Li va donar les claus i ell li va tornar una obra d’art. L’empresari, polític i mecenes Eusebi Güell va voler fer-se una casa al carrer Nou de la Rambla, al costat de la casa familiar, la que tenia el seu pare Joan Güell, a la Rambla de Barcelona. Era un dels primers encàrrecs importants que va rebre Antoni Gaudí, un arquitecte poc conegut aleshores. Una feina silenciosa, íntima, reservada, que esclataria en el Palau Güell (1886-1890). Una obra que és més que un palau: és l’ADN de l’arquitecte que fa obrir els ulls a tot el planeta (Patrimoni Mundial per la UNESCO). El Palau Güell és el mapa secret de l’estil Gaudí. 

El Palau Güell és un misteri per revelar. Pas a pas. Part a part. Objecte a objecte. El Palau Güell és el secret: poder entrar al despatx d’Eusebi Güell, a la capella, al soterrani; sentir l’orgue des de la balconada que s’enfila al cel; pujar per l’escala secreta del servei; mirar per les gelosies de llums mig prohibides, i descobrir, des del terrat oníric, una Barcelona no vista.

Pujar i baixar. Mirar i remirar. I sempre tornar a descobrir que hi ha un secret amagat, un enigma no desxifrat, un misteri per resoldre. Potser el secret del Palau és que és un ésser viu. Privat i públic. Solitari i social. Petit i gran. Clar i fosc. Aquí hi ha tots els llenguatges, tots els cossos: l’espai, la llum, la pedra, la fusta, el ferro forjat, la ceràmica, el vidre... Tot parla, tot mira, tot sent. Paraules, mirades i sentiments a cau d’orella. El Palau xiuxiueja secrets.