Sherlock Holmes. Un detectiu amb un enginy prodigiós que resolia tots els crims de la Londres del segle XIX. Maniàtic, carismàtic i antisocial alhora. Apareix al nostre imaginari fumant pipa i donant tombs a la seva habitació de la capital anglesa, mentre el seu lleial ajudant Watson anota, embadalit, el comportament del geni. Ara bé, quan parlem de robatoris d’art ens ve al cap el detectiu o, al contrari, ens imaginem el bandit sofisticat, apassionat de la cultura i amb una capacitat seductora que ens fa empatitzar amb ell i oblidar-nos del crim comès?

El cinema i la literatura han provocat que la nostra idea sobre el crim contra l'art estigui plena d'esmòquings, buida de fets i en anglès britànic. Davant d'un panorama tan boirós, trobem uns ulls grisos que miren la càmera amb desconfiança i precisió. Després d'anys vivint entre Barcelona i Nova York, en Marc Balcells, un dels pocs criminòlegs al món que es dediquen a la investigació dels crims contra l'art i el patrimoni, torna a la seva ciutat natal per a començar a investigar des de casa aquesta àrea tan desconeguda.

Robin troba la seva kryptonita

Balcells no és cap Indiana Jones ni treballa a CSI. De fet, no pot veure sèries o pel·lícules ambientades en el crim contra l’art, com ara White Collar. Fer-ho li provoca “un rebuig molt fort”. “El lladre és guapo, és ric, està per sobre del bé i del mal. Es descarrega l'element delinqüencial. No trobo que la ficció faci cap bé patrimoni cultural i al coneixement públic d'una realitat específica com és el robatori d'art”, diu mentre l’ombra dels arbres de passeig de Sant Joan li tenyeix el rostre.

Com Robin, Balcells és discret, treballa sense grans focus, però és imprescindible per conèixer millor uns crims que fins ara ningú ha volgut analitzar en profunditat

Tot i que Balcells fuig de la ficció és un gran aficionat al món del còmic i a sagues com Star Trek i Star Wars. Porta tatuades la nau Entreprise i l’Estrella de la Mort, i si hagués de triar un superheroi, seria en Robin, personatge que també el porta gravat a la pell. “Sempre serà el deixeble de Batman, però s'ha guanyat el seu dret propi al panteó”. No és una decisió que sorprengui: com Robin, Balcells és discret, treballa sense grans focus, però és imprescindible per conèixer millor uns crims que fins ara, més enllà dels periodistes, escriptors o arqueòlegs, ningú ha volgut analitzar en profunditat.

Ara bé, l'inici de la carrera del nostre Robin no va ser una elecció fruit d'una vocació infantil, sinó que va néixer de la curiositat i la casualitat. Balcells, que havia estudiat Dret i un màster especialitzat en dret penal a la Universitat Pompeu Fabra, així com Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya, aterra el 2009 a Nova York per fer el doctorat al John Jay College of Criminal Justice de la New York City University, ja que havia guanyat una beca mentre cursava Criminologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Sabia que anava a estudiar, però no sabia el què. “Recordo el primer dia de classe a Nova York. Un dels professors més distingits d'allà preguntava els temes de tesi. Tothom els deia. Quan em va tocar a mi, li vaig contestar: ‘No ho sé, no en tinc ni idea’”.

Enmig d’aquesta confusió, acompanya un dels seus professors a Rutgers (Nova Jersey), on el mestre havia fet una estada post-doctoral. “Ell va anar a saludar la bibliotecària, qui li va dir: ‘Mira quin llibre tan estrany que hem rebut!’”. El llibre era Art and Crime de Noach Charney. “Me'l vaig quedar mirant, i li vaig dir: ‘Et sap greu si l'agafo i el fullejo?’”. La bibliotecària, sorpresa pel seu interès, li explica que hi ha una noia que estudia un màster en Criminal Justice en aquell mateix campus que investiga sobre aquests temes. “Està allà, treballant”, assenyala. “Tenia una pila de llibres escrits des del punt de vista historiogràfic, criminològic i periodístic de delinqüència contra el patrimoni cultural. Me'ls vaig apuntar tots. Va ser realment amor a primera vista”. Va ser així, un dimecres de novembre de 2009, que el camí de Marc Balcells i el crim contra l’art es van unir.

El crim d’art: de Brooklyn a Barcelona

Gairebé 10 anys després, ha canviat el barri de Brooklyn pels carrers de la capital catalana. És entre les rajoles de Cerdà que ens revela les semblances i les diferències del crim a Catalunya respecte a la resta del món. El problema principal, aquí i a Gotham City, és la falta d’estadístiques. Segons les xifres de l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 2018 s’han comptabilitzat 3.493 persones recluses a Catalunya per haver comès delictes contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic.

L' FBI ha afirmat en diverses vegades que el contraban d’obres d’art és el tercer contraban que més diners mou en el mercat negre. Però Balcells i la INTERPOL ho posen en dubte

Ara bé, no tenim xifres exactes de quins d’aquests delinqüents han comès crims relacionats amb l’art. Rumors, fantasia i boira. És amb el que es troben els investigadors com Balcells, que intenten trobar llum en una àrea sotmesa a la obscuritat. A nivell mundial, per exemple, l’Oficina Federal d’Investigació (FBI) ha afirmat en diverses vegades que el contraban d’obres d’art és el tercer contraban que més diners mou en el mercat negre. Però Balcells i la Organització Internacional de Policia Criminal (INTERPOL) ho posen en dubte. “Jo crec que va ser una campanya per part de l'FBI, però la veritat és que ningú ho pot provar, això. Depenent de la conferència en la que he estat, aquest rànquing internacional de mercats puja i baixa”, remarca.

Tot i el ball de números, el robatori d’art i patrimoni és una realitat a Catalunya. De fet, hi ha museus a Barcelona, segons Balcells, que tenen obres robades, però són coneixements que no es publiquen. “És un delicte, i si el museu ho sap però no vol dir res, no ens n’assabentarem mai”, explica. Aquesta falta de transparència implica que la majoria dels investigadors s’hagin de basar en informacions no especialitzades. Us imagineu que un expert en terrorisme només s’informés a partir dels titulars que veu als diaris? O de llibres escrits fa sis anys? Doncs això és el que els passa moltes vegades als criminòlegs com en Balcells. “Quin tipus de lladre hi ha? Quants diners es mouen? Qui compra? Qui ven? Només ens basem en casos, i no és estrany, per tant, que tot el que estigui sortint ara sigui més històries i no pas anàlisi”, explica.

“És molt normal que hi hagi més casos d'espoli arqueològic que no de robatoris a museus”

Una altra de les particularitats que trobem dins de la delinqüència en l’art és el crim organitzat. I sí, també n’hi ha a Catalunya. Ara bé, Balcells fa una petita puntualització: “És una feina prou feixuga com perquè només la faci una persona, però això no vol dir que, de per si, aquesta pluralitat de persones estiguin prou connectades com per dir que és crim organitzat. Per començar, des del punt de vista de definicions, ni els criminòlegs ni la policia ni els organismes internacionals ens aclarim molt en dir ‘això és crim organitzat’”. Altre cop el mateix sostre: falta d’informació empírica.

Ara bé, el que sí que és un fet és que l’espoli arqueològic i la detecció de metalls també amenacen l’art de Catalunya. “Per la seva naturalesa, és molt normal que hi hagi més casos d'espoli arqueològic que no de robatoris a museus”, relata Balcells, que ha estudiat aquest fenomen a Itàlia, i més concretament s’ha especialitzat en lladres de tombes. De fet, afegeix, depenent de la part de Catalunya on ens trobem hi ha tendències diferents: a les zones rurals es fan més robatoris a centres religiosos o jaciments arqueològics i a les ciutats el punt de mira són els museus.

Hi ha un lladre d’art català?

Si ens basèssim en les pel·lícules, com seria el lladre d’art a casa nostra? És aquell home sofisticat, amb corbata i  esmòquing, que baixa per una corda des del sostre del MNAC i aconsegueix emportar-se, volant, el quadre de Sant Pere i Sant Pau d’El Greco? No. El glamur es queda dins la pantalla. Balcells ressalta que “el que ens trobarem aquí a Catalunya no difereix en res de la resta del món”.

Els lladres de museus a Catalunya no disten de la resta de patrons europeus o internacionals, i acostumen a ser persones que estan dins de la pròpia institució on roben. Aquest fenomen, però, no queda reflectit a les estadístiques. “Les víctimes d'aquest tipus de delinqüència, si són poderoses, moltes vegades no volen dir res, o demanen una espècie d'alt secretisme perquè no volen que se sàpiga que tenen aquesta peça particular, o no volen semblar negligents”.

Segons Balcells, el lladre d’art és un delinqüent “normal” que aprofita l’oportunitat: si té un jaciment arqueològic poc vigilat al cantó de casa, i sap que hi ha obres importants, anirà allà a robar.

Segons Balcells, el lladre d’art és un delinqüent “normal” que aprofita l’oportunitat: si té un jaciment arqueològic poc vigilat al cantó de casa, i sap que hi ha obres importants, anirà allà a robar. Que hi ha una joiera amb poca vigilància? Allà anirà a atracar. “M’estranyaria que aquell lladre només es dediqués a robar cases rurals pel patrimoni cultural. És a dir, robaria cases rurals i a més a més s'endurà les peces de valor, entre elles l'art”, resumeix.

El robatori d’art és una delinqüència que es fa de nit, a llocs apartats i que és molt difícil després poder-ho enjudiciar. És difícil que hi hagi detecció policial. I, dels casos dels quals hi ha hagut detenció, és molt difícil provar d'on ha vingut aquella peça, i això fa que hi hagi poques condemnes. Les penes de delictes contra el patrimoni són molt diferents depenent de la part del món on estiguem. “Al Codi Penal xinès pot arribar a la condemna de mort, mentre que a Itàlia s’està canviant ara la llei perquè hi pugin haver penes de presó”, puntualitza.

Tot i que no hi ha un tipus de lladre d’art sofisticat, sí que n’hi ha un que és famós a tota Europa: René Alphonse van den Berghe, àlies Erik el Belga. Només sentir el seu nom, les celles d’en Balcells es posen tenses. Un dels lladres més prolífers al vell continent va abandonar la presó Model de Barcelona el 1985 després de 35 mesos i 1.500 obres retornades, quedant així absolt de 15 judicis pendents per robatoris contra el patrimoni històric degut a la prescripció dels delictes. De les seves vivències n’ha publicat un llibre, Por amor al arte. El títol enerva a Balcells.

“És un llibre terriblement justificatori. Una de les teories criminològiques és la justificació del delinqüent, i ell és un llibre perfecte per aplicar aquesta teoria. El delinqüent no accepta el que ha fet i per tant neutralitza la seva conducta en el sentit de negar el dany, atribuir la responsabilitat a un altre. Ell deia: ‘Clar, amb el concili Vaticà II l'església es despatrimonialitza moltíssim, hi havia esglésies abandonades... si no ho robava jo, ho hagués robat un altre’. Perdoni, vostè mateix està dient que estava robant. És un llibre que ell titula Por amor al arte. És tot justificació rere justificació. Com qualsevol altra persona que ha comès una conducta criminal ha de justificar la seva conducta, això no li nego, però evidentment ell ha creat una fama”, argumenta.

"Tu explicaries una violació des de la fascinació? El problema gran és que romantitzem una conducta criminal perquè pensem que, com implica art, és menys criminal. I no”

Ara bé, Robin insisteix: “Ell és més una anomalia que no pas un cas general. Erik el Belga ha fet un llibre? Per què? Perquè sap que ven. Quants falsificadors han escrit el manual del falsificador? Lladres d'art? Exactament el mateix. Fem un discurs molt romàntic d'aquest tipus de delinqüència. Com se li pot estar fent aquesta publicitat a aquests delinqüents? Tu explicaries una violació des de la fascinació? Tu explicaries els preparatius d'un atemptat terrorista? El problema gran és que romantitzem una conducta criminal perquè pensem que, com implica art, és menys criminal. I no. Hi ha peces que de Struart Gardner no s'han trobat mai. Estem parlant de Vermeers, de Rembradts... art que no s'ha trobat des dels 80”.

Robin torna a casa

Balcells ha col·laborat amb l’oficina de Drogues i Crim de les Nacions Unides a redactar un document sobre polítiques preventives de tràfic de patrimoni cultural, però orientades a àmbit mundial. Ara torna a casa per analitzar a fons quins són elements descriptius del mercat de Catalunya, quins casos hi ha estadísticament parlant, les estadístiques policials, etcètera. Per sort, Robin no ha aterrat en un desert: el 25 de gener es va constituir el Col·legi de Criminòlegs de Catalunya. Aquesta notícia omple d’esperança al criminòleg, qui assegura que es col·legiarà ben aviat.

Des que Balcells va entrar en aquest laberint hi ha hagut canvis que han ajudat a la detenció dels crims relacionats amb el patrimoni. Un d’ells és global: l’internet. “Internet serveix a favor i en contra”, explica. Per una banda, facilita molt que hi hagi fòrum entre els delinqüents, ja que “abans parlaven en cabines”, explica l’expert, però també deixa un rastre. “Jo he parlat amb molts fiscals que m'han dit que, si han tingut una unitat d'investigació bona seguint el rastre d’internet, troben els culpables de l’operació”, relata. Degut a aquest seguiment exhaustiu, hi ha un dels més clàssics aliats en el contraban d’obres d’art que ja no en pot ser còmplice: el propietari d’un antiquari.

“Ara, un antiquari ha de tenir 24 ulls per mirar la procedència d'una peça, perquè pot estar venent peces robades o traficades”. Abans s'actuava amb moltíssima impunitat perquè era un tipus de delinqüència a la qual no s’hi prestava atenció. Ara, hi ha institucions com la Institució de Museus Internacionals (ICOM), la delegació que es dedica a crim organitzat de les Nacions Unides, l’FBI, la INTERPOL, i també els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. “Avui en dia quan estàs comprant una peça síria has de mirar què compres i què ofereixes, perquè et pot portar molts problemes”, puntualitza.

S’acaba l’entrevista. Balcells puja el passeig de Sant Joan. A Barcelona no hi ha boira. No ens podem imaginar un Balcells en un paisatge lúgubre i decadent com la Londres del segle XIX. No tenim espai per a la cinematografia. Però és inevitable mirar-lo i no pensar en un Sherlock Holmes. Més aviat prim, de mirada incisiva, i amb un cervell que no deu parar quiet ni amb els ulls clucs. Els lladres de Rembrants, Vermeers o Goyas, en canvi, ja no podran dormir sota els llençols de la impunitat.