M’obre la porta de casa seva. Diu que per parlar d’ella i de la seva relació intensa amb l’edició és el lloc adequat. Casa és un refugi, un espai íntim i autèntic. Des del primer minut, la Iolanda Batallé transmet hospitalitat. Se la veu una dona enèrgica i indomable, però sensible i atenta. Ens asseiem a la taula del menjador i comencem a xerrar envoltades de llibres i amb la companyia del piano i d’una música que sona de fons. “Per a mi un llibre de qualitat és aquell que no enganya”, sentencia només en arrencar. Ja es pot percebre que la conversa serà fluida però penetrant. Per les paraules, i per l’energia que traspuen. “He fet més de vint anys d’editora i el més bonic de l’ofici és la seva artesania; els que som uns romàntics de la literatura ens hi acostem per això. Malgrat que tinc molt clar que els comptes de resultats han de sortir”, explica. Ja veig que no caldrà que faci gaires preguntes, enfila una reflexió rere l’altra. Ella marca el compàs. I deixarem que sigui així. Només cal seguir-li el fil.

“Una editorial és un discurs, i això no és gens fàcil d’aconseguir, però és, sovint, la clau de l’èxit. Això, i entendre, com a editora, com és cada escriptor”

“He passat per molts llocs i en tots m’hi he sentit molt còmoda”, comenta. Perquè ha participat en diferents projectes editorials, com La Galera, Galaxia Gutenberg, Rosa dels Vents, Catedral Llibres o Rata. Segells que ha creat o que ha fet créixer amb aquesta vitalitat que la caracteritza. “Quan el 2009 em van demanar que dirigís La Galera, va ser un gran repte; calia reflotar-la i vam fer-li fer un tomb bestial. Crec que quan fas literatura infantil i juvenil vius l’ofici de manera molt completa. No podem oblidar mai que una editorial és una tipografia, un paper, un gramatge, una il·lustració i un text”, comenta. I, sense fer cap pausa, deixa anar un nom: Constantino Bértolo. El seu mestre, l’editor que la va guiar per aquest univers tan divers com fascinant. “És un geni. Amb ell vaig aprendre moltíssim quan vaig estar a Debate i a Caballo de Troya. És un gran defensor de l’artesania. I el seu mestratge em va ser molt útil quan vaig crear Rata. Una editorial és un discurs, i això no és gens fàcil d’aconseguir, però és, sovint, la clau de l’èxit. Això, i entendre, com a editora, com és cada escriptor.”

“Un dia, quan tenia tretze anys, es van deixar sobre la taula de la sala d’estar el llibre ‘Crónica de una muerte anunciada’. Vaig posar-me a llegir-lo i ja no el vaig deixar fins que el vaig acabar. Em va fascinar, em va al·lucinar. Hi ha un abans i un després amb aquesta lectura”

Ho diu i precisa que ella és editora i escriptora. Dues facetes que li permeten entendre les necessitats i peculiaritats de cada banda. Tot i així, en aquest moment de la conversa explica els seus orígens familiars, perquè potser han influenciat en la seva manera d’entendre la vida, l’edició i les relacions humanes. “El meu pare és de ciències i la meva mare, pintora. La part artística, d’imaginació i creació, és necessària per a aquest ofici, però jo també vaig estudiar a ESADE i em sento molt còmoda gestionant equips i fent quadrar els números”, diu sense perdre el somriure. I encara afegeix: “A casa, el pare només tenia llibres científics, i la mare, d’art. Però cap dels dos són grans lectors de literatura, ni de ficció ni de no-ficció. Però un dia, quan tenia tretze anys, es van deixar sobre la taula de la sala d’estar el llibre Crónica de una muerte anunciada. Vaig posar-me a llegir-lo i ja no el vaig deixar fins que el vaig acabar. Em va fascinar, em va al·lucinar. Hi ha un abans i un després amb aquesta lectura. Fins llavors jo preferia fer cabanes als arbres i jugar-hi amb les meves cosines; em dedicava a crear històries i aventures amb elles de manera vivencial. Però, després de descobrir Gabriel García Márquez, em va agafar una dèria compulsiva i llegia a totes hores”. Així comença la seva relació més profunda amb els llibres. Perquè, com queda demostrat amb aquesta experiència, un llibre pot canviar-te la vida.

“A mi m’agrada perquè cada llibre és una aventura diferent. Cal entendre cada escriptor, has de respectar el seu ritme, has de saber quan hi has d’intervenir. Tot aquest procés enganxa”

I després d’un en venen d’altres. La suma multiplica, engrandeix els horitzons i crea noves mirades. Per això, diu que també va ser un gran descobriment llegir alguns autors contemporanis en català, com Biel Mesquida, Imma Monsó o Antònia Vicens. I aquest bagatge, sens dubte, ha contribuït a l’hora de definir els seus criteris editorials. “Realment és una feina molt vocacional. A mi m’agrada perquè cada llibre és una aventura diferent. Cal entendre cada escriptor, has de respectar el seu ritme, has de saber quan hi has d’intervenir. Tot aquest procés enganxa, i per a mi és vida. El patrimoni d’una editora són els autors, els il·lustradors o els traductors”, comenta la Iolanda. Perquè ara dirigeix la llibreria Ona Pau Claris; per tant, tot i allunyar-se de l’edició, es manté aferrada a la cultura, als llibres, als autors.

“Una part molt important de ser editora és entendre les persones”

“Jo vaig pel món imaginant llibres. El que a mi m’agrada és fer somnis realitat, fer que els projectes avancin. I jo, com a editora, he fet mil coses i una de les que sempre he considerat que era important és anar a impremta. Penso que cal tocar-ho tot i conèixer molta gent”, explica mentre remena entre el feix de llibres que té damunt de la taula. No en busca cap en concret, però veus que gaudeix amb aquest acte, gairebé inconscient, de mirar cobertes i fullejar pàgines. “Passar-me hores i hores asseguda editant manuscrits, tota sola, m’encanta. Aquest silenci crea un món que et permet veure els detalls.” I llavors, per intentar reblar-ho, afegeix: “És molt important ser generosa. Jo he tingut autors que han crescut amb mi i que després han marxat a una altra editorial. Hi ha editors que això s’ho prenen fatal, però crec que parlant la gent s’entén. Al final tothom té les seves necessitats; tu pots acompanyar durant una etapa, i després aquella persona pot volar. Per això reafirmo que una part molt important de ser editora és entendre les persones”.

“Les feines no ens pertanyen. A mi em fa feliç veure que hi ha algú portant La Galera després de jo ser-hi més de deu anys. M’ho sentia meu, però no era meu”

Queda clar que aquesta actitud predisposada i comprensiva que ella mostra potser l’ha après de l’edició o, si més no, l’ha cultivat durant molts anys. I aquesta generositat, que significa trobar el punt d’equilibri, també l’exigeix als autors: “Recomano als escriptors que vagin als magatzems i vegin tots els llibres que s’han quedat allà. És sorprenent que un llibre funcioni molt bé i que la gent l’acabi recomanant. Cal picar molta pedra; però, per molts anys d’experiència que tinguis, mai saps per què una cosa triomfa. Pots imaginar-t’ho, pots contribuir-hi, però alguns llibres mediocres acaben superant-ne d’altres que realment són boníssims. Per això, cal tenir molta paciència. L’ofici és resistència”. I ella l’ha practicat. Això explica, segur, que es llencés al repte de crear el segell Rata.

Tot i així, l’atreviment ha d’anar acompanyat d’uns criteris clars i coherents. “Sabia que calia aixecar un nou projecte amb un discurs i una qualitat literària, però també que Rata no em pertany i que algú altre agafaria el meu relleu. Jo m’aboco completament a allò que faig, ho defenso i ho dirigeixo, però igual que una cosa comença pot acabar. I no passa res. Les feines no ens pertanyen. A mi em fa feliç veure que hi ha algú portant La Galera després de jo ser-hi més de deu anys. M’ho sentia meu, però no era meu. El que tinc clar, com a editora, és que el meu motor és continuar aprenent.”

“Descartar un llibre sempre és una feina difícil. Sobretot quan cal dir no a un text que t’agrada però que no encaixa dins del teu discurs editorial”

Coneix bé quines són les seves conviccions i les mostra amb sinceritat i honestedat. Perquè sap que, de vegades, cal prendre decisions incòmodes o més complicades de gestionar. “Descartar un llibre sempre és una feina difícil. Sobretot quan cal dir no a un text que t’agrada però que no encaixa dins del teu discurs editorial.” Ho diu amb un to que amaga una certa resignació. Malgrat que es veu que això, decidida com és, mai l’ha paralitzat. Però és en aquest moment quan ens explica què és el que realment la trasbalsa. “A casa meva saben quan una lectura m’afecta. Se n’adonen més ells que jo. Hi ha edicions que m’han afectat molt, no perquè el text no m’agradi, sinó perquè és dur i em commou. Quan vaig publicar La vegetariana, de Han Kang, em va passar. El vaig llegir quatre vegades durant el procés d’edició i vaig estar setmanes tenint malsons, per la seva intensitat”, anota. Però sembla que això forma part del procés d’autoconeixement com a editora. I afegeix: “Si tu estàs més irritable o trista, això pot afectar l’edició. I això una ho ha de saber. Cal respectar els tempos dels autors, però també els propis. Durant molts anys, jo tenia un editor que per escriure les contres se n’anava al bar. Hi ha persones que un dia se me’n van queixar. Recordo que la de màrqueting em va dir: «Ja ha tornat a marxar al bar». I jo li vaig respondre: «El dia que m’escriguis una sola contra com les que escriu ell, parlarem del bar». Has de conèixer la gent que treballa colze a colze amb tu”. Explica aquesta anècdota amb una gran contundència, malgrat la simpatia que sempre desprèn. Qui li porta la contrària..., penso involuntàriament.

Per això, decideixo desviar lleugerament el focus d’atenció i li pregunto per l’edició en llengua catalana. “Per tenir una llengua en tota la dimensió, aquesta ha d’estar present en tots els gèneres. I el català ha de créixer molt en còmic, novel·la gràfica i no-ficció. I, sobretot, cal respectar totes les propostes. Hi ha una certa rivalitat entre els editors independents i els que formen part de grans grups. Jo he estat als dos llocs i no hi crec gens, en aquesta competència. Hi ha grandíssims editors a les dues bandes. Aquí tenim cert espai de millora, hem d’eliminar aquests prejudicis.”

“És una cadena d’entusiasme. Neix de la il·lusió de l’autor, però s’hi suma la de l’editor, la del llibreter o la del lector. Això és meravellós”

Fa crítica però amb la voluntat que regiri i articuli un canvi. I després de més de dues hores conversant, defineix l’essència d’un llibre, el seu gran aliat professional i vital: “És una cadena d’entusiasme. Neix de la il·lusió de l’autor, però s’hi suma la de l’editor, la del llibreter o la del lector. Això és meravellós”. Fa aquesta afirmació accentuant la seva gestualitat, per subratllar la rellevància del que acaba de dir.

Perquè, sens dubte, la seva és una vida construïda a partir de la generositat que necessiten els autors, traductors o dissenyadors, i que es complementa amb la passió que transmeten els lectors quan gaudeixen d’una obra. El seu entusiasme, sigui des d’una editorial o des d’una llibreria, s’escampa amb poder i força per alimentar l’esperit curiós que necessita la cultura per mantenir-se viva. Per sobreviure sense límits ni imposicions.