Cinc dones i un home estan en rotllana. Vénen d'Hondures, de Colòmbia, del Marroc, de Nigèria i d’Ucraïna. Totes viuen a Catalunya, algunes des de fa 20 anys i altres des de fa mesos. Enmig, la Mariona Giner, fotògrafa documental i membre del col·lectiu Què veus?. A partir d'un taller de fotografia de tres dies, les assistents aprendran a utilitzar la càmera per treure-li profit en l'àmbit professional: sabran com ressaltar l'estilisme, el maquillatge o els pentinats que sàpiguen fer. Perquè les membres d'aquest taller volen ser unes auxiliars de perruqueria de primera. Perquè sense contracte de feina, no hi ha documentació legal. I sense documentació, no poden seguir a Catalunya. Però aquestes jornades van molt més enllà dels papers. Perquè, aquest cop sí, elles surten a la foto.

Per al col·lectiu Què veus?, “la fotografia no és un experiment social”. El seu objectiu és “proporcionar eines reals, permanents i útils” als seus alumnes i “reforçar la feina de les entitats amb les quals treballem, a més a més d’actuar com a pont de comunicació entre diferents realitats socials”. És amb aquesta premissa que la Mariona inicia el tercer dia i últim dia del taller, dut a terme amb la col·laboració d’Olympus i contractat per l’Institut de Formació per a la Inserció Laboral (FIL), que imparteix cursos per a diferents organitzacions i col·lectius.

Preparant la càmera

Abans de començar, la Mariona inicia un debat que posa en dubte els prejudicis que les persones migrades tenen sobre les catalanes, i a la inversa. Abans de treure la càmera, anem directes a un punt sensible de la “feminitat”: el maquillatge. Les alumnes de la formació van maquillades, amb les celles perfectament depilades i el cabell arreglat. Totes amb el seu estil, però cap ha sortit de casa sense passar, com a mínim, cinc minuts al mirall. En canvi, les dones nascudes a Catalunya que estem a la sala, cinc minuts davant del mirall ens semblen una eternitat. “Aquí teniu la llibertat d’anar sense maquillar”, respon una de les assistents d’Hondures. “Jo també podria anar sense maquillar i no passa res. M’és igual el que diguin de mi”, contesta la Viola, d’Ucraïna. “Això serà al teu país. Jo he estat criada amb la idea de vigilar molt la imatge que projecto als altres, no puc sortir de casa sense anar arreglada”, reitera.

Mentre elles debaten, la Mariona agita el foc amb preguntes incòmodes. “Què penseu de les noies d’aquí quan van molt curtes?”, interroga. En un inici hi ha silenci, però les dones d’Amèrica llatina responen. “Aquí sento que les dones poden caminar pel carrer anant curtes i no els hi passa res. Allà això no ho podem fer, nosaltres”, intervé la Jennifer, alumna de Colòmbia. La Fàtima, provinent del Marroc, en canvi, calla i somriu d’amagat. La Mariona ho detecta. “I tu? Què penseu les dones del Marroc sobre nosaltres, les catalanes, quan ensenyem les cuixes?”, li pregunta. Després d'uns segons de dubte, la noia d'ulls ametllats s'expressa: “Al principi pensava que eren unes putes”, reconeix amb vergonya.

“Les meves filles són catalanes, i puc dir que és igual si són negres o morenes o blanques, el que és important és que són igual d’humanes que nosaltres, els homes. La igualtat és necessària”

L’última víctima és en Bobby, de Nigèria. L’únic home de la sala. “I tu, què en penses, de les catalanes?”, comenta la professora. En Bobby primer es posa tens i defensa que Espanya és un país on hi ha molts drets, amb molta seguretat, on la gent és molt amable. Sembla un discurs après, com si tingués por a deixar-se anar. “Jo he conegut a catalans molt imbècils, eh?!” intervé la Mariona. “Va, mulla’t. Què et semblen les dones catalanes?”, insisteix. En Bobby esclata a riure. Primer fa broma: “Bé, algunes no estan tan malament!”, comenta. La resta de les assistents riuen, però en Bobby continua. “Les meves filles són catalanes, i puc dir que és igual si són negres o morenes o blanques. Han de tenir els mateixos drets que els homes. La igualtat és necessària”, sentencia.

Més enllà de tenir un currículum més bo o més dolent, o de fer unes fotos de qualitat extrema, la Mariona pretén que les alumnes entenguin millor la seva terra d'acollida

Són amb aquestes dinàmiques que es comencen a desmuntar caretes i prejudicis. Es genera un ambient d'empatia. Perquè, més enllà de tenir un currículum més bo o més dolent, o de fer unes fotos de qualitat extrema, la Mariona pretén fer un pont entre les alumnes i la seva terra d’acollida. Un altre dels debats que s’engeguen a la reunió prèvia al taller de fotografia és la relació del sector dels serveis (cambrers, botiguers) amb els clients. A Amèrica llatina, per exemple, estan acostumades al fet que el botiguer t’acompanyi des del moment en el qual entres per la porta. “Això a nosaltres ens fa posar els nervis de punta!”, expressa la Mariona. Ara bé, això no vol dir que algun botiguer sigui molt més maleducat que de costum. Algunes ho relacionen amb el racisme, però la Mariona opina que seria més aviat classisme. Les opinions es barregen, no hi ha una veritat absoluta, i això enriqueix el grup.

S'acaba la primera part del taller i canvien d'aula. Abans d'abandonar-la, observo les parets i les pancartes que l'envolten. En elles hi ha escrites les diferències entre treball en equip i grup. Una d'elles divideix els conceptes de la següent manera:
Grup: un sol líder, individualisme, resultats en base de cadascú, enfocat a tasques individuals.
Equip: lideratge equitatiu, col·lectivitat, resultats en conjunt, cadascú domina una àrea específica.
A l'inici del taller, potser perquè la Sira i jo som noves i no ens coneixen, veig més dinàmica de grup que no pas d'equip: es preocupen de la seva situació legal, de com podran aplicar els que aprenguin al taller a la seva feina, però els costa sortir del seu propi context cultural i personal, acabar d'entendre les històries de la resta d'alumnes. A poc a poc, però, aquesta sensació canvia.

Llums

Comença l'espectacle. L'aula, de parets blanques, amb finestres que ensenyen els carrers del Besòs, i presidida per un projector expectant, acull el taller de fotografia. Aquí comença la màgia de la senzillesa. Però això no és Hollywood, on l'escenari ja el veiem muntat. No. Aquí són elles les que munten el seu propi escenari. La Mariona els indica com posar els focus, les ajuda, treballen en equip. I quins són els decorats de l'escena? Fugen de la purpurina, del sensacionalisme, i utilitzen les llums i les càmeres per fer una cosa que els servirà per al seu futur professional: tenir una bona foto del DNI. Per aconseguir-ho només necessiten dos suports, pinces, uns llençols blancs que facin de fons, un tamboret i dos focus. “Si ho voleu fer a casa o a la perruqueria, podeu agafar un pal d'escombra, posar-lo entre dues estanteries, estendre-hi uns llençols blancs planxats, i ja ho tindríeu!”, revela Giner.

En Bobby ha de nodrir-se de confiança i arguments per tombar els prejudicis racistes que segurament tindrà el cap de recursos humans sobre ell a l’hora de contractar-lo. I la fotografia pot ajudar-lo

I com ha d'anar vestida una dona que s'ha de fer el DNI? La Jennifer, que porta un vestit gris arrapat i escotat, es cobreix el pit amb una bufanda que li deixa la Viola. “L'escot no es pot mostrar en una foto del DNI?”, pregunta la Mariona. “No, no queda elegant”, respon la Jennifer mentre s'arregla la cua que recull el seu llarguíssim cabell negre. L'elegància és un dels trets que vol transmetre la Jennifer en la instantània que presideixi el seu currículum. “I tu, Bobby? Què vols transmetre?”, interroga la professora d'ulls verds. “Experiència. Els homes més grans som més positius de pensament, som més seriosos i més serens”, contesta l'home de mirada tranquil·la. Segons l'entitat SOS RACISME, el 59% de les discriminacions racistes a Catalunya es duen a terme dins l'àmbit de la vida quotidiana, entre ells el laboral. És per això que en Bobby ha de nodrir-se de confiança i arguments per tombar els prejudicis racistes que segurament tindrà el cap de recursos humans sobre ell a l'hora de contractar-lo. I la fotografia pot ajudar-lo.

Càmera

Quan en Bobby està a punt de ser retratat, la Mariona el frena. S'està traient la jaqueta de color blau, però la samarreta que porta té un disseny amb lletres. “La vostra roba no pot portar lletres impreses i no pot ser de colors foscos. El millor per una foto de currículum són els colors neutres”, alliçona la professora. En Bobby assenteix i es torna a posar la jaqueta blava. Mentrestant, les dones es maquillen. La Viola, amb la seva mirada freda i divertida alhora, maquilla els rostres de les seves companyes. El maquillatge és senzill, dona una imatge d'elegància i naturalitat. La Fàtima, mentrestant, observa el tatuatge que la Jennifer té a la cama. És un atrapa-somnis que li cobreix tota la cuixa dreta. “Vaja! No sabia que a Colòmbia us fèieu els mateixos tatuatges que aquí!”, comenta sorpresa la Mariona. La classe és un intercanvi on tothom aprèn.

Acció

La primera model és la Jennifer. La resta dels alumnes agafa un rol: la Fàtima i en Bobby fan les fotos, l'Alba controla les llums, la Viola l'estilisme i la Mariona ho supervisa. Entre tots aconsegueixen un bon retrat. El resultat és conjunt. Treball en equip. La següent és la Fàtima. La seva pell agafa un to verd oliva amb la llum artificial, i per solucionar-ho, les noies obren les finestres per aconseguir la llum natural que mostri el color de pell real de la Fàtima. “Llums!”, reclama la Jennifer. És ella la que agafa un rol dominant. “El fotògraf ha de ser sincer i donar les ordres directes”, recorda la Mariona a les assistents.

Quan és el torn de la Viola, que fins ara havia estat l'estilista de totes les models, es posa a fer ganyotes. Tothom riu quan ella és el centre. Se sent còmode davant la càmera, potser perquè ja havia treballat en el món de la televisió al seu país. Quan tots són retratats, la Mariona els canvia l'escenari. Ara han de deixar el petit racó on han estat treballant. A continuació, els divideix en dos grups de tres persones i els demana que aconsegueixin fer una foto en un fons neutre i amb bona llum on es llueixi el pentinat i el maquillatge que porta un membre del grup. Accepten el repte. Uns es queden a l'aula, els altres marxen. La Mariona els ajuda, però ells innoven, canvien de posició, busquen el millor angle, utilitzen llums de Nadal que ha portat la professora. Després de 10 minuts, comparteixen els resultats. Hi ha canvis a fer, però han fet bona feina, conclou la Mariona.

El revelat

La última fase de la sessió consisteix en revisar les fotografies que havien pres en el taller anterior. S'asseuen a les cadires de colors i esperen a que el projector mostri la sessió. Un cop s'encén, opinen sobre l'estilisme, la fotografia, els colors, la llum i l'actitud. Per fer-ho, les membres de cada grup s'aixequen i expliquen el perquè de les decisions preses en cada fotografia. Quan és el torn de l'Alba i la Viola, les dues dones s'aixequen i s'apropen a la banda dreta de la pantalla. La model va ser l'Alba, a qui la Viola va maquillar amb naturalitat però ressaltant la seva fosca mirada. En l'avaluació apareix de nou el treball en equip: els resultats es comenten en conjunt, cadascú ha dominat una àrea específica, i les crítiques són constructives. Aprenen en col·lectivitat i totes són protagonistes.

Com va dir el fotògraf dels Estats Units Eugene Smith, "la fotografia podria ser aquella tènue llum que humilment ens ajudés a canviar les coses"

S'encenen els llums, s'acaba la classe. Les alumnes acaben de recollir tot el material, s'acomiaden i deixen l'aula buida. Aquestes parets blanques han presenciat una petita transformació que, a primer a vista, segurament no es veu: han treballat en equip, han valorat els seus punts forts, s'han enfrontat a les seves debilitats, i han après de les diferents cultures que han ocupat les cadires que ara estan apilades. Tot això, a través de la fotografia. Com va dir el fotògraf dels Estats Units Eugene Smith, “la fotografia podria ser aquella tènue llum que humilment ens ajudés a canviar les coses”. Des d’aquesta humilitat, des d'aquesta petita acció, Què veus? ajuda a fer que els seus participants comencin a veure la realitat des del seu propi objectiu. I, sobretot, han après a veure's a si mateixos, i als altres, amb uns altres ulls.