A Armand de Fluvià (1931, Barcelona) no li agrada complir anys. “Des dels 50 els faig de 10 en 10”, apunta. La veu greu i cansada ressona per tot el pis, situat a la rambla de Catalunya de Barcelona. Els llibres i els retrats decoren les parets en la foscor. No li agrada tenir la llum encesa. Les cortines estan tancades. Potser és perquè s’ha acostumat a amagar-se després de viure en la clandestinitat per dues coses que, a primera vista, trobaríem incompatibles: ser monàrquic i homosexual durant el franquisme. No va entrar a presó per ser gai, sinó per defensar la monarquia, tot i que el dictador Francisco Franco va constituir l’estat espanyol com a regne. “Les meves contradiccions són les meves esperances”, que diria Joan Fuster.

Els seus orígens comencen en aquesta casa fosca. Aquí neix. Aquí viu amb els avis materns, la mare, el pare i la germana. La seva família, d’una burgesia acomodada, no està polititzada. “Eren gent normal”, explica. El primer canvi important en un nucli burgès i conservador és la separació dels seus pares. L’Armand té 23 anys. Tot i que ell ho viu sense cap drama, l’esdeveniment no s’accepta en els seus cercles socials. Aleshores la figura del divorci era innombrable, així que els pares se separen. Ell viu en aquesta mateixa casa amb la mare fins als 90, que és quan mor. “I des d'aleshores estic aquí, sol al pis”, afirma. Però la vida no sempre ha estat solitària per a Armand de Fluvià.

L’activista que volia ser diplomàtic

Tot i que des de fa 38 anys treballa al Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya fent els escuts i banderes de tots els municipis i consells comarcals de Catalunya –competència que ara pertany a Presidència–, els seus inicis en el món de la universitat disten molt de la professió actual. Quan és jove i entra a la carrera de Dret, l’Armand vol ser metge. “Anava a classe de pràctiques forenses. Anàvem al Clínic a veure autòpsies i a mi m'encantava. Tots els meus amics s'anaven desmaiant, però jo no”, relata, orgullós. Entre d’altres, llegia llibres d’operacions, com ara Tras la máscara del cirujano de Harpole. “Vaig estar a l’operació de la meva mare que va durar sis hores. Li van treure uns trossos d'os de la tíbia i li van posar a l'esquena”, explica sense parpellejar. D'altra banda, ser metge en aquella època sense una família al darrere era molt difícil, així que es va decantar pel Dret.

En aquella època vol ser diplomàtic, però aquesta vocació s’esvaeix quan comença a involucrar-se en política. “Ser diplomàtic m’encanta, però m'interessa estar aquí per viure la situació política”, decideix. De Fluvià tria bàndol: lluitar contra el franquisme. Com ho fa? Apostant per la monarquia, en concret per Joan de Borbó, comte de Barcelona. “L’única solució pacífica que té Espanya per sortir d’aquesta dictadura és la monarquia, perquè la República és impossible que l’accepti ni la Banca, ni l’Església ni l’Exèrcit”, raona. A més a més, Armand de Fluvià defineix al Comte de Barcelona com “la màxima institució oposada al franquisme” d’aquella època, i recorda que fa manifestos contra Franco (el manifest de Lausana el 1945 i d’Estoril el 1947), textos on critica el règim autoritari i demana que es torni a la democràcia. 

A presó per monàrquic en un Regne

S’implica amb el moviment monàrquic a partir dels anys 50. La gent que s’integra en aquest col·lectiu prové de contextos socials i territorials molt diversos. “Érem de Barcelona, de l’alta societat, gent de classes populars, i a Sabadell hi havia un grup molt monàrquic. També hi havia falangistes”, detalla. Es reunien en esdeveniments de tota mena, com ara la celebració de la mort d’Alfons XIII. “Un dels punts de trobada era la casa del comte de Montseny, Josep Lluís Milà, el pare de la Mercedes Milà”, recorda amb un mig-somriure als llavis. De cop, els ulls se li endureixen quan recorda les seves detencions. 

“Vaig estar a la presó dues vegades per monàrquic en un reino, perquè Franco va constituir Espanya en un reino”, diu amb certa ironia. La primera vegada que entra és perquè, junt amb altres organitzacions oposades a Franco, publiquen unes octavetes. Algú els enxampa i els delata. En concret, algú el veu repartir propaganda pel carrer Muntaner de Barcelona i el denuncia. “Vaig omplir de propaganda monàrquica les bústies, anava pel carrer amb un feix a la mà. Quan veia un cotxe amb una escletxa la finestra, també l’aprofitava”, diu amb un somriure trapella.

“Vam passar vàries nits a la Jefatura de la Policia i a la Model. Vaig passar 17 nits incomunicat i dormint a terra amb la mateixa roba amb la qual vam entrar. 17 nits amb el mateix abric.”

El detenen al desembre del 1956 durant 17 dies per “propaganda ilegal y asociación ilícita”. La detenció coincideix amb la Revolució hongaresa de 1956, fets que encenen l’esperit revolucionari de les universitats a casa nostra. “Vam passar vàries nits a la Prefactura de la Policia [a la Via Laietana] i a la [presó de la] Model. Vaig passar 17 nits incomunicat i dormint a terra amb la mateixa roba amb la qual vam entrar. 17 nits amb el mateix abric”, remarca. El segon cop va estar-hi 11 dies. Aquesta vegada és al desembre, coincidint amb la tancada d’estudiants del Paranimf de la Universitat de Barcelona que se celebra el 21 de febrer del 1957 amb la intenció de fer la primera Assemblea Lliure d’Estudiants. 

Després d’anys lluitant per una monarquia democràtica, constitucional i parlamentària, els seus ideals canvien el 23 de juliol de 1969, dia en què Juan Carlos I jura lleialtat a Franco, als principis del moviment i a les lleis fonamentals d’aquest. Aquell dia gris està acompanyat d’altres monàrquics, com ara Santiago Nadal, reunits a casa d’Antonio de Senillosa. Aquell dia gris, l’Armand s’adona que la monarquia somiada, aquella que proporcionaria un final del franquisme pacífic, s’acaba. Per a ell, Franco guanya. “Volien deixar-ho ‘todo atado y bien atado’”, sentencia, amarg. Des de llavors i fins ara, Armand de Fluvià es declara independentista i d’esquerres. Tot i canviar de bàndol, ell seguirà en contacte amb el Comte de Barcelona, amb qui tenia una relació epistolar. “Els felicitava [al comte i a la seva família] sempre per Nadal, i una vegada li vaig preguntar si podia escriure-li en català. Em va dir que sí, que sense cap problema”, recorda somrient. Fa anys que ha perdut aquesta carta, fa anys que la busca i no la troba. “Em fa una ràbia...”, reconeix.

Ser gai en clandestinitat

Sobta pensar que l’Armand entra a presó per ser monàrquic i no pas per ser gai. “Als anys 70, per l’Estat els homosexuals eren un perill per la societat i, per definició, uns corruptors de menors que anàvem buscant-ne per donar-los pel cul. Per la ciència, uns malalts mentals, uns anormals. Per l'Església, els pitjors dels pecadors. Per la gent era l'escòria, el pitjor del pitjor que podia ser un home, perquè abdicava de la seva virilitat. Això produïa que molta gent se suïcidés i que molts homes i dones es casessin per por”, lamenta. Tot i la repressió, mai rebutja la seva sexualitat.

Quan és petit, es considera “catòlic-apostòlic-romà practicant”. Ara bé, quan està a punt d’entrar a la universitat, comença a qüestionar-se tot allò que li havien ensenyat als Escolapis

Quan és petit i estudia als Escolapis de Sarrià i Mataró, es considera “catòlic-apostòlic-romà practicant”: ajuda a missa en llatí, fa la comunió, i es confessa cada vegada que té pensaments impurs. Ara bé, quan està a punt d’entrar a la universitat, comença a qüestionar-se tot allò que li havien a l’escola, i una de les fonts d’informació que més li influencien és la revista homosexual francesa Arcadie. En l’àmbit familiar, mai té gaires problemes; la mare no li remena mai les revistes que hi ha per casa ni li fa preguntes incòmodes. Ell s’informa i coneix la seva sexualitat a la foscor però amb la llibertat d’una mare que no el reprimeix, i que l’accepta.

Tot i això, no serà fins als anys 80 que no es defineix com a homosexual. Com sempre, la sexualitat flueix i canvia amb els anys, i fins llavors ell s'havia sentit bisexual. “Sempre havia volgut casar-me i tenir fills, però va arribar un moment en què vaig dir: ‘no pot ser, no pots enganyar una dona que la faràs una desgraciada, i als teus fills’”, afirma. Sent fidel a la seva determinació, l'última dona amb la qual està és l'Anna Maria, una noia comunista, a la festa de cap d'any del 1980 a la torre de Xavier Sala, a Castelldefels.

Ara bé, no serà fins al 1988, en una entrevista televisiva amb el periodista Josep Maria Puyal al programa Vostè pregunta, que surt de l’armari. Contra tot pronòstic, la seva declaració és rebuda amb caliu: “Al dia següent no podia sortir al carrer! Cap insult, a les botigues em paraven per felicitar-me”. La seva germana i el seu nebot, que tracta com a fill, ja ho saben. La mare, que ja s’ho sospitava i que ho accepta amb normalitat, li adverteix: “Vés amb compte ara, a veure les teves amistats”. I tot i que en uns inicis els seus amics de classe alta li fan el buit, com és un gran genealogista i el necessiten a prop per a fer les tramitacions al Ministeri de Justícia de les successions dels títols, quan moria un comte, un baró o un marquès, mai l’abandonen.

La lluita contra les lleis injustes

Però tornem als anys 50. L’Armand és afortunat i pot viure la sexualitat amb el suport de la seva família, que l’accepta i no el jutja. D’altra banda, viu en una societat on ha d’estimar d’amagat. De fet, el 17 de juliol de 1954 Franco mana modificar els articles 2 i 6 la Ley de vagos y maleantes per incloure-hi als homosexuals com a “medidas de seguridad, impuestas con finalidad doblemente preventiva, con propósito de garantía colectiva y con la aspiración de corregir a sujetos caídos al más bajo nivel moral”. “No trata esta Ley de castigar, si no de proteger y reformar”, sentencia el text.

Per al règim franquista, ser homosexual eren “prácticas extrañas a la geografía patria”, i tot ho culpa als turistes que venen a Sitges o Benidorm

Arriben els 70, amb el turisme, l’obertura del franquisme, i el flirteig amb les democràcies occidentals. Amb tot això, també arriba una normalització de l’homosexualitat, cosa que el Règim culpa als estrangers. Per al règim franquista, ser homosexual eren “prácticas extrañas a la geografía patria”, i tot ho culpa als turistes que venen a Sitges o Benidorm. Per intentar frenar aquesta “degradació moral”, el jutge català Antoni Sabater Tomàs presenta el 1970 un avantprojecte de llei de rehabilitació i perillositat social en el qual els homosexuals serien considerats perillosos socials. Això implicaria que podrien anar a presó pel simple fet de ser gais.

Davant d’aquesta vulneració flagrant de drets humans, l’Armand de Fluvià (amb el pseudònim Roger de Gaimón) i Francesc Francino (amb el pseudònim Mir Bellgay) s’organitzen i dissenyen una campanya clandestina contra la llei de Sabater, amb el suport de la revista Arcadie. Els hi proporcionen les adreces dels procuradors en Cortes als francesos, i aquests els hi envien propaganda gai sobre els problemes que podria suposar aquesta llei i de quina manera s’està parlant d’homosexualitat en l’àmbit legal a la resta de països. A la premsa se’n fa ressò, els procuradors reflexionen. Després d’un intens debat, s’aconsegueix que la llei, aprovada l’agost de 1970, no castigui els homosexuals pel fet de ser-ho. “Aquest va ser el primer èxit que vam tenir”, remarca.

Aquesta llei, però, tampoc era un paradís per als homosexuals. Si la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, o la veïna del cinquè t’enxampava petonejant-te amb algú del mateix sexe, no eres considerat perillós social. Ara, a la segona vegada, sí. És més, no calia que fossis gai. Amb semblar-ho ja era suficient. Si un veí notava que el miraves “amb més luxúria” de l’habitual, et podia denunciar. També era un arma política: si no encaixaves en la ideologia del règim però no havies comès cap delicte, t’acusaven d’homosexual i et tancaven. Per tenir-ho controlat, es creen uns tribunals especials de perillositat social amb uns jutges especials. “No era un delicte, no estava en el Codi Penal, eren unes mesures de seguretat que l’Estat es dotava perquè consideraven que eren conductes pre-delictives, que tots aquests eren pre-delinqüents”, apunta. És a dir, et posaven a la presó per reeducar la teva conducta sexual i per evitar que contagiessis la “malaltia” a altres persones. Perquè sí, es considerava que l’homosexualitat era contagiosa.

Amor organitzat contra l’odi estatal

El règim de Franco està convalescent, però continua fent les últimes fuetades. És per això que el col·lectiu decideix organitzar-se, i des de Catalunya, el 1972 es constitueix el Moviment Espanyol d’Alliberació Homosexual (MELH en castellà) amb l’objectiu de conscienciar als homosexuals en la reivindicació dels seus drets, i aconseguir l’acceptació i reconeixement social.  Els inicis d’aquest moviment es remunten l’any 1958, en un viatge de plaer que l’Armand fa a Holanda. “Vaig anar amb una sauna gai i allà em vaig trobar tres amics de Barcelona que no sabia que eren homosexuals”. A partir d’aquesta troballa accidental comença freqüentar en els pocs llocs d’ambient de la capital catalana, però tot això de forma clandestina.

De la llavor cultivada a Holanda germina el MELH, que dóna llum a un col·lectiu encongit en la foscor. “Vam formar uns sis grups, d’unes 10 persones, que ens reuníem en cases particulars una vegada cada 15 dies. Sortíem i entràvem d’un en un a la nit, perquè el vigilant, el sereno o el veí no ens delatés a la policia”, recorda. A més a més de debatre, també creaven. I creaven denuncia. I denunciaven amb lletres. I aquestes lletres s’escrivien en la clandestinitat. La mateixa multicopista amb la qual imprimien la revista Aghois (Agrupación Homosexual para la Igualdad Sexual) la compren en la clandestinitat, en una botiga a la dreta de l’Eixample. “Era de segona mà. La vam comprar amb un nom fals. Els textos els fèiem a Rubí, a la fàbrica del pare del Francino. Tota la vida recordaré les primeres voltes de manivela: em tremolaven les cames i les mans, i li vaig dir al Francesc: ‘Te n’adones que a partir d’ara ja som delinqüents?’”, rememora emocionat.

“Tu no saps el canguelo que passàvem cada vegada que vèiem la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a la frontera”

Els membres d’Arcadie els hi proporcionen les adreces d’intel·lectuals progressistes als quals els hi podria interessar la revista. Ara bé, per enviar-les, havien d’agafar el cotxe fins a Perpinyà, i des d’allà anar a Correus, trametre els exemplars a París perquè l’editessin i d’allà enviar-les als subscriptors. “Tu no saps el canguelo que passàvem cada vegada que vèiem la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a la frontera”.

El franquisme continua decadent, però continua viu. L'any 73, Armand de Fluvià assiteix en nom del MELH a un Congrés a París, organitzat per Arcadie, que es deia “L’homosexualitat a cara descoberta”. És llavors quan el fundador de la publicació francesa, André Baudry, li comunica que no pot tornar a enviar-li les revistes perquè, si ho continua fent, el prefecte de París li tancarà el local. I això? Perquè el ministre d’Assumptes Exteriors francès rep una queixa de l'homòleg espanyol, Laureano López Rodó. "Devien agafar por. Al Franco se li revoltaven els obrers, els estudiants, el clero baix... ara només falta que els maricons també facin una revolta!», ironitza. Tot i que Baudry ja no ho podia fer més, Michael Holme, un editor suec, s'ofereix a enviar-ho des d'Estocolm a Barcelona.

La prudència mai era poca, perquè era molt fàcil que els detectessin. Una de les vegades que gairebé els enxampen segueix gravada en la memòria de l’Armand. “Un dia que estaven reunits el meu grup, em van trucar a casa. ‘Armand de Fluvià? Oiga, mire, estoy interesado en recibir esta revista Aghois’. De seguida vaig reconèixer la veu de l'inspector Vicente Juan Creix”, manifesta. Aquest inspector, conegut per la crueltat cap als obrers, és el mateix que el va capturar quan estava a la presó per monàrquic. “A nosaltres no ens van fer res perquè el capità general Juan Bautista Sànchez González, que era monàrquic, va avisar que si ens tocaven un pèl, ‘echaría las tropas a la calle’. Al cap d'uns mesos va morir misteriosament a Puigcerdà”, apunta.

Mor Franco, neixen els drets

El 20 de novembre de 1975, mor el dictador. “Odiava Franco”, remarca de Fluvià. Ho diu amb força, amb ràbia, amb claredat. Odiava Franco. “Em pensava que no es moriria mai, fins que el 20 de novembre del 75 em desperta a les 8 del matí el meu fill i em diu: ‘Papa, papa, en Franco s’ha mort’. Oh! Vaig agafar, li vaig donar 1.000 pessetes, me’n vaig anar a l’Enciclopèdia Catalana, que treballava allà, i tots estaven amb cava, brindant i tot per aquesta gran fita. A la tarda vaig anar a la Rambla, que era una festa... va ser el millor quinquenni de la meva vida”, relata amb alegria.

El novembre mor Franco i el desembre neix el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que es converteix en el model de les altres organitzacions o col·lectius que surten arreu de l'estat. “El FAGC era l’organització ideològica-activista-política-reivindicativa amb els seus militants i simpatitzants”, especifica. Allà hi havia militants comunistes, estalinistes, trotskistes, socialistes, anarquistes, independentistes o liberals d’esquerra, de centre-esquerra. “Al principi deien que primer era la lluita per l'alliberament de classe, però els vam convèncer que eren iguals”, detalla. Més tard, l’Armand va fundar l'Institut Lambda per a aquelles persones del col·lectiu que no estan disposades a sortir al carrer. Un cop es consolida el moviment, s'afegeixen a totes les manifestacions: la primera manifestació del dia de la dona del 8 de març, la del dia del treballador l'1 de maig, al primer míting pel divorci i també per la majoria d'edat dels 18. Ara, la primera mobilització que organitzen des del FAGC té lloc el 1977. La fan sense autorització. El motiu? Demanar l'abolició de la Llei de la perillositat social. L'Armand era a una manifestació a Nova York, però la fita va sortir a tots els diaris: hi assisteixen més de 5.000 persones. No només gais. Tot i que no aconsegueixen abolir la llei, sí que s'elimina la part que parla exclusivament dels homosexuals.

"Avui dia som un referent mundial sobre l'alliberament homosexual, i la majoria d'aquesta lluita s'ha fet a Catalunya”

La segona campanya l'organitzen per la legalització de les organitzacions de gais i lesbianes, fita que obtenen després de posar un contenciós administratiu al Ministeri de Governació espanyol, l’any 80 o 81. També van treure del Codi Penal totes les referències que no eren estrictament de llenguatge jurídic, sinó d’ètica o moral, com ara “Las buenas costumbres, el escándalo público, el nudisme”. També lluiten per modificar el Codi Civil per tant que dues persones gais puguin viure al mateix pis. A més a més, Catalunya es converteix en pionera per establir la llei de parelles de fet, fins que al final el 2005 s'aconsegueix el matrimoni i l'adopció per a parelles homosexuals. “Avui dia som un referent mundial sobre l'alliberament homosexual, i la majoria d'aquesta lluita s'ha fet a Catalunya”, conclou.

Ara bé, la partida contra l’homofobia no està guanyada. Durant el 2018, hi ha hagut més de 70 agressions lgtbifòbiques. “Les lleis ha canviat però encara no està assumida per tothom aquest rebuig a l'homosexualitat. Ara és delicte anar contra els homosexuals, ara ens protegeix la llei. No tenim discriminacions legals. La lluita del moviment gai ha de ser contra l’homofòbia”, aconsella. Per a Armand de Fluvià, els dos elements de reproducció de la homofòbia són els mitjans de comunicació de masses, i l'ensenyament.

La biblioteca de tota una vida

Una de les possibles cures contra l'odi i la ignorància són els llibres. De fet, a casa de l'Armand hi han arribat a dormir 15.000 criatures de paper. Ara, però, la meitat de la seva col·lecció (que inclou documentació de tota mena) l'ha donat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, ja que no li cap a casa. “Recordes el teu primer llibre?”, li pregunto. Fa memòria, s'esforça, i aconsegueix recordar-lo. “Durant la guerra, a Caldes de Montbui vam llogar una casa per por dels bombardejos que hi havia a Barcelona. El mateix carrer, hi havia una llibreria. Un dia van treure tots els llibres, i van començar a fer una foguera. Jo em vaig apropar i vaig agafar 24 horas en la vida de una mujer. Era una obra de teatre d’Stefan Sweig”, claudica.

Durant la seva infància llegeix tota mena de llibres. Un dels que més recorda és Tarzán de los monos. Quan creix i la naturalesa activista comença a aflorar, compra tota mena de revistes relacionades amb la lluita d'alliberament gai, entre elles INFOGAI, Debat Gai. A més a més, quan viatja als Estats Units, Anglaterra o França, sempre torna carregat de llibres. Ara ja fa temps que no viatja, però si caminem per la seva llibreria podem viatjar en el temps i l'espai: llibres sobre la dinastia Romanov o sobre la història de Poblet, un retall de premsa sobre audiòfons intel·ligents, l'estelada penjada entre les estanteries, tot il·luminat amb bombetes de baix consum.

Entre els llibres que omplen la casa de vida, hi ha els que ha escrit el propi Armand: El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), Manual d'heràldica i tècnica del blasó o Historias de amor entre samurais (Rey de Bastos), entre d’altres. Als 87 anys és president i fundador de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, patró fundador de la fundació Enllaç, que proporciona assistència de gais i lesbianes de la tercera edat, i president honorífic del Casal Lambda. És en aquest petit refugi on va néixer, on continua vivint, on tot segueix igual, que aquest home discret i sorollós alhora ha construït una vida plena de contradiccions. És sota aquestes bombetes de baix consum on els ulls de l’Armand han il·luminat generacions tancades en la foscor d’un règim, d’un món gris.