El sol s’obre pas tímidament després d’un breu xàfec a tocar del mar. La pluja amb prou feines ha mullat les rajoles del passeig marítim, ja eixutes, i ni un bri de petricor s’ensuma a l’aire. No hi ha ningú a la platja. Som a Baix a Mar, l’antic barri (o poble independent?) de pescadors de Torredembarra, a un quilòmetre i mig del nucli de la vila, separat per la frontera – via del tren de la Renfe. Aquesta barrera física i la brisa marina han afaiçonat un tarannà diferenciat als habitants de Baix a Mar que, fins i tot, es veu reflectit en el parlar. Actualment és el centre neuràlgic turístic i hoteler del municipi tarragoní. Durant tot l’any hi viu gent, però l’hivern i l’estiu són la nit i el dia. Avui és un dia feiner i s’hi respira tranquil·litat, barrejada amb l’olor de sal i de fritada tan característica de qualsevol barri mariner.

Tranquil·litat i serenor és també el que desprèn quan em rep en Martí Guasch Rius (Torredembarra, 2005), tot i que el seu moment personal incert dona peu a tot el contrari: ha acabat segon de batxillerat, s’ha examinat a la selectivitat i espera saber les notes que decidiran el seu camí vital. L’objectiu és clar: Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a Barcelona. “Ara em falten les proves físiques, que és el que més em preocupa: la course navette, natació, salt i llançament amb pilota medicinal.”

Si en Martí hi reïx, serà el primer cop que es desvinculi de la Torre. Hi ha viscut sempre i ho han fet els seus avantpassats. “La meva besàvia era d’aquí, de Baix a Mar. Eren pescadors, i fins fa uns anys el seu barco era enmig d’una rotonda. Mon avi també sempre ha viscut aquí, era qui anava a obrir la clau de l’aigua corrent del poble quan era petit”, explica. En Martí és torrenc de soca-rel, patriota orgullós de la vila, i coneix la Torre en profunditat. Hi parlem per saber quina és la vitalitat del català a la zona.

“És veritat que costa veure gent parlar català. T’estranya, et sorprèn quan sents algú jove que el parla!”

“És veritat que costa veure gent parlar-lo. T’estranya, et sorprèn quan sents algú jove parlar català! Sobretot per l’institut, que és on passem més estona, o al carrer, la gent acostuma a parlar castellà”, assegura el jove. “A classe, la majoria parla en català amb els professors, però al pati i als passadissos, tret de nosaltres, no se’n parla gens. De fet, es nota molt que hi ha nois que no parlen català mai, hi posen ganes, però es nota que els és molt forçat fer-ho... Ja et dic, a l’aula el parlen, però fora de l’escola gairebé mai el sento.”

Fora de l’aula, la llengua catalana gairebé no existeix per a molts joves

El català està en una clara situació de desavantatge. Per a molts, està relegat a l’esfera acadèmica (avorrida, obligatòria, monòtona, normativa), mentre que el castellà és la llengua de les relacions socials, de l’oci i el gaudi. El castellà s’associa a valors molt més positius i engrescadors per a la canalla i el jovent, perquè només coneixen el català dins de l’aula; fora, la llengua catalana gairebé no existeix per a molts joves i no la perceben com a vàlida en qualsevol àmbit social de lleure.

En Martí, però, va a contracorrent. En un context força castellanoparlant, amb només un 36% d’ús habitual del català segons dades de 2021 del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, ell fa servir la llengua pròpia gairebé sempre fora de les aules. “Al grup d’amics de l’institut som deu o onze i parlem entre tots en català. Alguns nois són castellanoparlants a casa amb els seus pares, però amb nosaltres no. En aquest sentit, he tingut força sort a classe. Som molts que, pel grup de WhatsApp, per exemple, parlem en català”, assegura.

“Els alumnes de batxillerat parlem més català que no pas els que entren a l’ESO. En general, els més petits parlen sobretot en castellà”

Fora de la seva bombolla tot canvia. La diferència entre la seva generació i les que venen és palpable. “Els alumnes de batxillerat parlem més català que no pas els que entren a l’ESO. Sembla que a mesura que passen els cursos, es parli més... Perquè, en general, els més petits parlen sobretot en castellà. No sé si és per vergonya o per fer-se els xulos, però és així.” Aquesta mateixa dinàmica també es dona al carrer, on sobretot la gent gran del poble parla català habitualment. Els nens, encara que siguin de la Torre, el parlen menys. La transmissió entre generacions s’ha trencat en algun punt.

“També hi ha molta gent que no el parla simplement perquè no vol. Són gent nascuda aquí, que ha viscut aquí tota la vida, però que sempre parlen castellà”, observa en Martí. Però ell ho té clar. Fins i tot així intenta parlar català. “Potser abans tenia problemes per dir alguna cosa en català a algun nen castellanoparlant, per si no m’entenia o qualsevol cosa, però ara no m’importa. Per exemple, hi ha un noi de classe amb qui parlo en català, ell em respon en castellà i tenim converses així. No passa res ni hi ha cap problema.”

Tot i que en Martí intenta mantenir el català, no tots els joves resisteixen a la forta pressió del castellà en la majoria d’esferes socials a la Torre; molts hi cedeixen irremeiablement. L’ús generalitzat d’aquesta llengua al municipi tarragoní de vegades provoca situacions desconcertants.

“Mon cosí té un amic catalanoparlant i del poble de sempre. Com que es van conèixer a l’institut parlant castellà, però, han continuat així. La meva àvia sempre els renya i diu que com pot ser que, sent tots dos d’aquí i amb aquests dos noms, no parlin en català entre ells. De fet, les dues famílies ens coneixem i parlem català, però ells dos no”, observa. El mateix cas es dona entre dos amics seus, una noia i un noi que surten junts que, malgrat ser catalanoparlants i adreçar-se en català a en Martí, es relacionen en castellà entre ells.

Aquesta és una dinàmica que també es repeteix al gimnàs de la Torre, un entorn molt castellanoparlant que freqüenta sovint en Martí. “És al polígon i hi ve molta gent d’altres pobles en cotxe... Potser això fa canviar una mica l’ambient.” Ell sempre hi parla en català, però la llengua pròpia acostuma a veure’s fagocitada. “Els monitors són d’aquí i segurament parlen català a casa, però al gimnàs no. Per exemple, n’hi ha un que es diu Arnau, que parla castellà amb un amic meu que es diu Jordi. Tots dos són catalanoparlants”, afirma. “El meu amic li devia preguntar alguna cosa en castellà d’entrada i ja es devien conèixer així.”

A l’equip de futbol de la Torre, en Martí també ha pogut constatar el retrocés de la llengua i les diferències intergeneracionals que hi ha en els usos lingüístics

En l’àmbit esportiu, en Martí també ha pogut constatar el retrocés de la llengua a la Torre. Des de fa un any, juga a l’equip de futbol de la vila tarragonina i ha comprovat les diferències intergeneracionals que hi ha en els usos lingüístics. “Quan surto d’entrenar-me, molts cops coincideixo amb els nanos més petits que van a l’escola de futbol. Tots parlen castellà. Quan algun petit parla català, em sorprèn bastant”, lamenta. “Sembla que anem cap enrere, amb només cinc anys de diferència la situació pot canviar molt.”

A la seva categoria, la vitalitat de la llengua és més positiva. En Martí sempre intenta exercir el seu rol de capità en català, encara que hi hagi nens a qui els pugui costar més. No obstant això, de vegades els entrebancs ho arriben a impedir. “Hi ha un noi que va venir en pastera fa uns mesos i no entén res de català ni de castellà. L’hi hem d’explicar tot pas a pas, de vegades amb gestos, perquè li costa molt. A poc a poc, però, en va aprenent.”

En època de vacances, amb l’arribada de turistes estrangers a la Costa Daurada, les dinàmiques lingüístiques de la Torre també es veuen modificades. El campus d’estiu, on en Martí fa de monitor, també es veu esquitxat pels fluxos turístics. “Jo parlo català, però sempre tenim algun italià o holandès que ve una setmana o dues. Amb ells hem de parlar en anglès, perquè no entenen ni el castellà.”

El futbol també reflecteix una diferència lingüística remarcable entre les zones costaneres i els pobles d’interior del Camp. A la Riera de Gaià, cinc quilòmetres endins, el futbol base parla català

El futbol també reflecteix una diferència lingüística remarcable entre les zones costaneres com la Torre, força poblades, receptores de més immigració —tant actualment com durant el franquisme desarrollista— i més susceptibles al turisme, i els pobles d’interior del Camp. Abans de militar a les files de la Unió Deportiva Torredembarra, en Martí va jugar durant cinc o sis anys a la Riera de Gaià, un poble veí de l’interior que no arriba ni als dos milers d’habitants. A només cinc quilòmetres de la Torre, la realitat és gairebé oposada: el futbol base parla català. Allà el 90% dels nens petits que juguen a futbol, segons en Martí, són catalanoparlants, a diferència del que passa a la Unió Deportiva Torredembarra.

Aquesta dinàmica també es dona als clubs contrincants: els jugadors d’àrees més rurals empren més el català que els més urbanites. “Tot depèn molt de la zona d’on siguin els equips”, argumenta en Martí, que també percep les diferents realitats quan s’enfronta a clubs del Camp de Tarragona i del Penedès. “L’altre dia vam anar a jugar a Banyeres del Penedès i tots eren catalanoparlants, també els nanos més petits. És una zona d’interior, un poble més tancat... En canvi, contra el Vendrell, la capital de la comarca, canvia molt la cosa. Sentim molt més castellà i fins i tot àrab”, assegura. En qualsevol dels casos, però, els àrbitres xiulen en castellà. “Costa molt que ho facin en català”, es queixa l’estudiant.

A Torredembarra el català no acostuma a ser la llengua que serveix com a instrument integrador per als immigrants

A Torredembarra, a diferència del que passa en zones amb majoria catalanoparlant, com l’Alt Pirineu o Osona, el català no acostuma a ser la llengua que serveix com a instrument integrador per als immigrants. De vegades són els prejudicis, però sobretot la realitat lingüística, en què el castellà predomina. “Aquí és molt difícil que els nouvinguts parlin perfectament el català. Excepte un amic de la Torre que és del poble de tota la vida, tots els marroquins d’aquí parlen en castellà. Sempre el fan servir entre ells, ni àrab et diria, i amb nosaltres també”, destaca. “És molt complicat veure’n algun parlant català.”

“Aquí, quan venen nouvinguts, la gent els parla directament en castellà; tenim una mica de prejudici. El català ni el toquen”

En Martí n’assumeix part de la culpa. “Et diria que fins i tot jo parlo castellà amb ells i amb la gent que és de fora... És difícil no fer-ho aquí”, reconeix. “Fins i tot els professors més joves tampoc fan l’esforç de parlar-los en català, tendeixen a canviar més de llengua.” Sense immersió a les aules, el català no és l’idioma d’acollida. “Aquí, quan venen nouvinguts, la gent els parla directament en castellà; tenim una mica de prejudici. El català ni el toquen”, assegura en Martí.

Així i tot, ell és un referent lingüístic a la Torre. “Tinc el clic aquest de començar les converses sempre en català, d’entrada i per defecte. Igual que sempre l’he parlat amb la família i els amics, també ho faig quan conec algú nou. No em fa vergonya ni em suposa cap problema. Tampoc no en tinc, de problemes, per canviar al castellà si veig que l’altre no m’entén o li suposa un esforç parlar en català.” I, si volguessis, podries fer vida 100% en català? 

“Jo crec que sí. Hi ha alguns àmbits en què potser em costaria més, però si parlés català la gent m’entendria a gairebé tot arreu. A tots els comerços de tota la vida on vaig el parlen: la carnisseria, la peixateria, alguns bars, el forn... Potser als supermercats més grans canvia una mica, però també hi ha molts dependents del poble. Als bars i restaurants de Baix a Mar també depèn molt de si són per a gent d’aquí, amb cambrers de la Torre, on et parlaran català, o si són per a turistes.”

En l’esfera més personal i íntima, en Martí també reserva un espai important per al català allà on pot. “Quan soc al gimnàs o m’avorreixo a casa, escolto pòdcasts en català com El búnquer, també La sotana, quan ve algun convidat especial, i algun programa de ràdio com La competència.” Pel que fa a música, tot i que reconeix que darrerament n’escolta més en castellà perquè el reggaeton és el gènere que està més de moda, també li agraden grups com The Tyets, Els Amics de les Arts o Manel.

La manca de figures que creïn contingut en llengua catalana obliga la majoria de joves com en Martí a consumir vídeos i ‘streams’ en castellà

En un context en què els joves abandonen uns mitjans de comunicació tradicionals que s’esllangueixen, el català és gairebé residual als nous canals (plataformes de streaming, xarxes socials, YouTube...). No hi ha oferta en llengua catalana per a la demanda creixent fora de la televisió i la ràdio, i els joves catalanoparlants queden desemparats. El cas d’en Martí n’és un més. La manca de figures que creïn contingut en llengua catalana obliga la majoria de joves com ell a consumir vídeos i streams en castellà. “N’hi ha de catalans, però canvien de llengua per tenir més visites... En part ho entenc, si es volen guanyar la vida amb això... Ara he estat força enganxat a la Kings League. Molts són d’aquí, com en Piqué o en Gerard Romero, però la fan tota en castellà.”

Pel que fa a les xarxes socials que fa servir en Martí —Instagram i TikTok—, hi ha una dualitat. Quan penja fotografies o comenta les publicacions dels seus amics, ho fa en català. Pel que fa al consum de contingut dins de les dues xarxes, però, topa amb el mateix problema que abans: gairebé no hi ha creadors que publiquin en aquesta llengua. “Els famosos, tots ho fan en castellà”, indica l’estudiant. “A banda d’en Jan Raich, que sí que penja vídeos en català, no me’n ve cap altre al cap.”

L’experiència d’en Martí reflecteix la situació precària de la llengua en el món digital i tecnològic, però també als carrers de les zones poblades del Camp de Tarragona. El castellà guanya pes entre els joves i penetra cada cop en més capes, fins al punt que el català esdevé gairebé inaudible i imperceptible als passadissos dels instituts o al món del futbol base. Calen molts més bastions com en Martí per aturar el tsunami que anorrearà la llengua catalana en les noves generacions.