Només feia una setmana que la Rabia Waheed (setembre del 2000) havia nascut i el seu pare, Abdul, va marxar de Khohar per anar a treballar a Barcelona. Els separaven 6.233 quilòmetres. Durant deu anys es van veure molt poc. Ell només podia viatjar al Pakistan algun estiu per vacances. Al cap d’una dècada, el 7 de gener del 2010 —la Rabia té la data intensament gravada a la memòria—, ella amb la mare, Salema; el germà, Noman, i la germana, Iqra, també van fer tots aquells milers de quilòmetres i es van instal·lar a Barcelona. “Era estrany tot plegat. Anàvem a viure amb un pare que gairebé no coneixíem i sense saber pràcticament res de la nostra nova ciutat”, recorda.

L’Abdul tenia una oferta de feina. Va arribar sol a Catalunya sense conèixer la llengua, ni la cultura, ni els costums. La Rabia n’està molt orgullosa i no se n’amaga. S’imagina les dificultats i la soledat i les hores i hores de feina que devia assumir per reagrupar la família. Malgrat ser cuiner, la primera ocupació va ser de rentaplats en un hotel i va anar ascendint fins a poder fer el seu veritable ofici. Havia pogut estalviar i va accelerar el reagrupament, perquè al Pakistan hi va haver una onada d’atemptats. “«Per què he d’anar allà? Ja estic bé aquí. No me’n vull moure», vaig respondre a la mare quan em va dir que marxàvem per tenir una vida millor.” Ho repeteix com si fos ara. Va preguntar on viurien. Si viurien en una casa gran. “Sí. En una casa gran amb 85 escalons”, li va contestar el pare. I ella, una criatura de ni deu anys, crescuda en un poble, en un ambient rural, amb cases baixes amb portes i finestres obertes i habitacions espaioses, es va imaginar un palau amb unes escales cap al cel, perquè no sabia que es construeixen blocs de pisos. Ja a Barcelona, davant de la porta d’un edifici de Ciutat Vella, va preguntar quina era la seva planta. “La quarta”, li va assenyalar el pare. Va córrer escales amunt. “Aquí? Em vaig sorprendre quan vaig entrar al pis. Aquí hem de tenir una vida millor? No entenia res de res”, recorda, sorpresa per tanta innocència.

Tot i el xoc i la recança d’haver deixat enrere la família, les amigues, l’escola, la rutina d’anar a casa dels avis..., assegura que aquella nena innocent va mantenir les il·lusions convençuda que tot un nou món d’oportunitats l’esperava. D’oportunitats i de xocs culturals: “A Barcelona les parelles es petonegen pel carrer, nois i noies van junts i són iguals, hi ha persones amb tatuatges al coll i a la cara, i parlen una llengua estranya”. “Els primers dies et supera l’emoció”, admet la Rabia, “i després passes una temporada que enyores casa teva, la dels avis, la teva escola. Volia tornar a jugar amb les meves amigues, perquè aquí no entenia el codi quan anàvem al parc. No sabia amb qui podia jugar. A casa, em posava davant de la tele i no gaudia amb el Super3, perquè tampoc l’entenia. És així. Són etapes que vas superant”. Etapes de descoberta. Mentre acompanyava els pares a fer els mil tràmits burocràtics imprescindibles en l’arribada, descobria els edificis gegants, carrers plens de cotxes i el metro embolicat en laberints. Tot era més gran i molt més sorollós del que s’havia imaginat.

“A classe, sentir-me diferent es va anar acabant quan vaig anar entenent la llengua, les formes d’actuar, i vaig establir vincles”

I la gent? “Al principi em vaig sentir una mica rebutjada, però crec que també era perquè jo no acabava d’entendre el meu nou entorn. A classe, per exemple, sentir-me diferent es va anar acabant quan vaig anar entenent la llengua, les formes d’actuar, i vaig establir vincles”, admet. Aquella Rabia que un dia es va incorporar a tercer de primària a l’escola Àngel Baixeras gairebé sense entendre res, va cursar l’ESO a la Pau Claris i estudia el cicle formatiu de grau superior d’Administració i Finances a l’Escola Tècnico-Professional Xavier. Té previst seguir formant-se i fer una carrera vinculada al món de la direcció empresarial. Parla urdú, panjabi, hindi, català, castellà i anglès. “A cinquè de primària em vaig adonar que feia un clic: jo entenia millor les companyes i elles m’entenien millor a mi. Vaig perdre la por a intervenir a classe. És un procés que s’ha de fer i va molt millor si trobes persones amables que t’hi acompanyin”, explica. Exigent amb ella mateixa, es va convertir en una lectora voraç a la biblioteca del barri i va reforçar tant el català com el castellà amb classes a l’Escola Oficial d’Idiomes Drassanes. Ara és ella la que fa de professora de llengua a dones d’origen pakistanès, indi i marroquí en un projecte de Casa Àsia.

“Per molt que hi lluitem, costa trencar prejudicis. A mi em tenien com una noia pakistanesa, amb la meva religió i els meus costums”

És riallera, sociable, oberta i molt, però que molt xerraire. Parla accelerada. Només de compartir una estona de conversa amb la Rabia ja se’n veu la transparència i proximitat. Malgrat el seu caràcter, reconeix que els primers anys li va costar sortir més enllà del cercle d’amigues pakistaneses. Ni ella feia el pas ni es trobava que les altres noies el fessin cap a ella. Fins que sí, a cinquè es va trencar aquella barrera invisible i va fer amigues nascudes a Barcelona i al Perú, amb qui encara té relació. “Per molt que hi lluitem, costa trencar prejudicis. A mi em tenien com una noia pakistanesa, amb la meva religió i els meus costums. Un cop ens vam relacionar, totes vam entendre que podíem tenir formes de fer diferents i de veure la vida, i no passava res, ben al contrari. Hi ha moltes coses que podem compartir”, raona.

“A cinquè teníem piscina a educació física. Algunes companyes se sorprenien que essent musulmana hi anés”

A ella, per exemple, no li permetien estar-se al parc fins a les nou del vespre. Doncs obeïa, perquè sabia que la mare estava més tranquil·la, i no passava res. “Parlem del tema d’anar a la piscina”, proposa. “A cinquè teníem piscina a educació física. Algunes companyes se sorprenien que essent musulmana hi anés. Evidentment, no hi anava amb biquini, perquè no m’hi hauria sentit còmode, però hi anava.” Quan va arribar, la Rabia es vestia amb pantalons i samarretes, com qualsevol altra nena de la seva edat. Especifica, això sí, que mai s’ha posat tirants ni pantalons curts. Amb el temps ha canviat d’estil: diu que amb el que ha anat aprenent de la seva religió i cultura d’origen se sent més còmoda combinant uns texans amb les peces tradicionals pakistaneses, com el kameez, que és una camisa llarga que sol arribar fins a la meitat de la cuixa. Una altra peça que porten les dones és la dupatta, una mena de bufanda que es deixa caure al voltant de les espatlles. Defensa com “un enriquiment” aquesta barreja de tradicions a l’hora de vestir-se.

En aquesta recerca personal, el 2018 va dedicar molt temps a investigar sobre la religió. Es va interessar per entendre per què havia de resar cinc cops al dia, per què no podia menjar porc

La família de la Rabia han tornat al Pakistan pel casament d’un germà, el 2014, i de la germana, el 2019. Tots dos cops ella ho ha viscut com un xoc: “Va ser un: «Uau!». Ells i elles em trobaven canviada i em miraven i jo me’ls mirava a ells i a elles. Era mutu. Em costava no parlar amb normalitat amb els nois, cosa que allà no està ben vista. Més d’un cop em van dir: «Ja no ets d’aquí»”. I es troba, és clar, que a Barcelona, a vegades, la veuen més d’allà. “No sé d’on soc. Estic buscant la meva identitat. Em sento de dues cultures”, conclou. “És bonic i una mica embolic alhora.” I en aquesta recerca personal, l’estiu del 2018 va dedicar molt de temps a investigar sobre la religió. Es va interessar per entendre per què havia de resar cinc cops al dia, per què no podia menjar porc... “Resava quan tocava, perquè m’ho havia ensenyat així la mare, però jo en volia saber les raons. I saber els arguments per no menjar porc. Vaig aprofundir la meva religió i amb el coneixement vaig decidir posar-me el vel”, indica. Creu que si hagués optat per no posar-se’l no hauria tingut problemes a casa. En canvi, té clar que no li permetrien dur un vestit escotat. “Jo mateixa vull que la gent em reconegui per com soc per dins i pel meu caràcter, no pel meu aspecte físic ni per la meva aparença, que és temporal”, diu.

“És curiós que a un empresari li importi el que tinc a sobre del cap, si el que li hauria d’importar és el que tinc a dins del cap. Em tapo els cabells, no pas els coneixements”

Dur vel li ha comportat algun problema puntual. Tenint una germana gran que se’l va posar abans que ella sabia que li passaria. A l’Iqra, la germana, la van rebutjar tres empreses a l’hora de fer pràctiques i en va haver de buscar una pel seu compte. “És curiós”, planteja la Rabia, “que a un empresari li importi el que tinc a sobre del cap, si el que li hauria d’importar és el que tinc a dins del cap. Em tapo els cabells, no pas els coneixements”. També recorda que després dels atemptats a la Rambla de Barcelona i a Cambrils l’agost del 2017 les persones musulmanes se sentien més observades pel carrer i algun cop va haver de sentir com li deien “terrorista”. “No té cap sentit. Són prejudicis i generalitzacions que només es poden atribuir a la manca de coneixements”, argumenta. “No costa tant fer un esforç per entendre’ns. Només cal una mica de voluntat.” En aquest sentit, se sent orgullosa d’un entorn totalment divers, amb amigues de la Xina, Síria, el Perú, l’Índia, el Pakistan, Anglaterra i també de Barcelona.

“Pensa que si jo ara vaig pel carrer amb un noi al costat, segurament algú de la meva comunitat em jutjarà”

De seguida que va poder, la Rabia va combinar els estudis amb la feina per tenir ingressos propis. Ensenya castellà a dones migrades. Les temporades que té temps també fa voluntariat amb persones amb dependència, ha estat vinculada a la Fundació Bayt al-Thaqafa, s’ha format com a dinamitzadora cultural i participa en activitats interculturals de la Fundació Tot Raval. Li encanta coincidir amb persones de diferents cultures i orígens per parlar de racisme i discriminacions, o discutir els motius pels quals hi ha qui es creu superior als altres. “Són experiències molt enriquidores”, assegura. Les noies com ella es troben sovint amb molts terrenys relliscosos pel que deia abans de la barreja cultural. Ho han de tenir molt clar per fer-se valer i respectar: “Pensa que si jo ara vaig pel carrer amb un noi al costat, segurament algú de la meva comunitat em jutjarà, perquè soc una dona pakistanesa i pot creure que m’estic passant pel fet de parlar amb un noi”. Ella té les seves pròpies línies vermelles.

La principal, de línia vermella, és que la mare i el pare se sentin respectats. Mentre així sigui, sap que va bé. En el viatge al Pakistan el 2019, pel casament de l’Iqra, va coincidir amb molts cosins i una tieta li va cridar l’atenció perquè parlava massa amb els nois. “Vaig veure que em costaria molt tornar a viure allà ara! No m’entenen. Tot i que m’encanta anar-hi de visita i m’estimo molt el Pakistan, em costaria”, planteja amb un somriure. Es pensa que els pares, en canvi, hi tornarien encantats. I el seu germà gran, també. El petit, en Mabeen, ni pensar-hi, tampoc.

“Saps quants pretendents tenia el 2019 quan vam anar al Pakistan? Doncs set. Mentre jo gaudia de la boda de la meva germana, hi havia famílies del poble proposant a la meva un altre casament”

Estudia, es vol formar per tenir autonomia, fa pràctiques al Consorci d’Educació de Barcelona, treballa i fa voluntariat, però la Rabia té força clar que arribarà el moment que s’haurà de casar i segurament ho farà amb un noi de la seva comunitat. Espera trobar una parella que tingui el pensament obert, una bona educació i formació. Un noi que la respecti i que s’entenguin bé en l’estil i la manera de viure. “Saps quants pretendents tenia el 2019 quan vam anar al Pakistan?”, em pregunta. “Doncs set. Mentre jo gaudia de la boda de la meva germana, hi havia famílies del poble proposant a la meva un altre casament. Els meus pares van respondre que, de moment, no, perquè encara estava estudiant.” Després, quan ja havien tornat a Barcelona, en va parlar amb la mare. “Sé que serà una de les decisions més importants de la meva vida. I arribarà. D’aquesta decisió en dependrà tot el meu futur. De moment, espero que sigui després de la universitat”, comenta sense amagar un to de melancolia. El cap li bull d’idees.

No li agraden les etiquetes, però no li molesta la de “futura emprenedora”. Durant molt de temps va pensar en la possibilitat d’exportar sucre de canya des del seu país cap a Europa i ara es decanta més per fer algun negoci en el sector del tèxtil. No descarta fundar una associació que aplegui les persones de la seva comunitat. Aquella Rabia petita que va arribar pensant que a Barcelona viuria en un castell es fa gran i aprèn, a vegades a patacades, a moure’s entre les seves dues cultures. “Hi ha moments que la religió s’utilitza per justificar algunes coses que en realitat l’islam no diu”, es queixa. Per això l’estudia: per tenir arguments de defensa. Sap que formar-se és una oportunitat que “com a dona” no pot deixar escapar. “Com a dona pakistanesa”, s’autorectifica de seguida. I hi afegeix que per molt que estudiï i aprengui, s’aferrarà sempre també a la motxilla amb els records d’infància de la vida al Pakistan que va deixar enrere, però que no oblidarà mai.