Escalar és més que un esport a Catalunya: és una tradició. No és pas estrany; estem rodejats de cims que roben l’alè: la Mola, el Pedraforca, el Montseny i Sant Jeroni (Montserrat) en són quatre exemples. La majestuositat, la calma i el respecte que desprenen fan que moltes persones, ja siguin del país o de fora, els escalin i els observin. Ara bé, més enllà dels escaladors, aquests quatre gegants han esdevingut quatre muses essencials de la cultura catalana. Nosaltres també ens hi enfilarem, però en comptes d’agafar provisions, tenda de campanya i la roba i el calçat adequats, alçarem el braç, prendrem uns quants llibres de la prestatgeria, i caminarem per les obres que han fet diversos poetes i escriptors en homenatge als símbols punxeguts del país.

El Pedraforca

Dues banyes ocupen el cel del Berguedà. Enmig, un buit perfecte per lliscar-hi amb un matalàs i les mans alçades. És el Pedraforca. Situat a la serra del Cadí, dividint les demarcacions de Barcelona i Lleida, és un niu de poemes i de llegendes declarat el 1982 com a reserva natural d’interès nacional pel Parlament de Catalunya. El cim nord està compost per dos pics: el Pollegó Superior (2.506 m) i el Calderer (2.505 m), i el cim sud el forma el Pollegó Inferior (2.445 m).

Un dels pocs escaladors literaris que tenen la valentia de descriure el Pedraforca és el poeta i sacerdot catalanista Climent Forner i Escobet

Entre aquestes punxes afilades i imponents, bruixes, fades, dimonis i bandolers són els protagonistes d’una muntanya que transmet por i bellesa a la vegada. Les condicions climàtiques poden jugar-te una mala passada, allà dalt, i només uns pocs s’atreveixen a enfrontar-s’hi. Un dels pocs escaladors literaris que tenen la valentia de descriure al Pedraforca és Climent Forner i Escobet (Manresa, 1927). És un sacerdot i poeta catalanista que, en un dels seus poemes, “Cant al Pedraforca”, recitat el 2000, per la Festa Major de Saldes, venera la muntanya consagrada:

Oh déu que els nostres pares adoraren
i encara avui nosaltres venerem
per la solemne majestat que imposes:
perdona’m aquests versos de formiga
que, des de l’escambell de Montbordó,
se t’engarrista esquena amunt amb por,
ni que Gaudí l’ajudi a esbatecs d’ala.

La muntanya forcada com a Déu. L’escriptor com a formiga. Forner es fa petit davant la immensitat d’un cim admirat durant totes les èpoques i per espectadors d’arreu del món.

Llibre que es tanca als savis i als entesos
i s’obre a meravelles als infants.

Hi ha històries anònimes que asseguren que la separació entre els dos pics ve d’una discussió entre dues grans amigues, la Bruixa Caterina i la Fada Violeta

Forner parla del Pedraforca com d’un llibre obert a tothom, però amb misteris ocults que l’han convertit en una muntanya màgica. Hi ha històries anònimes que asseguren que la separació entre els dos pics ve d’una discussió entre dues grans amigues, la Bruixa Caterina i la Fada Violeta, dividides per l’amor compartit per Pep el Llenyataire. Però n’hi ha més explicacions, d’aquesta divisió. Una d’aquestes defensa que una batalla entre el dimoni i els àngels, la qual va durar tres dies i tres nits, crea “una espessa polseguera que va cobrir el capdamunt de la muntanya i quan finalment es va esvair, va aparèixer partida en dues, dibuixant la forca del diable i amb les pedres del castell formant una  gran tartera”. Una altra confirma la batalla entre el bé i el mal, encara que hi afegeix el conflicte entre cristians i sarraïns. Hi ha desenes de versions i totes contenen la bellesa misteriosa que envolta la muntanya llegendària.

En les llegendes de bruixes, fades, bons i dolents també s’hi inspiren els poetes i escriptors. Un dels més cèlebres del país, Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Barcelona, 1902), ha escrit versos sobre el Pedraforca en diferents llibres, entre els quals Pàtria, Canigó i Excursions i viatges. La darrera referència la trobem en el poema “La nit de Sant Joan”, recollit al Jovenívoles, editat pòstumament per Matheu l’any 1925:

S’ouen los alarits
i rialles feréstegues
que al cim de Pedraforca
llancen les bruixes velles
ballant amb sos marits
de cara escardalenca.

Les bruixes i la poesia són una constant en els textos que parlen dels cims literaris. El Pedraforca no és l’única muntanya que ha cridat l’atenció dels lletraferits, i en concret, de Jacint Verdaguer.

El Montseny

Al parc natural del Montseny hi trobem espècies del bioma mediterrani (alzina, surera i pi blanc), de l’eurosiberià (pi silvestre, avet blanc i faig) i del boreoalpí (prada alpina). A més a més, és el bosc natural d’avets més meridional de tot Europa. Per aquests motius, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) el declara Reserva de la Biosfera el 1978. Al massís hi habiten 75 pics, i els més alts són el turó de l’Home (1.706,9 m), les Agudes (1.706,4 m) i el Matagalls (1.697,2 m). Però un segle abans que la UNESCO decidís donar-li aquest títol, desenes d’escriptors ja s’havien fixat en la festa de colors, veus i olors que guarda el massís. Situat a la serralada prelitoral catalana, entre les comarques d’Osona, el Vallès Oriental i la Selva, el Montseny ha estat una altra de les muses de Jacint Verdaguer, el qual el menciona en el poema “La Pàtria”, escrit el 1832.

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Joan Maragall coneixia molt bé el Montseny, ja que acostumava a anar a la masia de la Figuera, una masia que s’havia convertit en el refugi d’intel·lectuals il·lustres que fugien de l’estrès de la capital catalana

També l’invoca en el poema “La veu del Montseny”, escrit el 1888, obra en la qual el massís dialoga amb el Puigmal. Dues muntanyes parlant? I tant. Tot és possible en literatura, i més quan parla la natura. Un altre enamorat era el pare de la poesia modernista Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), el qual escriu “Del Montseny” (1895), on retrata amb precisió la constel·lació de vegetació, fauna i emocions d’aquest indret. I és que el poeta el coneixia molt bé, ja que acostumava a anar a la masia de la Figuera, una masia que s’havia convertit en el refugi d’intel·lectuals il·lustres, com ara Santiago Rusiñol, que intentaven fugir de l’estrès de la capital catalana, però sense allunyar-se’n del tot.

Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del color esmortuït de l’hora baixa)
me reprèn i em redona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que en sou de dolces
amb els herbatges verds
on canta l’esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia lassa!…
Després ja hi anirem a la masia;
mes, ara els cims davant descolorint-se,
i al costat l’amic febrós
que en la gran quietud de l’hora baixa
me parla amb la veu velada
per una febre divina.

Aquest conjunt muntanyós inspira molts poetes (Josep Maria de Sagarra, Felip Graugés i Camprodon, Marià Manent, Pere Ribot i Sunyer, Josep Junyent i Rafart o Anton Busquets i Punset, entre d’altres). Un d’ells, Jaume Bofill i Mates (Olot, 1878 – Barcelona, 1933), que tenia com a pseudònim literari Guerau de Liost, parla d’un dels tresors amagats del Montseny a La muntanya d’ametistes:

Apoteòsic, d’enroscades trompes
soni l’esclat imperial. Un jorn
set lapidaris, traficants de pompes,
la cuita violaren de ton forn.
I prodigares —camperola festa—
no pas de ginebrons l’opal espars
ni el topazi florit de la ginesta,
sinó  violes en cristall de quars.

Avui, sorruda, ta dolor consagra
d’exhausta mina l’oblidat renom.
I encara sotges amb la testa magra
el responsori de les boires tristes
que sots avall s’agemoleixen com
un enderroc de noves ametistes.

La ficció i la realitat es freguen entre els arbres que omplen de fulles els camins que han recorregut milers d’humans al llarg dels segles i que també han estat la casa de criatures invisibles

Només una muntanya màgica com el Montseny podia acollir ametistes, desenes de llegendes. La Diputació de Barcelona en recull diverses, i n’hi ha una, la de la dona d’aigua, que també es troba en format audiovisual al Museu Etnològic del Montseny – la Gabella (Arbúcies). En aquesta història fantàstica, els humans i la natura es creuen, s’estimen, però també es traeixen. Aquí, la ficció i la realitat es freguen entre els arbres que omplen de fulles els camins que han recorregut milers d’humans al llarg dels segles i que també han estat la casa de criatures invisibles als ulls però de carn i ossos a les nostres llegendes.

Sant Jeroni i Montserrat

La dona d’aigua potser no podria anar del Montseny a Sant Jeroni, el pic més alt del massís rocós de Montserrat (1.236 m), però Jacint Verdaguer sí, i ho fa a través del poema “Don Jaume en Sant Jeroni”, que també es troba en l’obra Pàtria.

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt lo sol;
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l’estimada del seu cor!

Des de Sant Jeroni, t’agafa el vertigen de la perspectiva. No és només la impressió de l’altura, sinó perquè es troba en el conjunt muntanyós més important del país: el massís de Montserrat

I quanta raó tenia, Verdaguer. Des de Sant Jeroni, Catalunya es veu immensa i petita alhora. Des d’aquest punt rocós, t’agafa el vertigen de la perspectiva. No és només la impressió de l’altura, sinó perquè es troba en el conjunt muntanyós més important del país: el massís de Montserrat. Situat entre les comarques de l’Anoia, el Baix Llobregat i el Bages, el seu tors rocós i pelat i les seves punxes rodones, que insinuen desenes de formes (on cadascú veu el que hi vol veure), deixen amb la boca oberta qualsevol que el veu per primera (i vintena) vegada.

Verdaguer no era l’únic encapritxat d’aquest paisatge tan singular i de la Mare de Déu de Montserrat, popularment coneguda com la Moreneta. L’escriptor Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) va quedar tan encisat per la seva bellesa serrada que, tal com explica Baltasar Porcel i Pujol, redactà un poema en honor seu compost per 16.000 versos, El poema de Montserrat. Una part diu així:

I Montserrat prou és una lliçó,
i fa mil anys que us va donant l’exemple.
La pedra hi diu connubi i unió;
cada penyal, com element d’un temple, 
contribueix al goig de la blavor.

Aquí, a cap roca no li escau el tracte 
d’aquells que viuen amb un rei al cos, 
i, humil, serveix dintre l’acord compacte 
de l’enorme puresa del repòs.

I per això, el conjunt, es mostraria
a rull que el sabés veure, extasiat,
com un gran orgue amb gana d’harmonia,
o una corona amb urc de jerarquia,
o un castell amb respir de voluntat.

Però l’orgue, el castell i la corona,
no tenen altre honor 
que el d’un immens gegant que s’abandona 
a un desinteressat acte d’amor.

Són diversos, els desinteressats actes d’amor que omplen les pàgines d’homenatges a Montserrat i a la Verge, tal com fa també l’escriptor Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901) a “A la Verge de Montserrat”:

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits guarda i consol,
més pura que la llum quan naix lo dia,
més hermosa que el cel quan surt el sol;
tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

La Mola

Quan la mires des de lluny, la Mola sembla que estigui feta per capes, unes capes molt fines que et porten fins al cel

Aquesta barreja entre natura i religió, de muntanyes i devoció, també hi és a la Mola, on, com a Montserrat, trobem un monestir. La Mola, que és el cim més alt de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, amb 1.104 metres d’alçària, té el monestir romàntic de Sant Llorenç del Munt al seu punt més alt. Quan la mires des de lluny, la Mola sembla que estigui feta per capes, unes capes molt fines que et porten fins al cel. Bé, no té gaire alçària, però com a mínim el cim arribaria al vestíbul del paradís. En honor de la Mola, i també del màrtir sant Llorenç, el poeta Francesc Vila i Plana (Sabadell, 1917-1977) escriu un poema amb el seu nom:

Pel cingle dels Cavalls
pujares a la Mola, 
oh, caminant. Hi trobes
un pla que tornassola

d’alzines remoroses.
El vent de Montserrat
les fibla i acarona,
retorç, festeja i bat.

Et rep discreta estesa
de farigola humil,
hi acuden cançoneres,
abelles, a l’abril

i al cim la pedra austera
farà guany de l’ascens
als passos gloriosos
del màrtir sant Llorenç.

Com en el cas de Montserrat, la devoció per la religió no es desmarca del contingut poètic. Sembla que sigui una norma impossible de trencar, però la poeta Maria Antúnez (Sabadell, 1976) ens demostra que sí. En el seu poema “El monestir de la Mola”, parla d’una part del cos femení que ha estat sempre censurada, des de l’època de les escultures gregues fins a la de les imatges d’Instagram: els mugrons.

Me l’imagino com un mugró d’un pit que no té cos,
que cada dia reposa al mateix lloc,
me’l miro, mig endormiscada encara.

Emboirat de vegades, lluent d’altres,
enfosquit de núvols quan fa mal temps
o xop, com avui l’he vist altra vegada.

El fred l’abraça entre arbres de tardor
i cels que canvien de colors,
el mugró es manté ferm, immòbil.

Només és un mugró petit, vist des de la distància,
un monestir quan t’hi acostes després de la pujada,
al capdamunt del pit que l’acull, al bell mig del prat.

Les mules, a la Mola, se li mengen l’herba, 
que des de la distància bé podria semblar
el borrissol d’una pell de donzella del passat.

Aquests cims no tenen fi. Hi ha tantíssims llibres, textos, poemes, llegendes i rondalles sobre aquestes muntanyes que és gairebé impossible seguir-los el pas. S’enfilen, s’enfilen i van més enllà dels cims físics, punxeguts, perquè aquests cims són cims literaris, espirituals, anímics: cims immortals.