El riu Ebre ha vertebrat durant mil·lennis la vida econòmica, social i cultural dels pobles per on passa. Ha exercit com a via de comunicació i comerç i ha definit un àmbit geogràfic d’interconnexions de les quals els llaguters i els sirgadors, viatgers i comerciants del riu, són personatges característics, tot i que desapareguts. Hi ha, però, una d’aquestes empremtes visible i viva de la interacció dels humans amb l’entorn natural i de l’aprofitament respectuós dels seus recursos: el pas de barca de Miravet (Ribera d’Ebre). 

És un tresor. Registrat en documents de 1153, és l’últim transbordador fluvial no motoritzat que resta en actiu a la península Ibèrica. El pas de barca combina la destresa dels barquers, transmesa de generació en generació, amb l’energia cinètica de l’aigua, que és aprofitada per passar autòctons i viatgers d’una riba a l’altra.

No és una relíquia. És un mitjà de comunicació útil que ofereix un servei diari amb tres barquers, com el miravetà que ens passa, Eduard Torres, i que redueix el temps dels trajectes entre la costa i l’interior. Els altres passos han desaparegut i aquest és ple de vida. Són quatre minuts de recorregut per on els mil·lennis passen, ràpidament, incessantment, inevitablement, com el riu, com el viatge de la vida.