Les llengües i la comunicació ho són tot per a l’Andreu (Lleida, 2000). Transmetre, d’emissor a receptor, missatges, emocions, experiències, sentiments, fins i tot identitats, mitjançant un codi compartit. D’idiomes, n’hi ha milers al món. L’Andreu en sap quatre gairebé a la perfecció i va fer d’això la seva vocació. Després de quatre anys a Barcelona estudiant Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra, la seva passió ja ha esdevingut realitat. Havent treballat com a docent en una acadèmia d’anglès i en dues escoles, ara engega la seva carrera com a traductor d’alemany en una empresa especialitzada.

Alhora, d’aquesta passió per les llengües i per explicar coses, entrecreuant-la amb la seva vena més artística i el seu interès per la música, en va sorgir un projecte més personal: Andreu Songs. Des dels setze anys compon les seves pròpies melodies i n’escriu les lletres. D’ençà dels divuit, les materialitza i les publica. Primer ho feia exclusivament en anglès, i durant els darrers anys hi ha anat incorporant la seva llengua materna, el català. En total, tres àlbums des del 2019, l’últim íntegrament en català.

Amb ell —traductor, cantautor i productor—, parlem de país, de demografia, de música, de feina... Però sobretot, de llengua. Viatgem a Lleida ciutat, a Ponent. Terra d’agricultura i d’indústria alimentària. La Seu Vella, supervivent dels episodis més importants de la història del país des del segle XIII i indestructible davant de dues grans guerres, domina imponent tota la plana del Segre des del turó. És visible des de tot arreu. Alhora, ho veu tot. La Seu ara és testimoni del retrocés de la llengua catalana al Principat. A Ponent, però, resisteixen millor el sotrac.

A les terres de Lleida el català és la llengua habitual del 57% de la població, davant del 22,5% que té el castellà com a llengua habitual

A les terres de Lleida el català és la llengua habitual del 57% de la població, davant del 22,5% que té el castellà com a llengua habitual. Les dades són molt més optimistes que al total de Catalunya, on el pes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona fa decantar la balança a favor dels castellanoparlants. Des d’una perspectiva de país, el català tan sols és la llengua habitual per a un 36,1% dels ciutadans del Principat; per contra, segons l’“Enquesta d’usos lingüístics” de 2018, elaborada per l’Idescat, el castellà ho és per al 48,6% dels habitants.

“A Barcelona hi ha gent que pot fer el 100% de la seva vida sense parlar català. És una cosa que a Lleida no passa, excepte en algun barri, com la Mariola”

L’Andreu, durant quatre anys a cavall entre Barcelona i Lleida, ha estat testimoni d’aquesta esquerda lingüística que hi ha entre les diferents regions de Catalunya. “Tinc la sensació que aquí no hi ha gent que digui que no parla català mai, a diferència del que passa en algunes zones de Barcelona. Allà hi ha gent que pot fer el 100% de la seva vida sense parlar-lo i no passa res ni el troba a faltar. És una cosa que, en general, a Lleida no passa, excepte en algun barri concret que sigui molt hermètic, com la Mariola”, assegura.

Quan l’Andreu va aterrar a la capital catalana fa cinc anys, s’enfrontava a un escenari totalment diferent del que coneixia. La realitat viscuda a Ponent durant anys, amb el català com a llengua hegemònica, s’esfondrava davant seu. “Jo havia estat en una dinàmica en què les relacions socials es feien sempre en català. Era una cosa normal per a mi. Veure que no només és que això no passi sempre, sinó que de fet passa en una minoria dels casos, va ser un xoc”, afirma. “Hi havia un punt d’una certa autonegació, de no voler admetre que la situació està pitjor del que em pensava. Em costava imaginar que hi havia tanta gent que sempre parlava només en castellà.”

En aquest sentit, l’Andreu va percebre un nivell de polarització lingüística a la Ciutat Comtal molt diferent del de Lleida. A la capital, hi ha dues realitats que xoquen. “Quan vaig arribar a Barcelona, a banda d’esbrinar que hi havia moltes persones 100% castellanoparlants que mai parlaven català, també em va sobtar que hi havia gent que era molt més militant amb el tema de la llengua i que sempre mantenia el català”, apunta. “A Lleida no calia ser tan primmirat. Si el normal és parlar català el 99% del temps a tot arreu, si anaves a una botiga i t’atenien en castellà tampoc passava res per aquest 1%, no?”, es pregunta. Per aquest 1%, el català no es moriria, però entén que, “si la situació és del 30-70, com a Barcelona, no es pot deixar que vagi a més”. Amb el temps, reconeix, n’ha pres més consciència i sempre que pot manté la llengua.

“A la meva escola pública, hi havia bastanta gent que parlava castellà a casa o que tenia pares immigrants, però la dinàmica era parlar sempre en català i tothom en sabia perfectament”

L’experiència de l’Andreu amb el català a la ciutat de Lleida és la d’una llengua preponderant en l’àmbit social i, alhora, integradora. Un idioma comú i acollidor que no discrimina ningú per les seves arrels. “Al meu curs, a la meva escola pública, hi havia bastanta gent que parlava castellà a casa o que tenia pares immigrants. Però la dinàmica era parlar sempre en català, la qual cosa afavoria que tothom en sabés perfectament. Era una cosa que jo donava per feta, no? Relacionar-se en català independentment de l’origen de cadascú i de la llengua de casa.”

“Parlar a una persona estrangera en català és considerar-lo com un igual i no reconèixer-lo com algú diferent. No és una visió de nosaltres i ells, és una visió de tots”

L’Andreu, però, creu que hi ha una mena d’escletxa amb generacions més adultes, que van viure situacions demogràfiques diferents en què no era tan habitual parlar en català als nouvinguts. “Hi ha molta gent, sobretot de l’edat dels meus pares, que es pensa que parlar castellà amb una persona estrangera és una forma de respecte. Realment jo ho veig al contrari!”, afirma. “Parlar a una persona estrangera en català és considerar-lo com un igual i no reconèixer-lo com algú diferent. No és una visió de nosaltres i ells, és una visió de tots. A més, parlar-los castellà és una cosa que em sembla estranyíssima. Jo sempre he tingut tracte en català amb la gent d’altres orígens; per a mi és el més normal del món!”

Aquesta mena de consens entorn del català, la llengua vehicular per la majoria de joves lleidatans nascuts a principis del segle XXI, està canviant en un sector de les noves generacions, segons ha observat l’Andreu. Durant la seva efímera estada com a docent en dues escoles de la capital de Ponent, una de pública i una de privada, ha vist que en la segona l’ús del català era força baix. “Tot i que absolutament ningú era de família estrangera i molts d’ells tenien noms i cognoms catalans, molta part de la socialització era en castellà. És una cosa que em va sobtar molt, perquè fa deu anys la meva experiència era la contrària”, assegura. En canvi, a l’escola pública on va treballar sí que va percebre un ús molt més generalitzat del català, tot i haver-hi gent d’entorns i orígens molt més diversos. Una realitat que contradiu el discurs lerrouxista instal·lat en l’imaginari de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

“Molts barcelonins tenen la tendència a mirar cap al centre i poques vegades es giren per veure com és la realitat a l’altra banda”

“Hi ha un punt que em fa molta ràbia de la gent de la rodalia de Barcelona, que és la retòrica que parlar català és de pijos. Potser és la seva experiència, però no es poden fer aquesta mena de generalitzacions. No és només que no sigui cert en altres zones del territori, sinó que hi ha llocs, com aquí, on passa el contrari. La dinàmica d’aquí és que hi ha molts pijos que volen parlar castellà perquè fa més fi”, afirma. “Molts barcelonins sempre tenen la tendència a mirar cap al centre i poques vegades es giren per veure com és la realitat a l’altra banda”, es queixa l’Andreu.

“No es pot entendre la situació del català sense entendre el context demogràfic. Al capdavall, la llengua són les persones que la parlen”

A grans trets, el català és la llengua majoritària a Ponent. Així ho percep l’Andreu, i així ho avalen les dades d’usos lingüístics. Darrerament, però, els moviments migratoris han fet que la situació canviï una mica. “No es pot entendre la situació de la llengua sense entendre el context demogràfic”, manifesta, contundent, el cantautor. “De vegades, des de certs sectors de l’esquerra, per no caure en discursos racistes, es vol deslligar la vitalitat del català de la demografia. És evident que no té res a veure amb el racisme: tots coneixem gent que ve de fora i ha fet del català la seva llengua. Però realment demografia i llengua són factors molt connectats. Al capdavall, la llengua són les persones que la parlen”, sosté.

La ciutat de Lleida i el Segrià han experimentat un gran canvi demogràfic des del 2000 fins avui. En tan sols 22 anys, han passat de tenir un 2% de població estrangera a més d’un 20%. “Això ha fet canviar una mica la situació lingüística. La gent adulta que ve d’altres països, que amb prou feines pot tirar endavant, no sempre té com a prioritat aprendre català. Els seus fills, però, quan vagin a l’escola, segurament parlaran català amb els altres nens. Això aquí passa molt més que en altres llocs de Catalunya”, explica. La immersió, en la majoria dels casos, funciona.

“Hi ha molts lleidatans que tenim avis de fora i estem acostumats a parlar-los en castellà. Alhora, parlem català a casa, amb els nostres pares i amics”

“Aquí també va venir molta gent de l’Aragó i d’altres llocs d’Espanya durant els anys seixanta i setanta. Hi ha molts lleidatans que tenim avis de fora i estem acostumats a parlar-los en castellà. Alhora, parlem català a casa, amb els nostres pares, i també amb els nostres amics. És un fenomen que es repeteix molt i que potser en altres zones no és tan comú… És clar que la immigració es va assimilar millor aquí perquè va ser menor en relació amb la que van acollir Barcelona i els seus voltants”, apunta.

L’Andreu, com molts altres, és fill d’aquesta realitat. Malgrat l’origen d’alguns dels seus avantpassats, a casa gairebé sempre parla català. “Amb alguns familiars hi ha molt aquesta dinàmica que cadascú s’expressa en la llengua que troba més convenient, encara que l’altre parli l’altra”, apunta. Ell manté el català, i també ho fa quan socialitza. “Insisteixo a parlar-lo a tot arreu, fins i tot quan hi ha gent a qui potser li costa una mica. És la millor manera d’integrar els nouvinguts”, assegura. “Quan conec algú nou, el mateix, tant a Lleida com a Barcelona. De vegades hi ha la por que l’altre no t’entengui. Si és així, ja t’ho farà saber! També ens acostuma a saber molt de greu quan parlem català i la gent t’entén però et respon en castellà. Al final acabem canviant de llengua, i no ho hauríem de fer. Tots tenim dret a parlar en la nostra pròpia llengua.”

A la seva nova feina com a traductor, però, se li fa més complicat emprar el català. La mateixa idiosincràsia de la traducció i el fet que hi treballi molta gent de fora de Catalunya i d’Espanya provoca que gran part de la comunicació que es fa en grup sigui en castellà. “Això no trau que, amb molts dels meus companys, fins i tot amb gent que ve de fora però que sap el català, hi tingui tracte en català tan sovint com sigui possible”, afirma.

“Fa un temps, quan era adolescent, feia servir l’anglès a internet. Va arribar un moment, però, que vaig passar a fer contingut 100% en català. Crec que utilitzar-lo a internet és el més important per a la seva vitalitat”

A les xarxes socials com Twitter, Instagram o TikTok, també intenta mantenir aquesta dinàmica. “És veritat que fa un temps, quan era adolescent, feia servir l’anglès a internet, perquè si tens interessos de nínxol pots coincidir amb gent d’un àmbit geogràfic més gran. Va arribar un moment, però, que vaig prendre més consciència lingüística i vaig aplicar-la a les xarxes, de manera que vaig passar a escriure i fer contingut 100% en català. Crec que és el més important per a la vitalitat del català: fer-lo servir a internet.” Tot i els seus hàbits lingüístics, clarament decantats a favor del català arreu —també durant els anys universitaris—, quan l’Andreu va iniciar el seu viatge com a cantautor pel món de la música, la seva llengua materna va trigar a aparèixer.

Durant els primers anys de creació, la manca de referents dins de la indústria va provocar que a l’inici l’Andreu no produís cançons en català

“Autoodi? No ho crec. Quan vaig començar a fer música, l’estil que més m’agradava era la música electrònica. Volia fer cançons estil Avicii o Calvin Harris. Això implicava el tipus de producció i de melodies, però també l’idioma, que era l’anglès. Aleshores la música en català estava tan associada a dos estils (de tipus festa major i ska o cantautors amb pretensions intel·lectuals) que fer una cançó electrònica en català se’m feia estrany.” Durant els primers anys de creació, la manca de models a seguir dins de la indústria va provocar que en un principi l’Andreu no produís cançons en català. “Amb setze anys, no estàs tu per innovar i fer coses que ningú no ha fet mai. Estàs per imitar els teus referents”, justifica.

“Si en general ha faltat molta representació de la música feta en català, la que està feta en altres accents ha tingut encara menys visibilitat. Amb els parlants d’occidental hi ha hagut una doble diglòssia”

A la inicial manca de referents de música urbana i electrònica en català s’hi afegia un altre escull que encara avui dificulta més que els lleidatans adoptin la llengua quan fan música. “Aquí mai hi ha hagut gaires artistes coneguts, perquè la gent d’altres zones no està acostumada als dialectes occidentals. Si en general ha faltat molta representació de la música feta en català, la que està feta en altres accents ha tingut encara menys visibilitat”, sosté. “Amb els parlants d’occidental hi ha hagut una doble diglòssia: el castellà, sent el peix gros que es menja el català, i el català central, menjant-se l’occidental, el nostre català.”

“En un punt vaig dir: «He de fer cançons en la meva llengua. Parlo català tot el dia amb tothom!». A poc a poc, vaig anar fent el viratge, tot i que se’m feia molt estrany per la manca de referents”

“Hi va haver un moment, però, que vaig dir: «Vale, he de fer cançons en la meva llengua. Parlo català tot el dia amb tothom!». A poc a poc, vaig anar fent el viratge, tot i que se’m feia molt estrany fer música en català dels estils que m’agradaven perquè aleshores no se’n produïa ni hi havia referents”, relata. A partir del seu primer EP, del 2019, l’Andreu va començar a incorporar la llengua als seus temes fins enguany, que ha publicat el seu darrer projecte. “És el primer disc que té totes les cançons en català. És una decisió que he pres conscientment i n’estic content. De moment, he decidit apartar per a més endavant les cançons que se m’han acudit en anglès.”

L’Andreu és un cas excepcional i un referent lingüístic. Sí que pensa, però, que no es pot exigir a tothom el mateix nivell de militància que el seu en l’àmbit de la música. “Crec que si fas la comunicació principalment en català i dones pes a la música que treus en aquesta llengua, no passa res per publicar cançons a mitges amb altres idiomes, sigui l’anglès o el castellà”, opina. “El problema ve quan algú fa gairebé tota la música, els senzills de la ràdio i la comunicació a les xarxes en castellà, mentre que deixa el català com a una cosa anecdòtica i folklòrica.”

“Si en castellà poden arribar a més públic, que es noti, no? Molts no arriben enlloc i, a més, ocupen els espais propis”

“Amb el castellà s’arriba més lluny.” Aquest és el principal mantra darrere del qual molts artistes decideixen abandonar el català o relegar-lo a la marginalitat a l’hora de fer música. “Si en castellà poden arribar a més públic, que es noti, no? Perquè al final molts no arriben enlloc i, a més, ocupen els espais propis, que haurien d’estar destinats a qui fa música en català. No els calen publireportatges al telenotícies, ja sortiran a les cadenes d’àmbit estatal o en qualsevol dels 40.000 mitjans hispans. En aquest sentit, trobo bé la línia de mitjans com Enderrock, que només parla de música feta en llengua catalana. Si no es crea aquest espai segur, el castellà es menjarà els mixtos, perquè hi ha una situació de desigualtat. No anirem enlloc.”

Tenint en compte l’escenari lingüístic actual, l’Andreu creu que els artistes no poden voler tenir-ho tot. Han de triar: o bé castellà i, en cas d’èxit, projecció estatal, o bé català i difusió als mitjans locals. “Entenc que vulguin jugar a dues bandes, perquè des d’un punt de vista d’estratègia de negoci és el més lògic, però s’ha de ser coherent. Si fas música en castellà i hi ha mitjans a qui no els interesses perquè se centren en la música en català, no et queixis. Dit d’una altra manera, si hi ha un pastís i tu en tens el 80%, no en pots voler el 20% restant que donen als altres. No es pot ser a missa i repicant, que diuen. Hi havia dos camins totalment legítims, tu n’has triat un i això té les seves conseqüències.”

Darrerament ha sortit una nova fornada d’artistes de música urbana que demostren que triomfar, arribar lluny i batre rècords també és possible en català

Malgrat tots els relats en contra del català a la música, de vegades, des de l’espanyolisme més furibund, i d’altres, camuflat amb una cantarella utilitarista, la llengua s’obre pas en la indústria. “Darrerament ha sortit una nova fornada que ha trencat per fi els dos únics camins que semblava que hi havia en la música en català. S’està obrint una tercera via, de música més urbana i electrònica, que sí que m’interpel·la i m’agrada molt”, reconeix l’Andreu. I com ell, a molta gent més. Figa Flawas, Julieta, The Tyets… Tota una nova generació de músics que eixamplen la base d’oients de cançons en català i inclouen nous públics i estils. Referents que demostren que triomfar, arribar lluny i batre rècords també és possible en català.

“S’ha mal interpretat molt la idea que amb el castellà s’arriba a més gent”

“S’ha mal interpretat molt la idea que amb el castellà s’arriba a més gent. Això pot ser així a partir d’un cert llindar, però quanta gent està fent música en castellà sense ni apropar-se a la màxima repercussió que es pot tenir en català? Fent cançons des de Lleida no te n’aniràs de gira a Mèxic o l’Argentina només perquè les facis en castellà. M’agradaria saber, genuïnament, com se senten els artistes que han decidit triar aquesta llengua per obrir-se a un mercat més gran, basant-se en una idea que la realitat ha demostrat que és objectivament errònia, perquè tenen molta menys repercussió que molts grups en català.”

Una cosa que molts artistes no tenen en compte, segons l’Andreu, és que amb la música en català hi ha un cert punt de “discriminació positiva”. “En molts casos, el punt destacable i diferencial que fa que jo i molta gent escolti alguns artistes per sobre d’altres és que la seva música està feta en català. A mi, per exemple, sempre m’ha agradat la música electrònica. Quan trobo un artista que fa una cançó de l’estil en català, una llengua amb què mai s’ha fet res del gènere, em crida molt més l’atenció que si fos en anglès o en castellà. Que sigui en català fa que destaqui i te’n recordis molt més”, explica. Tanmateix, per a molta gent els prejudicis encara són ben vius.

“Tinc la sensació que hi ha molta gent que sobreanalitza la música en català i que és molt més exigent. Si està en una situació més fràgil i, a sobre, se li exigeix més, no anirem enlloc”

“Hi ha molt la retòrica de «no m’agrada la música en català perquè et volen fotre amb calçador els quatre mateixos artistes». Perdona? Això passa a tot arreu. Si no, mira els premis dels 40, que sempre guanya la mateixa gent”, recorda. L’Andreu creu que, en aquest sentit, es fila massa prim amb la música en català. Se li demana molt més que a la indústria anglòfona o la hispanoparlant, i això, opina, és un tret al peu, tenint en compte la situació de desavantatge de la qual parteix. “Tinc la sensació que hi ha molta gent que sobreanalitza la música en català i que és molt més exigent. No vull dir que s’hagin de tenir uns estàndards més baixos, no. Però si està en una situació més fràgil i, a sobre, se li exigeix més, no anirem enlloc.”

Sigui com sigui, el català guanya pes dins de la indústria musical gràcies a referents que, com l’Andreu, han fet una aposta per innovar i obrir camí mantenint la llengua en gèneres que no havien estat explorats. Una actitud lingüística que ell té en la resta d’àmbits de la vida sempre que pot. És així com sobreviuen les llengües: fent-les servir a tot arreu, amb tothom, i dotant-les d’utilitat en qualsevol esfera.