Quico treballaven a l’Administració: un, com a tècnic al Consorci de la Vall del Ges, Orís i el Bisaura; l’altre, al Departament d’Agricultura, a Ripoll. Havien marxat a estudiar a Girona i a Barcelona a principis del segle XXI, quan havien fet els divuit, i massa sovint havien de dedicar part del sou a cobrir els forats que hi havia a la granja que portava el pare sol, sense la mare, que va morir el 2005.

Anys enrere, i encara avui dia, es buscava fer quilos. El Pep explica que, a la granja, buscaven fer un animal que fes el màxim de quilos possible en el mínim temps possible perquè sortís cap a la indústria. “Engreix ràpid, sense que a nosaltres ens importés com quedava la carn i com vivia l’animal. Les races tant et feien; no buscaves qualitat, perquè la indústria tampoc te la paga”, afegeix. La indústria i l’intermediari els venien els vedells petits per a engreixar-los i quan ells els compraven eren el millor que podien comprar. Però quan tornava la indústria a comprar-los els animals, “eren la merda més grossa que et podies tirar a la cara”.

“El mètode comercial de la indústria convencional té els pagesos agafats pels ous, perquè els animals són éssers vius que s’alimenten i no es poden estocar”

“Abans els animals eren una meravella i ara són una merda?”, es pregunta retòricament, frustrat, descrivint el que considera que és un mètode comercial que, “en el fons, té els pagesos agafats pels ous, perquè els animals són éssers vius que s’alimenten i no es poden estocar”, i no hi ha altra opció que vendre’ls al preu establert, per injust que sigui. Abans de reconvertir el negoci familiar, havien estat venent la vedella a menys de la meitat del preu final que tenia al mercat, a un preu que era 1,79 euros inferior al cost de producció. El “senyor intermediari”, que només assumia despeses de transport, cap risc ni cap feina productiva ni reproductiva, s’emportava més d’un euro i mig per cada quilo d’un animal de 400 quilos. I ells, mentrestant, vivien amb el marge de tres cèntims, que obtenien de la subvenció que rebien d’1,82 euros per cada quilo de carn. Si calia arreglar alguna avaria o cobrir despeses de manteniment, calia gratar-se la butxaca.

“O s’apostava per casa o es tancava…”, recorda el Pep. Aquest era el dilema, i van decidir apostar per casa. Així va néixer el que després d’un temps de planificació del projecte seria El Rebost de les Gambires, el negoci de producció agroalimentària, transformació i venda directa que des del 2013 és el projecte vital dels dos germans. El 2015 van acabar les obres, van abandonar gairebé completament la producció convencional i van començar a reduir caps de bestiar. I si havien d’apostar-hi, ho havien de fer apostant, diu ell, fent valer la redundància, per vendre la seva pròpia vedella. Fent un producte que consideren diferent.

I, per tant, resol el Pep, havien de fer una botiga, que van obrir el 2016. La botiga on ens ha rebut, ubicada als baixos de Joanet de Pujols, allargada, eixerida i plena de finestrals. Un espai acollidor, el nucli sobre el qual tota la resta gira, i que s’alimenta d’allò que s’elabora a la rebotiga i a l’obrador, on transformen i preparen tot el que veiem a la botiga. Precisament, avui és dimarts, dia d’elaboració, dia d’arrencada de màquines, i també de preparació de comandes, i a mesura que anem tombant pels diferents espais de la botiga, es va omplint de més productes que hi posa l’Anna, una de les treballadores del negoci.

El Pep i el Quico van tornar a casa, en van tornar a fer el seu cosmos i van convertir les Gambires i Joanet de Pujols en un espai de treball, producció i venda

El Pep i el Quico van tornar a casa, en van tornar a fer el seu cosmos i van convertir les Gambires i Joanet de Pujols en un espai de treball, producció i venda, de batalla diària, de creixement i de pensament, molt pensament. Amb la transformació de la granja de casa en El Rebost de les Gambires, el Pep i el Quico han donat forma a una mentalitat i una manera de fer transformadores i en evolució constant. I, en paral·lel, a còpia d’hores de llargues i incomptables converses a taula amb el pare, han aconseguit que ell, un peó de l’entramat superproduccionista de la indústria càrnia convencional, entengui el canvi que els seus fills proposen, encara que sovint digui que li faran esclatar el cap.

“Hem vist una cosa que no ens agrada i l’hem decidit canviar perquè no hi veiem futur”

“La nostra visió és senzilla”, planteja el Pep: “Hem vist una cosa que no ens agrada i l’hem decidit canviar perquè no hi veiem futur”. L’aprenentatge, explica, ha estat més aviat sobre com no fer les coses. De vegades, se sap més com no es volen fer les coses que no pas com es volen fer. “Aprens més del que no vols que d’allò que vols”, afegeix, encara que fa l’efecte, potser gràcies a la facilitat que ofereix el fet de no veure les coses des de l’experiència directa, que sí que saben, realment, el que volen.

Perquè la decisió va ser clara, tal com la parafraseja el Pep: “Ho hem de canviar tot”. Tenir en compte el contrapunt i la manera de fer tradicionals que els oferia el pare, però buscar un camí alternatiu a un model que consideraven caduc. Girar-ho quant a la producció, crear la botiga amb la intenció meditada que fos l’espai amb què i des del qual tancar el cercle: produir, transformar i vendre, i fer-ho cuidant la terra i els animals i els clients, els veïns de Torelló, Sant Vicenç, Sant Pere, i els de Sant Hipòlit de Voltregà i Sant Quirze de Besora, i inclús els de Vic o Manlleu; que la botiga fos un resultat. Un lloc on vendre el resultat de la feina feta. Més feina que en la producció convencional en què treballava el pare, encara que no pas menys patiment. Però també un resultat més visible, més directe, real i per a ells. I també, sempre pensant-hi, per als clients que esperaven tenir i satisfer.

La filosofia: “Mai collar el productor”. Perquè no es volen convertir en el que els va fer arribar on són ara

I aquesta ha estat, precisament, la filosofia que segueixen amb els productors a qui compren els productes que ells no produeixen. Han transformat els seus espais de vida i treball, però també l’explotació, ampliant-la per oferir més productes, com pollastre, porc, conill, xai, ous, preparats i elaborats com tota mena d’embotits, alguns dels quals tenen a la venda i moltíssims d’altres al rebost que hi ha amagat a la botiga, on s’asseca penjat tot allò que es ven per Nadal, l’època de més vendes. Veien clar que no tenia sentit obrir una botiga on només es pogués comprar un bistec de vedella. Però també sabien que tot el que no podien produir però que volien vendre ho comprarien com més a prop millor i a un preu just, per difícil que fos. La filosofia: “Mai collar el productor”. Perquè no es volen convertir en el que els va fer arribar on són ara. Perquè no volien sotmetre productors com ells a les pràctiques que ells patien.

Per al Pep, les relacions amb els altres productors, en què ell té el rol de client, són relacions que van més enllà d’aquests papers, així com amb els clients. Es tracta d’anar fent xarxa, sempre en gerundi

El Pep es pregunta si potser té poca ambició comercial, però la pregunta porta amb si mateixa la resposta. Per a ell, les relacions amb els altres productors, en què ell té el rol de client, són relacions que van més enllà d’aquests papers, així com amb els clients. Es tracta d’anar fent xarxa, sempre en gerundi. Anar coneixent gent i anar treballant cada vegada amb més consciència, realimentant les voluntats entre totes aquelles persones amb qui comparteix petits racons i intercanvis del negoci. Com la confraria de pescadors de Roses; com la cooperativa de Móra d’Ebre, on compra les taronges i mandarines; com la de la Selva del Camp, on compra l’oli i les avellanes, o com els productors de pomes de Biolord, a la vall del Lord.

N’anem parlant mentre pugem al totterreny del Pep i travessem Torelló per anar a les Gambires. No sé en quin moment hi entrem, després d’uns minuts, perquè l’extensió dels prats m’és desconeguda —més d’una quarantena d’hectàrees, explica el Pep. Però em crida l’atenció el codonyer que hi ha a l’entrada de l’ampli espai de la finca on hi ha la granja i les cases: la del Pep, la del Quico i la família i la del pare. A la vora del codonyer hi ha un corral mòbil per a les gallines, que també pasturen. Aquí tots els animals pasturen i comparteixen pastura, excepte els porcs, que per llei no poden. Com més, millor, perquè encara han de venir els conills i els xais. El pensament també és això. No només aplicat a la venda i les relacions comercials, també a la producció. Ja ho diu el Pep, poc després que baixem del cotxe: malgrat l’ambient silenciós i bucòlic que es respira al bell mig dels camps que acaben tots al punt neuràlgic que és la casa, aquí el ritme de vida i de treball és ben intens i atrafegat. Ho és més amb una granja de 80 porcs i 60 vaques que són cuidats individualment, que si hi hagués 600 caps de bestiar i la granja fos automatitzada.

El futur és, més aviat, un horitzó desagradable o amenaçador, que imposa consciència i fa caminar pel present amb peus de plom

Passegem per la finca, i mentre el Pep m’ensenya la granja, els animals i les seves particularitats, parlem de present. I, com al llarg de tota la conversa, ell es recolza en el passat per extreure’n comparacions que li permetin analitzar els canvis i treure conclusions del que fa actualment. El futur és, més aviat, un horitzó desagradable o amenaçador, que imposa consciència i fa caminar pel present amb peus de plom. És per això que els animals ho pasturen tot, d’una manera conscient i organitzada. “Perquè hem llegit en determinats llocs que queden seixanta collites. Seixanta anys. Globalment. Perquè, a banda del canvi climàtic, hem exhaurit i empobrit el sòl”, alerta.

El Pep no és gaire amic de posar noms bonics a les coses que fa, però fa el que s’anomena agricultura regenerativa. Potser, en coses com aquesta, que toquen terra, que no són idèntiques en dos llocs, una definició teòrica es queda curta i petita, i val molt més la pena que ens ho ensenyi. Agricultura regenerativa? El Pep i el Quico volen canviar el paradigma. I què vol dir això? Reordenar les prioritats perquè el medi en què es treballa, que s’explota, en què s’explota, no perdi les seves característiques i qualitats i recuperi l’estat natural.

“Què passa quan tu llaures i arrenques la terra? Prens matèria orgànica al sòl. La poses a la superfície amb l’oxigen, la mineralitzes i la perds, perquè l’has descompost en elements químics”

Fins ara, tal com explica el Pep, la màxima prioritat de la pagesia i la ramaderia han estat l’animal i la producció. Després, el prat. I, finalment, el sòl, gènesi de la qual neix tot i que necessita benestar, que s’ha acabat convertint en un substrat ple de productes químics que n’han minvat la vida que hi ha. “Què passa quan tu llaures i arrenques la terra?”, es pregunta, per exposar la resposta: “Prens matèria orgànica al sòl. La poses a la superfície amb l’oxigen, la mineralitzes i la perds, perquè l’has descompost en elements químics”. Es perd l’estructura i la riquesa del sòl. I com diu el Quico, un home amb el concepte adequat sempre que és necessari, els cultius es converteixen en deserts verds, en què només hi ha el que s’ha sembrat.

La prioritat, ara, és regenerar el sòl i aportar-hi matèria orgànica, donar-hi la màxima importància dins el conjunt d’elements i factors vius que intervenen en la vida dels animals i la producció de l’explotació. A les Gambires estan fent aquesta transició, i la intenten fer a través, també, de l’autosuficiència, ja que busquen fer-se el seu propi pinso. De les quaranta hectàrees que hi ha, ja només n’hi ha quinze que continuen sent cultivades amb el mètode tradicional, però sense llaurar. La resta és prat, que els animals pasturen. Se n’alimenten i l’alimenten adobant-lo, però amb un pla treballat, el pasturatge racional de Voisin, per, precisament, no només no exhaurir el terra, sinó millorar-ne les condicions. Perquè això depèn de com es fan les coses.

Els prats són com un tauler d’escacs, però només amb un jugador i unes peces que el Pep va movent. Té dividit el terreny en parcel·les de 2.500 metres quadrats cadascuna, delimitades amb tanques i dotades d’abeuradors. El guaret de tota la vida, però per a pasturar. Hi treu els animals, sobretot les vaques, cada dia a un espai, amb la qual cosa, per instint de supervivència, s’alimenten, voraces, de tota la vegetació que hi ha sense triar allò que més els agrada, de manera que mantenen l’equilibri i la varietat vegetal. L’endemà, les fitxes són mogudes a un altre cantó, i aquell prat pot regenerar-se sense pressió durant 45 dies amb l’ajuda dels 1.800 quilos d’adob que les 60 vaques hi han deixat en un sol dia.

“Comercialment, l’agricultura regenerativa no ens suposa res. Quant a consciència, tot. És deixar les coses millor de com les hem trobat”

Econòmicament, seguir aquesta convicció no genera cap benefici extra, encara que el Pep considera que hi ha “un piló de penya que està fent agricultura regenerativa per omplir-se les butxaques”, cosa que l’emprenya, però per a ell és una qüestió personal. “Comercialment, no ens suposa res. Quant a consciència, tot. És deixar les coses millor de com les hem trobat”, conclou, rotund. És militància “pura i dura”. I optimisme, perquè, si no, no ho faria. Ell mateix ho diu. Creure-s’ho. Estar convençut que el que fan a casa —donar feina a set persones amb la cinquantena d’hectàrees que exploten, alimentar gairebé dos milers de persones de la rodalia, limitar la càrrega de combustible del bosc i regenerar el sòl— es pot estendre i exportar.

“El problema és que gent que guanyi diners fent de pagès gairebé no n’hi ha, i si planteges una inversió que no té retorn perquè els preus són una merda, no la faràs”

I en aquest sentit, la mare dels ous perquè la gent faci de pagès o hi continuï, assegura el Pep, axiomàtic, és que s’hi guanyi la vida. Una qüestió, fonamentalment, de preus. Perquè “fer de pagès és una feina sacrificada, hi guanyis diners o no, però el problema és que gent que guanyi diners fent de pagès gairebé no n’hi ha, i si planteges una inversió que no té retorn perquè els preus són una merda, no la faràs”, exposa, i ofereix l’exemple d’un company vaquer. Té prop de 750 vaques de munyir que, amb un preu de 1.200 euros cadascuna, freguen el milió d’euros en total. “I ben just es pot guanyar la vida! És molt surrealista”, exclama frustrat, amb una expressió de desengany característica, negant amb el cap i mirant a un horitzó perdut.

Per al Pep, l’optimisme de què parla és realisme tan nu i cru com la militància, tenyit del que creu que és l’esperança que “cardi un pet tot plegat, perquè ens adonem de la importància que tenen la producció primària i la gestió forestal al país”. Perquè, mentre que els amos dels supermercats ocupen els llocs més alts de la llista Forbes, tothom qui els subministra productes “les està passant putes”, i qui es crea el seu propi camí, tant o més.

“L’accés a la terra és tan car que no tens pebrots. No és rendible i necessites cada cop més hectàrees o volum per mantenir-te”

Esglaiat, assegurant ell mateix que ho diu amb el cor a la mà, exclama: “Ah, no! Si vols arrencar a fer de pagès avui dia és impossible, excepte en el cas que puguis recórrer a una entitat o un banc de terres”. “L’accés a la terra”, continua, “és tan car que no tens pebrots. No és rendible i necessites cada cop més hectàrees o volum per mantenir-te”. Una hectàrea, a Osona, val entre 40 i 60.000 euros. I una hectàrea, a Osona o a qualsevol altra comarca, no és suficient ni tan sols per començar a desenvolupar una explotació. Com se surt d’aquest laberint? O com se l’esquiva?

Les subvencions cobreixen un problema exogen de manera insuficient. No són la panacea ni es pot esperar que ho siguin. Són pedaços en pantalons ja massa foradats per poder-los seguir portant gaire temps. I, a més, segons el Pep, són una manera de lligar encara més el pagès, de “fer-te pixar sang”. Ell valora la tasca de recerca i investigació que fa el Departament d’Agricultura, però lamenta que la cobreixi tant de control i fiscalització, que converteixen el Departament, en lloc de ser un suport, en una policia que exigeix el mateix a una explotació petita que a una superexplotació, que imposa requisits que poden semblar ridículs, com que no hi hagi males herbes a la vora del tancat que s’ha de tenir com a condició sine qua non per tenir l’explotació —18.000 euros d’inversió que el Pep i el Quico mai podran amortitzar.

“Si les coses funcionessin, s’obririen més granges i, de la mateixa manera, no es perdrien oficis com el de pescador, coses que no recuperarem…”

La prova de la ineficiència d’aquests procediments, d’aquesta manera de l’Administració d’interactuar amb el món primari, diu el Pep, és que cada dia hi ha menys explotacions, “que estan tancant un piló de cases a favor d’empreses i escorxadors” que compren hectàrees de terres al preu que els demanen, que fan pujar el preu de la terra i deixen els pagesos i aquells que ho intenten ser a l’estacada. “Si les coses funcionessin”, diu, “s’obririen més granges i, de la mateixa manera, no es perdrien oficis com el de pescador, coses que no recuperarem…”.

Eliminar intermediaris, tant en la producció i comercialització com en la compra de la resta de productes, els ha evitat estar agafats de peus i mans com abans ho estaven

Ells han pogut fer avançar el seu projecte gràcies al fet que la terra la tenien a casa, gràcies a tot això que es veu des de la taula de pedra des d’on observem la casa i uns camps que es perden de vista. Eliminar intermediaris, tant en la producció i comercialització com en la compra de la resta de productes, els ha evitat estar agafats de peus i mans com abans ho estaven. Poden oferir el seu producte a preus més competitius que altres negocis, perquè els productes són seus i no hi especulen. Només depenen dels preus de les matèries primeres —sobretot el blat, que compren a la cooperativa de Torelló— i del gasoil i l’electricitat.

Ara bé, els està costant més del que s’imaginaven. Creien que seria com pescar dins una bota, però competir amb grans supermercats de la zona i la rapidesa i la comoditat que ofereixen els perjudica. Molts caps de setmana s’han d’emportar cap a casa el que no han pogut vendre. Cap al rebost o a la nevera, a menjar sobres tota la setmana, perquè no poden competir amb els preus baixos que les grans superfícies poden oferir gràcies als volums que compren. Això, explica, els penja l’etiqueta que tenen una botiga cara. Amb els marges que tenen, no consideren car el seu producte, del qual poden extreure els sous dels treballadors i els seus, que molt sovint estan per sota. “No aspirem a anar amb Maseratti”, assegura. Només guanyar-s’hi la vida.

El Pep lamenta que fa anys que van obrir i encara hi ha gent a Torelló i Sant Vicenç que no els coneix, sobretot el públic jove

“I com us va, la clientela?”, li pregunto mentre ja desfem el camí i tornem a Joanet de Pujols, per acomiadar-nos. Tenen una bona clientela fixa, que els permet anar fent, tot i la dificultat d’estar situats en una espècie de terra de ningú entre Sant Vicenç i Torelló. Uns 300 clients, molts que compren per encàrrec i quinzenalment, i també algun restaurant. El perfil més paradigmàtic de client que tenen és com la Glòria, una veïna que, quan érem a la botiga, ha vingut a comprar uns quants talls de llom i quatre coses més, i que ho fa periòdicament un parell de cops o tres cada setmana. Però no tenen clients que vinguin a comprar cada dia. De fet, el Pep lamenta que fa anys que van obrir i encara hi ha gent a Torelló i Sant Vicenç que no els coneix, sobretot el públic jove.

El Pep i el Quico preveien una massa crítica de públic àmplia i suficient, com explicava fa una estona, però “vam equivocar-nos amb el públic objectiu”, diu, perquè més aviat van creure que la botiga rebria especialment un públic jove conscienciat i receptiu amb el model de producció i venda directa que proposen, que busqués proximitat, i s’hi centraria. “I no”, diu. “En ve, de gent jove, però el model és gent de més de cinquanta anys que quan tasta el bull recorda el gust que tenia de quan la seva família matava el porc a casa.”

El Quico diu que són la “generació hamburguesa”, la que ho vol tot “picat, xafat, pim-pam, ràpid i fora”, que no sabria cuinar una llata de vedella o que no coneix el gust d’un pollastre de pagès

La generació del Pep, per desgràcia, considera ell, no sap cuinar. El seu germà diu que són la “generació hamburguesa”, la que ho vol tot “picat, xafat, pim-pam, ràpid i fora”, que no sabria cuinar una llata de vedella o que no coneix el gust d’un pollastre de pagès. No d’una peça d’1 quilo i 200 grams, sinó de 3 quilos. La generació que no coneix el gust d’aquest pollastre i que, tan acostumada als productes químics que conté la carn d’indústria convencional, acostumada a colors rosats, grocs, s’estranya que la carn de veritat sigui vermella. La generació que no té temps per anar a comprar la carn al Pere, el pa al Ramon i la verdura a la Pepita, perquè no té prou diners per fer-ho i perquè ha de córrer tot el dia, perquè dedica el seu temps a treballar, a complir obligacions i a satisfer necessitats que el Pep considera que no sempre tenim, que molt sovint ens generem.

I d’aquest funcionament sistemàtic, d’aquesta pressa, de l’exigència sense aturada que s’infiltra a la pell i de l’acceleració de la concepció que tenim del temps, en deriven els hàbits de consum. Hàbits que el Pep considera pobres, captats i dictats per les grans superfícies, les grans enemigues del pagès petit, que “es guanyen tan bé la vida perquè la gent hi va a comprar, i perquè ho saben fer de puta mare”, assegura el Pep, traient-se el barret i fent èmfasi en cadascuna de les vocals que diu. Aquest model va deixant menys espais i possibilitats a les botigues, i es converteix en un model que mata els pobles, segons ell.

Des del punt de vista del Pep, aquest és un problema d’indiferència i manca d’esperit crític, no pas d’ignorància. La salut de la producció primària al país i el consum de proximitat, entortolligats, són un objectiu que cal perseguir des de tots dos costats, perquè a tots dos costats hi ha responsabilitat. A pagès, diu, “ens hem llepat massa les ferides, ens hem autocompadit i moltes vegades els culpables som nosaltres mateixos, perquè esperem que ens tregui les castanyes del foc tot déu”.

La recepta és clara: que el consumidor pagui el preu que toqui i que es deixin d’enriquir els intermediaris a costa dels “desgraciats de baix”

Però, el consum també és un acte conscient i pot ser responsable. “A qui li interessa”, diu ell, com els clients de Tortosa o Sant Feliu de Guíxols, “ja busca i troba, perquè el problema és una concepció mental d’arribar a què m’interessa, què busco, què valoro i què no”. La recepta és clara, per al Pep: que el consumidor pagui el preu que toqui i que es deixin d’enriquir els intermediaris a costa dels “desgraciats de baix”. Al final, “les coses les hem d’arreglar nosaltres”.