Aquesta no és la història d’un tac de billar. Bé, potser sí. Però, què és exactament un tac de billar? Molts dirien que és un element allargat, de fusta i acabat en punta. Per un extrem s’agafa amb les dues mans, estratègicament col·locades, i per l’altre s’apunta i es fa xocar amb la bola, que s’ha de desplaçar cap a un dels forats de la taula.

Per a altres persones, un tac de billar és una extensió del seu braç, un element amb què es fusionen i formen un tot. Són persones com l’Esteve Mata (Centelles, 1978), jugador d’elit professional i guanyador de nombrosos campionats nacionals i internacionals de carambola. La seva filosofia és la perfecció i l’excel·lència. Una filosofia que des del 2014 ha traspassat al seu negoci de tacs de billar artesanals Inviktcues.

Inviktcues és l’única marca de tacs de billar de Catalunya amb presència internacional

Un nom que des del principi apunta maneres: és l’única marca de tacs del país que té presència en l’àmbit internacional. Els seus tacs passen per les mans de grans jugadors de billar, com Javier Palazón, Raül Cuenca o Antonio Montes. També són molt apreciats per coneguts mestres mundials, fins al punt de tenir com a principal client una empresa sud-coreana, país on el billar és gairebé una religió.

Tot un prestigi que contrasta amb el petit taller on està ubicada l’empresa. Per arribar-hi, cal anar fins als afores de Centelles, entre camps resguardats sota la muntanya. Les instal·lacions es troben dins d’una antiga hípica on encara es conserven els porticons de fusta dels estables. En total, un parell de sales equipades amb tota mena de maquinària de fusteria que ha estat adaptada per poder crear tacs. Perquè les màquines per fer tacs no existeixen, sinó que l’Esteve gairebé les ha hagut d’inventar i modelar per fer les seves peces artesanals. Uns 240 tacs anuals per a carambola que fa només amb l’ajuda de la seva parella, la Sònia, i un altre treballador. Creacions que competeixen amb grans fabricants internacionals dels Estats Units, Itàlia o Corea del Sud, com Molinari, Predator, Longoni o Hanbat.

Produeix 240 tacs anuals per a carambola que competeixen amb grans fabricants dels Estats Units, Itàlia o Corea del Sud

El dia de la seva comunió un oncle, que no sabia què regalar-li, es va presentar amb un tac de billar. Un regal que li canviaria la vida

L’Esteve em rep a l’entrada del taller mentre comenta que bonica que està la tarda. El sol il·lumina amb calidesa els camps verds del voltant i una bassa d’aigua refresca les jornades més caloroses. “Molts dies esmorzem aquí a fora i sentim els ocells”, m’explica. Pel voltant, un gos corre movent la cua i unes gallines escatainen des del corral. “Les cuida el Joan, l’amo de la finca”, aclareix. Ningú diria que aquest humil artesà ha trepitjat els podis de mig món. Una vida intensa dedicada al billar que comença quan tenia deu anys. Era el dia de la seva comunió i un oncle, que no sabia què regalar-li, es va presentar amb un tac de billar. Un regal que li canviaria la vida. “Ell jugava a billar al costat de casa meva i jo m’hi vaig animar”, explica. Una afició que, en realitat, encara li venia de més a prop. Quan el seu pare era jove jugava molt a billar, fins al punt que el dia del seu casament va fer tard perquè “s’havia deixat enredar” per fer unes partides, m’explica rient.

Una manera de guanyar-se la vida era fent classes de billar. El que passava és que els alumnes eren persones grans. “Veia que al cap de cinc o sis anys potser ja no tindria clients, perquè els joves no hi estan interessats”

Amb els anys, l’Esteve comença a destacar cada vegada més com a jugador i als quinze anys la Federació Catalana de Billar li dona l’oportunitat de tenir com a mestre el gran Miquel Espona. I d’aquí, a ser guanyador de campionats arreu del món. “Tota la meva vida m’he dedicat a competir, competir i competir”, relata. I tot i els trofeus i tenir un patrocinador, aquí a casa també s’havia de guanyar la vida. I una manera de guanyar-se-la era fent classes de billar. El que passava és que els alumnes eren persones grans. “Veia que al cap de cinc o sis anys potser ja no tindria clients, perquè els joves no hi estan interessats”, reflexiona.

Un dia, mentre competeix a la Copa del Món de billar a tres bandes a Porto (Portugal), coneix un jugador japonès que fa servir el seu propi tac i en ven altres exemplars fets per ell. “Allà ho vaig veure clar”, relata. “En el fons, sempre he estat un friqui amb els tacs de billar, en el sentit que sempre m’han agradat i he estat atent a tot el material nou que surt.” Així doncs, decideix treure la seva pròpia marca per presentar-la al seu públic, que ja el coneix i hi té confiança.

Es va donar d’alta d’autònom i va investigar sobre com fer un tac. En aquell moment gairebé no sabia res de fusteria, tot i que el seu pare havia estat fuster. El seu primer tac va ser “un desastre”, riu

Al principi, comença a fer-ne algun model al taller de tacs Castelló, ja desaparegut. “Em vaig anar engrescant cada vegada més fins que vaig comprar el torn i un control numèric i em vaig instal·lar al garatge de casa”, recorda. Es va donar d’alta d’autònom i va seguir investigant sobre com fer un tac. En aquell moment gairebé no sabia res de fusteria, tot i que el seu pare havia estat fuster. El seu primer tac va ser “un desastre”, riu. “Les incrustacions van sortir lletges i no encaixaven, fins i tot alguna va saltar perquè no la vam enganxar bé”, continua. Tot i això, s’hi podia jugar bé. I així va anar fent un temps, a còpia de prova i error i d’una manera molt puntual i artesanal.

La fusta, que sol ser de banús, auró o olivera, sempre l’ha de mantenir en el mateix punt d’humitat

Un esperit que no ha deixat mai de predicar. Amb poc més de sis anys, la firma Inviktcues (nom que sorgeix de la barreja d’invictus, “victoriós” en llatí, i cues, que vol dir “tacs” en anglès) s’ha convertit en una marca referent de tacs de carambola en què es combina l’esperit més artesanal amb moltes tècniques adaptades a aquesta mena de fabricació. Per ensenyar-m’ho, entrem a la saleta més gran del taller, on hi ha una temperatura constant tot l’any. És important per mantenir la fusta sempre en el mateix punt d’humitat. Les fustes, que solen ser de banús, auró o olivera, els arriben tallades amb forma quadrada, i ells els han de donar forma de cilindre amb una màquina hidràulica que originalment es feia servir per fer les potes de fusta de taules i cadires.

“A Corea del Sud són molt fanàtics del billar. Hi ha vint milions de jugadors i tenen un poder adquisitiu alt”

El procés és lent. “Tenim capacitat per fer un tac i mig al dia”, confessa l’Esteve. Cada mes n’entreguen una vintena, encara que podrien arribar a fer-ne quaranta, si contractessin una persona més. Això sí, el preu és de mínim uns 3.000 euros. Un preu que estan disposats a pagar a Corea del Sud, el país on es venen els seus tacs. “Són molt fanàtics del billar. Es calcula que hi ha vint milions de jugadors i tenen un poder adquisitiu alt”, explica Mata.

“Un tac està format per tres parts: la porra, per on s’agafa; la meitat, i la fletxa, per on es toca la bola”

Sap que un dels seus tacs és per a tota la vida. És el que té jugar amb la qualitat i l’elaboració artesanal. “Veus? Un tac està format per tres parts: la porra, per on s’agafa; la meitat, i la fletxa, per on es toca la bola. I totes van unides per un petit anell”, m’ensenya l’Esteve mentre recorre amb la mà un dels seus tacs. Cadascuna de les parts té un tipus de fusta diferent, però mai s’hi posa vernís. “Si hi posés vernís, al cap de vuit o deu anys perdria la brillantor amb la mateixa suor. Nosaltres ho fem amb tres capes d’impregnació i amb cianoacrilat, però ningú s’ho creu”, em somriu.

“M’agrada combinar el que és la geometria ampla i estreta, com la del tac, amb figures geomètriques que siguin simètriques al disseny, com les llances o els rombes”

D’un dels racons del sostre en pengen tacs que estan en procés de fabricació. En tenen cinc models diferents, que es venen amb fustes i colors diferents. Cada model té un nom de la mitologia grega, com el Poseidon, que està fet amb fusta d’olivera i amb incrustacions de dibuixos geomètrics; l’Hiperion, que considera un dels seus tresors, i que està fet amb snakewood, una fusta natural que imita la pell de drac, i resina turquesa, o l’Hermes, que té vuit línies d’incrustacions. “M’agrada combinar el que és la geometria ampla i estreta, com la del tac, amb figures geomètriques que siguin simètriques al disseny, com les llances o els rombes”, diu mentre acaricia els dibuixos. També li agrada que es pugui veure sempre el color natural de la fusta, per això mai la tenyeix.

“Has de pensar molt, coordinar, observar tots els paràmetres, estudiar la geometria, els efectes, les velocitats i les inclinacions d’atac”

És la seva filosofia de treball artesanal, en què vol evitar tota mena d’artificialitat i ser present en totes les fases del procés de producció. Com quan es desplaça fins a València o Cantàbria per anar a recollir la fusta, o quan busca noves tècniques per fer les seves creacions. És la concentració i la constància. Igual com quan juga a billar: “Has de pensar molt, coordinar, observar tots els paràmetres, estudiar la geometria, els efectes, les velocitats i les inclinacions d’atac”, reflexiona. Són tants elements que, segons el jugador, fan que t’acabin atrapant del tot, fins al punt que es necessita tenir un bon control en la gestió de les emocions, sobretot quan surt a fer campionats. “Havia arribat a entrenar entre sis i vuit hores diàries”, confessa. Un treball molt perfeccionista que reconeix que gairebé sempre ha hagut de fer sol.

“Cinc o sis anys abans de morir, el meu pare em va dir que em faria un tac de billar. Un tac senzill, sense incrustacions i fet a cop de ribot, perquè ell era empleat i no tenia cap torn ni màquina”

L’Esteve es veu tota la vida fent aquesta feina. Se sent realitzat. “És saber que hi ha algú que aprecia i estima el que has creat amb tanta cura”, intenta explicar. “O el fet de saber que un jugador com Javier Palazón ha guanyat una prova amb un tac que ha passat per les teves mans”, continua. Mai s’hauria pensat que un dia ell acabaria fent de fuster, igual que el seu pare. I és aleshores quan se li il·luminen els ulls i recorda un detall que fins aleshores li havia passat per alt: “Cinc o sis anys abans de morir, el meu pare em va dir que em faria un tac de billar. Un tac senzill, sense incrustacions i fet a cop de ribot, perquè ell era empleat i no tenia cap torn ni màquina”, recorda. Un projecte que no va poder arribar a complir, perquè el pare es va posar malalt i es va morir.

De vegades, quan l’Esteve és al taller treballant amb la fusta, observa en perspectiva la seva història i pensa que el seu pare, allà on sigui, deu estar content de veure’l fent d’ebenista. Content de veure que, potser, està construint aquell tac de billar que no va poder ser. Revivint una feina en què els dos, a través del temps, han buscat la perfecció i, com una extensió del seu braç, com un tac de billar, han apuntat sempre cap a l’horitzó més elevat.