“Saps què passa? Que amb les restriccions de la covid ho teníem tot preparat per fer classes virtuals. Però ens diuen que els de primer curs han de fer ensenyament presencial. Això és un desgavell i crea unes angoixes a tot el professorat!! Aix... Relaxem-nos i respirem fondo”, ens diu Marta Sanz-Solé així que ens saluda.

El comentari sintetitza molt bé els esforços per minimitzar el daltabaix i el patiment generalitzat del personal de centres educatius. Som al campus de la Universitat de Barcelona (UB), situat al centre de la ciutat. La seguim pels passadissos d’aquest increïble edifici de finals del segle XIX, escenari de múltiples manifestacions estudiantils. Pel recorregut, ens fa fixar en els majestuosos arbres que envolten el claustre de Ciències, i ens dona detalls d’algunes de les sales històriques que tantes revoltes han vist. 

Marta Sanz-Solé és matemàtica especialitzada en teoria de la probabilitat, catedràtica de la UB, i ha estat directora del grup de Processos Estocàstics, a més d’haver-se convertit en un referent per a la producció i divulgació de la investigació matemàtica.

“Els grisos es posaven al voltant d’una taula a fumar amb les armes ben presents. Quan s’escalfava l’ambient, clavaven quatre hòsties i tancaven la universitat”

Seguint-la fins al lloc on farem l’entrevista, penso que s’ha passat gairebé una vida entrant i sortint de l’edifici on ens trobem. Li pregunto per la seva joventut, quan ella venia a aquestes aules com a estudiant. “Vaig entrar a la universitat el 1969, aquí mateix. Recordo que hi havia el passadís dels grisos. Es posaven al voltant d’una taula gran a fumar, amb totes les pistoles ben presents. Cap a les dotze del migdia, l’ambient s’escalfava perquè llançàvem fulls de mà o passava alguna cosa. Llavors entraven a les aules, clavaven quatre hòsties i si encara estaven de més humor tancaven la universitat. Ens n’anàvem a fer classe a una església, o on es podia.”

—Això van ser els seus cinc anys de carrera? Vol dir que va aprendre alguna cosa? —comento sorpresa.

—Sí, sí, vaig aprendre, i molt. Amb el confinament sovint recordo aquell moment.

—Per què? No hi trobo la similitud.

—Els estudiants d’avui deuen estar passant situacions similars a la meva amb els grisos. Ens ajuntàvem on fos i pencàvem com a desesperats. Alguns professors ens feien classe a llocs prohibits, com ara les esglésies. Llàstima que no hi havia el mòbil! Recordo el doctor Josep Vaquer i Timoner, a la capella del col·legi major Lestonnac, a l’altar fent àlgebra amb una pissarra de rodetes. 

—Com va viure la situació política d’aquells anys?

—En l’àmbit polític, el moment ens va enriquir molt, malgrat les pallisses que vam rebre també. El fet que entre els 17 i els 22 anys tinguéssim com a objectiu la formació en una disciplina científica i, simultàniament, rebéssim aquell bany de realitat política i social, ens va aportar un ampli bagatge. Hi va haver el procés de Burgos el 1970, l’execució al garrot vil d’en Puig Antich quatre anys més tard, les lluites sindicals de la SEAT... Entenies què volia dir una dictadura. En paral·lel, començava l’alliberament de la dona i l’ús dels anticonceptius. El metge no te’ls receptava, estava prohibit. És còmic, però hi havia estudiants de Medicina que tenien accés a les farmàcies del Clínic i circulaven les pastilles de la Novartis per les facultats.  

“Alliberament de la dona volia dir, en part, no fer el que et deien els teus pares, que eren en general d’una moral molt estricta”

—Què s’entenia per “l’alliberament” de la dona?

—Alliberament volia dir, en part, no fer el que et deien els teus pares, que eren, en general, d’una moral molt estricta. Tenies una corda molt curta. Si procedies d’una família republicana, hi havia por. El teu pare havia estat a la presó o havien matat el teu avi. Et deien: “No vagis a cap manifestació”, per la por. Ho tenies prohibit. Si ho feies havia de ser d’estranquis. I, d’altra banda, hi havia la moral dels temps. Si tenies sexe sent dona i jove sense haver-te casat, eres mal vista. D’altra banda, te’n podies anar a l’estranger a fer d’au-pair; i hi havia el destape. Acudíem a platges nudistes molt isolades per trencar amb aquesta corda tan tensa de la moral. La Guàrdia Civil hi anava i et demanava que t’identifiquessis. Et multaven per un delicte contra la moral pública per anar a una platja nudista; sí, això passava... I havies d’anar a pagar la multa a Govern Civil.

—Vestit o despullat? —li pregunto de broma per l’absurditat de la tasca d’aquests guàrdies.

Ella riu sonorament i continua explicant-me:

—Vist ara, aquella generació era força ingènua i molt sana. Aquestes transgressions... no eren exagerades. No fèiem res de l’altre món.

Li pregunto si el fet de ser matemàtica li ve de la família. I em respon que més aviat li ve per professors de la secundària que van destacar diverses vegades la seva facilitat per la matèria.

—Els meus pares són gent d’ofici: la mare, secretària de direcció, i el pare, mecànic de màquines tèxtils. Soc de Sabadell i tot girava entorn de la indústria tèxtil. D’enginyers n’hi havia pocs i el pare volia que m’hi dediqués. La mare em volia farmacèutica. Jo era una mica rebel i bastant idealista. Creia que entre la ciència i la tècnica hi havia una barrera: el pensament i la creació lliure enfront de l’utilitarisme. Per sort, mai van mostrar oposició. Intel·lectualment eren oberts.

Molt per descobrir

—Vostè va dir en alguna ocasió que “a les matemàtiques sempre hi ha misteri”. A què es referia? —li pregunto per començar.

“A les matemàtiques sempre hi ha misteri. Encara queda molt per descobrir de les matemàtiques”

—Suposo que em referia al fet que encara queda molt per descobrir. Hi ha una base de coneixement creada amb el pas del temps, però contínuament sorgeixen nous problemes i surten teories noves. Les motivacions per progressar poden ser necessitats concretes. Per exemple, l’anàlisi dels efectes del canvi climàtic requereix el desenvolupament de models matemàtics sofisticats.

—Les matemàtiques sempre tenen una aplicació immediata?

—No sempre. Molts matemàtics fan recerca en temes motivats per la curiositat científica, per pur plaer. Són “científics bombolla”. Segurament les seves teories no s’aplicaran a curt termini, però un bon dia... Qui sap!

—Me’n posa algun exemple?

—Els sistemes d’encriptació fan servir algoritmes basats en la teoria de nombres. O el diagnòstic per la imatge en medicina utilitza eines matemàtiques que es van començar a desenvolupar al segle XVIII.

En aquest punt recordo que Pilar Bayer —especialista en la teoria de nombres  i també membre de la RACAB— em va explicar que les signatures digitals requerides avui per fer tràmits amb l’administració pública no existirien sense aquesta teoria.

Es podria dir que l’estadística és l’art de la predicció? La Marta em fa pensar que l’estadística es feia servir al segle XII a la Lliga Hanseàtica —una federació formada per holandesos, francesos, noruecs, anglesos i els alemanys del nord que volien protegir els interessos comercials entre territoris. “Llavors, les companyies asseguradores dels vaixells havien de fer càlcul de risc.” I em diu que és com la teoria de jocs, la branca de la matemàtica que estudia les estratègies que pot tenir cada actor (o jugador) per maximitzar guanys. “D’una manera més primària”, continua la Marta, “a Egipte també s’empraven tècniques molt elementals de probabilitat. Amb les crescudes del riu Nil se’ls inundaven els camps. Què feia la gent? Observar i apuntar-s’ho. Analitzaven el que havien anotat i feien prediccions. Això és un preludi de l’estadística. La part empírica és tenir les dades. La part matemàtica, saber fer prediccions”.

“En un context estrictament matemàtic, amb les dades existents i els models matemàtics més populars, crec que la covid no s’hauria pogut predir”

—L’estadística és l’art del tractament de les dades. Aquestes es poden analitzar per prendre decisions o fer prediccions. La matèria primera, les dades, s’han de recollir “bé”. Per exemple, perquè les enquestes donin resultats fiables s’usa la teoria de mostres, que forma part de l’estadística. Qualsevol ciutadà amb estudis primaris obligatoris hauria d’entendre el significat de paràmetres numèrics associats a resultats d’enquestes, evolució de l’economia, etc. Per exemple, el nivell de significació del resultat d’una consulta o els tipus d’interès. Les matemàtiques t’ajuden a ser una ciutadana menys manipulable. 

—Una pandèmia com la covid era predicible?

—Sí i no. Fa anys vam tenir avisos amb altres virus, com ara la SARS, tot i que cadascun té comportaments diferents. Amb les dades existents i els models matemàtics més populars, en un context estrictament matemàtic, crec que no s’hauria pogut predir.

—Ni agafant moltes tendències, dades dels viròlegs, factors condicionals, mutacions, climatologia, i analitzant-ho tot junt?

“Falten estructures d’estat robustes relacionades amb la ciència. Un institut d’estadística ha de comptar amb personal i envergadura suficients per tenir el calaix de les dades ple, actualitzat i ben endreçat”

—D’aquesta manera que dius..., potser no vas desencaminada. Potser es podria fer si es pogués disposar de dades suficients, ben estructurades, i també de models matemàtics prou acurats (que vol dir sofisticats) perquè les prediccions siguin fiables. Falten estructures d’estat robustes relacionades amb la ciència.

—A què es refereix?

—Un institut d’estadística, per exemple, ha de comptar amb personal i envergadura suficients per tenir el calaix de les dades ple, actualitzat i ben endreçat. Les dades per a què ens serveixen? Per fer prediccions i prendre decisions. Per això és tan important que siguin de qualitat i estiguin ben recollides.

El paradigma de la formació

Marta Sanz-Solé sempre ha lamentat que no es mostri més interès per les matemàtiques, i que se separin les matèries de lletres i de ciències. Considera que “el problema comença el primer any d’escola dels infants”. Li pregunto si el que proposa és un canvi del model d’ensenyament. “Hi ha una mancança des de l’inici en la manera d’introduir les matemàtiques. Fins i tot els continguts més elementals es podrien presentar a les nenes i nens com a reptes intel·lectuals per interpretar millor la realitat que els envolta. Qui ho ha d’ensenyar, això? Els mestres! Però abans hauria de canviar la formació que reben actualment. Hi ha molts professors que són vocacionals, però malauradament molts entren a Ciències de l’Educació perquè la nota de tall a la universitat és baixa. Això és el món al revés! Els que han de formar els altres haurien de ser els més ben formats i motivats. I això no és una crítica als mestres (que fan una feina molt lloable!), sinó al sistema.”

“Finlàndia és el paradigma de la formació: els mestres de primària tenen dues carreres, bons sous i són persones molt respectades a la societat”

—Quins països destaquen per la bona formació matemàtica que ofereixen?

—Aquells que disposen tradicionalment d’una disciplina de treball molt estricta, com ara Corea del Sud. Rússia també era boníssima en formació en matemàtiques, ajudaven a fer aflorar el talent dels infants des de ben petits. En general, tots els països de l’òrbita de l’antiga Unió Soviètica són bons: Hongria, Romania, Bulgària, etc. Avui, Finlàndia és el paradigma de la formació, on els mestres de primària tenen dues carreres: la formació especialitzada i aquella en què aprenen els elements didàctics i pedagògics. A més, tenen sous bons i són persones molt respectades a la societat. Aquí rau la diferència amb nosaltres.

— Què me’n diu, dels japonesos i dels nord-americans? —pregunto encuriosida, pensant en el paral·lelisme entre les potències tecnològiques actuals i les matemàtiques.

—En l’àmbit de la recerca, el Canadà, els Estats Units, Anglaterra, el Japó, Suïssa o França (entre d’altres) destaquen molt perquè tenen recursos per formar personal investigador d’alt nivell. Les millors escoles d’enginyeria del món proporcionen una formació de matemàtiques impressionant. Ves al Massachusetts Institute of Technology (MIT): els seus cursos a distància (els massive open online courses) en van plens.

“Ni blanc ni negre”

“Soc de les que penso que hem vingut a aquest món per donar el que puguem a la societat. Si no pogués contribuir al progrés de la humanitat, em sentiria molt malament”

La Marta m’explica que hi ha la matemàtica fonamental (o pura) i l’aplicada. Però que, com que les coses no són mai ni blanc ni negre, dins de cada àrea sovint hi ha una part que és pura especulació i una altra més orientada cap a les aplicacions. “Per exemple, sense probabilitat no hi hauria estadística. M’apassionen les matemàtiques, però emocionalment jo no em sento bé en una bombolla. Soc de les que penso que hem vingut a aquest món per donar el que puguem a la societat. Si no pogués contribuir al progrés de la humanitat, em sentiria molt malament. I no ho dic amb arrogància, sinó més aviat per contribuir-hi com una formigueta.” 

En to confidencial em diu que aquest pensament li ha produït crisis constants al llarg de la seva carrera. De preguntar-se si la feina que feia realment era el camí que havia de seguir. “Aquestes crisis mai m’han aturat. Han estat més aviat una qüestió interna, que m’ha fet un xup-xup en paral·lel al meu desenvolupament. Això em va portar a compaginar la meva feina com a científica amb la Societat Matemàtica Europea el 1997.” La van escollir membre del comitè executiu i, amb 59 anys, en va ser presidenta. “Per a mi va ser una part molt important de la meva trajectòria, que em va servir de crossa, pels alts i baixos que tenia.” 

M’explica aquesta part del seu recorregut amb orgull. Ella és la matemàtica catalana més internacional dels darrers anys. Va viatjar per tot Europa, però també pels Estats Units i Àsia. Explica que la seva activitat durant aquest període li va permetre entendre que si no existissin els mecanismes de finançament actuals per a la investigació matemàtica, l’activitat de la recerca no tindria cap impacte i seria residual. “Es necessiten institucions i instruments que facin d’aparadors de les idees i de punts de connexió entre moltes especialitats. Les contribucions a la ciència han de transcendir. Quan es discuteix el pressupost per a recerca, calen interlocutors vàlids per forçar els lobbys a apostar per les ciències fonamentals. Si no es fessin congressos molt transversals per presentar com una unitat les branques de les matemàtiques i arribar així a les altres ciències, la comunitat matemàtica quedaria aïllada.”

Controlar l’atzar

Un dels camps de la teoria de la probabilitat és l’anàlisi estocàstica, l’especialitat de la Marta. El concepte estocàstic em sona molt antic i ella em diu que ve de la qualitat d’atzar. “En l’arrel llatina, és aleatori, del llatí ALEA, que vol dir ‘sort’. I en la grega, és estocàstic.”

“L’atzar serveix per expressar ignorància i complexitat”

—Què és l’atzar?

—Hi ha fenòmens complexos en els quals és difícil establir una relació explícita entre la causa i l’efecte. Per exemple, en llançar un dau, el resultat és un número entre l’1 i el 6, però no es pot predir exactament quin d’aquests números sortirà. Tampoc es pot predir si serà parell o senar. Hi ha incertesa. Podríem dir que l’atzar serveix per expressar ignorància i complexitat. Els processos estocàstics serveixen per explicar i entendre fenòmens i evolucions en un marc d’incertesa. S’utilitzen, per exemple, en la modelització de l’evolució de poblacions en ecosistemes, de les variacions del clima i d’actius financers al mercat borsari.

—Sempre acaben guanyant els bancs —li dic irònicament per alleugerir la conversa.

—Això ja ho sé —em respon riallera.

Molt emocionada em continua introduint en la seva especialitat, que a priori sembla molt complicada, però m’adono que es troba més en el nostre dia a dia del que imaginem. M’explica que l’atzar pot ajudar a deduir si la infecció d’un virus es propagarà més ràpidament o lentament. I que amb la covid, s’està fent servir per prendre decisions que evitin col·lapses en els serveis públics. “O també per mesurar l’impacte de fàrmacs, que ja tenim al mercat, en el tractament de la pandèmia.”

La Marta és autora de més d’un centenar d’articles científics dedicats als processos estocàstics, i d’una monografia sobre la teoria de Malliavin, adreçada a investigadors i estudiants de doctorat. Li pregunto per aquest matemàtic francès i em diu que era contemporani, que ella encara el va conèixer i hi va treballar. “Aquesta teoria proporciona eines per a l’estudi estadístic d’evolucions aleatòries i per a les seves aproximacions numèriques, entre d’altres. Però vaja, no és un llibre per llegir abans d’anar a dormir”, em diu sarcàstica. 

—No? I jo que el volia tenir a la meva tauleta de nit, al costat del de Raymond Carver que llegeixo— li responc continuant la broma.

—Ah, doncs mira, em fa il·lusió que el tinguis. Passa pel meu despatx, que te’n donaré un! —afegeix amb una rialla sonora.

Dones matemàtiques

Repassem els noms més coneguts de les poques dones matemàtiques que han destacat prou per ser recordades. Li esmento les referències que ja vaig citar a Pilar Bayer, per si ella té algun nom més a afegir a la llista.

—Tenim la informàtica Ada Lovelace, la infermera Florence Nightingale, la sèrbia Mileva Maric, dona d’Einstein i a qui es coneix més per aquest fet que per dedicar-se a la matemàtica. Alguna més?

—L’alemanya Emmy Noether i la russa Sófia Kovalévskaia també van destacar molt. 

Com a la resta de membres de la RACAB entrevistades, pregunto a la Marta la seva opinió respecte a la desigualtat de gènere en les carreres científiques. Totes han coincidit en el nul paper de la dona professional en la societat de dècades passades, la falta d’oportunitats, l’entrega a la família i la maternitat, etc.

—No ho sé... En busco les raons. Segurament es deu a la funció social que, majoritàriament, han tingut les dones fins fa poc. La presència en l’àmbit acadèmic era absolutament minoritària i molt poques tenien l’oportunitat de despuntar.

—Vostè ha estat minoritària en el seu temps?

—No, depèn de com ho miris. Quan vaig estudiar a la facultat, en el meu grup hi havia tants homes com dones. En canvi, enguany, fixa-t’hi! He fet una assignatura optativa amb una vintena d’alumnes i no tinc cap dona! Al meu temps hi havia el boom de la igualtat femenina, del Maig del 68... Tot i que la sortida majoritària dels estudis de matemàtiques era la docència. De fet, molt poques dones del meu grup vam optar per la recerca i l’ensenyament a la universitat. Malgrat l’evolució en positiu, encara avui la proporció de catedràtiques de matemàtiques és petita.

“Jo tenia més poder que tots els homes que m’envoltaven. En els àmbits on són els homes qui manen, gairebé cap dona pot arribar més amunt que ells”

La Marta no té clar per què es donen aquestes situacions. “Són a causa del poder que exerceix el gènere masculí respecte del femení? Podria també dependre del nivell econòmic del país, malgrat que això pugui semblar contradictori. Quan vaig començar a moure’m per Europa, vaig veure que als països llatins, inclosa França, hi havia més paritat científica que no pas, per exemple, a Suïssa, Alemanya o Suècia. Un cas extrem el vaig trobar a Suïssa fa uns 25 anys: l’única catedràtica de matemàtiques a tot el país era l’Eva Bayer, nascuda a Hongria. En aquests països més rics, els salaris eren (i són) força superiors als dels països del sud d’Europa. Potser això accentua la manca de paritat en els àmbits científics, ja que amb un únic sou una família pot viure dignament.”

Explica que mai ha sentit discriminacions, però sí que ha estat de les poques a accedir a posicions sempre destinades a homes. Com a degana de la Facultat de Matemàtiques de la UB i com a presidenta de la Societat Matemàtica Europea. “Jo tenia més poder que tots els homes que m’envoltaven. En canvi, en àmbits on són els homes qui manen, gairebé cap dona pot arribar més amunt que ells.”

“No hauria pogut acceptar el càrrec de presidenta de la Societat Matemàtica Europea si m’hagués arribat més jove, quan el meu fill no estava independitzat. Impossible!”

Li recordo que el 2019, el Premi Abel —un guardó internacional que s’atorga anualment a contribucions científiques excepcionals en el terreny de les matemàtiques— va anar a parar per primer cop en els seus disset anys d’història en una dona: Karen Uhlenbeck. La Marta va ser al comitè d’aquest premi durant un parell d’anys.

—Per què no n’ha destacat cap més?

—L’explicació rau en el que he dit abans: la petita proporció de dones amb una llarga trajectòria de recerca en matemàtiques d’alt nivell. Donada la situació actual, estic segura que d’aquí a pocs anys veurem també en els premis avenços notables cap a la paritat.

Per acabar, repassem part dels premis i reconeixements locals i internacionals que ha obtingut durant tota la seva trajectòria. Li pregunto: si s’hagués de quedar amb un moment, quin triaria? S’ho pensa uns segons i em respon que quan va ser nomenada per a la presidència a la Societat Matemàtica Europea. “Sens dubte. Em va obrir les portes a compaginar la part científica i la de política del coneixement, que m’ha aportat moltíssim. I encara ara.”

Recorda que van ser quatre anys molt durs, sense caps de setmana i amb viatges constants per tot Europa. Diu que per sort el seu fill ja estava independitzat. “No hauria pogut acceptar el càrrec si m’hagués arribat més jove. Impossible!” I em quedo amb l’última frase de la Marta, perquè resumeix molt bé —encara ara— la situació de la dona en l’àmbit professional.