“Aquest any la nit de Nadal tindrà unes altres característiques. Als pobles ocupats pels facciosos deuran celebrar la missa del gall…, però sense gall, perquè la misèria és més gran cada dia. Als poblats que ocupem nosaltres no estem per misses. Seran molts els que recordaran que avui és la nit de Nadal. I en veure’s vestits d’una manera que no és la corrent, en veure’s amb una arma a la mà, recordaran altres anys de pau i placidesa passats en la llar familiar. Avui estem en guerra, i els facciosos, si poguessin vèncer-nos —que no poden ni podran— també atacarien aquesta nit.” Del front estant, el periodista de La Humanitat Lluís Capdevila escriu la crònica d’un Nadal en guerra des de la IV Columna Francesc Macià – Lluís Companys, el 1936. La descripció del paisatge que contempla és la pròpia d’un pessebre, una estampa típicament nadalenca, amb cims encaputxats de neu i cases amb les teulades enfarinades de blanc. Signa des d’Alcanyís. “A l’interior d’alguna casa del poble potser s’han reunit entorn de la llar uns veïns i uns milicians que canten i riuen. A les entrades del poble, altres milicians. A les avançades, arma al braç, esperit alerta, els sentinelles”, retrata.

“Uns militars rebels han procurat que no s’interrompís la cadena de tristos Nadals que endogala Catalunya”

La Humanitat avisa que aquell 1936, primer Nadal en guerra, atrapat entre el foc i la metralla que convulsen els camps i les ciutats del país, “el poble no demostrarà l’alegria habitual d’aquestes diades de finals d’any”. I és que “uns militars rebels han procurat que no s’interrompís la cadena de tristos Nadals que endogala Catalunya”. Nadal de 1936 és “un altre Nadal trist per a Catalunya. El Nadal de l’any 1933 omplí de dolor el país per la mort de Francesc Macià. Vingueren després els Nadals dels 1934 i 1935, amb les presons plenes de fills del poble que s’alçaren per a defensar l’Estatut de Catalunya i amb ell la dignitat del nou règim. L’any 1936 no ha volgut desdir la dissort dels altres Nadals i un altre cop llàgrimes i tristors en totes les cases”.

El dia de Nadal de 1936 es commemora el tercer aniversari de la mort del president Francesc Macià. Matí i tarda, les masses reunides desfilen davant la tomba de Macià a la plaça de la Fe, per retre homenatge a la memòria de l’Avi. A les dotze del migdia, les autoritats assisteixen al cementiri: el president Companys i els consellers Tarradellas, Sbert i Artemi Aiguader; el cònsol general de l’URSS, Antónov-Ovséienko, i els ministres de la República Prieto, Negrín i Jaume Aiguader, a més de l’alcalde accidental de Barcelona, Hilari Salvadó.

Un representant de les columnes, arribat expressament del front, llegeix unes quartilles “plenes de fermesa, de fidelitat a l’‘Avi’ i a Catalunya i de fe en la victòria”

“Visita, aquella, trista. Les corones anaven tapant la tomba. L’emoció s’encomanava als reunits. Quin altre Nadal el del 1936!”, indica La Humanitat. Els combatents de les columnes Francesc Macià – Lluís Companys trameten una ofrena “bellíssima”. Un representant de les columnes, arribat expressament del front, llegeix unes quartilles “plenes de fermesa, de fidelitat a l’Avi i a Catalunya i de fe en la victòria”. Ovséienko desfila entremig de dues rengleres de ciutadans, amb el puny alçat, “duent unes flors amb cintes vermelles”. L’himne de “La Internacional” es barreja amb les últimes estrofes d’“Els segadors”. La Banda de les Milícies amenitza la vetlla.

L’endemà al matí, se celebra un gran acte commemoratiu al Palau de Belles Arts, amb parlaments de Sbert, Coromines, Pi i Sunyer, Aiguader, Tarradellas i Companys. Una part del públic concentrat, no podent entrar a la sala de Belles Arts, escolta els discursos al carrer a través dels altaveus. A les nou comencen a passar banderes “aguantades per les mans robustes dels nostres pagesos, dels rabassaires vinguts de tots els punts de Catalunya per homenatjar Macià a Belles Arts, aquell gran palau ple de senyeres i gairebé perdut dins la grisa boira matinal”. “Venim d’arreu de Catalunya per homenatjar l’Avi; mireu, si no, les pancartes i les matrícules dels cotxes”, diu un vell republicà de Balsareny.

“A dins dels camions, de peix o de verdures, han posat cadires i l’home, la dona i tota la mainada van, bé o malament, cap al míting. A la tarda, ja ho tenen decidit: duran un ram de flors a la tomba del primer President de Catalunya”

“Hi ha automòbils de totes les comarques catalanes. També n’hi ha que procedeixen de les viles petites, arrapades als grans massissos muntanyecs; d’altres, encara, porten l’alè de la costa. Tots els cotxes duen banderes”, mostra Última Hora. “A dins dels camions, de peix o de verdures, han posat cadires i l’home, la dona i tota la mainada van, bé o malament, cap al míting. A la tarda, ja ho tenen decidit: duran un ram de flors a la tomba del primer President de Catalunya. Com que saben que a ciutat el que abunda menys és el menjar, es duen la minestra.”

El matí del 31 de desembre, a la caserna general d’Esquerra Republicana de Catalunya, a la rambla de Catalunya, 26, una multitud es congrega per donar l’últim adeu al capità Alfred Molino, de la Columna Macià-Companys, caigut al front d’Alcanyís. El president Companys presideix l’acte fúnebre.   

Un grup de dones catalanes emprèn la iniciativa de la Diada del Combatent. La comissió organitzadora està formada pel Partit Socialista Unificat, per les joventuts del partit, per “Les Dones a la Reraguarda”, Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya

Cap d’Any és mantingut a Catalunya com a festa tradicional, per disposició del Consell de la Generalitat. “Aquest Cap d’Any no serà un Cap d’Any alegre a Catalunya ni als altres pobles d’Ibèria”, apunta La Humanitat. Tanmateix, calia fer alguna cosa “perquè els nostres milicians, que amb tot heroisme es baten a tots els fronts, tinguessin una mica d’aquella alegria” pròpia d’aquesta diada. I és pensant en això que un grup de dones catalanes emprèn la iniciativa de la Diada del Combatent. La comissió organitzadora està formada pel Partit Socialista Unificat, per les joventuts del partit, per “Les Dones a la Reraguarda”, Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya.

“Enviarem unes caixes amb torrons, cigars, xampany i molts d’altres productes, puix que han estat gran nombre els pobles que ens han tramès gallines, ànecs, conills i tota mena de productes alimentaris”

“Començà a funcionar aquesta Comissió deu fer cosa d’un mes. El primer que férem fou organitzar recaptes públiques pels carrers de les ciutats i pobles de Catalunya, així com festivals de caràcter cultural”, declara en un interviu Isabel Bustos, representant de la comissió organitzadora de la Diada del Combatent. Aconsegueixen recaptar 50.000 pessetes i queviures per un valor d’unes 70.000 pessetes. “Enviarem unes caixes amb torrons, cigars, xampany i molts d’altres productes, puix que han estat gran nombre els pobles que ens han tramès gallines, ànecs, conills i tota mena de productes alimentaris”, detalla. Bustos explica que aquesta diada “no és sols per al front d’Aragó”, sinó per a tots els fronts, “i la prova d’això és que ahir sortiren vuit camions plens dels productes que us he dit cap a Madrid”. Els donatius arriben d’arreu de Catalunya: “D’Agramunt ens han tramès una gran quantitat dels seus anomenats torrons. També els obrers de la casa Freixenet han fet un donatiu important de botelles de xampany. El Comitè Militar del P.S.U. ens ha fet lliurament de 10.000 paquets de tabac dels de setanta i de 15.000 puros”.

De la plaça Rius i Taulet en sortirà “una nodrida cavalcada formada per representants de totes les entitats del districte”, que recorrerà els carrers i les places de Gràcia per recaptar “cabals i objectes destinats als combatents i familiars de les víctimes del feixisme”

Última Hora informa sobre els preparatius del Cap d’Any del Combatent gracienc, organitzat per les entitats polítiques, socials, culturals i esportives del barri barceloní de Gràcia. A les deu del matí, de la plaça Rius i Taulet en sortirà “una nodrida cavalcada formada per representants de totes les entitats del districte”, que recorrerà els carrers i les places de Gràcia per recaptar “cabals i objectes destinats als combatents i familiars de les víctimes del feixisme”. A dos quarts de tres de la tarda, es disputarà un partit de futbol al camp del CD Europa, entre dues seleccions del Gràcia EC i l’Europa. El cost per assistir al partit és d’una pesseta l’entrada. En finalitzar el matx, el local de l’Orfeó Gracienc, al carrer Astúries, 83, és l’escenari d’un gran festival artisticomusical. L’entrada general al concert costa una pesseta; les butaques, 1,50.

“Ens disposem a menjar els raïms. Les campanades es fonen amb els xiulets dels projectils que creuen sobre els nostres caps. L’últim ha esclatat molt a prop. Servem silenci. Les dotze!”

Mentrestant, a Madrid, el cronista d’Última Hora es dirigeix amb altres companys de professió cap a la Puerta del Sol a menjar els dotze grans de raïm. Però, “quan solament faltaven dos minuts per a la mitjanit, vàrem percebre un xiulet llunyà. És un obús! Escoltàrem atents; i un segon xiulet més a prop, confirmà la nostra sospita. Eren obusos! Creuem vers Montera, i materialment enganxats als edificis de l’esquerra, ens disposem a esperar que passi el temporal”. El rellotge de Governació sona: “Ens disposem a menjar els raïms. Les campanades es fonen amb els xiulets dels projectils que creuen sobre els nostres caps. L’últim ha esclatat molt a prop. Servem silenci. Les dotze!”. Algú crida un “Visca la República” des del mig de la Puerta del Sol: “Contestem roncs, mentre esclata un altre obús. Calla el rellotge. Hem guanyat el repte a Franco! Segueixen els obusos esclatant amb ràbia impotent. Avancem de retorn a la Telefònica. A penes es veu la xarxa de Sant Lluís. Fum i pols. Fum que s’introdueix fins als pulmons. Compte amb la Gran Via! Passeu corrents! On aneu?, crida algú des del núvol de fum. —A la Telefònica! —Passeu de pressa! Més de pressa!”. I així arriben al vestíbul del carrer Valverde, “mentre passa xiulant l’última bala”.

La presa de Terol

La vigília de Nadal de 1937, el president Companys inaugura el Teatre Català de la Comèdia. “Un públic d’excepció emplenava el vell local de la rambla dels Estudis. Es representà Rei i monjo, de Guimerà”, relata Última Hora. El dia de Nadal, el poble català, les autoritats catalanes i les de la República reten, de nou, tribut a Macià. Des de primera hora, es forma una munió de persones que avança en filera cap a la plaça de la Fe, fins a la tomba del president.

“D’habitants no en quedava gairebé cap: alguns republicans alliberats per les forces republicanes; alguns paisans que exercien càrrecs públics… i nosaltres”

“Els soldats de la República han celebrat Nadal entrant a Terol… Tots ho sabem i tots ho hem celebrat amb ells”, diu Lluís Capdevila en una crònica des del front d’Aragó a La Humanitat. “Feia deu dies que havíem pres la ciutat. Nosaltres estàvem destacats en un carrer proper a la plaça de braus —aquella plaça que tots coneixíem per les fotos: un tanc en primer terme i després fum, fum… D’habitants no en quedava gairebé cap: alguns republicans alliberats per les forces republicanes; alguns paisans que exercien càrrecs públics… i nosaltres”, explica Víctor Alba rememorant el seu segon Cap d’Any al front, viscut a Terol.

“Devia d’ésser gairebé a mitjanit —l’hora tradicional dels grans de raïm— quan esclatà una bomba ben a prop. Les parets trontollaven. «Aquesta sí que ens cau damunt!»… Xiiiiits! Boommm! Però no encara!... I sortim a recollir ferits”

“Durant tot el dia 31, l’aviació enemiga ens havia bombardejat seguit, seguit. Els espetecs de les explosions, el soroll sord de les cases en caure, els crits d’alguns ferits…”, i quan s’acabaven els bombardejos, “nosaltres sortíem dels soterranis on havíem establert el Gran Quarter General de l’Esquadra —quatre soldats i un caporal— i ens llançàvem pels carrers del barri a recollir els ferits i portar-los al lloc de socors. Els carrers estaven tan plens de runes que les ambulàncies no podien circular”. Alba recorda que “devia d’ésser gairebé a mitjanit —l’hora tradicional dels grans de raïm— quan esclatà una bomba ben a prop. Les parets trontollaven. «Aquesta sí que ens cau damunt!»… Xiiiiits! Boommm! Però no encara!... I sortim a recollir ferits”.

El dia 26, a les deu del matí, se celebra una gran manifestació d’homenatge a l’Exèrcit Popular, impulsada per organitzacions polítiques i sindicals de Catalunya, en ocasió de la presa de Terol. Els manifestants s’organitzen als carrers que surten al passeig Pi i Margall

El dia 26, a les deu del matí, se celebra una gran manifestació d’homenatge a l’Exèrcit Popular, impulsada per organitzacions polítiques i sindicals de Catalunya, en ocasió de la presa de Terol. Els manifestants s’organitzen als carrers que surten al passeig Pi i Margall de Barcelona. Els afiliats d’Esquerra Republicana de Catalunya se situen al carrer Consell de Cent; els d’Estat Català i d’Acció Catalana, la Unió de Dones de Catalunya i l’Aliança de la Dona Jove, al carrer d’Aragó; el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el Socors Roig de Catalunya i les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, al carrer de València; la Unió General de Treballadors, als carrers de Provença i Mallorca; la Unió de Rabassaires, Solidaritat Internacional Antifeixista i Federació Anarquista Ibèrica, al carrer de Rosselló; els militants de la Confederació Nacional de Treballadors, al carrer de Còrsega i a l’avinguda del Catorze d’Abril. “A tot el llarg del passeig de Pi i Margall se situà nombrós públic per a presenciar el pas de la manifestació”, recull Última Hora. Al seu pas, els manifestants són rebuts amb visques a la República i a l’Exèrcit Popular. Quatre avions caça republicans sobrevolen la ciutat. Diversos altaveus s’instal·len a la plaça de Catalunya, on hi ha la tribuna presidencial. La manifestació s’acaba a la una del migdia, després del discurs del president Companys.

“És per això que avui també ens fa l’efecte que és un dia de festa i, inconscientment, hem tingut un gest de deixar la guàrdia i córrer pel camp i rebolcar-nos per la neu”

Neva a Barcelona per Cap d’Any: “Avui la neu ha caigut damunt la ciutat. En portar-nos el record de les llegendes i dels contes de l’hivern, el record de la tendresa del món, ens ha portat el record del front. Del front i dels soldats que lluiten”, refereix Última Hora. “Nosaltres ens mirem la neu amb una gran il·lusió, sobretot els més novells del campament”, reporta Jordi Jou des del front d’Osca el desembre del 37. “És, per als barcelonins, una cosa tan rara això de la neu! En la nostra vida d’estudiant, si alguna vegada queien quatre borrallons —els quatre miserables borrallons de neu que, de tant en tant cauen a Barcelona— la «campana» es feia inevitable. Era un dia de festa. Totes les coses tenien un caire diferent”, li ve a la memòria. “És per això que avui també ens fa l’efecte que és un dia de festa i, inconscientment, hem tingut un gest de deixar la guàrdia i córrer pel camp i rebolcar-nos per la neu.” Quan hagi passat l’estona “que ens ferma al fusell, a la companyia o allà on sigui”, diu, “sortirem als carrers a contemplar amb els ulls esbatussats l’espectacle de la neu damunt les cases, damunt els camps, els arbres i damunt de tota cosa”.  

“El nostre orgull serà que el dia de Cap d’Any arribin de Catalunya al front caravanes amb queviures de tota classe, això està a les nostres mans”

La iniciativa del Cap d’Any del Combatent es torna a impulsar perquè els soldats “rebin de Catalunya un present, torrons, vins, llaminuries, roba, aquell paquet que els portarà l’escalf de casa seva, que els recordarà aquelles hores passades al costat dels éssers estimats”, evoca La Humanitat. “Farem que fins a l’últim parapet els nostres soldats celebrin amb alegria la diada d’any nou, els portarem queviures, amb torrons, vins, roba, els portarem a la vegada la nostra fe en la victòria”, es compromet l’Aliança Nacional de la Dona Jove. L’Aliança també demana llibres i premsa per al front. Els donatius s’han de fer a la ronda Universitat, 33, al Casal de la Dona Jove: “El nostre orgull serà que el dia de Cap d’Any arribin de Catalunya al front caravanes amb queviures de tota classe, això està a les nostres mans”. Aquell any, s’ofrena una ensenya a la companya que millor es destaqui en la tasca de recollir material per al Cap d’Any del Combatent, lliurada personalment per Carme Companys, esposa del president de la Generalitat.

Carme Companys patrocina i encapçala la subscripció a la Diada d’Homenatge als Fills del Combatent i als Hospitalitzats, impulsada per l’entitat Ajut Català, aportant-hi 2.000 pessetes, i encoratjant altres dones catalanes a fer el mateix

Precisament Carme Companys patrocina i encapçala la subscripció a la Diada d’Homenatge als Fills del Combatent i als Hospitalitzats, impulsada per l’entitat Ajut Català, aportant-hi 2.000 pessetes, i encoratjant altres dones catalanes a fer el mateix. Amb aquest objectiu, Ajut Català organitza una festa infantil al Teatre Olympia de Barcelona el 2 de gener del 38: “La quitxalla xisclava, reia i aplaudia sense parar els espectacles que anaven passant davant dels seus ulls. El vast teatre de la Ronda presentava un aspecte extraordinàriament agradable i simpàtic”, dibuixa La Humanitat. En acabar l’acte, Carme Companys reparteix joguines entre la mainada, obsequiada amb xocolata i panets. Els Vailets de l’Ateneu Republicà de Gràcia interpreten ballets populars catalans. Dinamitzen la trobada els clowns Pippo, Tony, Caprani, Rosey i Marquès, i la petita artista Mercè Vives.

Canons a la rereguarda

El dia de Nadal de 1938, en el cinquè aniversari de la seva mort, el poble torna a aplegar-se al voltant de la tomba de Macià. Els soldats hi fan la seva ofrena. Flors i llaçades vingudes del front. Homenatges anònims, “les dones, les noies, que pujaven Montjuïc amunt, a peu, enmig de la fredor intensíssima del matí de diumenge, amb unes flors a les mans, els obrers i menestrals de Catalunya”. Com ressenya la premsa, “tothom estigué al peu de la tomba. No hi hagué absències. Des del governant fins a l’obrer, des del representant popular fins a la darrera de les associacions, des de l’home representatiu fins a la velleta tremolosa”. 

“Les forces invasores estrangeres en subratllar criminalment la data tradicional de Cap d’Any bolcant la seva metralla damunt la nostra soferta i decidida rereguarda donen nous motius a tot el món per a enjudiciar-los”

La guerra persisteix. “Els facciosos, o, millor dit, els italians ajudats pels alemanys i servits pels espanyols renegats, han escollit les festes nadalenques per a desencadenar la seva ofensiva damunt de Catalunya. Bé. Nosaltres fem la guerra contra la guerra, hem dit i repetit centenars de vegades. I la farem en el terreny que sigui i en la diada que sigui”, proclama La Humanitat. “Les forces invasores estrangeres en subratllar criminalment la data tradicional de Cap d’Any bolcant la seva metralla damunt la nostra soferta i decidida rereguarda donen nous motius a tot el món per a enjudiciar-los severament i excloure’ls de la comunitat dels pobles civilitzats”, insisteix Josep Tarradellas, secretari general d’ERC, en l’edició de l’1 de gener de l’any 39.

“La gran batalla que s’està lliurant des de la conca de Tremp a les Garrigues, mereix ben bé el nom de batalla de Catalunya”

En aquesta mateixa edició, Antoni Rovira i Virgili esmenta, per la seva part, que “la gran batalla que s’està lliurant des de la conca de Tremp a les Garrigues, mereix ben bé el nom de batalla de Catalunya. Ens han envaït. Aquesta és la invasió més densa i més amenaçadora de totes les que s’han esdevingut en el curs de la història catalana”. “En la batalla que es descabdella fa dies prop del Segre, hi ha concentrades totes les rancúnies dels enemics i totes les energies dels catalans. És la nostra batalla, la nostra gran batalla; la que decidirà, potser per un període molt dilatat, la sort de Catalunya”, vaticina.

“Amb una evident pressa, però sense atabalaments, unes quantes criatures, una dotzena de dones i una altra d’homes ja madurs, s’han deixat engolir per la porta que condueix al soterrani acollidor”

Escriu Avel·lí Artís al setmanari Meridià que, el darrer dia de l’any 1938, “en el moment que ens assèiem davant la màquina per a escriure aquestes quartilles, l’espinguet de la sirena propera tallà l’aire sec”. Artís observa el que passa al carrer a través de la finestra de la seva cambra de treball: “Davant mateix de casa hi ha un refugi. Amb una evident pressa, però sense atabalaments, unes quantes criatures, una dotzena de dones i una altra d’homes ja madurs, s’han deixat engolir per la porta que condueix al soterrani acollidor. Un grup més nombrós ha preferit arredossar-se a la façana de l’angle oposat”. “El barri meu no és, ni de molt, dels que fins ara són considerats com a zones menys perilloses. Els bàrbars l’han dibuixat diverses vegades, abocant-hi pel boc gros el doll de la metralla profanadora del nostre cel tan ple de transparències de primera comunió. Sense moure’m de casa, només canviant el mirador, podria ensenyar als turistes de la post-guerra un excel·lent mostrari del sadisme feixista”, il·lustra.

“Li n’ha costat de llàgrimes! ¿Quina mare no en vessa, sabent el perill constant que hi ha en una trinxera? S’ha anat conformant, però. Són tantes i tantes les que es troben en el seu cas!”

Artís ens parla de l’Eulàlia, una dona d’uns 45 anys, esposa d’un bon amic seu, que tenia una petita fàbrica d’articles derivats del cautxú. Fa uns mesos que l’Eulàlia té el seu fill únic al front, de la lleva del 41: “Li n’ha costat de llàgrimes! ¿Quina mare no en vessa, sabent el perill constant que hi ha en una trinxera? S’ha anat conformant, però. Són tantes i tantes les que es troben en el seu cas! La guerra —tant de bo que haguéssim nascut 50 anys abans o 50 després, per no haver-la de patir— ni esclata ni s’atura per la voluntat de les mares”.

“Com ells aguanten al front, nosaltres hem d’aguantar ací, sense acoquinar-nos pels bombardeigs, ni per les privacions, ni per les incomoditats”

“I, miri: com ells aguanten al front, nosaltres hem d’aguantar ací, sense acoquinar-nos pels bombardeigs, ni per les privacions, ni per les incomoditats. Després d’un temps en ve un altre. Quan sento algú que es queixa, m’hi faria amb les ungles”, assevera la senyora Eulàlia. Avel·lí Artís assegura que “aquesta confiança augmentada” de la gent del carrer mai no havia tingut “tanta fermesa com d’ençà que els canons retronen sota el cel de Catalunya”. I així, el Nadal de 1938 és l’últim Nadal en guerra: 

Nadal de 1938

Empal·lideix l’estrella d’Orient,
que els bàrbars han sortit de la tenebra.
La terra cruix i s’estremeix la gebre
d’aquest Nadal sagnós i furient.

Temps era temps que l’ombra de Nadal
donava un deix de pau en tota cosa.
Avui, l’humil Jesús és una nosa
pels forjadors de l’imperi del mal.

Aquest Nadal serà nu de cançons,
seran buides les taules que eren plenes,
i emmudiran aquelles veus serenes
dels infants qui clouran els finestrons.

Pels aires volaran les aus del mal
i ofegaran la més clement paraula.
Després del crim s’asseuran a la taula,
invocant el misteri de Nadal.

Josep Maria Prous i Vila
Abril, 31 de desembre de 1938