El cotxe circula per la carretera que connecta Almenar i Almacelles, en una successió d’horts i monticles plens de cultius. És com endinsar-se en un gran rebost on els hivernacles adornen el paisatge, que ara clareja sota el sol hivernal. Estic buscant un d’aquests graners, però no és fàcil. Des de fora podria semblar un de tants, però el que hi ha l’interior és molt diferent.

Diuen que allà dins s’hi cultiva un superaliment per al futur de la humanitat. Una espècie de microalga, un cianobacteri, que no només aporta grans beneficis físics i nutricionals, sinó que també ofereix un tipus de cultiu que mitiga els efectes del canvi climàtic. Un miracle de la natura? Una solució per al futur de la Terra? Necessito parlar amb Joan Solé, creador d’Organa Espirulina, la primera granja d’espirulina fresca d’Europa.

Aparco davant d’una caseta prefabricada on es pot llegir clarament el nom de l’empresa, que és líder del Grup Operatiu per la Innovació Agroalimentària, en què participen l’IRTA i la Universitat Pompeu Fabra, entre d’altres. És primera hora del matí i no hi trobo ningú. De fons, una lleugera boirina es barreja amb el brogit d’aigua i l’escalfor que arriben des de l’interior dels hivernacles. Què s’hi amaga, aquí dins?

Abans de venir ja m’he informat. Es veu que, encara que l’espirulina és la microalga més cultivada al món, des del 2019 l’empresa de Joan Solé és la que es dedica a comercialitzar-la per primera vegada en fresc al continent europeu. Això fa que, encara que sigui de gust neutre, es pugui menjar amb una textura suau, com si fos un paté. Per uns segons, m’imagino en un futur menjant-me unes torrades d’espirulina per esmorzar i sentint que per fi faig un primer àpat saludable. Ja estic decidida a comprar un pot d’aquesta microalga quan apareix Joan Solé.

“Com es podria alimentar tota la humanitat sense empitjorar els efectes del canvi climàtic?”

És un jove senzill, menut i inquiet. Fill de pagès, la seva família havia fet producció fruitera al Segrià. Ell emprèn un altre camí. Estudia Enginyeria Industrial i comença a viatjar arreu del món amb la idea de contribuir a la sobirania alimentària. “Com es podria alimentar tota la humanitat sense empitjorar els efectes del canvi climàtic?”, es pregunta. La resposta l’obté durant una estada a França, on descobreix l’espirulina i se submergeix en un món microscòpic de bacteris en forma d’espiral.

“L’espirulina conté molta proteïna amb tots els aminoàcids essencials i és un multivitamínic natural. Té clorofil·la, que ajuda a desintoxicar, i ficocianina, que és antiinflamatori i antioxidant”

No tarda a enumerar-me tots els beneficis d’aquesta microalga: “Conté molta proteïna amb tots els aminoàcids essencials i és un multivitamínic natural, amb vitamines com la vitamina A, B, B2, B3, B6, B9, B12 o l’àcid fòlic, que reactiven el cos. També té clorofil·la, que ajuda a desintoxicar, i ficocianina, que és un pigment blau antiinflamatori i antioxidant”. Assegura que tot plegat és un còctel que activa i posa a punt el sistema digestiu per poder absorbir les vitamines, i que és molt eficaç en malalties com el càncer, la diabetis o l’artrosi. Per si no n’hi hagués prou, l’espirulina també s’utilitza en dietes per perdre pes, per combatre l’estrès i la fatiga o per reduir el colesterol.

“L’espirulina va ser un dels primers éssers vius a habitar el planeta Terra, fa uns 3.500 milions d’anys”

Però d’on surt exactament l’espirulina? “Va ser un dels primers éssers vius a habitar el planeta Terra, fa uns 3.500 milions d’anys”, explica Solé. Aleshores encara no hi havia la capa d’ozó, però gràcies a l’espirulina i a altres genobacteris es va propulsar la vida a la Terra, cosa que la va fer més habitable. “És un microorganisme que no es troba al mar, sinó en llacs d’interior. Pot viure en aigua dolça, però normalment viu en aigua salobre”, afegeix l’expert, que assegura que l’espirulina es troba sobretot a les latituds més equatorials.

Aquesta microalga fa temps que s’utilitza en països en vies de desenvolupament per millorar la salut de les persones

A Organa cultiven una espirulina que arriba de França, de la desembocadura del riu Roine, encara que a l’Estat espanyol també se’n trobi al parc de Doñana. El cas és que aquesta microalga fa temps que s’utilitza en països en vies de desenvolupament per millorar la salut de les persones. Ho descobreix un missioner belga que viatja al Txad als anys seixanta: “Va observar una tribu en què les persones eren més altes, més fortes, i emmalaltien menys que les de les tribus veïnes. La diferència era que unes menjaven dihé, que és una espirulina deshidratada de manera molt rupestre, i les altres no”, relata Solé. A partir d’aquí, l’home va anar fent investigacions i va redescobrir aquest aliment.

“Encara estem als bolquers d’aquest cultiu”

“De tot això en fa només seixanta anys; per tant, encara estem als bolquers d’aquest cultiu”, matisa el jove, que afegeix que l’espirulina ha estat catalogada per l’ONU com un dels millors aliments per al futur dels humans. També assegura que el seu cultiu produeix un nivell de fixació del CO₂ i d’emissió d’oxigen equiparable a un bosc tropical. Aviat m’ho ensenyarà.

Als inicis de la seva aventura, Solé comença a formar part de la Xarxa Internacional de Cultivadors d’Espirulina per la Sobirania Alimentària. La idea no és comercialitzar la microalga, sinó ensenyar a la gent a fer els seus propis cultius. També analitza les espirulines que en aquell moment es venen al mercat i s’adona que moltes són de baixa qualitat, i fins i tot algunes porten tintures. És així com acaba sorgint Organa Espirulina al Segrià.

Solé em fa entrar en un dels hivernacles on es cultiva aquest bé tan apreciat. Un espai que descriu com a “500 metres quadrats de bosc tropical”

Per explicar-m’ho millor, Solé em fa entrar en un dels hivernacles on es cultiva aquest bé tan apreciat. Un espai que descriu com a “500 metres quadrats de bosc tropical”. Això no vol dir que hi hagi arbres ni fauna exòtica. El cert és que hi fa més calor que a l’exterior, però aviat els meus ulls descobreixen que només hi ha dues basses d’aigua verdosa que s’allarguen arran de terra. Als extrems de cada bassa, una roda de pales gira i fa moure l’aigua, cosa que recorda els antics vaixells de vapor fluvials.

“Som com a dins d’una cambra hiperbàrica, on hi ha una gran concentració d’oxigen, i, en part, estem en simbiosi amb ella”

El soroll és bastant eixordador, però em permet sentir en Joan, que em relata les parts més tècniques del cultiu: “Són dues basses d’espirulina, que com que és fotosintètica necessita la llum solar i una mica de temperatura. És una calor que aconseguim a través de l’efecte hivernacle”. D’altra banda, les rodes de pales que es mouen serveixen per agitar l’aigua; d’aquesta manera tots els filaments reben la llum solar i es garanteix que puguin fer la fotosíntesi. “Som com a dins d’una cambra hiperbàrica, on hi ha una gran concentració d’oxigen, i, en part, estem en simbiosi amb ella: li donem el CO₂ al respirar i ella ens dona l’oxigen”, continua l’expert.

La fórmula del cultiu d’espirulina es podria resumir a unir aigua salada, bicarbonat, uns quants minerals, llum i calor. “No hi ha externalització de costos i és positiu pel que fa a la fixació del CO₂”, s’enorgulleix Solé, que assegura que l’espirulina es pot cultivar en qualsevol mena de terra, perquè precisament no necessita terra, sinó un bon clima. “Aquí el clima és més o menys bo, però seria molt millor si fos a la Ràpita, perquè hi ha més hores de sol i calor. Fins i tot es podria cultivar a l’Àfrica, enmig del desert”, continua.

“Fins i tot es podria cultivar espirulina a l’Àfrica, enmig del desert”

L’important és poder disposar d’una bona infraestructura per fer un cultiu aquàtic. I això que d’aigua se’n gasta molt poca, perquè és un ecosistema tancat: la mateixa aigua s’evapora i torna a caure a la bassa. Però no tot és tan fàcil. Un dels problemes d’aquest cultiu és que no hi ha tecnologia per dur-lo a terme. “Tot s’ha d’anar fent per assaig i error. Aquí, si tens una granja de porcs, pots trucar a vint empreses quan tens algun dubte. Si vols fer una granja d’espirulina, potser hi ha una empresa a tot Espanya, o ni això”, assegura.

“El problema és com fer-ho rendible, perquè hi ha molta competència amb l’espirulina xinesa, que és molt més econòmica, però que sovint arriba molt adulterada”

Per aquest motiu, un dels primers reptes d’Organa ha estat el de desenvolupar tecnologia. Tota una fita que ha rebut el suport d’institucions com l’Ajuntament de Bell-lloc d’Urgell, entitat sòcia del PECT AgroBioFood, o la Diputació de Lleida, a través del Patronat de Promoció Econòmica. “S’ha fet molta R+D des dels laboratoris. El problema és com fer-ho rendible, perquè hi ha molta competència amb l’espirulina xinesa, que és molt més econòmica, però que sovint arriba molt adulterada, amb metalls pesants i colorants per simular el color. Tot això el consumidor no ho sap”, lamenta Solé, que ara m’ensenya l’hivernacle del costat.

“Aquí hi tenim les basses on fem proves amb diferents adobs i diferents tipus d’agitació de l’aigua. Volem millorar-ne la tècnica”, explica. Aquesta mena de granja escola ha fet que persones d’arreu del món interessades en l’espirulina es desplacin fins al Segrià per aprendre més sobre aquest cultiu del futur. I també sobre la feina a l’obrador, ubicat en una caseta al costat dels hivernacles. Aquí s’hi fa tot el procés d’assecatge de la microalga amb una màquina desenvolupada per ells mateixos.

El més fascinant és que, fins ara, l’únic que he vist ha estat aigua de color verdós. Però si posava la mà a dins la bassa, només en sortia líquid transparent. Com pot ser que de tot això en pugui sortir una cosa sòlida? En Joan prepara una mostra d’una petita gota d’aigua en un microscopi. És l’hora de veure com és realment l’espirulina.

“En realitat no són microalgues. Se’n diu així perquè la gent ho entengui, però en el fons són bacteris”

Apropo l’ull a l’objectiu i, de sobte, se m’obre un món fascinant de petites espirals perfectes de color verd. És com si, tot d’una, presenciés l’origen de tot, l’escena inicial dels primers organismes de la Terra. Un micromon sorgit dins d’una minúscula gota d’aigua. “En realitat no són microalgues. Se’n diu així perquè la gent ho entengui, però en el fons són bacteris”, em sorprèn.

“En una gota hi ha centenars i centenars de filaments, dels quals, quan els ajuntes, en pot sortir una cosa sòlida”, m’explica Solé, que normalment envasa l’espirulina en forma de fideus o comprimits, però també amb una textura fresca, com si fos un paté. Aquest últim és un producte que sobretot es ven a restaurants i clients directes de la zona.

És important aquesta venda de proximitat, perquè l’espirulina no aguanta gaires dies fresca. Això fa que sigui molt difícil vendre-la al mercat general. La seva producció encara és baixa, tot és molt incipient. Però els esforços per tirar-ho endavant sí que són imparables, perquè en Joan creu fermament que l’espirulina és un dels superaliments del futur.

“De vegades no mengem per alimentar-nos, sinó per ansietat. No necessitem menjar tant”

“De vegades no mengem per alimentar-nos, sinó perquè tenim ansietat. Sovint no necessitem menjar tant, ni tan malament”, reflexiona. Per això, amb un producte com l’espirulina fresca, es pot nodrir l’organisme sense necessitat de fer grans àpats.

Ara bé, el gust, com podré comprovar més tard, és inexistent. La seva neutralitat de sabor fa que, per uns moments, t’envaeixi la sensació d’haver arribat a un futur de gastronomia distòpica. Per sort, està pensat per ser un producte per acompanyar la resta d’aliments, com un iogurt o un entrepà. O fins i tot per inserir en un bombó de xocolata. En aquest cas, potser sí que l’espirulina pot arribar a assegurar-se l’èxit entre els humans del futur.