Amb l’ocupació franquista, l’Institut-Escola de la Generalitat republicana és clausurat. Una setmana després, Carme Serrallonga, professora de l’Institut-Escola Ausiàs March de Barcelona, i set professors més, tots ells procedents de l’Institut-Escola, funden l’Escola Isabel de Villena. Mentre cerquen local per a l’escola, els professors continuen fent classes amb alumnes de l’Institut-Escola Ausiàs March als domicilis particulars dels mestres Marçal Olivar, llicenciat en Lletres; Mercè Ballarà, llicenciada en Farmàcia i primera directora del Villena; Josep Calsamiglia, llicenciat en Filosofia, Joan Gibert, músic; i Carme Serrallonga, llicenciada en Lletres i directora del Villena des de 1942. “Van decidir, doncs, fer una escola per continuar, a contracorrent. [...] Era l’inici de la primera resistència activa des d’una escola”, destaca Mariona Ferran a L’escola Isabel de Villena i la seva gent, 1939-1989.

Les classes al Liceo Femenino Isabel de Villena, el seu primer nom oficial, comencen el 8 de maig de 1939 en una torre al carrer d’Emancipació número 32 de Barcelona. Als inicis, l’escola fa només Batxillerat de noies, i progressivament va incorporant la Primària, un Parvulari i una Maternal. El 1958 es crea una escola per als nois, els Estudios Eiximenis. Aleshores, la normativa diu que a partir dels 6 anys els nois i les noies han d’estar en classes separades, i fins i tot les entrades i sortides han de fer-se per separat. “Pel que fa a les classes, les continuarien fent de la mateixa manera i en català, és clar. Seria una escola petita, on les noies farien allò que ja feien a l’Institut-Escola d’on venien. La idea, doncs, era continuar, dins dels possibles, l’Institut-Escola”, explica Ferran. Com ho feien? “A nivell oral, sempre en català; a nivell escrit, durant molt de temps es va haver de fer obligatòriament en castellà”.

“Els castigats comptabilitzats passaren del miler, i els no comptabilitzats, però persistents en la seva professió, passaren a formar part de la història soterrada de la dignitat de l’escola, i foren refugi de la concepció de renovació pedagògica inherent a aquesta dignitat”

El 1939 va ser una fita tràgica per a l’escola i els seus mestres. “Tots hagueren de passar obligadament per l’assumpció d’unes “Nuevas orientaciones”, entrar en la dinàmica d’exculpacions, de denúncies i de “fidelidades inquebrantables”, per poder reaccedir al propi lloc de treball, quan aquest encara existia. Els castigats comptabilitzats passaren del miler, i els no comptabilitzats, però persistents en la seva professió, passaren a formar part de la història soterrada de la dignitat de l’escola, i foren refugi de la concepció de renovació pedagògica inherent a aquesta dignitat. Carme Serrallonga, als 30 anys, entrà a formar part de la confraria de la renovació”, exposa la pedagoga Marta Mata en un article a Perspectiva Escolar 221, el 1998.

Amb tot, les opcions d’aquell moment van ser poques, diverses i disgregades. En el llibre L’escola a Catalunya sota el franquisme, Jordi Monés destaca, per exemple, l’obra de les mestres d’alguns parvularis de l’Ajuntament de Barcelona, “on a esquenes de la inspecció podrà perviure el mètode Montessori”, i la tasca de Pere Vergés a l’Escola del Mar, d’iniciativa municipal. Dels primers temps, cal remarcar l’aparició de l’escola d’iniciativa privada Virtèlia el 1941, que intenta seguir l’empremta de l’Escola Blanquerna, clausurada per la dictadura. Aquell any, Anna Grau inaugura Nausica i Rosa Maria Omedes Betània amb un jardí d’infants com s’estila a les escoles de l’estranger –el 1958, el mestre, pedagog i escriptor Emili Teixidor funda la secció de nois Patmos. El 1946, Àngels Cheverri i Mercè Casali creen l’Escola Andersen de Barcelona i, l’any 50, Carles Soldevila obre el Col·legi Internat La Molina. El 1953, neixen dues noves escoles en el sector privat que formen part de la renovació pedagògica de la postguerra: l’Escola Santa Anna de Barcelona, fundada per Roser Soliguer, i Laietània, impulsada per Josep Pereña i els germans Jarque. El 1955, Jordi Galí, fill del pedagog Alexandre Galí, funda l’Escola Sant Gregori, impulsada inicialment per un grup d’exalumnes de Blanquerna.

Nens que esquien

“Jo l’única cosa que sabia era que no seria mestra”, comenta Maria Teresa Codina a LA MIRA. Nascuda a Barcelona el 1927, la gran de 8 germans, acaba els estudis de filologia clàssica i el magisteri el 1952. “Jo portava tot el retard de la guerra”, indica. A Clàssiques, coneix Jordi Galí. Codina, que parla el català a casa i l’ha après llegint, assisteix també a les classes de català que ofereix a casa seva la senyoreta Felipa Espanyol. “Érem cinc o sis, tots teníem el català d’un nivell però no teníem assegurada l’ortografia”, explica. En acabar els estudis, exerceix com a professora. La imposició de l’autoritat del mestre, la distància del professor amb els alumnes i dels alumnes entre ells, la falta de relació entre els mestres: això no pot ser, medita. “D’aquí ve la idea de l’escola. Tenia 25 anys i estava disposadíssima. Calia fer una cosa diferent”, assegura. Marxa tres mesos al nord de França, prop de Lilla, i s’hi està sis més a París, on té l’oportunitat de fer classe en escoles, assistir a cursos a la Sorbona, i aprendre l’ensenyament individualitzat, el mètode de projectes, el sistema de fitxes, la renovació del mètode Montessori, l’organització participativa. Entra en contacte amb les tècniques de la pedagogia activa. “Allò sí que va ser un reciclatge”, afirma.

Al seu retorn, el setembre de 1954, M. Teresa Codina i Marta Mata comencen els estudis de Pedagogia que acaba d’inaugurar la Universitat de Barcelona. Es fan amigues. Marta Mata té coneixements de l’escola republicana, ja que la seva mare, Àngels Garriga, s’havia format als Estudis Normals de la Mancomunitat, havia estat mestra municipal de Barcelona des de 1923 i del Patronat Escolar de l’Ajuntament des del 31. Amb Marta Mata comparen i parlen de com hauria de ser l’escola. 

En acabar el curs, aquell estiu, M. Teresa Codina se’n va a treballar al Col·legi Internat La Molina. Jordi Galí n’és el director pedagògic. “El projecte era un entremig de l’internat suís de muntanya amb pocs alumnes i la public school anglesa”, defineix Jordi Galí a Repàs a cal mestre. La revista Destino li dedica un reportatge: “Pocos alumnos, para lograr una atención particular y eliminar la tensión absurda de la mayoría de estudiantes, de manera que el estudio sea una actividad agradable en lugar de una agobiante preocupación, y pensando también que el deporte constituye un complemento natural y necesario del adolescente”, destaca en l’edició del 13 de juny de 1953.

“La vida allà era en català. A primera hora fèiem classe, després anàvem a esquiar, i a la tarda tornàvem a classe. Complíem l’horari amb l’esquí entremig. L’esquí era un estímul”

Passat el temps estival, M. Teresa decideix quedar-se a la Molina i abandonar la Facultat de Pedagogia.“La vida allà era en català. A primera hora fèiem classe, després anàvem a esquiar, i a la tarda tornàvem a classe. Complíem l’horari amb l’esquí entremig. L’esquí era un estímul. Esquiàvem professors i alumnes. I això ajudava també a aquesta convivència. Teníem temps... clar, totes les hores doncs també donen per molt”, explica Codina. I, quan arriba el bon temps, fan sortides: “Sortides de passar la nit fora. En Jordi Galí també ho tenia, això, era excursionista i també molt escolta”. Aquell primer any a la Molina, Codina descobreix el treball en equip: “Entre tots ens ajudàvem molt. La meva formació va ser França i la Molina”.

Quan M. Teresa Codina marxa de La Molina per crear la seva pròpia escola, li demanen buscar algú que la substitueixi. Una persona a qui li agradi la muntanya, i esquiar, i algú li parla de la Maria Antònia Canals, que és molt excursionista i molt escaladora, i treballa al Liceu Francès. És llicenciada en matemàtiques, i abans ha passat per Virtèlia i l’Institut Maragall. M. Teresa Codina contacta amb les ties de M. Antònia Canals, les germanes Francesca i Dolors Canals. Conegudes com les ties Montessori, són les introductores del mètode a Catalunya. “En aquell moment, jo estava tan il·lusionada per la meva escola que en el fons vaig anar a explicar més l’escola que no pas La Molina. I la M. Antònia s’anava engrescant a mesura que jo li anava explicant. I una de les ties va dir: “Aquesta noia et serviria...”. Canals aportarà la metodologia del parvulari. “Recordo aquesta frase de la Maria Teresa: “Els joves de la nostra promoció tenim l’obligació de fer el que puguem per veure si l’escola torna a ser el que era abans. I això ho vaig trobar fantàstic. Vaig pensar: això és un bon ideal”, comenta Canals a LA MIRA.

‘Talitha, cumi’

M. Teresa Codina té 29 anys quan funda Talitha. Les classes a Talitha comencen l’octubre de 1956, en una torre del carrer Jaume Piquet, 23, de Barcelona, “un local espacioso, alegre, sencillo, confortable, bien situado”. El tríptic de presentació del nou col·legi anuncia que “su norma será: el contacto con la realidad de las cosas de la naturaleza y las de la vida social y cívica; el fomento de la actividad personal; procurar que el ambiente de la escuela sea agradable e invite a trabajar”. El primer any té 42 alumnes: 21 de pàrvuls, 2 classes de primària i 2 de grans. Per tant, dels 3 als 14 anys. És una escola per a nenes. El nom, Talitha, apareix a l’Evangeli de Marc. Jesús s’adreça a la filla morta de Jaire, un dels caps de la sinagoga, i li diu en arameu: “Talitha, cumi” (“nena, aixeca’t”). I la nena s’aixeca i es posa a caminar. Jesús diu que li donin menjar. “Ens va semblar que era un bon símbol”, observa Codina.

Un any després de néixer Talitha, el 1957, Pere Darder, Pau López i Enric Lluch, deixebles del filòsof i pedagog Jaume Bofill, funden l’Escola Costa i Llobera, per a nens a partir de quart de primària. Costa i Llobera promou, com Talitha, una pedagogia activa, i participen en diverses iniciatives conjuntes. Les dues escoles, per exemple, apliquen una quota indicativa, d’acord amb la qual les famílies paguen segons les seves possibilitats. Però també coincideixen en la manera d’entendre la fe a l’escola. I així, el curs 1965-66 la catequesi a Talitha i, també, a Costa i Llobera, s’inicia a partir dels set anys en un marc eclesial, fora de l’horari escolar, al catecumenat de l’Església de Sarrià-Sant Gervasi.

Aquell mateix curs, Costa i Llobera organitza unes sessions per preparar els mestres de primària en la fonètica i en l’ortografia catalanes: “Ens trobàvem amb molts professors que érem, degut als estudis que havíem cursat, capaços d’ensenyar el castellà amb un cert rigor, parlàvem sempre el català, però no teníem el rigor de la formulació per ensenyar-lo. De manera que, quan va ser possible tirar-ho endavant, vam muntar unes classes de vuit a nou del matí per a tots els mestres que estaven en aquesta situació”, explica Pere Darder a LA MIRA. Com afirma Darder en el llibre Dos aniversaris i un projecte. Escola Costa i Llobera, “la llengua, la cultura, el coneixement del territori es van anar incorporant d’una forma progressiva i constant”.

M. Teresa Codina constata que alguns pares porten els seus fills a Talitha perquè tenen pocs alumnes, alguns perquè la torre és molt maca, perquè hi ha molt espai, perquè és cèntric, tocant a l’estació dels Ferrocarrils de Sarrià, perquè es parla en català. Uns altres perquè és una pedagogia nova, pel tracte que tenen, per l’educació de la llibertat i la responsabilitat. Alguns venen de part d’Alexandre Galí, són els fills d’antics alumnes de Blanquerna, pares que havien anat a aquella escola i que tenien un punt de referència educatiu. De fet, entre 1958 i 1963, Alexandre Galí comença a organitzar al menjador de casa seva una sèrie de sessions didàctiques, “els dilluns del senyor Galí”, amb els mestres d’escoles com Talitha, Costa Llobera, Santa Anna, Sant Gregori, o Andersen de Barcelona.

Codina enraona que, en aquell moment, la realitat és la que és, “però quan es tracta de l’educació sempre has de mirar endavant. La realitat amb criatures que estan creixent és veure com pot ser això el dia de demà”. Perquè “el realisme no era l’Espanya franquista; el realisme no és quedar-te en el moment d’ara, la cosa d’ara seria immobilista, l’escola immobilista”. “Era oposar-te al que feien, i voler que els alumnes tinguessin alguna cosa de veritat”, resumeix. I és que, com diu Salomó Marquès, catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Girona, l’escola franquista és l’escola del no. No a la coeducació. No als pedagogs estrangers: Montessori, Freinet, Decroly, Rousseau. No al català, al basc o al gallec.

Abans d’obrir l’escola, M. Teresa Codina demana la llicència corresponent a l’Ajuntament de Barcelona i l’autorització a la Delegació Provincial del Ministeri d’Educació. La registra com a Academia. Varios profesores. Per defecte, s’atorga l’autorització provisional per a un any, durant el qual s’ha de produir la visita de la inspecció. “Al primer curs, venia un inspector del Ministeri, veia l’escola i aleshores t’autoritzava”, ens explica. I així, sense previ avís, l’inspector es presenta al col·legi. “A Talitha, ja sabíem que havíem d’anar amb compte en la qüestió de la llengua catalana”, relata en el llibre Educar en temps difícils. Escola Talitha, 1956-1974. “Va entrar l’inspector i nosaltres no vam tenir prou compte, clar. Era el primer any i, res, aquell inspector va fer un informe negatiu. No hi va haver cap inspector després que tingués prou personalitat com per dir això ja va bé”, comenta a LA MIRA. Amb el temps, van saber que aquest primer inspector va fer un informe absolutament negatiu sobre Talitha a causa de “no observar la disposició a expressar-se i ensenyar únicament en llengua castellana”, recull Codina en el llibre.

“La mestra, quan li arribava un nen amb un manyoc de llapis que no havia demanat, ja sabia: esborrem la pissarra, posem ‘miércoles cuatro de abril’. Trèiem la fotografia de Franco, la penjàvem, i mentrestant jo anava entretenint l’inspector al despatx. I al costat sentia com el parvulari anava cantant cançons en castellà”

Codina explica que tot el material de l’escola i els escrits que surten de l’escola es fan sempre en castellà. Els comentaris i els informes dels alumnes que s’envien als pares, també. Entretant, cada any passa l’inspector. “Aleshores, teníem la consigna que quan la persona que estava a secretaria veia a l’inspector, donava un manyoc de llapis a un nen i li deia passa amb això per cada classe. La mestra, quan li arribava un nen amb un manyoc de llapis que no havia demanat, ja sabia: esborrem la pissarra, posem ‘miércoles 4 de abril’. Trèiem la fotografia de Franco, la penjàvem, i mentrestant jo anava entretenint l’inspector al despatx. I al costat sentia com el parvulari anava cantant cançons en castellà”, il·lustra Codina. “A ver, el crucifijo en el centro, la Purísima a la derecha y el Generalísimo a la izquierda. ¡Y no me hagan aparejamientos extraños!”, els recorda en una ocasió. “Sí, lo he encontrado todo en castellano, pero aquí se respira en catalán”, comenta un altre dia en acabar la inspecció. “Mirant d’esbrinar el motiu d’aquest olfacte administratiu, ens vàrem adonar que en la traducció de l’escola al castellà ens havíem descuidat a la porta que donava al jardí un cartellet: “Tanqueu la porta, si us plau”. Segurament aquell rètol amb cal·ligrafia infantil ens havia delatat!”, narra M. Teresa en un dels passatges del llibre.

L’any 66 els arriba una notificació de la Delegació d’Educació amb una ordre per tancar l’escola al·legant com a motiu l’impagament d’una diligència de 200 pessetes. “Vam continuar com si res i vam fer totes les gestions necessàries per solucionar-ho”, ens diu Codina. Els ajuda un advocat pare de cinc infants que van a Talitha. “La causa de fons era l’informe negatiu estès per aquell primer inspector. El 1966, moment polític en què es pretenia donar imatge d’obertura, tancar una escola pel fet de la llengua hauria resultat massa contradictori. Aparentment, doncs, la causa oficial va ser un defecte de formalitat econòmica”, argumenta en el llibre. Finalment, nou anys després de funcionar sense autorització, l’escola obté la legalització definitiva i aconsegueix tenir llibres d’escolaritat. Fins llavors, les alumnes s’examinen com a alumnes lliures a l’institut.

La biblioteca escolar

Cada setmana, M. Teresa Codina passa per les classes per narrar algun conte, alguna història. Segons l’edat, explica L’Odissea, en conserva dibuixos dels alumnes. El Tistú, de Maurice Druon, aquell nen que tenia els polzes verds i que allà on posava les mans les flors creixien amb rapidesa. Ens mostra l’exemplar d’entre la seva biblioteca personal. De tant en tant, encara troba esquemes de com preparava aquestes classes. “Els adaptes a l’edat dels nens, a la manera com viuen”, precisa. “També, havíem fet el Tirant lo Blanch i fragments d’El Quixot”, afegeix.

Marta Mata s’incorpora a Talitha el primer any i assessora l’equip de mestres. De fet, és qui crea la biblioteca de l’escola. Maria Àngels Ollé, que entra a Talitha el curs 1960-61 i que, a més de les classes, dedica unes hores a la biblioteca, explica a LA MIRA que “era una biblioteca feta amb molts materials de llibres familiars, de la Marta Mata, la M. Teresa Codina, la M. Antònia Canals o l’Anna Maria Roig. Elles eren dones que havien sigut nenes abans de la guerra, i per tant tenien llibres que o estaven escrits en català o pel seu valor literari van formar part d’aquesta biblioteca inicial de Talitha, que després es va anar engrandint perquè també els temps van anar canviant i es van començar a editar coses molt dignes per a nens i també van entrar”.

L’any 1963, neix La Galera, editorial capdavantera en l’edició de literatura infantil i juvenil en català després de la Guerra. La funda un pare que porta dues nenes a Talitha i els nens a Costa i Llobera, l’Andreu Dòria, amb l’assessorament pedagògic de Marta Mata. Hi publiquen llibres infantils M. Àngels Ollé i, també, Assumpció Lissón, bibliotecària de l’escola Costa i Llobera. “Jo coneixia com es feia la lectura a l’Escola del Mar. Jo tenia dificultats a l’escola amb el llatí i la senyora Vergés, la dona del Pere Vergés, venia a casa meva i m’ajudava amb el llatí. Quan acabava la classe, m’explicava contes. Un diumenge em va portar a l’Escola del Mar (a la “Rosaleda” de Montjuïc) i vaig veure que tenien taules de quatre o així, i enmig de la taula hi havia un munt de llibres. I li vaig preguntar, què és això? I em va dir, són contes. I els nens quan arriben agafen un conte i es posen a llegir. Jo devia tenir 10 o 11 anys i aprenia rosa rosae, que fèiem llatí tots els cursos. Aquella imatge em va impressionar, per això em vaig dedicar a la biblioteca de l’escola. Era el 1943-1944”, expressa Lissón a LA MIRA.

M. Àngels Ollé, que havia nascut durant la guerra, l’any 37, ens parla de la biblioteca de Talitha. “M’enrecordo molt d’un títol que tenia molt èxit, un clàssic de la literatura juvenil, d’Erich Kästner: L’Emili i els detectius. Tota la col·lecció de fades de l’editorial Joventut, que són uns llibres preciosos amb dibuixos, aquests eren allà. Els contes de l’Andersen, evidentment també. Després, hi havia Las travesuras de Guillermo. En canvi, el que no hi havia era la Blyton. Perquè es considerava que les seves històries eren repetitives, i que tenien moltes connotacions masclistes. Guillermo el travieso és un nen que en fa les mil i una però que al final de la història se n’adona i reconeix “m’he equivocat, l’he fet massa grossa”, i això es trobava educatiu”. Ollé comenta que es discutien molt els llibres que entraven o no entraven a la biblioteca. “La Marta Mata tenia una sensibilitat que després jo vaig heretar. Vaig aprendre molt d’ella”, esmenta. Recorda les lectures de l’Assumpció Pascual, “un llibre que encara ara és una delícia. En català, aquest sí que era en català. Hi havia traduccions de Mark Twain, recordo molt la Pippi Calzaslargas, l’Orzowei... Alguns d’aquests personatges van servir per donar nom a les classes. Per exemple, la meva classe es deia Mogwli pel llibre de Kipling”.

“Jo els vaig explicar la meva experiència a Talitha i, després de moltes reunions i totes les dificultats que vulguis, ens vam atrevir uns pares i uns mestres a fer una escola, que vam començar amb parvulari. Vam anar creixent, i a mesura que vam anar ampliant cursos, els nens no van marxar mai i el català tampoc”

Precisament, M. Àngels Ollé funda una escola amb el nom d’aquest personatge el 1965: l’escola Mogwli. “Vaig conèixer una sèrie de pares que estaven molt preocupats pel tipus d’escoles que hi havia en aquells moments a Reus, i havien sentit a parlar que a Barcelona hi havia escoles diferents. Jo els vaig explicar la meva experiència a Talitha i, després de moltes reunions i totes les dificultats que vulguis, ens vam atrevir uns pares i uns mestres a fer una escola, que vam començar amb parvulari. Vam anar creixent, i a mesura que vam anar ampliant cursos, els nens no van marxar mai i el català tampoc. O sigui, vam continuar fent sempre nens i nenes i quant al català, sí que ho teníem més amagat, miràvem de dissimular, estar preparats quan venia un inspector”, assegura Ollé. “Més o menys, totes les escoles ens anàvem traspassant les tàctiques que anàvem descobrint. Llavors vigilàvem una mica de tenir el quadre de Franco i el Sant Crist i José Antonio a punt per quan vinguessin posar-los, però nosaltres no teníem al despatx el Franco i el José Antonio. Abans, al despatx del senyor director hi havia Franco, José Antonio, un Sant Crist, i a cada aula una Mare de Déu. Nosaltres tot això no ho fèiem”, esmena.

Una escola catalana al suburbi barceloní

L’any 1962, Maria Antònia Canals decideix anar a veure a mossèn Juncà, rector de la parròquia de Sant Sebastià, a la barriada del Verdum, majoritàriament poblada per immigrants. Mossèn Juncà hi vivia des de 1958, no tenia edifici parroquial, i havia celebrat la missa dominical al carrer com a forma de protesta contra el bisbat. El rector, que havia calculat que hi havia uns 2.000 nens sense escola al barri, li ofereix un barracó situat a la Via Favència i es compromet a pagar-li 3.000 pessetes al mes. M. Antònia Canals es passa tot l’estiu preparant materials i, així, l’octubre del 62, obre l’escola amb un rètol que diu “Parvulario parroquial”.

Alguns pares de Talitha, sensibilitzats amb la tasca educativa i el dret de tothom a tenir escola, col·laboren en el moment en què M. Antònia Canals engega el projecte i creen un grup de subscriptors

Una amiga seva que era assistent social del barri l’ajuda a trobar els primers alumnes i el curs arrenca amb 42 nens de 4 a 6 anys. “Hi havia taules grans, cadires, que jo me les havia fet fer per un fuster a l’estiu, i havia posat cortinetes, també, coses que els hi poguessin agradar als nens”, recorda. El compromís dels pares és aportar 50 pessetes al mes, i més tard s’implanta la quota lliure. Alguns pares de Talitha, sensibilitzats amb la tasca educativa i el dret de tothom a tenir escola, col·laboren en el moment en què M. Antònia Canals engega el projecte i creen un grup de subscriptors: “L’escola va anar creixent i aleshores molta gent ens donava diners per l’escola, donaven el que volien, només els hi demanàvem aportacions fixes”.

Un dia, quan falta poc per Nadal, aquell primer curs, M. Antònia rep una visita inesperada. És el senyor Galí, acompanyat de la Marta Mata. És migdia, a l’hora que els nens van a dinar a casa. “Ja abans d’anar-me’n al Verdum, quan estava a Talitha, anàvem tota una colla a veure el senyor Galí...”, comença a recordar Canals. El senyor Galí, incideix, “en sabia molt. Més aviat estava trist per tot el que estava passant, era plena dictadura franquista, però li brillaven els ulls verds cada vegada que parlàvem dels nens, quan li fèiem alguna pregunta”. “Tu fes la teva”, diu el senyor Galí, mentre Canals acaba d’acomiadar els nens.

- Noia, et felicito.
- Senyor Galí, si no m’ha pogut veure treballar, perquè quan ha arribat ja havíem plegat la feina.
- És igual, jo ja he vist el que havia de veure. Mira, he vist que que s’han tret la bata i ningú no ha deixat les mànigues de l’inrevés.
M. Antònia Canals ens explica que “això és molt típic de la Montessori, que era molt estricta amb aquestes qüestions normals de la vida quotidiana. No fer soroll amb les cadires, no deixar les bates de l’inrevés, penjar cadascú la seva bata...”.
- He anat al vàter i he vist que malgrat les pèssimes condicions en què esteu no hi havia aigua a terra... I he vist com saludaves els nens un per un amb el seu nom, i els deies “Adéu, Maria”, “Adéu, Juanito”.

“Jo ja els hi parlava català, van acabar parlant català tots al final, al cap d’un parell d’anys tots parlaven català”, comenta Canals. Durant el segon curs, amb 90 alumnes i quatre mestres, l’escola adopta un nom: Ton i Guida, com es diuen els protagonistes del conte Hansel i Gretel, dels germans Grimm, en la traducció catalana de Joan Maragall. Durant el curs 1963-64, al tercer any, l’escola s’amplia a un nou local al carrer Góngora. Llavors, ja hi ha 120 alumnes, repartits en quatre classes, totes de parvulari i, a més a més, a l’escola es matriculen els primers alumnes del nou barri de la Guineueta, tots ells catalanoparlants.

Aquell any reben, també, la visita d’una inspectora, relacionada amb la difusió d’un fullet distribuït a possibles subscriptors, aprofitant els que ja eren socis de la revista Serra d’Or, demanant-los col·laboració per construir el futur edifici de l’escola, que s’inaugura el 1969. “Pel fet de ser escrit en català i de tractar-se d’una escola de Verdum, es veu que va alterar els esquemes del governador, a qui la inspectora invocava repetidament per indagar qui hi havia en realitat darrere del fullet i darrere el sosteniment de l’escola. Com era possible una escola catalana a Verdum? Després d’una estona de tensió, la M. Antònia aconseguí delimitar l’objectiu de la visita d’inspecció, demanant-li que se cenyís a la seva tasca, és a dir, a fer l’informe corresponent [...]. I no va passar d’aquí, però aquella nit, segons ens explicava la M. Antònia, no va dormir pas massa tranquil·la”, documenta Roser Solà a L’escola Ton i Guida. Quan la pedagogia activa va anar al suburbi (Barcelona 1962-1994). El curs 1965-66, amplien l’escola a primària. De nou, la parròquia els cedirà l’ús del soterrani de l’església al seu nou edifici al carrer Viladrosa.

Programar excursions i sortides és una de les prioritats de l’escola: “No perquè jo fos excursionista, sinó perquè aquests nens havien de conèixer el país. Era important la parla, que parlessin el català, evidentment, però no era l’únic, era molt important que coneguessin Catalunya”. “M’enrecordo un dia d’hivern, perquè d’excursions d’un sol dia en fèiem moltíssimes, que vaig anar amb els més grans al Matagalls. Arribem a dalt i un dels nois em diu: “Señorita, allò d’allà ha de ser el Canigó”. Aquest, com que ja era gran i ja havia passat quatre anys a l’escola, ja parlava català. El Canigó es veia nevat des del Matagalls, fixa’t si tenia el mapa ben construït mentalment”.

Ens narra, també, l’anècdota del Manolín, que tenia una germana, la Núria, que havia anat a Ton i Guida des de ben petita. La família era de Navarra. “Un dia em ve la mare i em diu: el meu fill és desgraciat a l’acadèmia que va, i en canvi la Núria, que ve aquí, és molt feliç. Jo vull que el meu fill també vingui aquí. Però el seu fill devia tenir set anys i la Núria, quatre. Li vaig dir que no podia ser perquè la classe dels més grans era de set anys, i el seu fill ja devia saber llegir i escriure. “Sí, pero no sabe nada”. La vaig veure tan segura que vaig pensar aquesta dona té raó: “Miri, torni amb el noi”. I va venir amb el Manolín, que portava un quadern d’aquells que abans hi havia a totes les llibreries, amb el perfil d’un mapa d’Espanya amb els rius”.

I això què és?, adreça M. Antònia al nen.
- Son los ríos de España.
- ¿Y tú los sabes los ríos de España?
- Sí,Miño, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir y Ebro.
- ¿Y cuál te gusta más de estos?
El nen assenyala el Tajo, que en aquell dibuix es veia molt clar que era el més llarg. M. Antònia pregunta per què.
- Porque es el más largo.
I has vist algun riu alguna vegada?, insisteix.
- No. Aquí, en este cuaderno.
- Ah, vale.

I la mare anava dient: “¿Lo ve, señorita?”. I com deu ser, de llarg, com ara tot el barracó nostre, de llarg? O penses que deu ser com d’aquí a la plaça de Catalunya?, pregunta Canals. I el nen es queda mirant pensatiu i posa les mans rectes i a una distància pràcticament igual que la del dibuix que hi havia al quadern. “Què havíem de fer amb aquell nen? L’havíem de deixar així? El vam agafar i al segon dia que va ser a l’escola vaig organitzar que faríem una excursió al Besòs, que ho diguessin a casa i que vinguessin tots amb una tovallola. Vam anar fins al Besòs, ens vam descalçar i vam ficar els peus al Besòs, i quan ja havíem comprovat i escoltat que l’aigua circula en un riu, doncs ens vam eixugar i vam tornar a l’escola”, detalla.

“De gent que volia treballar per Catalunya en aquella època n’hi havia molta, però tots érem clandestins. Clar, la nostra escola no estava catalogada, era clandestina, no estava declarada, però com que els portàvem a examinar de lliures doncs ningú no podia dir res”

M. Antònia Canals explica que sempre va tenir molt interès que els alumnes poguessin assistir a algun acte públic en català. A Barcelona, les Joventuts Musicals organitzaven unes sessions al Palau de la Música, “perquè de gent que volia treballar per Catalunya en aquella època n’hi havia molta, però tots érem clandestins. Clar, la nostra escola no estava catalogada, era clandestina, no estava declarada, però com que els portàvem a examinar de lliures doncs ningú no podia dir res. Tothom es podia examinar per tenir un títol”. Doncs bé, un cop al mes, a partir del curs 1967-68, les Joventuts Musicals feien un concert obert a les escoles que s’hi inscrivissin. Cada mes tractaven un músic. “T’enviaven el programa 10 dies abans dient el dia tal, Mozart. I aquell dia feien una explicació de qui era Mozart, de quin país era, i això ho feien una vegada en català i una vegada en castellà”. L’escola va escollir la sessió en català, encara que els alumnes no en sabien prou com per poder seguir tota una explicació. “Vaig anar a parlar amb aquests de les Joventuts Musicals, i els vaig demanar si em podien enviar l’explicació teòrica que els hi feien, i nosaltres ja els hi explicaríem, i els hi traduiríem perquè no anessin sense saber res. I ho vam fer així. I els nostres van anar a les sessions en català, jo trobava importantíssim que visquessin en català actes públics”. De fet, aquell era l’únic acte públic en català a què podien assistir els nens.

L’any 1967, quan es va morir el pedagog Artur Martorell, que va traspassar un 4 d’abril, M. Antònia decideix portar els més grans al seu enterrament i funeral, a la Rambla Catalunya. “Pots comptar que tot va ser en català. Només els hi vaig explicar qui havia sigut l’Artur Martorell, com ens havia ajudat a altres mestres i a mi. I és clar, vosaltres, vaig dir, també hi heu sortit ajudats, perquè hem pogut fer aquesta escola. Ho van entendre perfectament”, clou Canals.

Tot el que es va acabar el 1939 i es va ressuscitar

Són els noms propis de la renovació pedagògica en la postguerra. Els hem vist. N’hi ha més. Thau (1963), fundada sota la direcció de Jordi Cots. Elaia (1965) i Heura (1966), també a Barcelona. L’Andersen de Vic (1966), impulsada per Mercè Paracolls, Conxita Vernis i Concepció Balasch. La seva escola arrenca amb set nens. Al setembre superen la quarantena. Mercè Paracolls remarca el paper actiu dels pares: “Van treballar molt conjuntament amb nosaltres, vam tenir tota la seva col·laboració, eren pares totalment sensibilitzats amb el fet que les coses havien de canviar”. “Els pares que ens van portar els nens eren pares molt convençuts del català i que havia de ser una escola catalana”, confirma Vernis. No van tenir mai cap problema amb la inspecció, però “el retrat de Franco era obligació tenir-lo allà penjat i quan venia l’inspector havíem de córrer a penjar-lo. El vam penjar moltes vegades”, assegura.

Com diu Salomó Marquès, tots aquests són els noms propis que no hauríem de perdre mai de la memòria: “Són la punta de llança per demostrar que hi havia un col·lectiu de pares, ajudat també de mestres, però sobretot de pares, que des del primer moment buscaven solucions per als seus fills”. L’Escola de Mestres Rosa Sensat es crea el 4 d’octubre de 1965, després de l’experiència positiva de les Escoles d’Estiu. Neix com a escola clandestina, amb Marta Mata al capdavant i aplegant el nucli d’escoles privades creades a l’entorn de la figura d’Alexandre Galí. Al cap de dos anys, apareix la Coordinació Escolar, que aixopluga fins a una cinquantena d’escoles actives. Neixen, també, les escoles Lavínia (1968), a Barcelona, i L’Espiga (1968), a Lleida.

L’escola franquista atura la renovació escolar que, des de finals de segle passat, impulsen la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana. No és el primer cop. La reforma pedagògica i la llengua catalana ja han quedat proscrites una vegada, durant la dictadura militar de Primo de Rivera. Pere Vergés, fundador el 1921 de l’Escola del Mar, a tocar de la platja dels Pescadors de Barcelona, detalla com, en els primers moments de la dictadura primoriverista, les escoles municipals reben un comunicat oficial a través del qual se’ls commina taxativament a no utilitzar el català oral i per escrit a les classes. Vergés testimonia que les classes estrictes les ofereixen completament en castellà, però els aclariments els fan en català. “Tots plegats érem conscients del risc que corríem. Es podia donar el cas d’una denúncia que comportaria un expedient i podia significar l’expulsió automàtica de qualsevol de nosaltres, sobretot la meva, per tal com jo era el responsable de l’Escola”, recull en el llibre L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya. La història es repeteix, més tard, durant el franquisme.

“L’Escola del Mar renaixeria, nosaltres mateixos la continuaríem, però ja no seria la mateixa Escola del Mar que les bombes, un capvespre del mes de gener de 1938, havien esborrat de la superfície de Catalunya”

Abans, el 7 de gener de 1938, en plena Guerra Civil, l’Escola del Mar és bombardejada per l’aviació italiana. És el preludi del temps a venir. I així, com sentencia Pere Vergés: “Amb l’Escola desapareixia un període transcendentalíssim de la Història del país, que s’enduia la nostra identitat, la nostra joventut, les nostres il·lusions, els ideals en els quals crèiem i pels quals havíem treballat, i ara lluitàvem a la desesperada. Tot això, ara, es consumia amb el darrer caliu de les brases. L’Escola del Mar renaixeria, nosaltres mateixos la continuaríem, però ja no seria la mateixa Escola del Mar que les bombes, un capvespre del mes de gener de 1938, havien esborrat de la superfície de Catalunya. I amb ella desapareixien totes les altres escoles que els Pau Vila, Alexandre Galí, Manuel Ainaud, Rosa Sensat, Palau Vera, Joan Bardina, Artur Martorell i tants altres, com jo mateix, havíem somiat i més tard havíem convertit en realitats al servei dels infants i de Catalunya”.

Tot això s’interromp a partir de 1939. Tanmateix, “la voluntat de continuar el model d’escola republicana hi és des del primer moment. O sigui, el trencament total, per sort, podem dir que no va existir mai”, apunta Marquès. Van treballar per fer possible una altra escola. Van resistir a la dictadura. Van preservar un llegat que venia de lluny, una tradició escolar catalana que arriba fins avui. I van preservar, també, la llengua, el català, en l’ensenyament.