L’artesania desapareix. Només resisteix algun supervivent. En Joan Radresa, nascut a pagès a Torroella de Montgrí, s’ha jubilat. Aguanta el negoci, però quan es jubili la seva dona, la Marisa, tancarà definitivament. Rellotger mecànic d’ofici, format a l’Escola Suïssa de Barcelona, s’orientà cap al món de la marroquineria quan el rellotge de quars irrompé i desbancà la rellotgeria mecànica. Als vuitanta, s’associà amb Enrique Loewe, que, després de cinquanta anys presidint la mítica firma de luxe fundada pel seu avi, havia perdut l’empresa familiar per la nacionalització de Rumasa. Durant uns anys, els dos socis confeccionen al taller i venen els seus propis dissenys amb la marca Enrique Loewe Knappe. Fins que el Tribunal Suprem els ho prohibeix —sempre el TS, sí. I és quan Radresa crea Biscuter a tocar del Mercat de Galvany de Barcelona.

Avui, aquest és l’últim oasi català d’accessoris de moda fets a mà al taller, un a un i a mida, amb pells d’Igualada i de Vic. També amb alguna d’exòtica: tauró, pitó, estruç, cocodril, llangardaix… És impossible per a un català competir amb el tsunami d’articles d’aspecte similar i preus irrisoris, per l’abisme del cost/hora entre Àsia i casa nostra. Per tant, competeix creant moda d’altíssima qualitat i disseny propi, 100% catalana. Que algú prefereix gastar-se de cinc a deu cops més pel que grans marques de luxe fabriquen mecanitzadament i deslocalitzadament? Sí. Potser és que ens falta consciència de quilòmetre zero i orgull també per la confecció de bosses i cinturons d’alta gamma, amb dissenys creatius i segell de país. Artesania catalana d’excel·lència en perill d’extinció per culpa nostra.