Entre gralles i timbals. Entre gegants i capgrossos. I a Centelles, el seu poble. Així va descobrir la seva passió per la música, el David Viñolas. Des de ben petit es va adonar que els sons i les melodies li obrien les realitats que no podia veure. El David és cec de naixement. Un fet que ha viscut sempre com un repte permanent. “Les dificultats s’han d’intentar solucionar de la forma més senzilla possible, només cal buscar altres camins per arribar al mateix resultat”, afirma. Aquesta és la seva filosofia de vida. I la música, la companya de viatge.

“Amb pots de sabó i olles intentava construir una bateria. Necessitava anar picant coses. Fins que, finalment, me’n van comprar una”

I amb la flauta dolça va iniciar el recorregut. A l’escola li van ensenyar les primeres pautes i amb l’ajuda d’un músic, amic dels seus pares, va anar perfeccionant i afinant cada cop més. Li agradava tocar la flauta dolça, però estava enamorat d’un altre instrument: la bateria. Un veí seu, amb qui coincidia a la colla gegantera de la vila, la tocava. Els platets i el bombo el tenien fascinat. Per això, se les inventava totes per poder-ne tenir una. “Amb pots de sabó i olles intentava construir una bateria. Necessitava anar picant coses. Fins que, finalment, me’n van comprar una”, explica amb aquell somriure sincer de qui recorda les batalletes d’un nen. Els records d’infantesa marquen per sempre.

“Les seves classes eren una tortura, un suplici. ‘No poses les mans bé’ i cop a les mans”, així recorda la seva primera professora de piano. La bateria i el piano. El piano i la bateria. Els instruments que, des de sempre, l’han acompanyat. Era una mestra “massa estricta” però amb ella va aprendre musicografia en braille. Diuen que la lletra amb sang entra. I el David ho va viure, o patir. I res li va fer perdre la passió per la música. Va començar estudiant piano perquè, a principis dels anys 80, era l’instrument que tothom que volia dedicar-se a la música havia d’aprendre a tocar. Però va arribar el dia que, per persistència o tossuderia, va poder dedicar-se a la percussió.

“Jo no podia veure com ho feia el meu professor, per tant, calia un treball més de tu a tu”

I no va ser fàcil, però sí possible. La constància li va donar l’èxit que necessitava: coordinació. “Treballes amb les mans i els peus. Tens una sèrie de tambors i plats que has de tocar amb la baqueta, no hi ha una referència directa de mà i instrument. Per tant, és molt visual”, explica el David. Aquest era el seu repte: intentar conèixer les distàncies i interioritzar-les. I així ho va fer. Aquest va ser el primer pas, però en van venir d’altres. Era important calcular les distàncies, però també calia conèixer les tècniques. “De vegades, el més important és un joc de canell, de dits o una posició corporal. Aquesta és la part més difícil d’aconseguir. Jo no podia veure com ho feia el meu professor, per tant, calia un treball més de tu a tu”. I com ho aconseguia? Amb el tacte. El primer dels sentits és una gran referència per al David. Agafar-li la mà al mestre era la forma d’aprendre. Com ell repeteix: “Sempre es troben solucions”. I allò que abans feia com a alumne, ara ho utilitza per donar classes. Agafa les mans dels seus deixebles perquè copiïn els millors moviments.

“No puc treballar amb persones que no tinguin uns mínims d’humanitat. Em costa concebre la música com un ‘Hola. Bona tarda. Assagem. Adéu. Ens veiem al concert’. Cal un feeling i una relació”

El tacte és, sens dubte, la seva guia. Com també l’oïda. “No crec que ho tingui més desenvolupat que una persona vident, però segur que molt més treballat”, assegura el David. És modest però sap que el tacte i l’olfacte són les seves fonts d’informació constants. Els sentits, però també els referents. N’ha tingut molts. Des de professors i companys amb qui ha tocat a artistes com Stewart Copeland, bateria de The Police. Persones que, com ell, han fet una carrera in crescendo. Ha liderat els treballs propis i ha col·laborat en projectes col·lectius. Això sí, sempre seguint una gran premissa: “No puc treballar amb persones que no tinguin uns mínims d’humanitat. Em costa concebre la música com un ‘Hola. Bona tarda. Assagem. Adéu. Ens veiem al concert’. Cal un feeling i una relació. Si no hi és, no en formo part”.

Això explica la seva manera d’entendre la música, de concebre la vida. Un ordre, una disciplina i unes relacions socials que donen sentit i identitat als cops de baqueta: “Intento tocar cada dia. Sempre hi ha coses que s’han de treballar o camins que cal obrir”.

Obrir camins. Experimentar. Mirar sempre més enllà. Aquesta és la seva filosofia. Per això es tanca en un estudi de gravació i prova coses noves. Es posa un sensor de moviment a cada canell, i a tocar. Nous sons per crear noves realitats. “Això em permet barrejar diferents conceptes: l’electrònica, el moviment, les músiques improvisades”, explica orgullós. Innovar a través de la música.

“A la Big Band Jazz Cava de Vic tocava amb 19 o 20 músics i sempre em van ajudar molt. Jo no podia estar en contacte visual amb el director, però pactava coses amb ell per poder seguir el que feia la resta. Fins i tot ell estava pendent de mi i jo manava el final”

Trencar barreres, com ha fet sempre. Descobrir nous horitzons, musicals i personals. Malgrat que, de vegades, ha hagut de lluitar molt. Hi ha qui, alguna vegada, ha posat en dubte les seves habilitats. “Em va trucar la Cobla dels Lluïsos de Taradell per anar a fer un ball de gitanes i algunes altres danses en una trobada de cultura catalana a Àustria. Jo vaig dir, de seguida, que sí. Però un dia em va trucar el director i em va dir: ‘M’han dit que ets cec, vols dir que ho podràs fer?’. Va ser una conversa molt violenta i desagradable. Vaig estar a punt d’abandonar el vaixell. Tot i així, la Cobla em va donar tot el seu suport i ho vaig acabar fent. Després de les actuacions, el director em va venir a felicitar”, explica el David. Recorda aquesta mala experiència però, en general, tot són bones paraules pels integrants dels grups on ha tocat. Parla amb un gran somriure de la seva participació a la Big Band Jazz Cava de Vic. “Tocava amb 19 o 20 músics i sempre em van ajudar molt. Jo no podia estar en contacte visual amb el director, però pactava coses amb ell per poder seguir el que feia la resta. Fins i tot ell estava pendent de mi i jo manava el final. Vam establir un codi per poder-nos comunicar”, confessa.

“A la vida ens toca lluitar i trencar barreres”

No és gaire habitual que el bateria mani més que el director i el David n’és molt conscient. Però sap que cal buscar solucions per resoldre els problemes, per tirar endavant: “Hem de lluitar i trencar barreres”. Ho ha après de la música i ho ha aplicat a la vida. O la vida li ho ha ensenyat per poder-se dedicar a la música.

Sap que hi ha molts camins per descobrir i que només cal trobar la millor drecera per recorre'ls. Si una cosa té clara el David és que cal sentir per mirar més enllà.