Si hi ha qui diu que les Terres de l’Ebre són la cinquena província del país, Miravet, un dels seus pobles més icònics, és un país en si mateix. Un país d’artesans. Un país eclèctic, que, gràcies al riu Ebre, que hi ha deixat argiles de qualitat i hi ha dibuixat una via per al transport i el comerç, ha pogut beure de diverses cultures: ibers, romans, musulmans, templers, hospitalers hi han bastit, al llarg dels segles, una posició estratègica. Les cultures que han trepitjat Miravet hi han deixat empremtes ocultes, invisibles a simple vista, però també una que encara avui dia perviu i és exponent de la localitat: la terrisseria, l’ofici del terrissaire o del canterer, tal com és conegut al poble mercès als càntirs, els objectes més produïts i reconeguts. Són de terra i de la terra i reflecteixen fidedignament què i qui som. A Miravet, la cantereria és el mirall de la seva història.

Al Raval dels Canterers, la vida dels canterers és una escena costumista mil·lenària que ha evolucionat al llarg de segles. És i ha estat molt més que un ofici: és una forma de viure

Documentada des dels temps d’ibers, romans i àrabs, la cantereria fou un ofici no tan sols molt estès i nombrós, sinó, també, una activitat econòmica que concentrà entorn seu diversos oficis. A Miravet i al Raval dels Canterers, un petit nucli antany separat del Cap de la Vila, ara ja unit, que concentra i conserva els tallers de cantereria des del segle XVIII, la vida és una escena costumista mil·lenària que ha evolucionat al llarg de segles. És i ha estat molt més que un ofici: és una forma de viure sobre la qual s’ha bastit bona part de la vida de Miravet. Amb els habitants d’aquest país i un altre miravetà, Josep Cañabate, doctor en història per la Universitat de Barcelona, visitem aquesta geografia per a descobrir-la. Què ha representat i què representa la terrisseria per al poble?

Això volem saber dels canterers. Per sort, cap d’ells ha tingut la dolenteria de donar-nos la benvinguda amb el pitxell de moixó, un dels atuells més típics de la terrissa miravetana, que és fet, precisament, per a enganyar aquells que no el coneixen. Veniu i intenteu beure’n aigua, d’algun dels seus forats, que us en sortirà l’aigua per un dels que no assenyala el moixó i us deixarà la cara xopa!

Montserrat Pedrola, setena generació de canterers, amb un cognom que apareix en registres del segle XVIII, ens ensenya un exemplar de pitxell lluent de color marronós i ens n’explica el funcionament. També en diuen gàrgola de moixó. Es tarda tres dies a muntar-lo, un més a posar-hi les anses i un mes per a coure’l. Un temps total d’unes quatre setmanes, que és la mitjana per a qualsevol peça, excepte aquelles que són més grans. La Montse ens vol il·lustrar el procés per a construir una peça, i la seguim fins al torn, on, amb una petita eina amb una planxa metàl·lica a l’extrem, marca la peça mentre la fa rodar.

Els torns, antany, solien fer-se funcionar amb pedal, però després ja van venir els elèctrics. Per a fer peces grans, inclús, calien dues persones. Ella fa servir el torn mentre divideix l’atenció entre els convidats i el plateret ceràmic que va retocant. Un cop estigui fet, caldrà raure’l, és a dir, retirar-ne el fang sobrant. Després, l’eixugarà bé i l’esmaltarà per a, finalment, coure’l durant un temps mitjà de més de trenta hores al forn, a més de mil graus. Aquesta és la part més llarga del procés, en què, mentrestant, els canterers van avançant altres peces.

Sempre hi ha activitat, al taller, encara que la Montse produeix un nombre prou limitat de peces de mida petita i mitjana, sobretot de jardí, però també de decoració, que ven a botigues petites i als turistes que visiten el poble. Diu que el turisme comença a valorar les feines manuals, però ella, que compagina el taller amb la terra juntament amb la seva germana, no té fills ni familiars que puguin continuar el negoci. Elles són les dues úniques dones al capdavant dels tallers.

El Raval dels Canterers és un país en si mateix. Un país petit, humil i auster, on es respira una calma que en el fons amaga un anar fent silenciós, llarg, constant, ja menys nombrós i expansiu, però del tot inalterable, infinit

Hi ha sis tallers com el de Montse Pedrola, tots al Raval dels Canterers. És un nucli segregat, elevat i protegit de les riuades, però, al mateix temps, pròxim a un dels braços del curs del riu, els anomenats galatxos, dels quals s’extreia la terra argilosa després de les avingudes. Aquest és un país en si mateix. Un país petit, humil i auster, on es respira una calma que en el fons amaga un anar fent silenciós, llarg, constant, ja menys nombrós i expansiu, però del tot inalterable, infinit, especialment de portes endins.

A l’ombra dels tallers austers, però replets de peces petites, grosses i immenses a mig fer, de fang, d’eines i de màquines, s’hi va cuinant, tornejant, raent, coent, polint, pintant. De segle en segle. De peça en peça. De les terres dels galatxos i les mines del terme; dels torns, dels pinzells, de les petites eines fetes de canya o filferro que donen relleu a les figures i de les mans dels canterers i cantereres que treballen l’argila i de la calor dels forns que la cuinen, en resulten tota mena de peces, escultures, atuells, utensilis, recipients acolorits, ben acabats, cridaners. Així hi passa el temps, al país dels canterers, amb l’anar i venir, el passar constant de cotxes que travessen la carretera. Alguns miren, d’altres paren, i si va bé compren o recullen les comandes fetes durant setmanes, mesos...

De fet, aquest país en forma de barri de ben just tres carrers, abans connectat amb el poble per un camí estret entre marges, avui per la carretera, fou creat pels mateixos canterers que anirien sortint del Cap de la Vila a partir del segle XVIII. Però retrocedim més en el temps. La cantereria ve de molt antic, a Miravet. El material arqueològic trobat a la depressió del riu Ebre evidencia que, gràcies a les seves característiques, tant geogràfiques com morfològiques, ha estat des del paleolític una artèria, tant per a intercanvis comercials com per a contactes de diversa forma entre cultures. A més, la composició geològica del sòl i la proximitat a recursos miners han ofert el necessari per a fer terrissa. Aigua, terra, minerals, fang.

Així, encara que no se’n tenen gaires evidències científiques, a Miravet fou més endavant, a partir de l’edat del ferro, des de 1.200 anys abans del naixement de Crist, que s’establiren les bases tècniques per a la producció de terrissa, que han perdurat sense ser gaire alterades a la conca de l’Ebre. Els romans van propagar les tècniques aportades pels ibers —que van bastir un centre de producció a l’altra riba del riu, uns pocs quilòmetres amunt— i van perfeccionar-ne les formes i la qualitat. Foren precedents de la cultura musulmana, que va revolucionar la tècnica en els decorats, els esmalts i els vernissos, utilitzats encara avui dia.

Tal com assenyala Josep Cañabate, l’edat mitjana és un buit en termes de documentació, una obscuritat que es repeteix al llarg del segle XIX, del qual no hi ha informació notarial ni dels mateixos artesans i en el qual, a Miravet, es van viure directament les tres guerres carlines. Tanmateix, l’ofici no va desaparèixer durant la silenciosa edat mitjana, quan el poble era governat per l’orde templer i hospitaler.

Els primers capbreus, els cadastres d’avui en dia, de 1495 i 1655, assenyalen l’existència de forns dominats pels senyors de l’orde de l’Hospital, que controlaven la producció i la comercialització de la terrissa i tots els productes que es feien i s’exportaven des de Miravet, com cabassos, escombres i aiguardent. És, en aquest sentit, que cal assenyalar el poder de l’orde hospitaler, ja que posseïa les terres més conreables, fèrtils i planes del terme.

La cantereria es converteix en una pluriactivitat familiar, en una cerca d’una font econòmica que s’acaba convertint en un ‘modus vivendi’

Això, juntament amb el fet que una bona part de les terres que no posseïen els senyors patien inundacions constants i que bona part de l’altra era tan erma, va contribuir a potenciar la resta de sectors econòmics, entre els quals la cantereria. L’activitat artesanal es va convertir en una alternativa necessària a la despossessió i la viabilitat econòmica de les famílies. Josep Cañabate parla de pluriactivitat familiar per a referir-se a aquesta cerca d’una font econòmica que s’acaba convertint en un modus vivendi. 

“Després de la Guerra dels Segadors, s’allibera l’ofici del control senyorial, que tenia el forn sota el seu domini. Passada la guerra, per la destrucció ocasionada i per la pèrdua de capacitat de control o pel desinterès del senyor a mantenir el forn, s’allibera”

Però la Guerra dels Segadors va alterar la vida i l’economia de Miravet. Quinze anys després de l’inici del conflicte, el 1655, el capbreu registra el primer forn particular. “Això demostra que hi ha més persones vinculades a l’ofici”, assenyala Cañabate, que explica la transformació posterior a la guerra: “Després de la Guerra dels Segadors, s’allibera l’ofici del control senyorial, que tenia el forn sota el seu domini. Passada la guerra, per la destrucció ocasionada, que està demostrat que té un gran impacte al territori, i per la pèrdua de capacitat de control o pel desinterès del senyor a mantenir el forn, s’allibera. Això permet una espècie de liberalització de l’ofici. A partir d’aquell moment, tothom que tingui capacitat pot fer-se el seu forn a part del taller. Així, va augmentant el nombre de persones dedicades a la terrisseria. Algunes famílies amb més capacitat econòmica faran diversos forns, que més famílies dedicades a l’ofici utilitzaran per coure. I en créixer l’ofici, necessita cada vegada més gent treballant al seu voltant, i també més espai on viure i treballar. La metodologia de producció necessita forns, tallers, basses, molt espai, i no es podia estar tancat en un nucli de població protegit”.

L’argument de Cañabate coincideix amb l’explicació de l’historiador Joan Ramon Vinaixa a Miravet: un poble de l’Ebre català a la fi del segle XVIII, que exposa que “les necessitats econòmiques de la població van forçar els habitants a obrir-se a l’exterior i trencar, així, l’aïllament geogràfic que patien”. Fou en aquest moment d’expansió de la ceràmica, sobretot a partir de segle XVIII, que va nàixer l’embrió del que els documents històrics anomenaven “el barri dels obradors”, el Raval dels Canterers.

Miravet no és un poble concèntric, sinó enclavat entre el riu i un massís, en línia recta, per la qual cosa els canterers, cada vegada més nombrosos, es van anar allunyant del centre, en comptes de ser en un lloc perifèric però més cèntric. A banda, cal tenir en compte que el treball dels artesans podia arribar a ser molest al mig del poble: els forns, que cremaven més de trenta hores, eren molestos i generaven molt fum. 

El Raval era un país de família, en família, una garantia de supervivència que partia de la base inconscient que el treball “ha de funcionar per i amb les famílies”

Així, tal com assenyala Josep Cañabate, el Raval va anar esdevenint un poble a part, un nucli de població aïllat, on es va anar creant un espai de treball, d’unió i de convivència familiar i veïnal en què es desenvolupava l’ofici, i en què les dones, val a dir-ho, solien tenir un paper subaltern com a ajudants principals dels artesans. Era un país de família, en família, una garantia de supervivència que partia de la base inconscient que el treball “ha de funcionar per i amb les famílies”.

Això no serà sempre així. Però, en qualsevol cas, el petit èxode dels canterers i l’auge de la ceràmica van coincidir amb el principal creixement demogràfic del poble fins aquell moment. Creix el poble, que supera tots els seus límits; creix la necessitat de producció d’objectes i utensilis d’ús quotidià, i, per tant, creixen en nombre la producció i els artesans, els tallers —set, el 1781— i els treballadors dedicats. I no tan sols els canterers, també el seguit d’oficis, en aquest cas sí que concèntrics, respecte de la terrisseria. 

“Entre el 1700 i el 1800 es produeix l’inici del desenvolupament de la ceràmica entenent-la com un element protoindustrial, com una indústria artesanal, local, familiar, que va en augment”, assenyala Josep Cañabate. I així, al seu voltant, neixen i creixen altres oficis que configuren l’ecosistema sectorial del poble.

Famílies i famílies que vivien entorn dels canterers, els quals, per norma general, no solien vendre ells mateixos els seus productes, que fins als anys seixanta foren, principalment, utensilis per a conservar aliments. Eren els arriers, aquells intermediaris, venedors i transportistes, tan nombrosos com els canterers, que passaven llargues temporades fora de casa venent els productes. Ho feien sobre un carro, després d’haver transportat pel riu les terrisses fins a alguns punts de la geografia on les emmagatzemaven i des d’on les distribuïen.

La terrissa miravetana fou distribuïda en un àmbit comercial natural que abastava des de les comarques ebrenques fins al Maestrat i l’Aragó

Aquesta, juntament amb el transport amb llagut, de què s’encarregaven els llaguters, fou la manera tradicional per a comercialitzar la terrissa miravetana, que, per les característiques del terreny —l’àmbit definit pel riu, la Cubeta de Móra i els plans elevats de la Terra Alta—, fou distribuïda en un àmbit comercial natural que abastava des de les comarques ebrenques fins al Maestrat i l’Aragó, tant a la zona del Matarranya com a la Franja, més posteriorment.

L’arribada del ferrocarril a Móra la Nova va comportar una millora en el procés i la manera de comercialitzar 

Joan Ramon Vinaixa destaca la importància del transport terrestre i fluvial, que considera “la base econòmica de sosteniment de bona part de la població”. De fet, l’arribada del ferrocarril a finals del segle XIX a Móra la Nova va comportar una nova alteració, una millora en el procés i la manera de comercialitzar. Amb més rapidesa i en més quantitat.

Vagons plens de terrissa que sortien de Móra van obrir la connexió més fluida cap a la resta del Principat, ja que, per les circumstàncies geogràfiques esmentades, la connexió terrestre natural a la riba de l’Ebre era cap al seu voltant, fonamentalment cap al sud-oest i el nord-est, i no pas en direcció nord. A més a més, el ferrocarril va promoure un nou flux de comerç cap al centre i el nord de la Península, des de Castella fins a Euskadi.

Així, a banda dels arriers i els llaguters —uns professionals encaixats en un mateix sector per les relacions entre ells, ja que són, en si mateixos, transportistes polifacètics que no abandonen el seu paper de distribuïdors amb l’arribada del ferrocarril—, hi havia més oficis i negocis al voltant de la cantereria, encara que anirien desapareixent per les innovacions tecnològiques i per la manca de necessitat de matèries primeres. Ens referim als miners, que, encara que anecdòtics, feien clots i extreien caolí i terra refractària de les mines del Terrè, situades al terme de Miravet, i del Pinell de Brai, des d’on cada dia sortien una trentena de carros que duien els minerals fins a l’estació de ferrocarril de Móra.

La mina era, juntament amb els galatxos, la font de matèria primera per a fer ceràmica

La mina era, juntament amb els galatxos, la font de matèria primera per a fer ceràmica. Actualment, el fang ja no s’obté del riu després de les riuades, però sí que s’obté argila de Campredó, a Tortosa, i terra refractària de la mina del Pinell. Es tracta d’un material adequat i de gran qualitat per a la fabricació de ceràmica, ja que el caracteritzen la duresa i una porositat mínima que permetia conservar més bé productes com l’oli. Però la terra s’havia de fer arribar a les basses, moldre-la i mesclar-la amb l’aigua.

Hi havia treballadors encarregats d’aquesta tasca, així com jornalers que treballaven fent feines auxiliars i ajudant els torners. I així com calia tenir la terra preparada, calia molta llenya, que tallaven i transportaven famílies senceres per a coure les peces en els forns construïts al poble, que, precisament, esdevenien una altra veta de mercat. 

Tot el poble es bellugava al ritme dels torns dels canterers. Algunes famílies poderoses i benestants en van construir per a llogar-los a diverses famílies de canterers, amb la qual cosa, al mateix temps, donaven feina a professionals de la construcció i la fusteria. De fet, fins després de la Guerra Civil, el costum era que la majoria de tallers i forns no pertanyessin als canterers.

“Era un món tancat, que t’impedia guanyar gaires diners. No t’hi podies negar perquè, si no, de què menjaves?” Per això, l’ofici era “una forma de vida, una forma de supervivència”

En alguns casos, inclús, eren els arriers qui llogaven els forns, rebien els pagaments en espècie, amb peces, i, fins i tot, marcaven el preu de venda. Ho explica Josep Papaseit, que afegeix que els canterers havien de comprar el material, pagar el lloguer del taller i el forn i vendre, sense opció, gairebé, a negar-s’hi, al preu que establien els arriers. “Era un món tancat, que t’impedia guanyar gaires diners. No t’hi podies negar perquè, si no, de què menjaves?”, qüestiona Papaseit, que argumenta que per això l’ofici era “una forma de vida, una forma de supervivència”.

Una feina complexa i exigent per a sobreviure, més que per a guanyar-se la vida, una vida de sacrifici que, al mateix temps, no deixava de ser un art, fet, molt probablement, de manera inconscient. En el monogràfic Els canterers de Miravet, últim baluard terrissaire de la Ribera d’Ebre, Josep Maria Sáez hi recull una cobla transmesa de manera oral per la gent del poble, que ve a representar “la vida de renúncies i privacions, i la majoria de vegades, de misèries i sacrificis” que vivien els canterers: 

A la Costa de Riago
floreixen els mangraners;
les noies del Cap de la Vila
no volen els canterers.

Així com al segle XVIII, a la primeria del segle XX va tornar a créixer sostingudament el nombre de persones dedicades a la ceràmica i de tallers, la qual cosa culminaria després de la guerra. Un cop acabada, l’artesania de la terrisseria va mirar de respondre a la demanda de productes que eren de primera necessitat, provocada per l’escassetat i la destrucció originades pel conflicte bèl·lic, i va arribar al seu punt àlgid. Les dades disponibles, obtingudes del treball de recerca de final de batxillerat “Evolució històrica de l’ofici de canterer a Miravet”, de les germanes Carola i Vinyet Papaseit Vidal —filles de Josep Papaseit, canterer del Raval—, assenyalen que el 1945 el padró municipal registrava vint tallers que donaven feina a prop d’una quarantena de treballadors.

Hi hagué excepcions destacables, com el cas dels Fabregat i els Pedrola, que fins als noranta continuaven exportant peces voluminoses al centre d’Europa

Seria a partir de l’inici de la segona meitat del segle que començaria una lenta, progressiva i irremeiable davallada de l’activitat, tant de canterers com d’arriers —perjudicats per la vinguda dels camions i l’aparició dels majoristes—, que ha arribat fins avui dia. Hi hagué excepcions destacables, com el cas dels Fabregat i els Pedrola, que als seixanta van arribar a mecanitzar alguns processos i a instal·lar premses articulades gràcies a les bones xifres de producció. Dues dècades després, des dels vuitanta fins als noranta, encara continuaven exportant peces voluminoses al centre d’Europa. Així ho explica Josep Papaseit, que recorda que els Pedrola arribaven a noliejar dos tràilers de peces cada setmana.

Ell, i sobretot el seu pare, van treballar durant quaranta anys produint terrissa per a un majorista de Breda a qui la venien. Ell feia de distribuïdor, cap a la Costa Brava, França i, inclús, Mallorca. Però tant el seu negoci com la resta es van acabar, perquè les condicions climàtiques continentals d’Europa no afavorien la ceràmica mediterrània, però també per una sèrie de factors que van contribuir a la decadència de l’ofici. 

Ja no calia utilitzar el càntir per anar a buscar aigua, els cubells de plàstic feien de ribells; l’oli ja no s’emmagatzemava en ceràmica, i els motors elèctrics instal·lats als pous van deixar els cadufs en l’ostracisme

L’aparició progressiva del plàstic, juntament amb les millores higièniques i de salubritat als pobles, com l’arribada de l’aigua corrent a les cases, va fer que moltes peces de terrissa, abans imprescindibles, com els tradicionals càntirs, anessin perdent la seva utilitat: ja no calia utilitzar el càntir per anar a buscar aigua, els cubells de plàstic feien de ribells; l’oli ja no s’emmagatzemava en ceràmica, i els motors elèctrics instal·lats als pous van deixar els cadufs en l’ostracisme.

Els tallers i el nombre de persones dedicades a la terrisseria s’anirien reduint a la meitat respecte de la dècada posterior a la Guerra Civil. La conurbació de Barcelona es va urbanitzar i va atraure aquells que Josep Papaseit considera els “valents” que se n’hi van anar, que hi solien trobar una forma de vida més rendible i còmoda. Aquest fet, segons ell mateix, va ser el que realment va fer minvar la producció. Així, tot plegat va fer que els tallers que continuaven l’empresa, cada cop més tancats en si mateixos, desconnectats entre si i infructuosos en l’intent d’associar-se, per defensar i promocionar l’ofici, s’haguessin d’adaptar a les circumstàncies, traslladant bona part de la tipologia de les peces produïdes cap a la jardineria, mirant d’aprofitar-se de fenòmens incipients com el col·leccionisme i apostant, com Ceràmiques Jornet, per la producció per encàrrec de peces de grans dimensions. 

“Va arribar un moment en què el distribuïdor ens va dir que havia de deixar de comprar-nos el producte perquè no érem competitius. Era millor comprar fora que fabricar aquí”

El turisme va començar a esdevenir un punt de suport, una corda on agafar-se. Però l’arribada de ceràmica procedent de l’Àsia i el Marroc, més barata de produir, amb condicions laborals mínimes, i més econòmica, i la industrialització de la ceràmica nacional van acabar de dificultar la competitivitat dels tallers miravetans, que no es van arribar a industrialitzar. De fet, aquestes van ser les causes que van fer esvair aquest sector del negoci dels Papaseit, que explica que “va arribar un moment en què el distribuïdor ens va dir que havia de deixar de comprar-nos el producte perquè no érem competitius. Va deixar de comprar a Catalunya, se’n va anar a Múrcia i a Còrdova, i després, al Marroc. Ceràmica més barata, costos més baixos, i més benefici. Els costos eren tan irrisoris que era millor comprar fora que fabricar aquí amb tots els condicionants amb què es treballava”, fet que també va succeir a la Bisbal d’Empordà, un altre centre productor dins el Principat.

Arribats a la frontissa entre segles i, definitivament, al nou segle, els canterers que no han abandonat l’ofici i viuen de les comandes i del turisme —alguns, també, de la terra i de feines que fan de la cantereria un complement, o al revés— han estat, a banda dels protagonistes, els testimonis d’aquest declivi lent i progressiu de l’artesania. Una decadència no pas asfixiant, però sí inqüestionable a llarg termini si no hi ha relleu generacional, que planteja un futur llunyà, a vint anys vista, indeterminat, però fràgil i caduc. En aquest sentit, Josep Cañabate exposa un fet que, vist amb l’avantatge de la perspectiva temporal, suposa una paradoxa.

L’endogàmia que sobrevola el Raval, i que tant ha beneficiat els tallers i les economies familiars en el passat, s’ha convertit, en el present, sense el relleu del jovent, en un carreró sense sortida

El pas dels tallers de generació en generació, a través de l’aprenentatge de fills i familiars directes, en bona part induït per la dificultat tècnica de l’ofici i per la necessitat, la comoditat i la conveniència del treball col·lectiu; aquesta endogàmia que sobrevola el Raval, i que tant ha beneficiat els tallers i les economies familiars en el passat, s’ha convertit, en el present, sense el relleu del jovent, en un carreró sense sortida que, val a dir-ho, no se sap si seria idèntic si persones externes, sobretot joves, s’interessessin pel món canterer i s’hi introduïssin. Hi ha excepcions, esclar, de treballadors que no són familiars, més aviat amics i persones properes i, per descomptat, professionals. Però, en qualsevol cas, un context ben diferent del que hi havia dècades enrere, de més oportunitats i possibilitats, en què els descendents segueixen camins diferents, està deixant desert el relleu generacional als tallers. 

“Quan el sistema econòmic trenca el funcionament que hi ha hagut, la forma de vida estructurada perd sentit. I el que ha anat passant en els últims cinquanta i seixanta anys ha estat la desaparició”

Què planteja, doncs, Cañabate? Que aquest fet porta els tallers, tard o d’hora, a l’extinció, ja que, “quan el sistema econòmic trenca el funcionament que hi ha hagut, la forma de vida estructurada perd sentit”. “I el que ha anat passant en els últims cinquanta i seixanta anys”, argumenta, “ha estat la desaparició, perquè no hi ha cap element que els aglutini ni altres maneres de treballar. S’ha mantingut la forma de producció artesanal, tradicional, però aquesta forma de fer els ha portat a anar desapareixent, encara que, evidentment, vinculada als canvis socioeconòmics mundials”, que, de fet, han penalitzat la cantereria miravetana.

Menys usos, menys demanda i oferta de productes. Més opcions professionals i laborals, més futurs aliens a la cantereria, més dificultats, més competitivitat i desavantatges i menys rendibilitat per a dedicar-s’hi. Així, seguir el rastre de l’ofici, anar sumant generacions, s’ha fet difícil. “Ho han anat intentant”, exposa Josep Cañabate, “però mai s’ha trobat una manera de mantenir-ho”.

A parer seu, els tallers no s’han volgut formar com un element turístic, com “un parc temàtic de la terrisseria”, cosa que, en part, considera una virtut, però que ha suposat el risc i la realitat de no desenvolupar-se més

A parer seu, els tallers no s’han volgut formar com un element turístic, com “un parc temàtic de la terrisseria”, cosa que, en part, considera una virtut, però que ha suposat el risc i la realitat de no desenvolupar-se més. Ho il·lustra Cañabate, que diu que “volen treballar i seguir la seva feina, l’ofici, la producció, no pas seure i fer ceràmica mentre els turistes els fan fotos”. Però, mentre no hi ha hagut una aposta enfocada a convertir l’ofici en un atractiu turistificat i més buit, més estetitzat, al mateix temps, la terrisseria miravetana sobreviu i és rendible en bona part gràcies al mateix turisme.

A banda, el present, tal com assenyala Josep Cañabate, “sembla mitjanament bo, perquè queden sis tallers i la mitjana d’edat dels canterers no és excessivament gran, d’uns cinquanta anys, que és joventut, en un món artesanal”. Però el problema, diuen tots ells, és que no hi ha ningú darrere. Sense anar més enllà dels fets, sense suposar escenaris possibles, el cert, segons l’opinió dels diversos canterers, és que, si no és que cap fill o familiar de les famílies continuï amb la ceràmica, el futur serà la desaparició, que alguns massa catastrofistes i poc realistes pronostiquen per a d’aquí a 10 anys, i d’altres de més acurats, a 25 anys vista. I serà tard, segons Cañabate, quan no quedi ningú i tothom es lamenti de la desaparició de l’ofici.

Josep Jornet, sisena generació de canterers, dedica tota la producció a la venda al majorista; no ven a particulars, i aquesta especialització manté el negoci

Josep Jornet, sisena generació de canterers, fa, com la resta de tallers, una producció limitada, però la dedica, íntegrament, a peces de grans dimensions per a jardineria que cou en un dels dos forns antics que resten actius al poble i en un de més petit. No s’atura durant 38 hores, i amb enginy, el Josep hi ha construït un mecanisme que empenta la llenya cap a la caldera del forn. Treballa de dia i de nit, com tradicionalment s’havia fet, perquè la foscor permet veure millor el foc, la claredat del forn, la flama i la temperatura. Dedica tota la producció a la venda al majorista; no ven a particulars, i aquesta especialització manté el negoci. Fa la sensació, en veure’l atrafegat tombant pel taller, que va per feina i no vol perdre el temps, ja que diu que, si dediqués temps a atendre la clientela que vingués, perdria diàriament temps de feina.

Ell dedica llargues temporades, de fins a tres mesos, a deixar enllestits els encàrrecs, amb què fa avançar el negoci, però, solter, sense gaires lligams, no té cap familiar al darrere que en pugui agafar el relleu. Aquest és el mateix problema que pateix Josep Fabregat, que també conserva un forn de llenya rectangular i amb dotze forats perquè hi passi la calor. Hi fa tres cuites a l’any, de les típiques peces de Miravet, no pas les utilitzades per a conserves, però sí solserons, cossis, ribells o boles. Fa una producció limitada perquè també es dedica a la terra, però no vol deixar perdre la feina heretada dels pares, perquè la considera una singularitat. 

Segons Josep Papaseit, hi ha molts negocis en què no hi ha res a fer per culpa de l’arribada de ceràmica de països amb què és impossible competir en termes de preus

Un cas semblant, de futur incert, però, en aquest cas, amb descendents, és el dels germans Ventura, que intenten ensenyar l’ofici als seus fills. Com en el cas dels Pedrola, el seu mercat és tant el turisme com les botigues que els fan comandes, però no estan tancats a res: també han treballat per a ajuntaments i empreses fent plaques, han anat a vendre a fires i col·laboren amb un pintor que, a fora del taller, sota el bat de sol, decora les peces que ells produeixen. Enfornen un cop cada mes, i tots dos coincideixen amb la resta de canterers que hi ha un repunt de demanda de productes, perquè hi ha més turisme, però, sobretot, gràcies a la demanda de gènere de les botigues, encara que, segons Papaseit, hi ha molts negocis en què no hi ha res a fer per culpa de l’arribada de ceràmica de països amb què és impossible competir en termes de preus. 

Durant la pandèmia de la covid-19, Josep Papaseit, a banda de fer encàrrecs i treballar amb l’administració, ronda el país per vendre els seus productes en fires i mercats. A més, el Josep organitza tallers i demostracions al taller, on van de visita, sobretot, fins a més d’una vintena d’escoles cada curs. “Transmetíem la importància d’aquesta feina, per a què servia i les seves utilitats. Llavors, el cap de setmana, trobaves que venien algunes famílies dels nens i nenes, i ja feies una mica més. Atreies gent, perquè la gent vol veure, però vol interactuar, posar-hi les mans”, explica. Però la covid-19 ho va esgarriar, per la qual cosa va haver de buscar una feina amb què complementar l’ofici, en una fàbrica de tractament de pells de Móra d’Ebre. Tanmateix, un cop superada la pandèmia, el Josep torna a oferir aquestes activitats.

L’única experiència diferencial, i l’única que no és arquetípica, juntament amb la de Josep Jornet, és la de Ceràmiques Ferran. No pas perquè hi hagi relleu generacional assegurat, sinó per l’aposta comercial que, des que va obrir, ha fet amb prou èxit. Són els Ferran Segarra: fill, nat el 1975, que des de fa anys encapçala el negoci, i pare, nascut a Miravet el 1947 i criat a Barcelona, que és extern a la família originàriament canterera, la de la seva dona, filla de la família Pedrola, amb qui es casà després d’arribar, l’any 1980. En aquell moment, quan ja hi havia furgonetes i camions, hi havia nou cantereries repartides en dos carrers. “Érem tots canterers”, explica Segarra pare, que va arribar al món de la cantereria des de fora, no pas per orígens familiars, i que, après l’ofici, va fer una aposta per ampliar i transformar el negoci. 

Situats a l’entrada del poble des de la mateixa carretera procedent de Benissanet, la gran casa i nau que tenen els Segarra, acolorida de taronja, amb el rètol que els identifica, és molt cridanera per als turistes que hi passen. A banda del pare, que banya peces de ceràmica de terra blanca mesclada amb kauri i en poleix algunes altres, i del fill, que mentre xerra va fent una peça nova al torn, també hi treballen la seva dona, una altra treballadora i el Vicent, un dels barquers del pas de barca, que també col·labora al taller. Una estona abans que hi arribéssim, hi havia deu o quinze persones, turistes californians i anglesos. “Semblava el Mercat Comú de Brussel·les”, diu, fotent-se’n, Ferran Segarra pare, que defensa la virtut i el caràcter de l’artesania davant dels processos industrials i les grans produccions, però que, al mateix temps, reflexiona que, a diferència d’altres centres de producció reconeguts, com la Toscana, aquí no se sap vendre el producte i tampoc s’està disposat a gastar el mateix.

“La gent jove que pot se n’escapa, perquè t’ha d’agradar molt. És una feina desvalorada, que requereix hores, inversió econòmica i molta producció o especialització per ser rendible, i que no compensa el nivell econòmic del país”

Poc ortodoxos, els Segarra treballen per al turisme i fabriquen bona part del que venen, com l’encàrrec de cent plats que preparen per a un restaurant francès, però també fan compravenda de peces de producció nacional, tant per a utilitzar i decorar com antigues, no només de ceràmica. Tenen tot un pis superior ple de peces i objectes fascinants. La venda de cara al públic, la varietat de producte i la novetat els permeten “anar fent”, tal com explica Ferran Segarra fill. Venen tant com la resta de tallers. Honest, el Ferran assumeix que la resta de tallers estan “bastant malament”, que “tot el que és artesania”, allò que ells mateixos diuen que “són les cosetes que no fan les màquines”, va “cap avall”. Segons ell, a causa d’un problema que es dona en totes les artesanies, i també en la pagesia: “La gent jove que pot se n’escapa, perquè t’ha d’agradar molt. És una feina desvalorada, que requereix hores, inversió econòmica i molta producció o especialització per ser rendible, i que no compensa el nivell econòmic del país”.

Això és l’evolució, el canvi constant i salvatge que deixa enrere oficis, materials, usos, hàbits, tradicions, activitats econòmiques que donen vida i deixen empremta. Hi ha opcions més modernes, més còmodes, econòmiques i fàcils de produir, que converteixen les peces de terrissa artesanals en objectes impersonals i més buits, sense una utilitat diària i que han fet que, de manera probablement inconscient, però gairebé com una institució, s’hagin hagut de vendre com a productes artesanals.

El que sempre s’ha fet de manera artesanal i que abans era d’ús quotidià, perquè no n’hi havia més, ara ja no es fa servir, i per a mantenir-se, per a mantenir-ho, s’ha de reivindicar que ha estat fet artesanalment. S’ha d’apel·lar al valor afegit, al pòsit cultural

El que sempre s’ha fet de manera artesanal i que abans era d’ús quotidià, perquè no n’hi havia més, ara ja no es fa servir, i per a mantenir-se, per a mantenir-ho, s’ha de reivindicar que ha estat fet artesanalment. S’ha d’apel·lar al valor afegit, al pòsit cultural. Perquè, és cert, la gràcia de l’artesania no és només el què (les peces que mai són iguals), sinó el com, però depèn de la voluntat del client. És una al·legoria de la desaparició de l’artesania, que es pot estendre al petit comerç i a l’agricultura. Al mateix poble de Miravet, ja no queden bona part de les botigues, carnisseries o forns de pa que hi havia. 

La solució, que no sol solucionar gaire el problema en origen, és adaptar-se. L’aigua que xoca directament i amb força contra les roques del que ha estat l’establert, una forma de vida, l’erosiona i la buida. Botigues, negocis, sectors, pobles del que molts anomenen el “territori”. Zones rurals com la de Miravet, com la veïna Terra Alta, on la manca de relleu generacional, l’envelliment i la manca de serveis i estímuls encara són més acarnissats. Tot i l’esforç i el sacrifici dels que hi viuen, els pobles, els sectors, els negocis es van empetitint i envellint mentre avancen per un camí indefinit.

El país dels canterers, que és una empremta, una activitat econòmica, una tradició i tot el reguitzell, està, però, malgrat tot, viu. Qui sap fins quan, però està viu i encara es pot mirar al mirall, qui sap fins quan. Tot dependrà, més enllà de les ganes i l’ànima dels canterers, de la demanda de la clientela, dels preus i, sobretot, del relleu generacional, que, plegats, poden pal·liar els símptomes del canvi constant, salvatge i ofegador, i ser capaços d’estirar el present relativament favorable, d’allunyar el futur obscur i desèrtic que s’albira perquè aparegui un reflex lluminós i decidit al mirall de sempre.