“Em costa imaginar-te absent per sempre”, escrivia Miquel Martí i Pol. Perquè la mort és un instant, però cal aprendre a navegar amb l’absència. Aquella que evoca records, històries i fotografies. Aquella que conviu entre les paraules dites i les callades per sempre. Aquella que enyora gestos i rutines. Aquella que somriu i plora. Aquella que viatja del passat al present perquè construïm el futur amb totes les nostres absències. “Em costa imaginar-te absent per sempre...” Els versos es repeteixen els minuts abans de conèixer l’Elisenda Ylla, infermera de cures pal·liatives de l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Des de fa més de tres dècades acompanya persones que es troben en la fase final de la vida. 

“Treballo amb persones que es moriran, però intentem que visquin aquesta etapa amb relativa calma”

Arribo a l’hospital pensant que no serà una entrevista fàcil. La nostra societat viu d’esquena a la mort? És un tema tabú? Ella que la veu cada dia segur que té una resposta. Amb pocs minuts de conversa m’adono que havia construït un prejudici fals. Les seves paraules transmeten, des del primer moment, coratge, serenitat, confiança. “A cures pal·liatives cal centrar-se en les necessitats del moment. La malaltia ja no es pot curar, però sí que es poden atendre les conseqüències que això genera en el malalt i el seu entorn. Treballo amb persones que es moriran, però intentem que visquin aquesta etapa amb relativa calma”, comenta la infermera per definir la seva feina. Ella treballa l’avui i l’ara, perquè hi ha coses que ja no poden esperar.

L’Elisenda sap que la mort de tots els seus pacients és inevitable, però ella no es desvia de l’objectiu: “Treballo amb persones que es troben en una situació molt complicada de la seva vida perquè tenen la mort molt a prop; per tant, el que cal fer és acompanyar-les, a elles i a les seves famílies. Treballem tot l’equip perquè facin aquest camí fins al final de la millor manera possible”.

“Diuen que sense esperança no es pot viure, i és veritat. Però no es pot donar una esperança irreal perquè pot fer molt mal. L’única esperança és lluitar cada dia perquè aquell sigui el millor possible”

Perquè ja no hi ha cap altra sortida i negar la mort és aferrar-se a una falsa expectativa. “Diuen que sense esperança no es pot viure, i és veritat. Però no es pot donar una esperança irreal perquè pot fer molt mal. L’única esperança és lluitar cada dia perquè aquell sigui el millor possible. Aquesta és l’esperança real”, comenta l’Elisenda. I reconeix que no és fàcil perquè significa que el malalt ha d’identificar les pròpies limitacions i assumir-les. “Tenim habitacions molt adaptades per poder potenciar la funcionalitat del pacient i perquè sigui capaç de mantenir la màxima autonomia fins al final”, afegeix.

“No he vist mai dues persones morint-se de la mateixa manera. Sempre és individual. I moltes persones et donen una lliçó de vida perquè l’esperen amb una gran enteresa i havent assumit el seu final”

Ho explica i no es descuida cap paraula per als seus companys. Diu que ella depèn de tot l’equip: metges, auxiliars, fisioterapeutes o altres especialistes. Perquè cada pacient viu la seva mort. “No he vist mai dues persones morint-se de la mateixa manera. Sempre és individual. I moltes persones et donen una lliçó de vida perquè l’esperen amb una gran enteresa i havent assumit el seu final. M’he trobat això en persones molt joves. Recordo bé una dona d’uns quaranta anys amb fills petits. Sabia que estava a punt de morir, però també repetia: «Potser no serà avui, potser serà demà». I cada divendres, quan marxava, em deia: «Que et vagi bé el cap de setmana, fins dilluns. Moltes gràcies per tot, ens heu ajudat molt». Sabia que potser no passaria el cap de setmana i, per tant, s’acomiadava i t’agraïa la feina.” Parla continuadament, evito qualsevol comentari perquè trencaria la sonoritat del moment. Les seves paraules ressonen, malgrat el silenci de l’habitació on ens trobem. Potser perquè mai ningú m’havia parlat de la mort d’una manera tan clara.

Deixo que continuï, que marqui ella el compàs: “La mort és un tema tabú. No acostumem a parlar-ne mai, ni amb la família ni a l’escola. Però no podem fer veure que no existeix quan als hospitals hi és cada dia. N’hem de poder parlar tranquil·lament. Per això, hem d’intentar que el malalt ho pugui fer, que manifesti allò que vol expressar, i l’hem d’acompanyar. Aquest procés s’aconsegueix amb el contacte diari i generant una empatia, que aquella persona percebi la teva implicació professional”.

“Diria que emocionalment no he patit mai a la feina, mai. M’han dolgut situacions, però et quedes amb la satisfacció d’haver facilitat el camí fins a la mort, d’haver alleugerit el patiment”

No cal que ho digui, ja es veu que estima la seva feina, que s’hi involucra, que hi destina hores i energies. Però com s’aconsegueix deixar la mort a l’hospital? Com ho fa per no endur-se a casa escenes tristes i moments dolorosos? “Diria que emocionalment no he patit mai a la feina, mai. M’han dolgut situacions, però et quedes amb la satisfacció d’haver facilitat el camí fins a la mort, d’haver alleugerit el patiment. I ser capaços d’aconseguir-ho ajuda molt aquella persona, però també el seu entorn. No els podràs llevar la pena, però és important per als acompanyants entomar la mort amb pau interior. Pensar que s’ha fet tot el que es podia i que aquella persona ha marxat tan bé com era possible. Per això faig tan convençuda la meva feina.” Perquè pensa en el pacient, en la persona que es morirà, però també en les persones que l’estimen. Aquelles que s’hauran d’acostumar a viure amb l’absència. Que no podran oblidar, però que hauran de recordar sense que la mort els faci mal.

“He plorat? Clar, com tothom. Però he sabut posar-hi distància; si no, no podries treballar”

Potser per com avança la conversa, potser guiada per la curiositat, potser perquè hi ha fets que deixen empremta, hi ha una pregunta que no puc eludir: “Recordes la primera mort que vas veure?”. “Sí, i tant. I no he oblidat l’habitació on es trobava la senyora. Encara estava estudiant i em va marcar perquè era la primera vegada que veia una persona difunta, no pel patiment.” I abans que segueixi preguntant, repeteix: “Jo no he patit mai dolor emocional en aquesta feina. He viscut situacions doloroses? Sí. He plorat? Clar, com tothom. Però he sabut posar-hi distància; si no, no podries treballar. El malalt i la família t’han de sentir a prop, perquè viuen una situació de patiment i necessiten que algú els acompanyi en aquest procés, però sempre has de ser prou forta per marxar a casa sense endur-t’hi els pacients”.

“Una cosa és saber que t’estàs morint i l’altra percebre-ho. L’atenció no s’ha de basar mai en mentides, però s’ha de dir la veritat que el malalt vol saber o que la seva família li vol comunicar”

El que explica hi ha qui ho qualificaria d’emotiu o, fins i tot, de trist. D’altres, si sentissin el to que utilitza, es meravellarien amb la seva serenitat. Però tothom acabaria admetent que la mort és un risc inherent a la vida que un dia hem d’afrontar. “Quan li toca a una persona gran, s’entén que és llei de vida i, per tant, de vegades és més fàcil d’acceptar. Però també dependrà de cada situació, de la relació que has mantingut amb aquella persona, de la capacitat d’assumir-la, del temps que tinguis per acomiadar-te. Perquè encara que la teva mare ja sigui gran, és la teva mare i no en tens cap més. Evidentment, quan es tracta d’una persona jove, la incomprensió és molt més gran. Per què t’ha de deixar la mare si només té trenta anys? No li toca.” Quan són pacients joves, la majoria dels que atén l’Elisenda són malalts oncològics. I malgrat que la mort ja és un procés irreversible, la família necessita entendre l’inexplicable, l’inconcebible. Perquè un càncer arrabassa la vida quan aquesta potser encara no es troba ni a la meitat del recorregut. “De la teoria a la pràctica hi ha un gran abisme. El més important és conèixer bé el malalt, que ell et digui què necessita i que tu li puguis oferir eines. Però dos i dos no fan quatre, tothom és diferent i cada moment de la nostra vida té les seves singularitats”, assegura. Potser la família no vol que el malalt sigui conscient que s’està morint, però potser el malalt ho sap i no en parla obertament amb la família.

Existeixen diferents conjuntures i l’Elisenda intenta adaptar-se a totes: “Una cosa és saber que t’estàs morint i l’altra percebre-ho. L’atenció no s’ha de basar mai en mentides, però s’ha de dir la veritat que el malalt vol saber o que la seva família li vol comunicar. Moltes vegades existeix la por de la família a parlar d’aquest tema. Per tant, nosaltres també podem ajudar a facilitar aquesta comunicació. La mort és inevitable, tots acabarem morint”. Ho diu i, malgrat l’obvietat de les paraules, aquestes no deixen de tenir sentit. Perquè una societat que viu d’esquena a la mort no sempre entoma les evidències.

“No em fa por la mort, em fa por patir i veure que els del meu entorn pateixen. La mort en si és molt pitjor pel que es queda que pel que se’n va”

Ja fa més de mitja hora que conversem i, en aquest moment, l’Elisenda trenca la regla del joc i em sorprèn amb una pregunta: “Tu has pensat en la teva mort?”. Em deixa descol·locada, no esperava que ella m’interrogués i, encara menys, que m’interpel·lés de manera tan directa. Es fa un silenci. Intento reflexionar-hi i abans que tingui temps de dir res, ella mateixa reprèn el fil: “Jo, que treballo en situacions al voltant de la mort, sempre he pensat que no sé com reaccionaria si en un moment determinat em diguessin que tinc una malaltia i que ja no té solució. Crec que t’hi has de trobar. No em fa por la mort, em fa por patir i veure que els del meu entorn pateixen. La mort en si és molt pitjor pel que es queda que pel que se’n va”. La de l’Elisenda sembla que ha estat una pregunta retòrica, però des d’aquell dia jo mateixa me l’he anat repetint. Potser respondre-la és impossible, però potser pensar-hi és necessari si volem parlar a la mort.

El coratge que transmet la infermera intueixo que és una qualitat que ha anat treballant amb els anys, però què es necessita per treballar a pal·liatius? “Crec que has de ser molt empàtica. Has de saber detectar els detalls, identificar en cada moment què és important per a aquella persona que tens davant. Ha de ser una implicació sincera. Cal saber acompanyar. Per tant, s’ha de poder plorar i s’ha de poder riure amb el malalt i la família.” Es pot somriure esperant la mort?, pregunto de manera ràpida i instintiva. “I tant. Es pot somriure i es pot ser feliç. I te n’adones quan ets amb els malalts. Hi ha experiències que es converteixen en una autèntica lliçó de vida.”

Perquè la vida és un curs d’aprenentatges, des del naixement fins a la mort. Des del primer plor fins al darrer sospir. I per a l’Elisenda el més important és saber trobar el que és essencial en cada moment, allò que farà que un gest o una paraula esdevinguin transcendents. Per això, el coronavirus els ha fet viure moments de gran impotència: “És molt dur perquè t’adones de la solitud i de la pena del malalt. Nosaltres hi som, però aquella persona voldria tenir el fill o el net al seu costat perquè li donés la mà o li fes un petó”. Sap quin és el model que funciona i no poder-lo aplicar és, als ulls de l’Elisenda, un procés feixuc, trist i, fins i tot, dolorós.

“Quan veus que una família abandona l’hospital després d’una mort sempre penses: «Ara els queda el més dur». L’absència, el dol, és molt dur. Cal anar adaptant-se a viure diferent. Però, és clar, una cosa és aprendre a viure sense l’avi, l’altra sense el company i imagina’t sense el fill”

Una pandèmia ens ha demostrat que la mort, de vegades, pot agafar una velocitat ferotge, inhumana. Perquè una societat que la ignorava, s’ha vist obligada a comptabilitzar-la cada dia. I a entendre que sempre ens pot tocar viure de ben a prop la superació d’una mort, l’adaptació a l’absència. “Quan veus que una família abandona l’hospital després d’una mort sempre penses: «Ara els queda el més dur». L’absència, el dol, és molt dur. Sobretot els dos primers anys. Cal anar adaptant-se a viure diferent. Però, és clar, una cosa és aprendre a viure sense l’avi, l’altra sense el company i imagina’t sense el fill. En el moment en què aprens a conviure amb aquesta nova situació és quan superes el dol. I es necessita temps per aconseguir-ho.”

Aquest és un procés que normalment la família ja viu fora de l’hospital. Perquè portes endins l’Elisenda ha d’acompanyar altres malalts, aquells que a poc a poc es van apagant. Perquè potser la morfina els pot calmar el dolor físic, però necessiten un suport molt més humà per esperar la mort. Ella fa anys que treballa a cures pal·liatives i només troba paraules d’agraïment per la seva feina. Potser perquè interioritzar que tots morirem és imprescindible per atendre les persones que ja esgoten les seves darreres hores. Aquelles que necessiten la mà d’un familiar, però també les paraules serenes de l’Elisenda. Cada dia moren persones als hospitals i eixugar-se les llàgrimes no sempre és fàcil, però acostumar-se a la nova vida encara menys. Tot i així, l’Elisenda té una cuirassa prou forta per actuar amb professionalitat, per evitar que les emocions interfereixin en la seva feina, perquè tots puguem sentir-nos acompanyats i mèdicament ben atesos quan ens arriba la mort.