Vibrant, l’Irlandès, són alguns dels seus sobrenoms. És pare de l’independentisme combatiu, ideòleg del separatisme revolucionari i interclassista. L’home que mai es va rendir. Entrem a casa de Daniel Cardona (1890-1943). Un lloc on es pot repassar la història del polític, de l’independentisme i de Catalunya.

Can Cardona, Sant Just Desvern. En aquesta masia encara hi viuen els Cardona des que la compren al segle XVI (tot i que ja existia el 1306 com a Mas Moragues). Can Cardona, petita capital de la pagesia del Baix Llobregat: terres, bestiar, verdures, fruita, hortalisses... El 1917 Daniel Cardona, tot i que ha nascut i viscut a Barcelona, torna a la casa pairal per fer-se càrrec del mas i de la feina. Però Cardona té una doble vida.

Ell és un d’aquells joves independents, populars, ardents, somiadors, de principis de segle XX. Ells són l’exèrcit que desembarca a les organitzacions separatistes: de la clàssica Unió Catalanista al flamant i massiu CADCI. Cardona hi és. Sempre a punt. A la casa encara s’hi pot veure un bastó amb què es passejava i de sobte... Zas! De dins en sortia una llarga daga per enfrontar-se als espanyolistes de la Unión Monárquica. És el Cardona impactat per l’Alçament de Pasqua irlandès de 1916. Veu el futur: la independència de Catalunya només pot ser per la via insurreccional (per això era conegut com “l’Irlandès”). Ell és un dels fundadors, amb Francesc Macià, d’Estat Català (1922). I va teixint una xarxa de separatistes interclassistes, d’ideologies i llocs diversos; prosaica i poètica, l’amistat amb Joan Salvat-Papasseit (el poeta escriu el pròleg el 1923 del primer llibre de Cardona, La batalla). El combat permanent esclata amb la dictadura de Primo de Rivera: exili a Perpinyà i una rivalitat pràcticament perenne amb Macià.

Cardona és l’apassionat, el Vibrant, el que amb la tremolor vol anar més enllà. El 1925 crea Bandera Negra. Després de l’intent d’assassinat del rei d’Espanya Alfons XIII, va ser acusat de còmplice en aquest afer, conegut com el Complot de Garraf. El 1931 republicà el porta com a primer batlle democràtic de Sant Just i no afluixa. L’11 de març de 1931 funda Nosaltres Sols! (traducció literal del Sinn Féinn irlandès): la capçalera, feta per la il·lustradora i escriptora Lola Anglada, també militant, ja ho diu tot. El cardonisme és el no a l’autonomia i l’anhel de l’estel de la llibertat. Ho viu tot: la lluita a primera fila dels Fets d’Octubre, un altre exili, un altre retorn. Sempre a punt per defensar el país, el 1936, com a alcalde i com a independentista: dels robatoris i assassinats dels dits “incontrolats”. Va estar a punt de ser afusellat. Vegeu els passadissos sota la casa... Tercer exili a Perpinyà.

El futur arribà el 1940, quan tots els bocins de l’independentisme es troben a París (entre els quals, Cardona i Nosaltres Sols!) i neix “l’organització”: el Front Nacional de Catalunya (FNC). Ell n’és un dels impulsors el 1940. És el primer moviment polític de lluita contra el franquisme reestructurat des de la guerra. L’FNC combat per una Catalunya i una Europa lliures i empega el trencadís del separatisme. El fil arriba fins a l’independentisme del segle XXI. Cardona, després d’ajudar la Resistència francesa contra el nazisme, de combatre a l’interior contra la dictadura, torna clandestinament, el 1942, a Sant Just Desvern i mor. El règim obliga la família a fer un funeral íntim, ple de policia.

Tot això és a Can Cardona, una caixa de memòria: l’estelada que cobria el seu taüt; la màscara de bronze que li van fer en morir; els papers, els llibres, els segells, la roba, de tota una vida del líder més desconegut, decisiu, de l’inicial independentisme de principis del segle XX. La casa, com Cardona, dempeus; una victòria silenciosa però persistent, i que la llavor minoritària del segle XX sigui massiva al segle XXI. Aquí, tot continua, Vibrant.