El riu rega, però també inunda. Dona vida i la concentra al seu voltant, però també en pren. És conegut, entre altres, el cas dels pobles que la construcció del pantà de Rialb va fer desaparèixer. Segre avall, allà on és empassat per l’Ebre, Mequinensa va veure a finals dels seixanta com l’augment del nivell de l’aigua que es va començar a embassar al riu per construir-hi el pantà de Riba-roja es va empassar el poble i el va obligar a emigrar per sobreviure, desnaturalitzat i amb la seva identitat arrencada.

Només cal mirar, en un mapa digital, com són anomenats els carrers al poble ressituat: carrer A, carrer B, plaça L… I només algunes excepcions, com la plaça Pablo Iglesias o el carrer Poblado Enher. Lletres i números deuen treure de polleguera avui els repartidors de les empreses de missatgeria. O potser els posen la feina fàcil…

De Faió, aquell poble riberenc que saludava els Tossals d’Almatret des de la riba aragonesa, ara només en treu el cap, per sobre l’aigua, l’antiga església

Si coneixeu mínimament la figura de l’escriptor mequinensà Jesús Moncada, sereu conscients del desarrelament, la nostàlgia i el dol que aquest exili forçat suposa. Potser per això ell es va imaginar el seu Cafè de la Granota per refugiar-s’hi, mentre mig poble marxava a Barcelona i Saragossa. És el mateix que van haver de fer els veïns de Faió, uns quilòmetres Ebre avall, allà on es barreja amb el Matarranya. D’aquell poble riberenc que saludava els Tossals d’Almatret des de la riba aragonesa, ara només en treu el cap, per sobre l’aigua, l’antiga església, i davant seu, segur sobre la roca, el castell de Badó. El poble també va ser reubicat en un pla allunyat de la riba.

Després de la construcció de preses i pantans als rius del Pirineu occidental, l’Ebre va ser eixamplat per ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana) al seu tram baix, entre l’Aragó i el Principat, per tal de produir la màxima energia elèctrica possible i, de passada, oferir aigua per al regadiu i prevenir les riuades periòdiques que històricament hi havien fet estralls. Tot té pros i contres. Diguem-ho, si no, al Delta.

Primer, el 1958, es va construir el pantà de Mequinensa. I gairebé deu anys després, el 1967, el pantà de Riba-roja va negar els dos pobles franjolins

L’aigua va entrar, desbocada, per portes, finestres, canonades i teulades de pobles que s’havia fet desaparèixer. Primer, el 1958, es va construir el pantà de Mequinensa, una immensa serpentina d’aigua que voreja els grans meandres que l’Ebre fa des de Casp fins al Principat. I gairebé deu anys després, el 1967, el pantà de Riba-roja va negar els dos pobles franjolins. Però no només.

Ben a prop de Faió, a tan sols uns centenars de metres de la localitat franjolina, ja en territori del Principat, la inundació va conduir el despoblat de Berrús, pertanyent al terme de Riba-roja, al mateix destí que els pobles veïns. Però el compromís, la perseverança i l’estima pel patrimoni i la història local d’un conjunt de persones van permetre escriure un final diferent per a aquest nucli.

L’ermita de Santa Magdalena de Berrús, situada ben a prop d’on dècades enrere hi havia el poble, n’és la supervivent

No va ser un final, sinó, més aviat, un canvi d’etapa, d’ubicació. Així, avui dia, els veïns de Riba-roja d’Ebre, a la Ribera d’Ebre, i de Vilalba dels Arcs i la Pobla de Massaluca, a la Terra Alta, poden recordar amb orgull aquell poble i aquell episodi de la història local combregant-se en romiatge a l’ermita de Santa Magdalena de Berrús. Situada en un turó privilegiat, ben a prop de la riba on dècades enrere hi havia el poble, n’és la supervivent. És la supervivent del pantà.

El 2 de maig de 1970, uns pocs anys després de la creació del pantà, és a dir, d’inundar el fat d’aquells centenars d’hectàrees, El Correo Catalán publicava una crònica històrica sobre el poble de Berrús, que era anomenat “Berrus de Ribarroja”. “Siglos de historia en Berrus de Ribarroja”, es titulava, i l’escrivia Carmel Biarnés i Biarnés, fill d’Ascó i fill de la guerra (1928), que es convertiria en el cronista més reconegut de les Terres de l’Ebre, tant amb la ploma com amb la càmera. Cap al final del seu escrit, l’humanista, poeta i investigador de la història de la seva comarca es remuntava a uns quants anys abans de la construcció del pantà, als orígens de la història del trasllat de l’ermita de Santa Magdalena per salvar-la de l’aigua i el fang.

“El alcalde de Ribarroja ya les expuso la necesidad de salvar de la inundación el histórico templo de Berrús, una de las poquísimas joyas arquitectónicas románico-góticas que se conservan por aquí…”

Ho transcrivim en castellà, tal com va ser escrit: “En el Ayuntamiento de Ribarroja me informan que ya el año 1963 se dieron los primeros pasos oficiales para el traslado de la ermita. Durante una visita que el ministro de Industria, el señor Planell, hizo a la presa de ENHER, junto con el señor Victoriano Muñoz Oms, gerente de ENHER, el gobernador [de la província de Tarragona] Rafael Fernández, y el presidente de la Diputación, señor Antonio Soler Morell, el alcalde de Ribarroja, señor Juan Tomás Anguera, ya les expuso la necesidad de salvar de la inundación el histórico templo de Berrús, una de las poquísimas joyas arquitectónicas románico-góticas que se conservan por aquí…”.

Biarnés també reprodueix l’explicació del senyor Espinel, enginyer d’ENHER, que li recorda que s’havia buscat un contractista especialitzat a fer restauracions arqueològiques. Es tractava del senyor Tricas, vingut de Saragossa, que havia estat l’encarregat de restaurar, també per compte d’ENHER, les esglésies romàniques d’Erill la Vall i Santa Maria de Taüll, a la vall de Boí. Rere els pantans o, més ben dit, abans, venia l’encarregat de salvar-ne les joies més valorades. Una tasca que, segons Carmel Biarnés, a Riba-roja es va fer en equip, amb el finançament d’ENHER i la participació i el compromís de la Diputació Provincial.

Però la història no comença ben bé aquí, l’any 1963, amb la manifestació de l’alcalde Anguera davant les autoritats, sinó abans. De fet, tal com ho considera Daniel Piñol (Riba-roja d’Ebre, 1968), historiador medievalista i professor de paleografia a la Universitat de Barcelona, “l’element important no és només el trasllat, sinó que aquest és una conseqüència de tota una història”. I entre tants homes, la protagonista és una dona, sense la qual tota aquesta feina conjunta no s’hauria ni tan sols dut a terme.

De vegades, potser, els miracles s’expliquen per vies més senzilles i abastables per a l’ésser humà, encara que no siguin fàcils. Aquest n’és un cas, i la protagonista és Maria Dolors Cabré i Montserrat

Malgrat que apareixia dos passos enrere, en un racó, a les fotografies davant l’ermita amb les autoritats locals, polítiques i eclesiàstiques, ella va ser el pal de paller d’aquest petit miracle riba-rojà. En ella mateixa resideix la història de la conservació de l’ermita de Berrús, i Carmel Biarnés li ho reconeix. De vegades, potser, els miracles s’expliquen per vies més senzilles i abastables per a l’ésser humà, encara que no siguin fàcils. Aquest n’és un cas, i la protagonista és Maria Dolors Cabré i Montserrat (Vinyols i els Arcs, 1914 – Tarragona, 1995).

D’ella, i de Carmel Biarnés, ens en parla una persona que els va conèixer quan tot just assolia la vintena i es començava a interessar per descobrir i donar a conèixer la història de la seva comarca. Ell és Josep Sebastià Cid (Riba-roja, 1962), catedràtic de llengua catalana i literatura, professor de l’Institut Julio Antonio de Móra d’Ebre, polític i president del reconegut i estimat Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre (CERE), del qual tant Dolors Cabré com Artur Bladé i Desumvila van ser declarats presidents honorífics. Va ser, precisament, amb la fundació del CERE, el 1983, que Cid va apropar-se a aquests grans adalils ebrencs, que, segons ell, van fer de nexe entre la generació esterilitzada per la guerra i la nova que sorgia, la seva.

Biarnés, Bladé i Cabré representaven els signes de llum, pensament i intel·ligència que la guerra i la postguerra es van emportar

Sense aquestes persones, entre les quals també hi havia Pere Muñoz, que temps després seria alcalde de Flix, en bona part no s’explica ni la historiografia feta de quilòmetre zero a la Ribera d’Ebre ni, tampoc, pel que fa a Dolors Cabré, el final feliç per a l’ermita de Santa Magdalena de Berrús. Tot, en origen, provenia de l’estima, la sensibilitat i el compromís per casa i per la història de segles enrere que conservava. Perquè, segons Josep Sebastià Cid, tant Biarnés, com Bladé i Cabré, com molts altres, representaven els signes de llum, pensament i intel·ligència que la guerra i la postguerra es van emportar com si fos una gran riuada d’aquelles que mataven a dotzenes. Bladé, inclús, va haver de tastar l’exili.

El lligam de Cabré amb Riba-roja d’Ebre era familiar. Tot i viure al Camp de Tarragona, on la seva mare i la seva àvia feien de mestres, la seva padrina era nada al poble. Era, de fet, neboda de sant Enric d’Ossó, monjo nascut el 1840 a Vinebre que va ser el fundador del Col·legi les Teresianes. Tot plegat va permetre a Dolors Cabré generar una vinculació afectiva amb el poble, que es va mesclar amb el seu esperit religiós i, sobretot, amb la seva ànima militant de la cultura, la història i la llengua. De fet, va ser una de les primeres mestres a oferir classes de català als anys setanta.

“Cabré va ser una intel·lectual al servei dels nostres pobles”

En un monogràfic sobre la filòloga publicat al CERE amb el títol Dolors Cabré i Montserrat, mestratge d’amor, Josep Sebastià Cid considerava la catedràtica en llengua castellana i professora d’institut un exemple de la millor tradició de l’humanisme cristià. I aquesta vocació la va dedicar especialment a Riba-roja, tal com Cid també reconeix en un altre text sobre Cabré i la seva relació amb el CERE: “Va ser una intel·lectual al servei dels nostres pobles. Perseguia el coneixement i el feia servir com a base i argument per impulsar i defensar el nostre patrimoni més preuat i la dignitat de la vida arrelada a la terra dels seus orígens”.

I això, precisament, és el que va fer en el cas concret de Berrús. La sensibilitat la tenia, així com el coneixement de la història i la veneració per Riba-roja, diu el Josep Sebastià. I l’empenta per evitar la desaparició completa del poble davant la imminència de la creació del pantà durant la dècada dels seixanta, la hi va donar una altra persona que, per haver-ho fet, ha passat a la història del poble de Riba-roja: mossèn Venanci Fenosa, rector de la parròquia del poble i, per tant, també de Berrús fins a la seva mort l’any 1962.

“Aquell home, aquell capellà, mossèn Venanci Fenosa, s’està morint i demana a la Dolors, tal com ella ho explica, que salvi Berrús”

“És gairebé de pel·lícula”, opina el Josep Sebastià, referint-se al moment en què mossèn Venanci fa el seu testament vital: “Aquell home, aquell capellà, mossèn Venanci Fenosa, s’està morint i demana a la Dolors, tal com ella ho explica, que salvi Berrús”. La mateixa Dolors Cabré ho explica el 1966 a les Notas toponímico-arqueológicas sobre Berrús. En reproduïm un fragment tot seguit.

“El nom de ‘Berrús’ prenia una vida estranya que volguérem penetrar [...] amb el nerviosisme propi de tenir alguna cosa que se’ns escaparà”

“El senyor Venancio Fenosa, ecònom de Riba-roja d’Ebre, ens pregà, abans de morir, que salvéssim l’ermita romànico-gòtica de Berrús que, si ningú no s’apressava, quedaria sepultada sota les aigües del pantà que construeix l’empresa ENHER. Abans d’iniciar les feixugues gestions per tal d’aconseguir-ho, en les quals ajudà tant el Sr. Sánchez Real, anàrem, per primer cop, a visitar l’ermita, antiga església d’un poble en runes, a la vora del qual existia un petit cementiri amb unes curioses esteles discoidals […]. El nom de Berrús prenia una vida estranya que volguérem penetrar mirant al terra, remuntant rius, recorrent les terres dels marges de l’Ebre, contrastant semblances i diferències, amb el nerviosisme propi de tenir alguna cosa que se’ns escaparà.”

L’encàrrec pòstum estava fet. D’amic a amiga, de persona estimada a persona valorada. De mossèn Venanci a Dolors Cabré. Devia saber ben bé a qui el feia, l’encàrrec, mossèn Venanci, perquè el va fer a una dona “formada, valenta i que a principis dels seixanta era una de les primeres que havia anat a la universitat, als anys trenta”, destaca Josep Sebastià Cid.

“Cabré va veure que Berrús tenia un valor i va tenir la capacitat d’enfrontar-se a una empresa com Endesa o Iberdrola”

El mestre riba-rojà dona valor a l’atreviment de Dolors Cabré en una època en què el més freqüent era l’ostracisme femení rere el protagonisme masculí. “Va veure que Berrús tenia un valor, una història, i va tenir la capacitat d’enfrontar-se a una empresa de la magnitud d’ENHER, que seria com una actual Endesa o Iberdrola”, conclou Cid. Tant ell com Daniel Piñol coincideixen a considerar, en un to de broma impregnat d’amor i admiració, que Cabré era tossuda i pesada. “Molt pesada!” “Anava i venia, matxacava, matxacava…”, comenta Cid, “però una dona que s’atrevís amb les més altes instàncies…”.

“Si no hagués estat per ella i la seva consciència, l’ermita no s’hauria salvat”

Una mosca collonera. I necessària. Ho diu el Josep Sebastià: “En una fotografia amb totes les personalitats, ella apareix a un costat, uns metres enrere. Però si no hagués estat per ella i la seva consciència, l’ermita no s’hauria salvat i estaria sota les aigües, com tantíssimes n’hi ha. No hi hauria hagut ningú que hagués donat l’empenta ni fet el pas, en un moment històric determinant”. I ho corrobora el Daniel, que destaca la tenacitat de la filla adoptiva de Riba-roja.

Però per què? Quina era aquesta “vida estranya” que Dolors Cabré rebuscava entorn del poble? Què justificava l’esforç titànic i en bona part solitari de salvar una ermita del segle XIII? Doncs, precisament, aquests segles d’història, aquesta cosa que, encara que indeterminada, Cabré sabia que tenia valor i temia que s’escapés. La memòria espiritual i col·lectiva de l’antiga població a Berrús, un llogaret situat entre dos barrancs, el de Barball i el de Vallmorta, deshabitat des de feia dècades ja als seixanta, però a través del qual s’explicava i s’explica bona part de la història d’aquesta zona i de Riba-roja.

Segle XII. Ramon Berenguer III ocupa la zona que actualment correspondria al Camp de Tarragona. Quan tot just se supera l’equador del segle, el seu fill, Ramon Berenguer IV, el Sant, pren als musulmans Lleida, Fraga, Mequinensa i Tortosa, localitats els noms de les quals catalanitza. El 1185, Riba-roja rep la carta de poblament.

Berrús, també anomenat “Castellblanc” en la documentació oficial, rep la carta de poblament de l’orde del Temple el 12 de maig de 1294

En aquells documents, així com en els corresponents a una venda de terres, ja hi apareix Berrús, que rep la carta de poblament de l’orde del Temple el 12 de maig de 1294, i que serà anomenat, també, en la documentació, “Castellblanc”. La zona és repoblada amb població de les valls del Pirineu, del Segre i de la Ribagorça —encara que la que ja hi vivia no en va ser completament expulsada— amb l’objectiu d’aprofitar el terreny i reactivar-lo econòmicament, de recaptar-hi impostos, de cristianitzar-lo i exercir-hi poder.

‘Berrús’, similar als noms de ‘Berrós Sobirà’ i ‘Berrós Jussà’, dos petits llogarets de la vall d’Àneu, podria provenir del protobasc

Els assentaments ilercavons que es poden trobar a gairebé cada turonet, tal com emfasitza Josep Sebastià Cid, bromejant, demostren que, tenint el riu al costat, és lògic que aquesta zona hagi estat poblada per pobles diversos. La toponímia també ens en dona algunes pistes, que encara ens poden fer dubtar més: Berrús, similar als noms de Berrós Sobirà i Berrós Jussà, dos petits llogarets de la vall d’Àneu, podria provenir del protobasc, l’antecedent directe de la llengua basca, previ a la influència llatina i als textos escrits, i que va anar evolucionant fins a l’actual èuscar. En aquesta llengua, l’ètim barro o berro significa o bé ‘esbarzer’, o bé ‘lloc humit’. El mateix lingüista Joan Coromines ho explica.

“El nom indica alguna cosa”, diu el Josep Sebastià, insinuant aquest tràfec de pobles per una zona propera al riu. De fet, s’atreveix a dir que Berrús és l’últim poble de tota la conca de l’Ebre el nom del qual prové de l’èuscar. El basc arcaic, segons els estudis, va estendre’s des de Bordeus fins a l’Aragó i fins a les valls occidentals del Pirineu català i va influenciar la toponímia d’aquests territoris, si bé cal anar amb peus de plom a l’hora de fer afirmacions. Tanmateix, és ben probable aquesta suposició, que esperem que no ens hagi desorientat en la narració d’aquesta història. Valia la pena explicar tal curiositat.

El romànic dels segles X i XI havia baixat les aigües de la conca de l’Ebre, però convertit en un tardoromànic influenciat pel gòtic

El mateix segle III, en què Riba-roja i Berrús pertanyien a la comanda templera d’Ascó, va ser construït el temple, concebut com a església pertanyent a la parròquia de Sant Bartomeu de Riba-roja i dedicat a Magdalena, santa pròpia de les devocions templeres. El romànic dels segles X i XI havia baixat el curs de la conca de l’Ebre, però convertit en un tardoromànic influenciat pel gòtic. El Daniel, a la sala de casa seva, es mira un llibre que recopila imatges de tots els temples romànics del Pirineu, i recorda les seves recurrents reaccions quan els observa: “Oh, mira, és igualeta que Berrús!”.

I per a un poble petit, una capella discreta, tota de pedra, motiu pel qual, tot i ser tan diminuta, va ser construïda amb tants arcs torals apuntats que sostenien la coberta. Un total de set, que suportaven les lloses de pedra que cobrien el sostre, i l’espadanya de dos ulls que va coronar la façana. Ni tan sols hi havia campana, al temple primitiu, ni tampoc absis.

L’austeritat amb què va ser construït el temple es va deure al fet que els templers combregaven amb la ideologia artística pròpia dels monjos cistercencs

Segons Daniel Piñol, l’austeritat amb què va ser construït el temple, que en el passat tenia un retaule encastat a la paret, es va deure al fet que els templers combregaven amb la ideologia artística pròpia dels monjos cistercencs, amb sant Bernat de Claravall al capdavant. L’art, segons aquests, tal com recorda Piñol, “havia de ser pràcticament despullat, sense vegetació, sense escultura…”. El fet més cridaner de l’espai devia ser, segurament, les esteles funeràries que estaven parcialment afonades a terra, al cementiri annex del petit temple.

Tan menut i desprotegit era el poble, que entre els segles XIV i XV, quan ja formava part de la comanda de Vilalba dels Arcs sota la propietat de l’orde de sant Joan de Jerusalem, ja patia el despoblament. Segons el Josep Sebastià, va ser “un intent de colonització que no va prosperar”. I ell i el Daniel hi afegeixen altres raons, a això, com ara l’aïllament respecte d’altres nuclis habitats, el fet que diverses guerres van passar pel territori i les característiques del terreny, feréstec i poc idoni per a l’agricultura. De fet, en diuen “la vall morta”.

Però, en l’imaginari popular, l’explicació que s’ha trobat a l’abandó del poble de Berrús, segons el Daniel, és la pesta. Un raonament que per a tots dos historiadors riba-rojans mancaria d’un sentit suficient, donat que la pesta, durant l’edat mitjana, va afectar molts territoris. Com a professionals que cerquen el rigor, no s’ho poden acabar de creure.

L’abandó es podria deure a l’afectació del paludisme al llarg del segle XIX

Segons ells, l’abandó, la fugida, la progressiva decaiguda de veïns —una cosa que no podem conceptualitzar d’una sola manera, per manca, precisament, d’informació—, es podria deure a l’afectació del paludisme al llarg del segle XIX.

Escoltem el Daniel: “El poble és a la vora del riu, en una zona que ja era pantanosa abans que hi hagués el pantà. Aquestes zones no són massa saludables, sobretot si hi ha fang, canyars, mosquits… Hi pot haver malalties, com també el còlera, una malaltia típica del segle XIX, provocada per la ingestió d’aigües que no estan ben tractades. Ho sabem perquè a Barcelona la gent que bevia de determinades fonts que no estaven ben tractades patia la malaltia. Està documentat. No és res més que un fet puntual d’una malaltia que devia fer adonar els veïns que no podien viure al poble i es van veure obligats a marxar als pobles de la rodalia, que no estan tan a prop del riu. Però convertim la història en llegenda i així ja en tenim la justificació: els tres pobles, en record dels veïns que van viure allà, hi van en romiatge [a l’ermita] una vegada a l’any”.

El poble va passar a ser un nucli abandonat de masos, alguns encara habitats al segle XIX. Des de l’any 1816 a 1833, hi vivia poc més d’una dotzena de persones. Poc després passaria a ser un agregat de Riba-roja. Un tal Joanet del Rico en va ser l’últim habitant, fins passada la guerra.

I així com Berrús va perdre l’estatus de poble, l’església va passar a ser, per consegüent, una ermita. Va perdre la pica baptismal, però es va convertir en lloc de pelegrinatge dels tres pobles veïns. Va acabar sent l’últim reducte de vida d’aquell poble. Les llegendes, diu el Daniel, es construeixen amb una idea atemporal. La llegenda hi ha tingut un paper fonamental, i aquesta, per bé que manqui de fonaments, valgui la redundància, també pot ser considerada, perquè transmet un costum popular o religiós.

Lucas Palau (Vila-real, 1944) va arribar a les Terres de l’Ebre el 1956. Va acompanyar el seu germà, mossèn, a la Torre de l’Espanyol i a Garcia. L’any 1966, quan encara s’estava construint el pantà, va arribar a Riba-roja, cansat d’anar darrere el germà. Hi va trobar feina a ENHER i s’hi va casar. Recorda que Berrús “era un lloc que no tenia rellevància, perquè simplement era un lloc on s’anava el dia de Pasqua. Feien una missa, la diada, i hi anàvem la joventut, la gent gran, i hi passàvem el dia”.

Dolors Cabré va aconseguir fer a Berrús estudis arqueològics que van aportar molta informació sobre el poblament a la zona

Qui estava entestada en el valor d’aquell despoblat era Dolors Cabré, que, abans que l’ermita i el cementiri fossin inundats, va aconseguir fer-hi estudis arqueològics amb l’ajuda de l’acadèmic tarragoní d’adopció José Sánchez Real, amb qui mantenia relació. Les excavacions van aportar molta informació sobre el poblament a la zona. Es van localitzar signes d’ocupació des de les èpoques del bronze i ibèrica, i, sobretot, restes abundants de les èpoques romana i medieval.

Cabré tenia coneixences a Tarragona i formava part de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, de la Diputació de Tarragona, de la qual també rebia el suport. Les diputacions, recorda Josep Sebastià Cid, eren administracions amb moltes responsabilitats en aquell sistema polític, i havien reconstruït patrimoni històric destruït durant la guerra a través del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones.

ENHER va assumir la major part de la despesa econòmica, 1.300.000 pessetes, per desmuntar, traslladar i tornar a muntar l’ermita

ENHER es va comprometre amb el projecte. Fermín Andrés, Manuel Cercedo i Tomàs Espinel van donar el suport necessari a la iniciativa de Dolors Cabré. L’empresa va assumir la major part de la despesa econòmica, 1.300.000 pessetes, per desmuntar, traslladar i tornar a muntar l’ermita, a més de construir-hi un refugi a la vora. L’escalinata que dona accés a l’ermita la va construir l’Ajuntament de Riba-roja el 1969. L’ermita va ser desmuntada per operaris, enginyers i treballadors del pantà en quatre mesos, després que se celebrés l’última romeria conjunta al temple.

El 8 d’abril de 1967 es va col·locar la primera pedra a la nova ubicació, la partida de les Sogues. Més d’un any després, el juny de 1968, l’ermita s’inaugurava, després d’haver estat reconstruïda pedra a pedra. El nou emplaçament es va pensar i buscar inspeccionant la zona dues vegades, amb representació del clergat local i la supervisió del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional.

El trasllat va suposar desmuntar tota l'ermita i traslladar-ne la façana i els arcs, a excepció dels laterals, que van ser renovats

1.500 metres aigües avall al marge dret, de 50 metres sobre el nivell del mar a 329, ben a prop de diverses trinxeres de la guerra, avui dia visitables. El trasllat va suposar desmuntar tota l’ermita i traslladar-ne la façana i els arcs, a excepció dels laterals, que van ser renovats. Així ho relatava la crònica de Carmel Biarnés: “Se sacaron los planos de la antigua ermita con perfiles al milímetro [...], se desmontaron y numeraron las piedras una a una. El día 17 de enero de 1967 ya estaban desmontándola”.

Lucas Palau no va treballar directament en la construcció de l’embassament. Treballava en un taller. Sí que recorda, però, que la via del tren va quedar negada per l’embals, i es va haver de desviar per un túnel de 22 metres. En total, calcula que hi havia 2.000 persones treballant a l’obra, fet que va inflar les xifres demogràfiques del poble, que va arribar a tenir fins a 6.000 i 7.000 habitants. A la casa on encara viu avui dia, hi vivien tres famílies. “La gent va vindre des d’Andalusia i des de molts puestos a treballar a l’obra, i vivien on podien”, conclou.

Cap al final del seu escrit, Biarnés fa aquesta reflexió: “Con cuyos proyectos, una vez realizados, Ribarroja tendrá una ermita única en España, por la maravillosa visión panorámica sin límites en los horizontes, por un conjunto arquitectónico totalmente armonizado con el paisaje, una historia que se remonta a los primeros pobladores y una tranquilidad y paz que se respiran allí, lejos, muy lejos del mundanal ruido”.

L’any 1993 es va celebrar una nova romeria conjunta entre els pobles per al 25è aniversari de la inauguració de la reconstruïda ermita de Santa Magdalena de Berrús. Dos anys després, el 7 de març de 1995, va morir Dolors Cabré. Va ser enterrada a Tarragona, però va deixar escrit que la seva ànima també reposa a Riba-roja d’Ebre i a Berrús. El 2018 es va celebrar el cinquantenari del trasllat, i al llarg del temps, els tres municipis mantenen la tradició heretada, l’estima a Santa Magdalena.

La tradició d’anar en romeria a Berrús es manté intacta a Vilalba dels Arcs i a la Pobla de Massaluca

I, encara que cap dels tres pobles pelegrins tenen per patrona santa Magdalena, continuen anant, des del segle XIX, en romeria a Berrús, tant caminant, com en llaüt i, fins i tot, en tren. Els riba-rojans hi van Dilluns de Pasqua, encara que ja no en romeria. On sí que es manté intacta la tradició és a Vilalba dels Arcs i a la Pobla de Massaluca.

A Villalba, tal com en diuen aquí, el dissabte in albis, el posterior a la Pasqua; a la Pobla, el següent. Tots dos pobles, asseguts a l’altiplà on, com a Berrús, es va vessar molta sang durant la guerra, hi van en processó amb uns quants rituals. Surten que és fosc i tornen que també, sobretot a Vilalba.

El pa beneït es passejava tota la processó i es repartia entre el veïnat, el capellà i el majoral, que el pagava. Fins i tot, se subhastava

A Riba-roja se n’han perdut uns quants, de rituals, i s’hi va en cotxe. Es conserven els gojos, es reparteix el pa beneït i després de dinar es ballen jotes, es trenquen tupins i hi ha més jocs. Però el Josep Sebastià recorda quan, al davant de la processó, hi anava la creu parroquial i un escolà tocava la campana petita, que encara es conserva al poble. Es cantaven les lletanies, el cant de la creu i els gojos de santa Magdalena, i, quan es passava per davant de Santa Madrona, a ella se li cantava. El pa beneït era una coca que en duia dues més a sobre. Es passejava tota la processó i es repartia entre el veïnat, el capellà i el majoral, que el pagava. Fins i tot, se subhastava.

Aquest és un fragment dels gojos de santa Magdalena. Ens el mostra el Daniel a casa seva, a Reus, on els té penjats en una columna a la saleta de casa. Els “Gozos de santa Madalena cantados en catalán”, curiosament no gaires anys després de la Guerra Civil. Van ser respectats, i a l’última estrofa fan referència a la comunió dels tres pobles:

De Riba-roja i la Pobla
amb los germans de Villalba,
visitant en sou cada any en peregrinació santa.
Feu que tots, oh, Magdalena,
amb vós fluïm del bon Déu.

Les serres, àrides i solitàries, no les pot moure ni la fe. Però la fe sí que mou pedres, una ermita sencera. I la memòria col·lectiva de la gent

Des del pla de l’ermita, es veuen les terres del Baix Segre, del Matarranya, dels Ports al fons i de la Ribera d’Ebre. Al fons del riu, ens hi hem d’imaginar el poble de Berrús, i més enllà, sota el tossal per on treu el cap el campanar de l’església de Sant Joan Baptista, Faió. L’aigua, l’electricitat, la prosperitat, el benestar, el negoci s’han endut els pobles. Les serres, àrides i solitàries, en canvi, no les pot moure ni la fe. Però la fe sí que mou pedres, una ermita sencera. I la memòria col·lectiva de la gent.