Sempre l’ha apassionat el món de les lletres i la lectura, però mai s’hauria imaginat que seria editora. De fet, desconeixia completament en què consistia aquesta feina, potser perquè no hi havia parat prou atenció. Rosa Rey va estudiar Filologia amb una altra idea, però el relat va tenir alguns girs inesperats: “Jo em pensava que seria escriptora, no em podia imaginar que acabaria treballant en el món de l’edició. Però mentre feia la carrera vaig veure que no em dedicaria a l’escriptura i un dia vaig fixar-me en un anunci publicat a La Vanguardia”. Llegint, fullejant el diari, s’adona que l’editorial Índigo busca una ajudant i, sense pensar-s’ho, hi envia el currículum. “Em van escriure i em van dir que, realment, el que estaven buscant era un mosso de magatzem, però que havien pensat que era una bona idea incorporar un perfil com el meu a l’edició. I vaig començar fent unes pràctiques a mitja jornada”, explica. Així va escriure el primer paràgraf. I amb temps, esforç i dedicació ha anat teixint la seva història; la que actualment exerceix al capdavant d’Angle Editorial.

Però els llibres s’escriuen, i s’editen, paraula a paraula, capítol a capítol. Per això, després d’un temps a Índigo, on feia llibres d’autoajuda, astrologia o orinoteràpia, va saltar a Masson-Doyma, una editorial on es dedicava a fer publicacions de medicina per a laboratoris farmacèutics. “Feia d’editora d’algunes especialitats, com oftalmologia i dermatologia”, comenta. Va anar trepitjant i coneixent el món editorial, fins que fa més d’una dècada va aterrar a Angle. Aquí, i ara, segueix construint la seva història i ho fa editant els llibres que escriuen d’altres.

“Vaig descobrir que quan llegeixes per primera vegada un llibre que publicaràs, això et causa una emoció molt gran. Penses en la resta de la gent que en podrà gaudir”

Per què una aspirant a escriptora acaba sent editora? Per què et va fascinar aquest ofici?, pregunto. “Llegir és una cosa innata. Però vaig descobrir que quan llegeixes per primera vegada un llibre que publicaràs, això et causa una emoció molt gran. Penses en la resta de la gent que en podrà gaudir i m’encanta”, comenta amb un somriure que barreja felicitat i agraïment. Va descobrir una feina, però també una nova manera de veure i entendre els llibres: “Puc pensar i imaginar què llegirem en el present i en el futur. I després intentar fer-ho, editar-ho”.

“Em pregunto què és el que la gent vol saber i miro de trobar la persona que pot explicar-ho bé”

Assegura que és molt tastaolletes, que es deixa portar per la curiositat. Probablement, aquesta és una qualitat indispensable per ser editora. Mirar, observar, interessar-se per diferents coses i després escollir una temàtica o una història per publicar. “Si no em dediqués a l’edició, m’agradaria asseure’m en un lloc i que algú m’anés explicant coses. De fet, així em plantejo els llibres; em pregunto què és el que la gent vol saber i miro de trobar la persona que pot explicar-ho bé, sobretot quan es tracta de no-ficció”, diu amb seguretat. Fa referència a la no-ficció, però ella combina aquestes publicacions amb les de narrativa. Diu que és, també, una manera de no avorrir-se mai, de cultivar el seu esperit. “S’edita diferent un llibre de no-ficció que un de ficció. Un escriptor de novel·la el que fa és un acte artístic. I quan m’arriba, llegeixo, opino i si decideixo que paga la pena publicar-ho, de vegades també comento aquells aspectes que crec que millorarien el text. En canvi, en la no-ficció el que m’agrada més és poder encarregar un llibre. Descobrir aquella persona que és especialista en un tema i que pot explicar-se molt bé”, comenta la Rosa.

“Els editors som antenes rebent molta informació. De tot el que captem, sempre en surt alguna cosa. Estirem un fil per veure què hi ha”

Confessa que sempre idea nous llibres, que és una ment pensant, que es pregunta constantment quins títols poden interessar a la societat: “Els editors som antenes rebent molta informació. De tot el que captem, sempre en surt alguna cosa. Estirem un fil per veure què hi ha. Crec que és una metàfora que ens defineix”. Una antena connectada al món real i a l’imaginari. A l’actualitat i a la ficció. Una manera d’unir realitats, històries, relats, sentiments, emocions, coneixements. Una mirada oberta, transversal, universal.

“Un llibre ha d’aportar un contingut que provoqui curiositat, que et faci replantejar alguns esquemes mentals, que generi una mica de controvèrsia interna en el lector, que desperti”

Aquesta és la seva discreta però meritòria feina. I segueix explicant com és l’acte d’editar: “Els llibres són un trencaclosques, un món que es va construint, i com a editora has de poder entrar-hi, per entendre’l i intentar millorar-lo. Alhora, cal analitzar el context. Mirar què s’està publicant i venent aquí i a fora. Amb totes aquestes lectures i informacions, d’una manera gairebé inconscient, valores un llibre i penses si interessarà a més d’una persona i de dues”. I abans de deixar-me preguntar, encara fa un incís: “Ha d’estar ben escrit, si no, no funciona, i ha d’aportar un contingut que provoqui curiositat, que et faci replantejar alguns esquemes mentals, que generi una mica de controvèrsia interna en el lector, que desperti”. Sense tots aquests elements, l’engranatge no funciona i, per tant, no arriba, no sedueix, no emociona, no interpel·la. Si no es compleix cap d’aquestes premisses, aleshores la Rosa ha d’acabar rebutjant una proposta. Ha d’assumir el pitjor del seu ofici: descartar un llibre. I, amb resignació, ens explica que sempre ho passa malament: “Sobretot depèn de la relació que tinguis amb aquella persona, perquè de vegades has de dir que no a gent que ho ha fet molt bé en altres ocasions. Potser no el publiques perquè consideres que no és el moment, no perquè no sigui un bon llibre. Per això, el missatge sempre ha de ser molt clar i honest. Al final, els editors som persones i decidim en funció dels nostres coneixements i riscos. Per tant, també ens equivoquem”.    

Però del missatge més dolorós al sentiment més commovedor hi pot haver només una enèsima de segon, el temps de girar pàgina per continuar. Això passa quan la Rosa descobreix un nou autor o obra que la captiva: “Aquesta sensació és brutal. El més semblant a una droga. A més a més, durant un temps, ho vius en secret, perquè tu ho has llegit, decideixes publicar-ho, però passen uns mesos fins que no arriba al mercat. I durant aquest procés passes també per totes les emocions possibles: des de considerar que és meravellós fins a tenir dies de dubtes. Però això és una de les coses que enganxen del món de l’edició”. Pel to, els gestos i la mirada, pots adonar-te que hi ha moments que la seva feina es pot convertir, com ella mateixa reconeix, en una droga. Però sap que té uns efectes vitalistes. Que genera energia, poder, ímpetu, força. Que la manté aferrada a les lletres, les paraules, les frases. A una construcció de mots que un dia llueix a les llibreries i que, en mans dels lectors, pot enganxar-los a una història. És la droga, si se’n pot dir així, més saludable de totes.

Però sempre hi ha sorpreses. No tots els efectes són els esperats o desitjats: “Hi ha llibres que mai m’hauria imaginat que arribarien a la quarta edició. I també n’hi ha que veus claríssims, que signaries la teva hipoteca amb ells, i que resulta que acaben passant desapercebuts o que desperten en un altre moment. Si no fos així, seria molt avorrit, perquè abans de publicar un llibre ja sabríem què pot passar”. No controlar tots els moments del procés d’edició també ho fa singular i, evidentment, imprevisible.

“Som la peça invisible. L’important és la veu de l’autor. Nosaltres parlem decidint els llibres que publiquem, però hem de ser a segona línia”

Sigui quin sigui el nus o desenllaç d’un llibre, sempre tenen darrere un editor que els defensa, promociona, protegeix: “Som la peça invisible. L’important és la veu de l’autor. Nosaltres parlem decidint els llibres que publiquem, però hem de ser a segona línia”. Els autors es mostren o, fins i tot, es despullen davant dels lectors i, un cop han publicat un llibre, han de fer una tasca de promoció per explicar i difondre aquella feina que els va mantenir reclosos durant mesos, treballant de manera solitària. I la Rosa defensa una promoció personalitzada per a cada autor i llibre: “Som en un món en què tendim a crear patrons i no sempre serveix el mateix per a un autor o un llibre. Crec que cal imaginació per descobrir quina és la millor promoció per a cadascun dels títols que tenim. No té sentit que exposi un autor que acaba de publicar la seva primera novel·la a totes les xarxes. Serà una frustració per a ell. Però també és cert que els autors han d’entendre que la promoció forma part de la feina de publicar”.

“Per molts anys que portis, cada llibre és diferent”

L’èxit de la promoció depèn també d’haver-ne escollit i perfilat bé cada detall, com el títol o la coberta. “En el cas d’editorials com la nostra, no només has de buscar la coberta més atractiva, sinó que has de crear una línia editorial que sigui fàcil de reconèixer. Perquè el llibreter i el comprador final entenguin que allò forma part d’una col·lecció, d’un catàleg. És un procés delicat i ens obliga a fer moltes proves”, assegura. Parla de la coberta i, de seguida, fa referència al títol. “N’hi ha alguns que els tens claríssims des del primer dia, però d’altres els hem canviat el dia abans d’entrar a impremta”, afegeix. I ho fa subratllant que cada un és un món i que això dona sentit a la seva feina: “Per molts anys que portis, cada llibre és diferent”.

Cada història, cada procés, cada llibre és singular. Però també cada autor. La Rosa els dona consells? “Procuro no fer-ho”, comenta. Però segueix explicant com els acompanya, els guia, els informa. “De vegades, el que necessiten és que els comentis bé els tempos. I que entenguin que si, l’endemà de la publicació, un llibre no ha sortit a cap mitjà, no passa res! Que el procés de venda d’un llibre s’ha de fer a mitjà termini. La gent que no treballa al món de l’edició, de vegades, té la idea que algú escriu un llibre, aquest surt a la venda, la gent el compra i s’ha acabat. No! Darrere de qualsevol d’aquests processos hi ha molta feina, que vol dir molt temps”, diu la Rosa, i tens la sensació que et parla des de l’experiència. T’adones que, malgrat que potser no ho fa meditadament, sí que dona consells.

“La construcció d’un catàleg és molt important perquè els lectors acabin confiant en el teu criteri i entenguin la feina que has volgut fer”

Intenta que autors i editors vagin de bracet. Ho fa amb criteri, treballant i definint el seu catàleg. I esperant també una fidelització dels lectors: “La intenció és que quan vegin el segell d’Angle sàpiguen que darrere hi ha un equip petit, però que ha pensat un llibre des de l’inici fins al final perquè creiem que té un lloc dins de la societat. La construcció d’un catàleg és molt important perquè els lectors acabin confiant en el teu criteri i entenguin la feina que has volgut fer”.

Ella ho cultiva cada dia i espera que noves generacions també segueixin aquestes petjades. Què li diries, a una editora jove que s’inicia ara en aquest univers?, pregunto encuriosida. “Que s’assegurés que llegir li agrada molt. I que inverteixi tot el temps que pugui en idiomes, perquè llegir una cosa en la seva llengua original li pot obrir moltes portes i li pot regalar molts plaers. Alhora, li recomanaria que tingui sempre una connexió amb la realitat, que escolti què li diu el món pel que fa a tendències i històries”, comenta convençuda.

Parla serena, però segura. Elogia el seu ofici, però llança demandes: “El meu desig com a editora seria que la lectura passés a ser un bé de primera necessitat, que poguéssim despertar la vocació de molts més lectors, que aconseguíssim fer créixer la base lectora”.

“Em sembla molt bé que la gent escrigui, és una cosa terapèutica; però no cal que tot arribi a un editor amb la pretensió de publicar-ho”

Aquesta és la seva carta als Reis. Però hi afegeix altres reflexions: “Som un país, o un univers, que llegeix poc i escriu molt. Crec que és un problema arrossegat del segle XX. La nostra història i el nostre ego són tan forts que la gent escriu i es pensa que tindrà la qualitat per ser publicat. Em sembla molt bé que la gent escrigui, és una cosa terapèutica; però no cal que tot arribi a un editor amb la pretensió de publicar-ho. Tots cuinem cada dia, però no volem muntar un restaurant. És el mateix”.

Ella coneix quins ingredients cal barrejar per aconseguir una bona sopa de lletres. Llegir, escollir i publicar és la seva feina. Així respon a les curiositats que l’envolten, que expliquen una societat i una manera d’entendre i interpretar la vida. Entre lectures i llibres hi troba respostes, certeses i emocions. Una vida llegida, perquè l’escriptura la deixa per a d’altres. Aquells que ella anirà a buscar, aquells que ella intentarà editar. Amb qui construirà noves històries, reals o imaginàries.