Quatre campanes. Una corda lligada a cada peu que arriba fins a la cuixa. Obre i tanca les cames per fer sonar les campanes grosses; amb els braços, estira les cordes de les altres dues. Un toc, dos tocs, una desena. Foc? Tempesta? Un bateig? No està escrit enlloc. És un llenguatge compartit, tot el poble en desxifra el significat. És un missatge llançat des de l’edifici més alt de la vila, la veu de la notícia, els primers comunicadors. El darrer? En Llorenç Llongarriu. L’últim campaner de la Garrotxa que feia tocs amb quatre batalls. Va fer-les sonar fins a l’any 2015. L’últim a deixar constància de com se sentia la comarca abans de la Guerra Civil. Una peça clau en la memòria de la banda sonora del territori, el darrer a exercir l’ofici a la Garrotxa, un símbol del passat que va trepitjar el present.

“La figura d’en Llorenç és molt important: els tocs, les tècniques per tocar-les… És la part immaterial d’aquest campanar”

Som a Joanetes, un poble de 300 habitants. Al mig de la vila hi ha el campanar, l’últim que va tenir campaner a la comarca. “La figura d’en Llorenç és molt important: els tocs, les tècniques per tocar-les… És la part immaterial d’aquest campanar”, m’ho explica en Xavier Pallàs, l’olotí que ha fet l’inventari de les campanes de la regió, l’autor de Campanes i campanars de la Garrotxa (més de 180 campanars inventariats) i un enamorat del món de la campanologia des que, amb dotze anys, sent escolà de Montserrat, va poder sentir de prop les campanes del monestir. La passió per aquests instruments centenaris va anar creixent, però no va ser fins a l’any 2009 que va decidir començar a investigar. “Vaig pujar a un campanar, un dia que estava tocant el violí en un casament. A dalt, hi vaig veure una campana del segle XVII totalment coberta d’excrements de colom”, m’explica. “No entenia com podia ser que tinguessin tot allò tan antic abandonat, així que vaig proposar-me fer l’inventari de les campanes.” Des d’aleshores, ha recorregut la comarca que el va veure créixer investigant els sons que n’expliquen la història amb dos objectius. El primer, donar valor a instruments que han estat als pobles des de fa segles i que van tenir, al seu moment, una importància crucial en el relat de la Garrotxa. El segon, trepitjar territori, conèixer més i millor els racons de la comarca.

“Ara hi ha més mobilitat, però abans la gent naixia en un poble, es casava en aquell poble i allà anava continuant. Això significa que les mateixes campanes van tocar pel seu naixement, pel dia de la seva festa, pel dia que els van enterrar… I no només per a ells, també per als seus avantpassats”

En Xavier Pallàs va conèixer en Llorenç Llongarriu l’any 2009. “Jo hi vaig contactar per anar a visitar el campanar, va ser un dels primers on vaig anar. No sabia que ell n’era el campaner fins que, anys més tard, hi vaig tornar i m’ho va explicar”, resumeix. La sorpresa va arribar, però, quan li va demanar si podia fer sonar les campanes. “Va seure allà i va començar a tocar les quatre alhora. Aquesta era una manera de tocar habitual d’arreu, però molt antiga”, aclareix. Després de la Guerra Civil, la majoria dels campanars no van tornar a posar les quatre campanes inicials; en van posar dues, suficients per seguir sonant, però renunciant a alguns dels tocs fundacionals. Ara bé, a Joanetes van decidir tornar-ne a posar quatre, deu anys després de la Guerra Civil, l’any 1948. En Manel Llongarriu, el pare d’en Llorenç, recordava els tocs antics i, quan va augmentar el nombre de campanes, va tornar-les a utilitzar totes. Va ser ell qui ho va ensenyar al seu fill. “«Jo ho vaig conservar perquè tenia l’instrument, els altres no podien.» Això deia sempre en Llorenç”, recorda Pallàs. El patrimoni immaterial, els tocs, les tècniques, també s’han perdut i també ho intenta recuperar. “El que havia sentit la gent durant segles.” I continua: “Ara hi ha més mobilitat, però abans la gent naixia en un poble, es casava en aquell poble i allà anava continuant. Això significa que les mateixes campanes van tocar pel seu naixement, pel dia de la seva festa, pel dia que els van enterrar… I no només per a ells, també per als seus avantpassats”. Els sons expliquen la realitat i la realitat justifica els sons. Quins sons?

Ara els tocs estan mecanitzats. Ja no hi ha campaners que donin les notícies. En molts pobles les campanes han deixat de sonar i a la resta ho fan gràcies a un aparell elèctric. Els codis que utilitzaven els campaners per explicar el que passava a les viles anys enrere, fa dècades que van caure en l’oblit; ara, només queden esbossos del que havia estat, història del país que els campanòlegs com en Xavier Pallàs intenten eternitzar. “El toc de morts, per exemple: ara es fa una batallada lenta picada mecànicament. No té res a veure amb com es feia abans. Abans feien bogar les campanes, es balancejaven d’un costat a l’altre. Les deixaven cap per amunt, de manera que el batall quedava repenjat a un costat de la campana, i en el moment que el campaner la volia deixar anar, donava la volta, feia una batallada al mig i tornava a dalt. D’aquesta manera podien ser molt lentes, així tocaven per als morts”, explica Pallàs deixant entreveure nostàlgia en les paraules que pronuncia. 

Des que en Llorenç Llongarriu va deixar l’ofici de campaner, els quatre instruments de Joanetes no fan els tocs tradicionals. Tot i així, continuen mantenint les quatre campanes intactes. Tres les van posar l’any 48 i una és del 1826, la més petita, la més antiga de les quatre, però no la més antiga de la Garrotxa; aquesta és a Sant Andreu del Torn. 

Sons del segle XIV

Quan en Xavier Pallàs va entrar per primer cop a l’església de Sant Andreu del Torn (Sant Ferriol), el 19 de febrer del 2010, ja tenia una bona colla de campanes documentades. Va trepitjar el poble amb l’objectiu d’esbrinar quines eren les característiques dels instruments que hi descansaven. Va pujar l’escalinata i, al cim, hi va trobar dues campanes, una de més grossa i més ben conservada, i una altra que va deduir que devia ser més antiga: “Tenia la forma allargada; vaig pensar que podia ser del segle XV”, m’explica. Quan se la va mirar de prop, però, va endevinar-hi una inscripció, una data, la de fosa: 1303.

No era antiga, era antiquíssima, la més antiga que ell havia vist a Catalunya; era, fins i tot, dos anys més vella que la de la catedral de València, que porta escrit que va ser fosa l’any 1305 i que, fins que en Xavier va pujar al campanar de Sant Andreu del Torn, tenia el renom de ser la campana més antiga dels territoris del que havia estat l’antiga Corona catalanoaragonesa. No ho va saber al primer moment, però sí que ensumava que aquell objecte era memòria viva dels Països Catalans. “Vaig decidir trucar als meus companys campanòlegs, a en Francesc Llop i Bayo concretament, que m’ho va confirmar. Era davant de la campana més antiga trobada actualment al territori.” Però s’afanya a aclarir: “No és la més antiga d’Espanya. Aquesta és a Lleó. Però sí que ho és de la Corona”. Quin és el so d’una campana que té més de 700 anys?

Aquesta campana porta set segles veient el món canviar i mutar, tocant per a generacions de garrotxins, celebrant, anunciant i comunicant. Ha sobreviscut al pas dels anys, a les guerres, als canvis de govern

De moment no se sap si la campana és originària del Torn. Durant la guerra moltes campanes es van utilitzar per fer armament bèl·lic; les que no es van fer servir, es van portar a l’hospici d’Olot, on ara hi ha el museu comarcal, perquè els representants dels pobles de la Garrotxa poguessin recuperar les seves. “Un cop arribaves allà, havies d’acreditar que la campana era la del teu poble, i després et firmaven un document. N’he trobat alguns. En aquests papers a vegades hi posava que eren propietat de la vila, i d’altres, que se l’enduien amb caràcter de dipòsit”, m’aclareix en Xavier Pallàs. No sabem on són les arrels de la campana; la podria haver anat a recuperar el regidor del moment, convençut que l’instrument pertanyia al Torn, o podria ser que abans hagués estat en qualsevol altra església de la zona. De totes maneres, el que és clar és que aquesta campana porta set segles veient el món canviar i mutar, tocant per a generacions de garrotxins —quan ni tan sols es denominaven així—, celebrant, anunciant i comunicant. Ha sobreviscut al pas dels anys, a les guerres, als canvis de govern. Ha regalat el seu ning-nang dia rere dia, any rere any i segle rere segle. 

De qui són les campanes de Santa Pau?

Deixem enrere la campana més antiga del territori i anem a veure un altre campanar que ha aconseguit deixar l’empremta en la narració de la comarca. Enmig d’una plaça empedrada, rodejada d’arcs, s’hi aixeca una església amb una torre quadrada, la més alta que hem vist fins ara. Som a la plaça Major de Santa Pau, davant d’una església consagrada l’any 1430. “Al lloc on hi ha ara mateix la vila, hi havia el castell; però la parròquia no era aquí, era a Santa Maria dels Arcs”, m’explica en Xavier. La parròquia on hi havia les campanes va quedar absolutament destruïda pels terratrèmols del 1427 i el 1428; de fet, va ser precisament aquell desastre natural el que va engegar una polèmica entre els veïns dels dos nuclis que va durar dècades.

“És un conflicte que es va allargar, perquè vaig trobar una llicència del bisbe de l’any 1463, trenta anys després, en què s’exigeix el retorn de les campanes al seu lloc original, i una altra, una moratòria, del 1478, en què tornen a reclamar-ne el retorn”

El 1428, Galceran de Santa Pau va al·legar que des de la vila no se sentien les campanes i en va demanar el trasllat de la parròquia dels Arcs, que havia quedat destrossada pel moviment sísmic, a la pobla del castell de Santa Pau. “Era el senyor feudal i s’ho va fer venir bé. Com que l’altra església havia quedat destruïda, va aprofitar per traslladar la parròquia i, de passada, donar més entitat al poble”, m’aclareix Pallàs. Ho va aconseguir. Es va fer el canvi d’ubicació. S’iniciava, així, una disputa entre els veïns del castell i els que vivien als voltants de Santa Maria dels Arcs. “És un conflicte que es va allargar. Ho sé perquè vaig trobar una llicència del bisbe de l’any 1463, trenta anys després del trasllat, en què s’exigeix el retorn de les campanes al seu lloc original, i una altra, una moratòria, del 1478, en què tornen a reclamar-ne el retorn.” Estem parlant de cinquanta anys de cartes bescanviades per aconseguir les campanes. On són ara? No ho sap ningú. Les campanes dels Arcs han desaparegut.

 “Abans de la Guerra Civil, hi havia set campanes al campanar, ara n’hi ha cinc. Durant el conflicte se les van endur totes per fer-ne material bèl·lic; totes, excepte la gran, perquè l’alcalde la va connectar al rellotge”

“Abans de la Guerra Civil hi havia set campanes al campanar; ara n’hi ha cinc. Durant el conflicte se les van endur totes per fer-ne material bèl·lic; totes, excepte la gran, perquè l’alcalde la va connectar al rellotge. Després de la guerra se’n van recuperar dues que eren a Olot, però, avui, encara és una incògnita com van arribar les altres dues que trobem encara al campanar”, sospira. La campana més grossa que hi ha actualment al poble és originària d’allà. La pista la va trobar Pallàs quan en va llegir la inscripció: “Refosa l’any 1877 sent rector en Joan Ordeix i obrers en Manel Collellmir i en Franscisco Masdevall”. “Els obrers no eren els paletes”, m’aclareix.  “Era el nom que prenien uns càrrecs que administraven les parròquies; el rector era sempre el mateix, però els obrers civils anaven canviant cada dos anys. Procuraven deixar constància de tot allò que es feia durant el seu mandat.”

Collellmir i Masdevall són cognoms de masos del veïnat; garantia, doncs, que la campana es va fabricar a Santa Pau. El lloc de naixement de la resta, de moment, continua sent un misteri. Hi ha hipòtesis que l’estableixen en altres pobles de la comarca; d’altres que asseguren que són les que van prendre de Santa Maria dels Arcs, i algunes, fins i tot, que venen d’altres territoris. Les campanes són béns mobles i, com a tals, han circulat d’un campanar a l’altre, d’una vila a l’altra, d’una comarca a l’altra. I això converteix la tasca de seguir-ne el rastre en tot un repte. 

A Joanetes, a Sant Andreu del Torn i a Santa Pau, a totes les viles que hem visitat fins ara i a la majoria de la resta de pobles de la comarca, se’ls van endur les campanes durant la Guerra Civil. L’objectiu? Fabricar material bèl·lic per combatre les tropes franquistes. En deixaven una per fer els tocs civils, per tal de facilitar la comunicació del poble —avisar del foc o de les tempestes—, i també, on en tenien, deixaven la campana que estava connectada al rellotge. “A Olot mateix hi havia fàbriques d’armes, segurament les devien aprofitar per allà”, explica en Xavier. No totes, però, van tenir la mateixa sort. Les que no s’havien utilitzat les van poder anar a recuperar els regidors o representants de les viles un cop acabada la guerra. I d’altres, no les van arribar a trobar. És el cas de les campanes de Sant Andreu del Coll: un incident les va deixar camuflades i, avui, encara no han sortit del campanar. Com?

“L’any 36 es crema l’església i s’ensorra tota la part de dintre del campanar; va caure tot per l’incendi. Les campanes van quedar sepultades sota la runa i ho van deixar així”

Campanes sota la runa

“Després de la Guerra Civil es va fer un megajudici, la causa general, que buscava perseguir tots els republicans que havien tingut alguna participació durant la guerra”, comença a narrar en Xavier. “Als rectors els van demanar que omplissin un formulari explicant què havia passat a la seva parròquia, els béns destruïts, les obres d’art… En aquests casos, a vegades, parlaven del que havia passat amb les campanes.” El rector de Sant Andreu del Coll en va deixar constància: “L’any 36 es crema l’església i s’ensorra tota la part de dintre del campanar; va caure tot per l’incendi. Les campanes van quedar sepultades sota la runa i ho van deixar així”.

“És ben curiós, es van conservar dues campanes del segle XVIII gràcies a la destrucció de l’església que les sustenta”

Durant els anys següents van tornar a Sant Andreu del Coll per intentar recuperar-ne les campanes, però aquestes, camuflades sota l’estructura destruïda de l’església, van restar invisibles a la mirada de les milícies. “És ben curiós, es van conservar dues campanes del segle XVIII gràcies a la destrucció de l’església que les sustenta”, afegeix Pallàs. Anys més tard, quan el país ja estava sota l’opressió franquista, es va restaurar l’església i es van tornar a col·locar les campanes al mirador privilegiat que és el campanar de Sant Andreu del Coll. 

“A més, una de les campanes és important perquè és una de les primeres conservades feta pels Barberi”, pensa en veu alta en Xavier. Qui són?, pregunto gairebé mecànicament. “Són la foneria que ha donat més renom a tota la indústria de campanes d’Olot. Es van fer molt famosos després de guanyar una medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona l’any 1888 i van començar a rebre encàrrecs d’arreu”, resumeix. Van posar campanes per tot Catalunya, però la que els va fer famosos, la que va rebre la medalla i el reconeixement, la van fer per a l’església del Mallol, un altre poble de la Garrotxa. Hi anem.

L’ofici: sacrifici i constància

“A principis del segle XX es feia molt soroll amb les campanes per tal d’allunyar les tempestes, es creia que fent això s’espantava els esperits malignes que les provocaven”

La campana que va fer famosa la família Barberi ja no és al campanar, però en tenen quatre: dues de grosses i dues de petites. “Però no t’he portat aquí per les campanes, hi som per una de les campaneres que va exercir l’ofici al Mallol”, em diu en Xavier seriós. L’any 1912, aquest campanar va ser l’escenari d’un tràgic accident. Un llamp va caure al capdamunt de l’església i va matar la campanera que estava assenyalant el mal temps. “A principis del segle XX es feia molt soroll amb les campanes per tal d’allunyar les tempestes, es creia que fent això s’espantava els esperits malignes que provocaven les tempestes. Es feien batallades amb les dues campanes grosses; com més fort el temporal i més perill de pedregada, més fort i ràpid tocaven les campanes”, concreta Pallàs.

La campana era una peça clau en la vida en societat del moment: el portaveu de les notícies, l’alarma en cas d’urgència, el màxim informador del poble

Aquest incident il·lustra el sacrifici que implicava l’ofici. La campanera va sortir de casa seva, sota la pluja, quan va esclatar la tempesta, i es va dirigir a l’església per avisar la resta d’habitants del poble. “A part del perill que representa, que amb aquesta història es veu claríssimament, també mostra fins a quin punt era important aquest toc”, subratlla en Xavier. Menys les hores, que anaven connectades al rellotge i sonaven mecànicament, tots els tocs es feien manualment; el campaner s’havia d’estar allà dalt pràcticament tot el dia. Era una peça clau en la vida en societat del moment: el portaveu de les notícies, l’alarma en cas d’urgència, el màxim informador del poble. La campanera que va morir al Mallol, de la qual no es coneix el nom, va sortir de casa, quan tothom hi entrava per refugiar-se del temporal, per pujar al capdamunt de l’església i intentar allunyar el mal temps. 

Les seves dimensions la van salvar?

L’última parada de la ruta la fem a Sant Feliu de Pallerols. Una església monumental s’obre pas cap amunt des del centre de la plaça del poble. Pugem al cim del campanar. A l’espai central, envoltada de bigues de fusta, amb un posat imponent i majestuós, hi ha la campana Feliua; el nom, l’hi van donar el dia del seu bateig, l’any 1626. Les campanes es bategen? “Clar, s’hi tira aigua beneïda com si fos un infant. Fins i tot, durant molts anys, s’inscrivien les campanes als llibres de registres de batejos de la parròquia, exactament igual que amb les criatures”, s’afanya a aclarir-me Pallàs quan llegeix en la meva expressió que no entenc el motiu pel qual la campana té nom i identitat pròpia. “De fet, encara es fa: es posa la campana a fora de l’església, en una estructura de fusta plena de fulles i flors, i al cap d’uns dies es puja a dalt del campanar”, m’aclareix. 

La Feliua és la creació més grossa dels Calsa; “per a mi, els millors fonedors de la comarca de tots els temps”, somriu. La família de campaners és d’origen francès. El pare del primer campaner va entregar el seu fill a en Joan Boer, un campaner que va aterrar al poble, perquè aprengués l’ofici. Ells ja es dedicaven a la branca del metall, feien cassoles, i, en les campanes, hi van veure l’oportunitat d’ampliar el negoci. Així va començar la que acabaria sent una de les nissagues de campaners més importants de la Garrotxa: els creadors de la campana Feliua, un instrument de 99,5 centímetres de diàmetre. “Jo crec que la seva mida la va salvar durant la guerra”, rumia en veu alta Pallàs. Per què?

“Això jo ho sé gràcies a una entrevista que va fer la revista Les Garrotxes a un veí de Sant Feliu, Salvador Rabat”, comença. “Durant l’inici de la Guerra Civil, el juliol del 1936, van tirar daltabaix de l’església dues de les campanes. Una va quedar enfonsada al terra de la plaça i l’altra va caure dins de l’església mateix. Això ho va veure Salvador Rabat, amagat sota un banc de la plaça”, concreta. En van tirar dues, però la grossa es va quedar. “Jo crec que no s’hi van veure amb cor. Pensa que l’obertura de la finestra per on l’haurien d’haver llançat fa 108 centímetres, i la campana té un diàmetre de 99,5. L’hi haurien pogut fer passar, però era complicat.” 

Un toc, dos tocs, una desena. Ning-nang des del centre de la vila. Ning-nang des del cim del campanar. Foc? Tempesta? Un bateig? Els codis són, ara ja, desconeguts per la població; emmagatzemats, només, en la memòria d’uns quants afortunats. Ara moltes campanes callen, renuncien al paper de missatgeres, o es limiten a tocs mecànics i programats. No sonen els batalls, no es balancegen els jous, ningú estira la corda. Silenci que interrompen les campanes lligades al rellotge. I enmig de la calma, veïns dels pobles de la comarca s’organitzen per tornar a sonar. Volen tornar a pujar, recuperar l’ofici de campaner, encara que sigui, només, un parell de cops l’any. Les tornarem a sentir com ho fèiem abans? Recuperaran la memòria perduda dels tocs dels avantpassats? Tornaran a parlar-nos, a fer-nos sentir la vida dels pobles i les persones? Continuaran sent la banda sonora de la Garrotxa?