Som a l’Edifici Il·lumina, a Esplugues de Llobregat. Baixem les escales que ens condueixen als platós de TV3. Mentre recorrem els passadissos, ens creuem amb els actors Eduard Farelo, Biel Duran i Sílvia Bel, que es troben just al costat de la Vestiteca. Ens reben Josep Cornudella i Sílvia Campàs, tots dos lingüistes de la cadena. Entrem al bar La Iaia: el plató està buit, sense actors ni càmeres, només hi ha la llum i nosaltres. Descobrim així els escenaris de Com si fos ahir, amb tots els seus racons televisats, plens de color i detall. “Ara ja hem començat a gravar la vuitena temporada. Són molts anys, sí...”, comenta Campàs. Ens asseiem a la barra i servim unes preguntes.

“El meu primer contacte amb el que aleshores es coneixia com a projecte del «tercer canal de televisió» va tenir lloc durant l’últim trimestre de 1982. Em vaig incorporar a treballar-hi el 21 de març de 1983, amb la missió específica de crear un fons de 2.000 hores de doblatge”, explica Josep Cornudella, que formava part del Departament de Producció Aliena, dirigit en aquell moment per Jordi Sesplugues Mateu.

“De mica en mica, al llarg dels anys (no és qüestió d’un dia), el model es va anar afinant”

Cornudella destaca que els inicis van ser “un mar de dubtes”. “Com hem de funcionar? Quin tractament hem d’adoptar? Una de les primeres sèries, Lou Grant, sobre un periodista, va ser produïda amb un tractament de vós. Així es va fer fins que, després de diversos capítols, vam dir «prou, no». Aleshores, vam passar al tractament de vostè. Hi ha un seguit de derives en l’arrencada de TV3 i el català que es va començar a fer servir. De mica en mica, al llarg dels anys (no és qüestió d’un dia), el model es va anar afinant” fins que, finalment, va consolidar-se el que coneixem avui.

“A Producció Aliena, tot es basava en les traduccions. Rebies el guió en anglès, l’enviaves a traduir i, quan et tornaven el text traduït, en revisaves la traducció. Si era un documental, ja estava fet, però si es tractava d’un capítol de Dallas…”, suspira. “«Sue Ellen, ets un pendó!»”, exclama Sílvia Campàs amb un somriure, evocant una de les frases més icòniques de la primera sèrie que va emetre TV3. “Exacte!”, respon Cornudella, rememorant-ho: “La primera de totes va ser Dallas, amb la traducció del gran Josep Maria Fulquet. Encara me’n recordo com si fos ara, quan vaig anar a buscar-li la traducció a Sant Pol de Mar, al juliol”.

Cornudella continua detallant el procés de doblatge: “En el cas de la ficció, rebies una traducció, l’enviaves a ajustar, que vol dir adaptar les frases perquè el doblatge coincideixi amb els moviments dels llavis, i després el text tornava per a una segona revisió. Hi donaves el vistiplau, s’enviava al locutori de doblatge, i t’arribava el capítol amb la banda de diàlegs, sense els efectes. Llavors revisaves: «Ep, aquí hi ha una patinada, aquí hi ha una essa sorda que ha de ser sonora, aquí hi ha un enllaç mal fet», i així es polia el producte. Ara bé, tot això ha canviat”.

“Procurem que els actors ho diguin tot com toca, perquè improvisen moltíssim. El que diuen s’assembla al que hi ha escrit al guió, però és molt diferent perquè s’ho fan seu”

Campàs complementa l’explicació amb la seva experiència com a lingüista en sèries de producció pròpia, primer, a La Riera, i actualment, a Com si fos ahir: “Clar, el que fem, ja amb La Riera (parlo pel que he viscut), és corregir els guions. Després, un cop a plató, procurem que els actors ho diguin tot com toca, perquè improvisen moltíssim. El ritme és molt intens: gravem un capítol cada dia. Un capítol diari implica molt treball en un matí; potser un actor ha de fer set seqüències. A més, les gravacions no es fan cronològicament, sinó per sets. Així que el que diuen s’assembla al que hi ha escrit al guió, perquè ha de dir aquella idea, però és molt diferent perquè s’ho fan seu. I nosaltres també hi contribuïm, ja que coneixem bé els personatges. Mentre corregim els textos, els adaptem: «Crec que aquest personatge ho diria millor així. Fem-ho d’aquesta manera». També parlem amb els guionistes per coordinar-nos”.

“‘Com si fos ahir’ utilitza un llenguatge molt més quotidià. Fins i tot les trames són molt més reals i properes”

“Si és molt greu, dic: «No, això s’ha de repetir. Clar, ho repetim, sí»”, explica Campàs. “Repetim un tenir que o un pronom... Recordo que quan vaig entrar a La Riera no es podien dir vales ni buenos, i el trucar sempre era indirecte. Però al final et planteges: «A veure, estem lluitant contra una cosa que no és natural...». A més, Com si fos ahir, en comparació amb La Riera, on hi havia molts assassinats i trames força truculentes, utilitza un llenguatge molt més quotidià. Fins i tot les trames són molt més reals i properes. Ja vam decidir apropar-ho més a com parla la gent.” Josep Cornudella hi intervé i pregunta: “I ara, per exemple, si et trobes un trucar transitiu, què fas?”. Campàs respon: “No: «La truco». És que ja ho posem al guió. Si la gramàtica ho accepta, qui soc jo per decidir que m’ho carrego o que ho faig repetir? Una cosa és escrit, però parlant, a casa o amb els amics…, qui diu «li truco»?”.

“És possible que hi hagi un nou Fabra, un nou seny que posi ordre a les coses? La llengua no pertany a ningú, però és de tothom”

Cornudella reflexiona sobre els usos lingüístics en termes generals, tant pel que fa al lèxic com a la sintaxi. “Quan parles d’un plat que t’han servit i dius: «Està bo»… Això, rotundament, no pot ser. És un exemple de la permeabilitat que presenta el català com a llengua minoritzada.” En perspectiva, això ens porta a plantejar-nos què cal fer: “És possible que hi hagi un nou Fabra, un nou seny que posi ordre a les coses? No em refereixo a censurar, sinó a posar ordre al calaix. La llengua... Què passa amb ella? No pertany a ningú, però és de tothom. Per tant, no podem prohibir res…”.

Fa una estona que alguns tècnics han començat a arribar al plató de La Iaia per preparar el rodatge d’unes quantes escenes. Ens desplacem cap a l’altre plató, el bar Flora. Pel camí, ens creuem amb un grup de figurants que esperen tranquil·lament davant del plató de La Iaia. Un cop dins del Flora, escollim una taula per continuar la conversa. “Estic contenta de com està sortint la sèrie aquí; sí, estic satisfeta”, afirma Sílvia Campàs sobre Com si fos ahir. “Almenys està donant fruits, i ja portem set anys... A més, el nivell és molt alt: els actors són bons i tenen molta experiència en doblatge, i això es nota.”

“Fixa’t que encara es diu «això és una eina absolutament imprescindible per a la normalització lingüística». Alerta! Han passat quaranta anys, i hauríem d’anar molt més enllà de la normalització”

Cornudella confirma que el doblatge de producció aliena també compta amb la supervisió de lingüistes. “No oblidem que som una corporació pública”, assenyala. “Un dels objectius és la llengua, la normalització”, afegeix Campàs. “Sí, l’article número 1…”, continua Cornudella. “Però a aquestes altures, 1984, 2024, fixa’t que encara es diu «això és una eina absolutament imprescindible per a la normalització lingüística». Alerta! Han passat quaranta anys, i hauríem d’anar molt més enllà de la normalització.”

“Recordo, i cal reconèixer-ho, aquella primera deriva sobre com havien de ser els tractaments: de tu, de vós, de vostè... De mica en mica, es va anar fixant un estil. Encara no hi havia un llibre d’estil, però va començar a emergir un estil molt eloqüent i notable, especialment per als actors de doblatge, que venien del teatre de la Televisió Espanyola dels anys seixanta al Circuit Català. I, evidentment, aquí desembarquem amb una altra llengua. No vull treure cap mèrit al Circuit Català de TVE; ans al contrari, la Mercè Vilaret, una magnífica realitzadora, va fer una aposta ferma per la producció teatral en català. O sigui que el 1964 ja hi havia televisió en català amb aquelles obres de teatre.” Després, amb el temps, va arribar el llibre d’estil de TV3: “Va costar molts anys escriure’l, però al final vam tenir un marc de defensa que ens permetia dir: «Mira, ho diu el llibre d’estil»”. “Però, a banda del llibre d’estil de la televisió, hi ha l’ésAdir, que és el nostre llibre d’estil, el de llengua”, incideix Campàs. Cornudella assenteix: “Això és estrictament en l’àmbit lingüístic dels mitjans de la Corporació [Catalana de Mitjans Audiovisuals]. Actualment, té un cos impressionant, tant en quantitat com en matisos i qualitat, incloent-hi fitxes de persones i usos lingüístics. L’índex és fantàstic. Clar, això és l’àrbitre”.

“Al principi, tot era una mica així: anem fent, que ja sortirà el sol, i després ja en corregirem la trajectòria. I així ho hem anat fent”, afegeix Cornudella. També ens parla de les sèries més mítiques de producció aliena: la brasilera Dancin’ days; Veïns (Neighbours), amb Kylie Minogue, una producció australiana, i Gent del barri (EastEnders), ambientada a l’est de Londres. “Aquí hi havia una feinada immensa, perquè l’anglès era molt complicat, i d’això se’n va encarregar Jordi Mir fill, Jordi Mir Bòria. Cada projecte té la seva peculiaritat. L’anglès d’una sèrie americana no és el mateix que el d’una sèrie anglesa... O, fins i tot, les pel·lícules del mateix gènere, com els westerns, són diferents si estan fetes a Europa, Anglaterra o els Estats Units. I, clar, això s’ha de reflectir en la traducció. La traducció audiovisual de ficció és complexa, perquè cal trobar l’equilibri, mantenir-lo i adaptar-se al llibre d’estil…”, comenta.

‘Magnum’ tenia la particularitat que Tom Selleck era doblat per José Luis Sansalvador, el doblador per antonomàsia de Humphrey Bogart

També cita la sèrie Magnum, que tenia la particularitat que Tom Selleck era doblat per José Luis Sansalvador, el doblador per antonomàsia de Humphrey Bogart. “En aquest cas concret, i diguem que això és anecdòtic, es va fer una feina lingüística amb Josep Maria Custodio, que el va estar marcant, ja que el deix era completament castellà en el seu català. Però el poder de la seva veu feia que funcionés magníficament amb el perfil de Tom Selleck a Magnum.” Cornudella menciona altres actors cèlebres de doblatge, com Arseni Corsellas, la veu de J.R. a Dallas; Maria Lluïsa Solà, “amb la seva veu envellutada”, i Maife Gil. “Ara el que també observo pel que fa a les veus és que no són veus amb castanya. No vull dir que hagin de ser com Constantino Romero, la veu de Darth Vader, saps? Una veu metàl·lica... Els actors Arseni Corsellas, Pep Torrents i Miquel Cors tenien veus amb personalitat”, dilucida.

“Quan sents el primer Dallas o el primer telefilm, un llargmetratge com Alba zulú, avui tanques els ulls i dius: «Qui parla?». Sents la veu de Maria Lluïsa Solà i penses: «La Solà: Lo que el viento se llevó». En tot cas, tampoc vull que agafis una imatge de nostàlgia; miro de fer l’anàlisi amb una certa distància”, valora, eloqüent. “Però també se’t faria estrany sentir ara «Sue Ellen, ets un pendó» o capsigrany. A mi m’agrada perquè fa gràcia, no...?”, etziba Campàs. Cornudella respon amb una nova pregunta: “Ara, per exemple, quin seria el repte: com traduiríem avui el bitch?”.

“«Oh! Han dit ‘pendó’»! Era deixar-se anar des d’un punt de vista moral; era un moment d’explosió, la llengua, tot. Aquella paraula era brutal”

“Jo crec que ara diríem «ets una porca». Ara sí, jo crec que sí. L’únic que realment pendó engloba moltes coses i està molt ben trobat, però, clar, feia molta gràcia. «Oh! Han dit pendó»! Era tot, deixar-se anar des d’un punt de vista moral; era un moment d’explosió, la llengua, tot. Aquella paraula era brutal, era un cúmul de coses. Ara crec que diria «ets una porca» o «una meuca»”, diu Campàs. “No sabria com dir-ho. És que és un pendó perquè tota la nit desapareguda, bevent, i el Jock Ewing li fot la cavalleria… El J. R. estava ingressat a l’hospital, i «tu tota la nit fent el pendó!»”, exclama Cornudella. “«Ets una fresca!»”, completa Campàs. “Magistral. Gran Fulquet. «Ets una fresca», bona solució. Així, fent una mica de broma, també van sortint qüestions”, rebla Cornudella.

“Crec que hem superat aquesta fase de normalització, la qual ha provocat un buit i una davallada en què ens hem relaxat tant que hem anat a l’altre extrem”

“Però, és clar, crec que també cal considerar l’origen, és a dir, com era en anglès en aquell moment i com ho faríem ara. Estaven tan obsessionats amb la idea d’«hem de normalitzar» que intentaven buscar les paraules més nostrades. Ara veiem la diferència: crec que hem superat aquesta fase de normalització, la qual ha provocat un buit i una davallada en què ens hem relaxat tant, en tots els sentits, que hem anat a l’altre extrem. Ens vam relaxar tant que donem per fet que ja hem assolit la normalització, tot i que, de fet, la tenim una mica oblidada, perquè crec que l’estem perdent. Però hem de jugar amb això; no som als anys setanta... Jo ho veig així”, medita Campàs.

“Els nivells formal i informal encara existeixen, hi ha una línia divisòria entre ells; però els registres dins de cada nivell s’han anat desfent. S’ha perdut la matisació dels usos”

Cornudella insisteix novament en el fet que “la llengua és de tothom i que tothom n’és usuari”. Per tant, cadascú en fa l’ús que considera més adequat. “Els nivells formal i informal encara existeixen, hi ha una línia divisòria entre ells; però els registres dins de cada nivell s’han anat desfent. Per exemple, si estic fent una conferència, no diré: «Bona tarda, pallassos», sinó que diré: «Bona tarda, senyores i senyors». S’ha perdut la matisació dels usos, és a dir, l’adequació de l’ús a cada situació. I no estic demanant que tota la població sigui lingüista…”, aclareix.

Repassem les sèries dels inicis de TV3, des de la primera telesèrie còmica, Carme i David, cuina, menjador i llit, escrita per Terenci Moix i estrenada el 27 d’abril de 1984, fins a l’actual Com si fos ahir. “Oliana Molls; sí, era infantil… I El capità Enciam!”, esmenta Campàs. També hi ha La Granja, el primer capítol de la qual s’emet el 6 d’octubre de 1989 en el marc del programa La vida en un xip, de Joaquim Maria Puyal: “Era com una prèvia, i sobre aquell capitolet es desenvolupava el programa. Els meus pares ho miraven”, afegeix. Com explica Elisenda Bernal en el pròleg del llibre Me l’imaginava més gran i altres frases mítiques de les sèries catalanes, de Mònica Montserrat i David Paloma (Rosa dels Vents, 2024), “la llengua d’aquells primers anys era molt més literària, més lligada a la tradició teatral del moment, com bé s’explica a propòsit de La Granja: érem eufemístics i érem molt correctes, lingüísticament parlant”. 

El busson de Teresina S.A.

L’any 1992 entren en escena els barbarismes de les Teresines. “Jo el que recordo vagament és que hi veia la meva àvia materna”, comenta Cornudella. “Clar, havies de reflectir la senyora, la iaia, la tieta... El busson: «Anem a recollir les cartes del busson»”, replica Campàs. “Exactament... Però hi insisteixo: això no és greu”, adverteix Cornudella. “No, però és la marca divertida de la sèrie”, respon la seva companya lingüista. “El problema és quan afecta la sintaxi. Quan diuen que un àpat «està bo».” 

“A ‘Com si fos ahir’, abans teníem el personatge de Jordi Rico, al qual deixàvem dir ‘berberetxos’ en alguna ocasió. Això formava part de la gràcia del personatge”

“No, clar, això és diferent”, assegura Campàs. “Precisament, crec que la diferència és aquesta: la sèrie vol reflectir que la gent diu busson. Sabem que no és correcte, però ho hem de dir perquè estem fent comèdia, i aquesta és la gràcia. Vull dir, aquest és el punt característic: poder dir busson. La marca divertida consisteix a mantenir busson en el registre que exigeix la sèrie.” S’ha de deixar, perquè és el que permet jugar amb el personatge. “Per exemple, a Teresina S.A., ho hauria mantingut totalment. O a Com si fos ahir, abans teníem el personatge de Jordi Rico (ara ja no hi és), al qual deixàvem dir berberetxos en alguna ocasió. Això formava part de la gràcia del personatge; al guió ho marcàvem en cursiva, perquè era volgut que ho digués així.”

“És com jugar entre fer-ho normatiu però, alhora, permetre que l’espectador s’hi senti identificat”

Segons Campàs, l’evolució de la normalització de la llengua ha permès aquest tipus de llicències, que donen un toc de realisme i autenticitat als personatges. “Crec que ara podem marcar aquestes petites coses dels personatges. És com jugar entre fer-ho normatiu però, al mateix temps, permetre que l’espectador s’hi senti identificat. Si no, canviarà de canal. I això ni fa gràcia, ni reflecteix la realitat”, conclou.

“Com més riquesa, millor. Abans teníem aquesta dèria per la normalització, l’estàndard, i ara no: volem diversitat”

“El to de veu i la prosòdia de la frase són altres aspectes que s’han perdut… Això és pèrdua de l’orella catalana. Es podria aconseguir la perfecció absoluta en el doblatge? No”, diagnostica Cornudella. “La perfecció, ja saps que no existeix, però l’has de buscar, perquè, si no, no arribes ni a la meitat del que et proposes”, vaticina Campàs. “Ara, per exemple, sobretot a Com si fos ahir, si em ve un actor de Lleida, sempre li dic: «No, no, fes-ho en nord-occidental», o si és de les Illes, doncs en balear, perquè crec que com més riquesa, millor. Abans teníem aquesta dèria per la normalització, l’estàndard, i ara no: volem diversitat. I en això també hi veig diferències.”

Amb Poble Nou (1994) comença el que Mònica Montserrat i David Paloma han definit com “l’etapa gloriosa” (1994-2014). “Va ser la primera telenovel·la així de producció interna i llarga”, descriu Campàs. Aquesta etapa inclou Estació d’enllaç (1994), Secrets de família (1995), Nissaga de poder (1996), Laberint d’ombres (1998), Plats bruts (1999), El cor de la ciutat (2000), Jet lag (2001), Porca misèria (2004), Ventdelplà (2005) i La Riera (2010).

Sobre Plats bruts, Campàs precisa que “respecta força el truca-li; ja no diguem buenos i vales… Fem gràcia i diem coses estripades, però d’una manera una mica encotillada. Com a espectadora, penso que és així…”. Cornudella hi coincideix: “Crec que és estripada però mantenint aquests estàndards”. Els dos lingüistes recorden que moltes sèries han estat o són, actualment, de producció externa. No obstant això, “fins i tot quan hi ha una producció externa, el contracte especifica que ha d’haver-hi assessorament lingüístic. Ho diu de manera nominal”, remarca Cornudella. “Però no ho controlem nosaltres, els de la casa; hi ha algú que està homologat per la televisió. Però tu no veus els guions ni vas al rodatge; hi ha una persona homologada per la casa que ho supervisa. En realitat, ara només hi ha Com si fos ahir, de producció interna”, exposa Campàs.

Tot plegat és feina d’equip. “L’objectiu és fer gol. Per tant, tothom hi intervé. Vull fer una sèrie… I què busques? Un guionista, un realitzador, un lingüista”, detalla Cornudella. A l’equip de lingüistes de Com si fos ahir, són dues companyes. “Quan una és aquí al plató gravant, l’altra està corregint. Ens ho partim entre dues. I, amb el cap, comentem coses: «Mira, ens ha sortit això. Com ho diem?, o què fem? Ho deixem o ho fem canviar?». Quan va començar la sèrie, vam establir una base de canvi respecte a La Riera. Ara seguim la mateixa línia. Si s’acabés i n’hi hagués una altra, no sé si canviaríem gaires coses; crec que continuaríem bastant igual. He observat una evolució des de Poble Nou, ja que tot això no hi era i era molt més estricte.”

“La clau és trobar l’equilibri entre la realitat, el registre, respectar la llengua, i fer que tothom s’hi senti còmode i que agradi”

Tots aquests canvis, explica Campàs, es van fer per marcar una diferència amb La Riera, perquè “la trama ja girava al voltant d’un grup de personatges molt del dia a dia amb els quals et pots sentir totalment identificat... Sí, vam fer aquests canvis pensant en això, i també en els personatges joves, adaptant-nos al llenguatge actual. Fins i tot els preguntem: «Tu, com ho diries?». I moltes vegades ho hem canviat in situ, perquè ho adaptin a la seva manera de parlar i fer-ho més real. La clau és trobar l’equilibri entre la realitat, el registre, respectar la llengua, i fer que tothom s’hi senti còmode i que agradi”. 

La conversa arriba al zenit. Si ens afanyem, encara podrem veure el rodatge d’algunes escenes de la sèrie. Sortim del Flora i entrem al plató de La Iaia. A la pantalla de plasma del plató, hi veiem l’actor Ernest Villegas, que interpreta el Salva, assegut en una de les taules del bar. El rellotge de la pantalla marca les 13:32:17 i un missatge avisa: “EN VERMELL – NO PASSEU”. Estan rodant. Esperem uns minuts i, finalment, podem entrar. Silenci: estan treballant. Els figurants es mouen pel plató. Ara veiem de més a prop el Salva, juntament amb la Marta, interpretada per l’actriu Sílvia Bel, que interactua amb ell, i la Mari Carmen, interpretada per Teresa Urroz. Al costat del director, Sílvia Campàs observa el desenvolupament de les escenes i revisa concentrada el guió amb una escolta activa. Convertint la ficció i la llengua en un mirall de la realitat. Teixint un fil de continuïtat amb l’avui que manté viu el català, com si fos ahir.