“És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal”

(Joan Vinyoli)

No hi havia res i ho van crear tot. Inventar, idear, construir és una manera de viure. De donar resposta a les necessitats. D’estimar. I això és el que van fer un grup de pares i de mares per regalar llum, esperança i oportunitats als seus fills. Era l’any 1979. Les famílies Roca, Ollé, Zaldivar, Closa, Pijuan, Giménez, Martínez, Baiget i Font de Balaguer es van unir per crear l’Associació L’Estel, un centre per a persones amb discapacitat intel·lectual. Es van posar a treballar amb il·lusió, amb ganes. I ho van fer sense gaires recursos econòmics, però el resultat va compensar qualsevol esforç i sacrifici. “Els nostres fills no podien anar a un centre ordinari i els havíem de portar en escoles de Lleida. Això dificultava la gestió familiar”, explica la Mercedes Figuerol, mare del Jorge i una de les fundadores. I el seu marit, el Francisco Zaldivar, Paco pels coneguts, afegeix: “Costa acceptar que tens un fill amb unes necessitats diferents. Però, de seguida, vam adonar-nos que tenir un centre a Balaguer facilitava moltes coses”.

I així van iniciar l’aventura. Amb una sabata i una espardenya van començar a moure paperassa, a fer córrer la veu, a explicar el projecte perquè altres famílies acabessin sumant-s’hi. “Moltes mares ens havíem quedat a casa per cuidar la canalla i som les que vam decidir començar a recórrer els pobles de la comarca per saber si hi havia altres nois i noies que poguessin venir a L’Estel”, explica la Mercedes. Poble a poble, porta a porta. En sentit literal. Van trucar els diferents ajuntaments de la comarca per saber si hi havia alguna persona que pogués anar al seu centre. I van recórrer els diferents municipis per explicar a altres famílies la seva iniciativa. Necessitaven donar-se a conèixer i guanyar nous alumnes perquè el projecte tingués viabilitat i futur. Fins que al mes de setembre de 1982 van obrir l’escola. És quan tot comença, quan tot es fa realitat, però encara de forma molt incipient.

“Un pare venia a les 6 del matí a encendre la calefacció. Ho havia de fer ell, perquè no hi havia ningú més”

“Al principi tot són dificultats. Vam posar diners les famílies per poder tenir algunes de les coses bàsiques”, assegura el Paco. L’ajuntament de Balaguer els va cedir una casa, anomenada Xalet Montoliu, per ubicar-hi l’escola i el taller. “No teníem mobiliari i vam arreplegar unes taules vermelles d’una empresa. I tot això, pocs dies abans de començar”, explica la Montse Marco, directora de l’escola i mestra des de l’inici. I l’altra directora, que també hi treballa des del primer dia, Pepita Sotelo, afegeix: “Un pare venia a les 6 del matí a encendre la calefacció. Ho havia de fer ell, perquè no hi havia ningú més”. Arrencar un projecte mai és fàcil, és un camí ple de revolts. Però per revolts i aiguats, la riuada del 1982, pocs dies després de començar el curs. Els dies 7 i 8 de novembre una gran pluja va provocar el desbordament del riu Segre, des de Lleida fins a la Cerdanya, passant per Balaguer. Però d’aquella també se’n van sortir, calia seguir remant.

“Érem bastant pioneres i revolucionàries. A partir del 1985 vam començar projectes d’integració amb centres ordinaris de la ciutat. Els nostres alumnes feien les classes d’educació física en altres escoles”

I ho van fer amb força i intentant construir un centre innovador en el seu àmbit. “Érem bastant pioneres i revolucionàries. A partir del 1985 vam començar projectes d’integració amb centres ordinaris de la ciutat. Els nostres alumnes feien les classes d’educació física en altres escoles, perquè durant unes hores tinguessin un contacte amb nous espais i joves”, explica somrient la Pepita. I en aquest moment la Montse ho rebla: “Totes teníem molt clar que era una escola de persones amb discapacitat, però volíem inserir-la en la ciutat i participar en totes les activitats”. Per tant, sense ser-ne massa conscients van marcar tendència, van començar a construir un projecte amb continuïtat i futur. Però a Balaguer i per a Balaguer. L’Estel no es pot dissociar de la realitat de la Noguera. En forma part i explica també la seva vida en col·lectiu. 

“Quan vam començar a mirar terrenys n’hi havia de més barats lluny de la ciutat i alguns professionals van dir, encertadament, que aquests nois no podien ser fora de Balaguer. No podíem crear un gueto”

I les famílies ara ja només recorden els èxits aconseguits. Els entrebancs són anècdotes del passat o, en paraules de la Mercedes, “faves comptades”. Tot i així, algun mes els professors van haver d’esperar-se per cobrar. “Van ser uns inicis complicats, però ara quan veiem tot el que hem aconseguit sentim orgull”, assegura el Paco. I la Rosa, directora del taller ocupacional i que es va sumar al projecte també els primers anys, explica que van formar una gran família: “Tots fèiem una mica de tot. Jo exercia de treballadora social, de mestra i d’escrivent”. L’objectiu era bastir el projecte, construir un gran estel per a aquests nois i noies, però també per a la ciutat i la comarca. Per això van escollir aquest nom, perquè projectava llum. I, de fet, per aquesta mateixa raó, quan l’any 1992 van estrenar una nova escola i un taller, van prioritzar que aquest estigués situat dins de la ciutat de Balaguer. “Quan vam començar a mirar terrenys n’hi havia de més barats lluny de la ciutat i alguns professionals van dir, encertadament, que aquests nois no podien ser fora de Balaguer perquè quan acaben al taller, han de tenir autonomia per tornar a casa. No podíem crear un gueto”, diu la Mercedes. I el Paco assegura amb satisfacció que “Balaguer s’estima aquest centre i reconeix la feina que fa”.

“Crec que el mèrit és dels primers pares que van donar el pas. Que van impulsar-ho per donar resposta a una necessitat que no estava coberta”

Però per reconèixer el treball realitzat cal també valorar els esforços dels seus impulsors. La Pepita ho té clar: “Crec que el mèrit és dels primers pares que van donar el pas. Que vam impulsar-ho per donar resposta a una necessitat que no estava coberta”. Què no farien uns pares per als seus fills? Amb paciència i insistència van ocupar un espai aleshores desatès al territori noguerenc. “És un miracle”, s’exclama la Mercedes. La Rosa reacciona ràpid i ho matisa: “Un miracle treballat!”.

“S’ha passat de dir ‘Pobrets, hem de fer una bona obra per ajudar-los’ al reconeixement perquè és un dret de la persona”

Han treballat per aconseguir una escola, un taller ocupacional, dos llar-residència i un servei de lleure i de transport. I ho han fet adaptant-se als progressos i a les evolucions de les darreres dècades. “Per sort, s’han produït canvis, per exemple, en la nomenclatura. Només cal veure el nom que tenia l’entitat quan vam començar: Associació de Prominusvàlids i Disminuïts Físics i Psíquics L’Estel”. En aquest sentit, la Montse explica que la lluita ha donat els seus fruits: “S’ha passat de dir ‘Pobrets, hem de fer una bona obra per ajudar-los’ al reconeixement perquè és un dret de la persona”. I una de les maneres d’aconseguir-ho, de visibilitzar-ho, és l’esport. Per això, l’any 1994 crearen el Club Esportiu L’Estel. La seva responsable, Anna Pàmies, té clar que gràcies a l’esport han aconseguit obrir moltes portes per facilitar programes d’inclusió dins de l’entorn comunitari. “Hem establert convenis amb altres clubs de Balaguer, com el de tennis taula, piragüisme, futbol sala, rítmica, bàsquet i pàdel. Això ens fa més visibles i permet generar noves inquietuds”, explica l’Anna. En qualsevol partit, l’objectiu és guanyar, però també millorar la salut física i emocional de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Ara una de les seves preocupacions és l’atenció de la gent gran. Perquè aquest centre ajuda a aquestes persones, però també a les seves famílies

Fa més de quatre dècades que L’Estel es va posar en marxa. En ell han crescut diferents nens i nenes, nois i noies, homes i dones. I ara una de les seves preocupacions és l’atenció de la gent gran. Perquè aquest centre ajuda aquestes persones, però també a les seves famílies. Construeix una gran constel·lació. Educar, compartir, guanyar autonomia, realitzar-se personalment i professionalment és un dels objectius de L’Estel. I fer-ho en un ambient agradable, distès, serè. On, fins i tot, un pot somriure veient la pel·lícula Campeones, una comèdia protagonitzada per persones amb discapacitat. “Tots vam riure molt. Els alumnes no s’hi veien reflectits”, comenta l’Anna. I aquí estan. Rient amb els seus pares, la seva família, a la seva ciutat, al seu país i, com diria Vinyoli, bastint la cabana d’esperances on hi viu tothom.