Una noia asseguda en una cuina, absorta en les seves cabòries mentre algú l’espia de lluny, sense atrevir-se a interpel·lar-la. Aquesta és tota la informació que rep l’oient per part de la lletra de la cançó Tornar a començar. L’escena domèstica que se’ns presenta a l’inici ben definida, tot i que llunyana. La veu que narra s’adona que hi està passant alguna cosa, però que no pot fer-hi res per modificar-la, no hi pot intervenir. És per això que en aquesta cançó Ferran Palau gairebé no canta, xiuxiueja, a la figura asseguda que “no gosa molestar”. El creador és un mer espectador.

Una imatge congelada d’un moment concret, una fotografia Polaroid de tons pastels sobre la qual algú va tirant gotes d’aigua fent que la tinta s’escampi i desdibuixi tot el contingut. Mica en mica aquesta realitat es va transformant fins a convertir-se en una boira, o com explica el propi Ferran: “És com si les coses es moguessin molt lentament, amb una gran densitat a l’aire. És un moment que no sé si l’he viscut, me l’he imaginat o l’he somiat... No ho recordo, i aquesta és part de la gràcia de la cançó.”

Tornar a començar fuig de la realitat que ens envolta partint d’ella. El que comença com un quadre d’Ingres o Courbert acaba per transformar-se en un món oníric molt més dalinià. “Ho faig d’una manera molt visual, trobo. Quan dic capbussar-me jo m’imagino la imatge d’entrar dins de l’habitació nadant. Són com imatges de videoclip, gairebé. Això és el que jo tinc al cap quan escric.”

I és que Tornar a començar no explica una història, evoca imatges. La cançó està més a prop de lírica que de la prosa, a la manera de The Tree of Life, de Terrence Malick. Però com s’aconsegueix aquesta imprecisió? “Fent un exercici d'autocensura. No utilitzo mai segons quines paraules o tipus de frases. Una de les regles autoimposades, a Tornar a començar o a qualsevol cançó meva, és que pràcticament no hi ha objectes fabricats... Tinc un filtre de paraules. A vegades canvio el gènere per despersonalitzar encara més. Petits trucs que m'ajuden a desconcretitzar les cançons.”

“A les meves cançons m’exposo, em despullo íntegrament"

Potser aquesta distància que vol crear es deu a que, com el mateix Palau confessa, “a les meves cançons m’exposo, em despullo íntegrament, i això ha estat així des de l’inici del projecte. És per això que no m’agrada explicar de què van les meves cançons, perquè llavors l’exhibicionisme seria extrem.”

Palau ens explica que “sí que és cert que no tinc mai gaire clar del que parlo, però sí que tinc clar d’on surten, l’estat d’ànim o situació que va provocar la cançó”. Quan algú escolta Tornar a començar, tot i no saber qui és aquella persona que està dins la cuina, sí que pot percebre que hi ha una relació d’amor (de parella, de mare-fil, de pare-filla, o qualsevol altre) entre ella i el músic. “La gent que m’estimo és la que provoca que jo escrigui cançons. A Tornar a començar, com en la resta d’aquest últim disc, la protagonista principal és la Louise. Fer-li una cançó és com fer-li una carícia i dir-li ‘sóc aquí, amb tu’”.

La Louise és la parella sentimental del Ferran Palau, mare del seu fill Leo i musa indiscutible del músic. Junts co-lideren el grup Anímic. A més, aquesta universalització fa que qualsevol persona pugui fer-se la seva història a través de la cançó o, com diu Palau, “el fet que la gent no conegui la Louise és el que permet fer-se la seva història, amb la seva persona i la seva cuina. Aquesta és la màgia que les meves cançons no siguin explícites”.

Tornar a començar és tan horitzontal perquè apel·la a l’amígdala, a l’emoció pura

Tornar a començar apel·la a les emocions i a les sensacions. La cançó que ens ocupa és d’eriçar-te el pèls del clatell, d'evocar un record que pensaves tenir oblidat, de fer-te sentir l’olor de la cuina que descriu. Emociona sense saber exactament per què i això és té o no, no es pot comprar. Ferran diu al respecte: “És una cosa molt incontrolable per un músic, és com que et toca una mica la loteria amb una cançó o dos que desperten quelcom especial i tu no saps per què. Si intentessis repetir-ho cada vegada que fessis un tema seria impossible”. Potser per això aquesta cançó, i el disc en general, és tan horitzontal; perquè apel·la a l’amígdala, a l’emoció pura. Sorprèn que una proposta tan peculiar agradi a públics tan diversos en edats, contextos, estils o territoris.

Hi ha músiques que, més enllà d’un espai íntim, perden una mica de sentit. Tornar a començar té una mica d’això. “Jo sempre he dit que no tinc la capacitat de cantar a les masses. La meva música és entre jo i la persona que escolta la cançó, està molt pensada pels moments de cada oient. Quan sonaL'estaca en un concert de Lluís Llach la catarsi és col·lectiva. En aquest cas, la catarsi és individual. I encara que això sigui contraproduent per mi, m'agrada que hi hagi gent que m'escolta però que no tingui la necessitat de compartir-ho, que sigui un moment seu, íntim, com un secret”.

Així crea Ferran Palau

Les cançons del Ferran Palau són cançons pures, senzilles però totals, d’aquelles que funcionen només amb veu i guitarra, però que es vesteixen amb una producció de luxe a càrrec del seu cosí Jordi Matas, membre de bandes com Seward o El Petit de Cal Eril.

“El pop és un standard. Sobre aquesta base tu hi afegeixes una personalitat"

Com va néixer Tornar a començar? “Tinc una guitarra aquí penjada al menjador de casa i la vaig agafant. No hi estic mai massa estona, però ara toco cinc minuts. De tant en tant hi ha un clic, trobes un fil i vas cap allà. Surt sol. Si tu estàs predisposat i tens una guitarra a prop, acaba passant això: surt una cançó, com en el cas de Tornar a començar. Aquesta cançó venia d’una estrofa, com normalment. I la tornada va caure pel seu propi pes. Ara quin acord toca? I et ve sol. Perquè aquest canvi d’acords l’he sentit jo milions de vegades en altres cançons. Ja tinc integrada aquesta estructura pop. El pop és un estàndard. Sobre aquesta base tu hi afegeixes una personalitat, però no t’inventes res”.

Quan ja en té algunes és quan truca el Jordi i comença la gravació, que es fa entre casa del Ferran, casa del Jordi o un local que tenen a Esparreguera. “Com a curiositat, les veus les vaig gravar des del llit, assegut amb un micro davant i amb el pijama sempre, clar. El context de composició de la meva música és molt casolana i vull que això a la gravació es mantingui. No vull posar-me nerviós per qualsevol moguda que pugui haver-hi en un estudi de gravació.”

Comenta que Tornar a començar va ser una de les cançons més fàcils d’enregistrar però que encara no sabien que es convertiria en un dels singles. 

El pare del pop metafísic

Tornar a començar s’emmarca dins d’aquest nou gènere anomenat pop metafísic, concepte de dues paraules a priori oposades per la seva naturalesa: pop és una abreviatura de popular, de tots els públics, mentre que metafísic és una paraula filosòfica, de significat gens obvi i desconeguda per una part important de la població. Ferran Palau és al mig d’aquests dos mons i, a partir d’ell, en crea un tercer que abraça el contrasentit i el fa llei.

Però no ho fa sol. Joan Pons, conegut com El Petit de Cal Eril, és el seu soci en aquesta empresa. La incomoditat d'haver de definir la seva pròpia música, sobretot les lletres, els va fer inventar-se una etiqueta per definir-se artísticament.

“El pop metafísic va resultar ser un ham bestial pels periodistes. Va ser com donar-los un símbol, una logo, i s’hi van agafar com bojos. A tots els titulars sortien aquestes dues paraules”, recalca. A partir d’aquí van començar a jugar amb la premsa, amb el públic i amb ells: “En un principi vam acordar amb el Joan dir el mateix, però després vam fer tot el contrari. Marejàvem la perdiu, però l’objectiu era que aparegués el concepte. Havíem creat una marca, era el nostre hashtag”.

Intentar trobar respostes a ‘Tornar a començar’ és, no només inútil, sinó contraproduent

Per tant, intentar trobar respostes a Tornar a començar és, no només inútil, sinó contraproduent. No ens trobem en el camp de la racionalitat sinó de les sensacions que atrapa, hipnotitza, transporta i cal no oposar resistència ni intentar descobrir què hi ha més enllà de la simple bellesa sonora d’un treball que està a la categoria del sublim, en el sentit clàssic de la paraula.

Llegeix la lletra de la cançó aquí.